moskis-logo

La Itàlia catalana

19/10/1992

77 Lectures

ELS CATALANS I LA LLENGUA CATALANA A LA ROMA DE CALIXT III i ALEXANDRE VI (1455-1503)

Fullejant el llibre editat per la Zenia Sacks Da Silva, The Spanish connection. Spanish and Spanish-American Lliterature in the Arts of the World, hi llegeixo un article de la Pina Palma intitulat “The Spanish Muse in Italy: Tirante el Blanco, La vida es sueño and Don Quijote”, on l’autora escriu: “Que Espanya fos la influència dominant a Itàlia fins i tot abans de l’Edat Mitjana és un fet llargament documentat pels historiadors”, però, nogensmenys, “el període d’interès literari particular comença amb l’arribada a Nàpols d’Alfons d’Aragó al 1420 i amb l’establiment de la seva cort. Amb això comença la influència renovada dels costums espanyols a Itàlia”[1].

Dit això, acte seguit ens forneix uns mots ben suggerents, que fan referència a la coronació d’En Roderic de Borja com a Papa. Per ella, doncs, “clarament, amb el control de l’estat papal en vingué la infiltració dels costums espanyols a Roma, tal com ja havia passat a Nàpols. Calixt fou succeït pel seu nebot Roderic, el cèlebre Alexandre VI, en la cort papal del qual l’espanyol esdevingué la llengua oficial, tal com havia passat a la cort napolitana”[2]. I, com era de suposar, rebla que “la instal·lació d’Alfons Borja com a Papa Calixt III féu l’hegemonia de la cultura espanyola sobre la italiana un fet acomplert”[3].

Encara que la Pina Palma digui explícitament que la llengua oficial de la Cúria del Papa Borja fos l’espanyol i que la seva cultura fos l’espanyola, i mal que avui dia tothom identifiqui l’espanyol amb el castellà, això no era així al segle XV ni a començament del XVI. La prova més evident és que és universalment conegut i comentat de tot erudit solvent que la llengua oficial tant a la cort de Calixt III com d’Alexandre VI era el català.

Així ho assegura el Pare Batllori al seu estudi sobre “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI”, on deixa palès que es va utilitzar “el català com a llengua de cort en la Roma dels Borja”[4] i que, aquesta “era la llengua dels familiars i dels més privats col·laboradors dels dos pontífexs, raó per la qual era respectada per altres cortesans i pels oficials de la cúria pontifícia”[5]. També reconeix que “el fet que persones valencianes s’adrecin en llur pròpia llengua a personatges castellans de la cort o de la cúria de Roma, ens palesa igualment l’ambient lingüístic d’aquestes”[6]. Aquest és l’ambient, per tant, que propiciava que “els personatges borgians de llengua castellana empressin també el català com a una segona llengua de cort”[7]. O l’ambient que feia que En “Cèsar Borja, adreçant-se a un castellà tan encimat com don Enrique Enríquez, oncle del rei i sogre del seu germà Joan de Borja, duc de Gandia, empri ben naturalment la llengua catalana”[8]. El mateix ambient, per acabar, que produïa que “àdhuc alguns castellans, com Pedro Carranza, empraven correctament el català”[9], la qual cosa és un ver “exemple del català col·loquial usat per castellans”[10]. És, finalment, també aquest mateix ambient el que genera que “a la cort papal fins i tot alguns clergues i dignataris de Castella s’escrivien entre ells en català”[11]. El fet que els castellans, zelosos com són de la seva llengua, empressin el català per relacionar-se amb Alexandre VI, no ha deixat tampoc indiferent En Santiago La Parra, que, en estudiar-ne la correspondència, ha conclòs que els documents, “estan escrits en la llengua d’Ausiàs March, que era la que usaven també els molts servidors de procedència castellanoparlant de la cort papal d’ambdós Borja”[12].

Per tant, podem observar amb tota naturalitat com no hi ha cap canvi de llengua, ni de menyspreu pel propi idioma, ni admiració pel castellà ni cap intent ni voluntat d’imitar-lo ni d’emprar-lo. Ans tot al contrari: només s’hi veu l’ús del català entre catalans com el fet més natural del món.

Així mateix, En Batllori, després de constatar que a la cúria també s’hi usaven de forma normal el llatí i l’italià, i de documentar un parell d’italians que empraven el català en terres catalanes, innova que “llevat d’aquests casos d’italians residents en terres de llengua catalana, no en coneixem cap d’un italià que, al palau de Calixt III o d’Alexandre VI, hagués après i practicat el català com a llengua de cort”[13]. I acte seguit rebla: “Però el fet que aquest fos emprat entre ells per cortesans i curials provinents de terres de llengua castellana, o pel papa quan a ells s’adreçava, basta per a poder parlar-ne com d’una de les llengües de la cort pontifícia en aquelles circumstàncies. L’una cosa i l’altra consten documentalment per als temps de Roderic de Borja papa, cosa que permet de suposar que quelcom de semblant s’havia pogut esdevenir als de Calixt III”[14].

Amb tot, si tenim en compte el nombre ingent de catalans que van tenir càrrecs a la cúria de Calixt III i la gran quantitat que s’hi van relacionar de forma indirecta, com es desprèn de l’estudi i de les llistes que ens forneix En Josep Rius i Serra[15], res no fa pensar el contrari. Ans tot fa creure també que la llengua dominant a la cort d’aquest papa Borja va ser, sense cap mena de dubte, el català.

En una carta adreçada per un romà a En Pier di Cosimo dei Mèdici, al 1455, just en el moment que Calixt III pujava al tron pontifici, i que recull En Benedetto Croce, hi podem llegir: “Un Papa bàrbar i català! Advertiu a quin grau d’abjecció hem arribat nosaltres, els italians. Regnen els catalans i només Déu sap fins a quin punt són insuportables en llur domini”[16].

En aquest mateix sentit, En Ferdinand Gregorovius, en parlar de Calixt III, escriu: “Sota el règim dels Borja, Roma patí una vera i pròpia invasió espanyola: a bandades, parents i partidaris d’aquest casal, aventurers espanyols en cerca de fortuna, afluïen a la ciutat. I llavors es feren famoses les modes i els costums espanyols i fins i tot l’accent del dialecte romà”[17]. A vista de tot plegat, En Gregorovius, concloïa que “la facció sencera dels Borja fou anomenada dels «Catalans»”, i que “a les seves mans residia tot el poder militar i l’organització de la policia”[18]. Cert: aquests espanyols que anaren a envair Roma sota el pontificat de Calixt III eren anomenats catalans perquè eren catalans. En comentar el paràgraf d’En Gregorovius on exposa que Roma va patir una absoluta invasió espanyola, En Claudio Rendina, puntualitza que caldria, més que espanyola, dir-ne “millor catalana”[19], perquè realment van ser els parents catalans del Papa els qui van córrer cap al seu costat a exercir-hi tota mena de càrrecs, fins al punt que arriba a escriure que hi va haver “una invasió dels Borja a la ciutat”[20].

Al 1922 l’Emmanuel Rodocanachi, també ens recordava que Roma era governada per catalans, a la seva Història de Roma, puix en parlar dels inicis del papat de Calixt III, esciru: “Roma, mentrestant, s’omplia d’espanyols –de catalans com es deia–, i el rumor que el papa els acollia amablement i els afavoria s’havia estès ràpidament ben lluny; els càrrecs, les feines, els favors, eren per a ells”[21]. I continua resolutiu: “posseint tots els càrrecs, controlant la policia i els tribunals, els catalans es creien que ho tenien tot permès. Alguns romans, per tal d’afalagar-los, havien agafat l’accent espanyol”[22].

Dels mots d’En Rodocanachi se n’extreu sense cap ombra de dubte que els espanyols que hi ha a Roma per tot arreu són els que llavors hom anomenava normalment catalans. I que són els catalans els qui tenen tots els càrrecs i dominen els tribunals i la policia. I que, justament per això      –perquè eren els dominadors de Roma–, alguns romans n’imiten la seva llengua per tal d’afalagar-los.

I ha estat comentant aquest paràgraf, que En Jacques Heers ha remarcat que, “a partir de Calixt III, personatge que es creia un vell (tenia setanta-set anys), modest, mesurat, veritablement preocupat per la religió i la croada contra els turcs, i que només regnà tres anys (1455-1458), els espanyols arriben en gran nombre i s’imposen al Vaticà. Constitueixen literalment la llei, dominen la policia i els tribunals i creuen que tot els és permès: «alguns romans, per afalagar-los, havien arribat a adquirir accent espanyol»”[23]. I encara que no esmenti els catalans, queda sobreentès que es parla explícitament dels catalans i de l’accent català que els italians adoptaven per tal d’afalagar-los.

Efectivament, tal com ho subscriu En Juan María Laboa, en parlar del pontificat del primer Borja, “cridà més l’atenció la desmesurada invasió de catalans i valencians que acceptaren els llocs més importants tant a l’Estat pontifici com a l’organització eclesial, de manera que en poc temps semblava que tot estava dominat per ells”[24]. I ho justifica exposant, per bé que oblida Sardenya, que mitja Itàlia era catalana: “No oblidem que Sicília i Nàpols eren a mans dels aragonesos i que el papa havia estat conseller del rei, per la qual cosa coneixia bona part dels seus connacionals”[25]. Així mateix, En Roger Collins, ha fet veure “l’obsessió de Calixt per introduir la seva família a les estructures del poder de l’Església Romana i dels Estats Pontificis”[26].

De conformitat amb En Croce, “Espanya era llavors la ruïna d’Itàlia i la seqüela de les desventures italianes tenia el seu origen en els Papes espanyols: en aquell Calixt (ironia del nom) que, elevat al tron pontifici, es consagrà a fer el major mal possible als descendents del seu protector Alfons [el Magnànim], i, si no li hagués impedit la mort, hauria continuat fins a devastar Itàlia; i en aquell Alexandre o Roderic, el seu nebot, que continuà i rematà l’obra del seu oncle”[27]. I afegeix: “els espanyols o catalans, que havien ressuscitat la pirateria a la Mediterrània, fins a l’extrem de fer-la-hi familiar, arribaren a Itàlia en un poc nombre –amb prou feines arribaven a set mil infants–, però n’hi hagué prou per empobrir-la”[28]. És a dir, que un contingent bèl·lic, composat per set mil infants catalans, van arribar a Itàlia a l’època dels Borja i hi va exercir el seu domini militar abassegador.

Són les tropes que estaven sota les ordres d’En Cèsar Borja, tal com ens ho confirma En Dandelet: “Sabem, per exemple, que al 1500 En Cèsar Borja tenia sota el seu comandament dos mil soldats espanyols. S’estima que envers el 1503 tenia sota les seves ordres set mil soldats a Roma”[29]. Eren un soldats tan temuts com odiats, fins a tal punt, que En Croce ens advera que d’ells “en sorgí el proverbi que diu «sobre la terra on posen la seva planta els espanyols no hi torna a brotar un bri d’herba»”[30].

En Dandelet pondera que “un altre dels procediments d’Alexandre per expressar les seves pretensions respecte a Roma consistí en el desenvolupament d’una important comunitat espanyola a la ciutat. Malgrat que el papa havia viscut a Roma durant dècades, Alexandre omplí la seva cort de soldats i cortesans espanyols, perquè creien que li eren més fidels. No hi ha cap cens d’aquesta època que ens permeti calcular amb certesa l’extensió d’aquesta comunitat, però basant-nos en la informació dispersa referent a un o un altre grup, és possible establir-ne el nombre en milers”[31].

Així, és fàcil d’adonar-nos com el control militar de Roma a l’època d’Alexandre VI era a mans de catalans. En Jaume Serra, cosí matern del Papa, va ser governador de Roma[32] i En Joan de Castre, del Castell de Sant Àngel[33]; En Roderic Borja, nebot del Papa, capità de les guardes del Palau Vaticà[34]; En Joan Cervelló, també va tenir aquest mateix càrrec[35] i va ser capità de les tropes del castell de Sant Àngel[36]. I En Joan Borja i d’Aragó, primer[37], i després En Cèsar Borja[38] –fills naturals ambdós del papa Alexandre– van ser els capitans generals de la Santa Església Romana.

Semblantment, a fi d’aturar la incursió europea dels turcs, Calixt III va organitzar una croada a tota cuita. Segons En Josep Rius, “un altre dels objectius de la croada era evitar que les naus turques arribessin a dominar les illes i les penínsules cristianes. Per fer front a aquest perill, convertí les vores del Tíber en drassanes i en transformà les riberes en un formigueig d’activitat febrosa. Malgrat la manca de correspondència dels prínceps i de la infidelitat d’alguns col·lectors, el papa arribà a reunir algunes embarcacions per a aquesta croada marítima, que en la seva major part fou catalana”[39]. I, després de constatar que “la primera expedició fou manada per l’arquebisbe de Tarragona, En Pere d’Urrea”, acte seguit innova que “del llibre Arm. XXIX, 25, es dedueix que era aragonesa la majoria dels qui es comptaven com a voluntaris per anar amb embarcacions a la Croada”[40]. Llavors, de la consulta dels fons documentals de l’Arxiu Reial de Barcelona n’extreu que els permisos per armar naus per offensió dels infeels es van concedir a Narcís Cerdà, Antoni Albó, Joan d’Íxar, Gonzalvo Pere de Riba, l’abat de Montserrat, Marcià Vinyes, Joan Carbonell, Joan Claver, Guillem Ramon de Montcada, Joan Nadal, Tomàs i Pere Pujades, Miquel Cervera, Rafel Vives, Pere Çacasa, Joan Berenguer, Bernat d’Alacant, entre molts d’altres[41].

Així mateix, En Miquel Navarro, ens n’amplia la informació i ens fa adonar com a l’armada pontifícia, hi va participar també amb dues galeres l’Antoni Olzina mentre hi assumia el rang d’almirall; una l’aportava En Joan Barutell; una altra En Joan de Vilatorta, barceloní, i dipositari de l’armada; i encara hi van posar naus En Joan Lançol, vicari general del bisbat de València i En Joan Barberà, majordom reial[42]. I que, precisament per això, En Navarro rubricava: “En conclusió, és evident que l’expedició papal estava formada majoritàriament per embarcacions dels territoris occidentals de la Corona d’Aragó, en concret de Catalunya, València i Aragó”[43]. Sense oblidar que en aquells precisos moments el capità general de l’Eslgésia era En Pere-Lluís de Borja, nebot de Calixt III[44].

De les quals assercions se n’infereix que els catalans van omplir les riberes del Tíber, les drassanes que s’hi van improvisar, la ciutat de Roma i el Vaticà, durant els preparatius d’aquesta croada. I que, com havia de ser natural, van emprar la seva llengua materna entre ells i en la seva relació amb el Papa o amb els seus representants catalans.

També En Ximo Company ha vist com la llengua catalana s’expandia a la Roma d’aquest primer papa Borja i, a fi d’exposar-ho fidelment, dedica un capítol sencer del seu llibre a tractar de “la lliçó lingüística dels Borja” a Roma[45], on ens recorda que “Calixt III va parlar sempre, fins que es va morir al 1458, la llengua que un elevat nombre d’habitants del Regne de València, va manllevar dels cristians procedents de Catalunya, això és el català”[46]. Segons ell, Alfons de Borja va parlar italià a Roma, “però sense descurar mai, ni un sol moment, el valencià que va aprendre amb els seus pares a Xàtiva”[47]. I assenyala: “Recordem, si més no, l’energia amb què va pronunciar en valencià el seu primer discurs de papa en contra del turc”[48]. Per acabar reblant decidit que, amb Calixt III i, sobretot, amb el seu nebot Alexandre VI, “a Roma, la llengua catalana jugava quasi el rol de llengua de Cort”[49].

A més a més, com he indicat anteriorment, som sabedors que el català no tan sols va ser la llengua normal de relació entre Alexandre VI i els seus parents, servidors i connacionals catalans, sinó que també va ser la llengua de relació amb els castellans que el van tractar. Per això insisteix el Pare Batllori que “l’ús del català a la cort d’Alexandre VI per part de gent provinent de la Corona de Castella ens presenta la Roma del final del Quatre-cents i dels primers decennis del Cinc-cents”[50] tal com era: amb els papes vivint plenament en català i fent del català la llengua normal de la Cúria Pontifícia.

“De fet –escriu En La Parra–, i si tenim en compte que la forma d’expressar-se, denota, en  principi, l’origen del parlant, la paraula llengua se seguia utilitzant aleshores com a sinònim de nació, atès que el sentit etimològic d’aquest terme (derivat de nascere) suggereix igualment el lloc de procedència i, en conseqüència, els romans de l’època anomenaven amb la paraula catalani aquella legió de cortesans estrangers hispans que pul·lulava pels corredors del Vaticà”[51]. I pels carrers de Roma. És a dir, que segons En La Parra, sota Alexandre VI si es parlava en català a Roma és perquè la Nació catalana s’hi havia establert de ple.

I encara que, a parer d’En Mario Ronchetti i de l’Alejandro Montiel, “els documents del seu Papat, escrits en llengua catalana, foren considerats durant molt de temps com un endimoniat llenguatge secret per a ús privat d’aquella gentola inescrupolosa”[52], el cert és que s’han mantingut com a testimoni imperible de l’ús del català a Roma.

És tanta la documentació escrita en català que avui coneixem de la cort d’Alexandre VI, especialment les seves cartes i les dels seus parents i servidors i amics, que En Max Cahner ha sentenciat que “ens trobem davant de la sèrie de cartes privades catalanes més nombrosa i més important de la cultura catalana des de l’edat mitjana fins al Renaixement, tant com a font de coneixement de la història eclesiàstica, política i social, com de la història de la llengua i de la literatura catalanes”[53].

Pel Pare Batllori, “es tracta d’una sèrie de cartes catalanes privades, que és la més copiosa i la més important, des dels punts de vista literari i històric, pertanyent als temps anteriors a la gran decadència del català literari. La llengua d’aquestes cartes és la llengua comuna als escriptors de les tres grans regions catalanes (Principat de Catalunya, Regne de València, Illes Balears), amb pocs trets dialectals, encara que la major part de llurs autors i de llurs destinataris siguin valencians de naixença. La influència de l’espanyol hi és inferior a la de l’italià, la qual cosa dóna a aquest epistolari un interès únic des del punt de vista lingüístic”[54].

De conformitat amb En Modest Prats, “als palaus pontificis, doncs, ressonava, la llengua catalana, amb accent valencià en la majoria de casos, i a la cancelleria romana es redactaven, i hi arribaven, documents escrits en llatí, en italià i en la llengua del sant Pare, que era la de tants parents i protegits que s’havien emparat a l’ombra del soli romà”[55]. Per això mateix, està convençut que “el català fou, juntament amb el llatí i l’italià, la llengua pròpia de la cort pontifícia”[56]. I creu que, després dels estudis apareguts darrerament, “estem ja en molt bones condicions de mesurar les proporcions de la presència de la nostra llengua a la cort a la Roma pontifícia”[57].

En Modest Prats, ara conjuntament amb En Josep M. Nadal, des llur Història de la llengua catalana, tornen a insistir, referint-se als estudis del Pare Batllori, que “la presència de la llengua catalana és tan notable a la cort pontifícia que fins algú s’ha plantejat si no se’n podia parlar com a llengua de cort”[58]. Per ells, “els testimonis escrits d’aquest ús del català a la Roma papal són molt abundants i de molt interès. Fonamentalment es troben als arxius de València i a l’arxiu Vaticà. Roc Chabàs i Josep Sanchis Sivera ja fa anys que en van publicar una bona mostra i el P. Batllori hi ha dedicat diversos estudis”[59].

Havent analitzat la correspondència familiar borgenca i havent-ne comentat els aspectes lingüístics i estilístics, ambdós asseguren que “el català era, doncs, la llengua habitual a la Cort pontifícia fins al punt que no es  restringia a l’àmbit de les relacions entre catalans i/o valencians. Ja hem vist que Cèsar Borja escriu en català al sogre del seu germà Joan, Enrique Enríquez. Per En La Parra, “el mateix Cèsar Borja escrivia un valencià més que correcte, com es pot comprovar en els documents”[60]. Hi ha diverses mostres d’aquesta forma de procedir dels castellans. Però el P. Batllori ha fet veure que fins alguns castellans havien arribat a familiaritzar-se amb la nostra llengua”[61].

L’Antoni Rubió i Lluch ha observat condignament la puixança de la nostra llengua en aquells moments, puix, per ell, “no fou sols a Sicília i Nàpols on ressonà a l’Edat Mitjana la llengua dels nostres antics comtes-reis. Ja hem vist que al segle XIV dos papes francesos d’Avinyó, feien gala d’entendre’l. Però mai pogué merèixer amb més raó el dictat de la llengua de reis i papes, com quan al segle XV pugen al tron pontifici els famosos Calixt III i Alexandre VI, del llinatge il·lustre dels Borges, originaris de València. Aquest darrer emprava sempre a les cartes la seva llengua materna en escriure als seus parents de la ciutat del Túria”[62].

Per En Lluís Cabruja, En Pere Casanellas i la Maria Àngels Massip, “durant els segles XV i XVI la presència catalana a Itàlia esdevé transcendental: dos papes, Calixt III (1456-1458) i Alexandre VI (1492-1503), eren de la família valenciana dels Borja i van fer del català la llengua usual de la cort pontifícia”[63].

A una comprensió semblant ha arribat En Joan F. Mira, que, al seu llibre sobre Els Borja, ens narra: “Tant com el seu oncle Calixt III, el papa Alexandre VI sabia perfectament que a la  cort vaticana, i a Roma, en últim extrem només hi podia confiar en els seus parents i amics, i en els seus compatriotes. Roma es va tornar a omplir de gent vinguda de València, de Mallorca o de Lleida; de valencians que residien a Nàpols i que van acudir a la ciutat papal davant de la nova situació favorable, i de militars, eclesiàstics, i tota mena d’aventurers connacionals del papa, que arribaren buscant un benefici, un càrrec o simplement l’oportunitat d’un negoci. De fet, van ser molts els valencians que ocuparen càrrecs i oficis en la cort, des dels metges Gaspar Torrella i Pere Pintor (autors de tractats sobre la pesta, el «mal francès» i altres malalties), fins a oficials de la guàrdia, capitans de castells, barbers, rebosters i altres empleats de la casa del papa. L’abundància de compatriotes de la casa del papa va ser tal, que la seua llengua era de fet la llengua de la cort vaticana, la llengua del palau, de les cuines i del servei privat del pontífex i la llengua que ell mateix va usar sempre amb els seus fills –nascuts a Itàlia i de mare italiana– tant de paraula com en les cartes que en conservem”[64]. I conclou que “el papa Alexandre se sentia còmode i segur, reconfortat, entre tanta gent de la seua sang i de la seua terra, i per a molts valencians d’aquells anys, Itàlia era la seua Amèrica i Roma el seu Eldorado particular: un lloc on l’or circulava en abundància, sobretot al voltant de la cort i la cúria papal, i no era gens difícil de tocar”[65].

I en una altra obra, Nosaltres els italians, editada sis anys després, ho sintetitza magníficament, perquè, en parlar de la importància del català a Roma, rubrica: “No m’estaré tampoc de recordar que, durant els anys dels dos papes Borja, la llengua catalana va ser present a Roma com segurament mai no ho ha estat cap llengua estrangera: en la cúria i en la cort, en la família papal i en els palaus vaticans, en els cercles de tants cardenals, en els ambients militars, i a tot arreu on eren presents centenars de centenars dels incòmodes catalani[66]. I insisteix: “No sé si Roma havia conegut mai, ni ha tornat a conèixer, una presència no italiana tan forta i tan intensa com aquesta. Pel que en sé, la meua impressió és que no”[67].

En parlar de la llengua catalana a cavall dels segles XV i XVI, i de la força cultural de Catalunya, En Ferran Soldevila, escriu: “Com en una darrera revifalla d’esplendor, el seu idioma triomfa a la Roma dels  Borja. Alexandre VI i els seus fills, Cèsar i Lucrècia, i els altres, menys famosos, però encara brillants, Joan, duc de Gandia, i Jofré, príncep d’Squilace, no tingueren més idioma familiar que el català, i s’ha conservat un abundós epistolari d’interès enorme i de notable puresa idiomàtica, amb tan sols alguns dialectalismes valencians”[68]. I afegeix: “Els Catalans eren genè-ricament anomenats a Roma; i catalans i valencians pul·lulaven a la cort papal i per la Ciutat Santa. Ja en temps del primer papa Borja Calixt III, en escriptor coetani, Paolo da Ponte, escrivia referint-se a Roma: «No s’hi veuen sinó catalans». Ara la frase podia ser repetida amb més motiu. Fou, durant tot el pontificat d’Alexandre VI (1492-1503), una projecció hispànica a Itàlia, poc valorada pels mateixos espanyols, terriblement denigrada pels estrangers, però que comença a ser millor coneguda i més equànimement considerada”[69].

I si bé fins avui no s’ha pogut trobar cap escrit de la Lucrècia en català, no per això s’ha de pressuposar –com es fa massa sovint– que no parlaria la llengua de la família. Si tots els germans l’empraven oralment i per escrit, i si fins i tot tenia donzelles valencianes[70], és molt factible que ella també la parlés. I així també ho creu En La parra, pel qual, “ella òbviament devia entendre bé el valencià i suposem que el parlava, almenys, amb son pare”[71]. Com que també sabem per En Jordi Rubió i Balaguer que la “Lucrècia Borja posseïa en 1502 el llibre del dotzè del Crestià en llengua original”[72], que no era altra que la catalana, això vol dir que també podia llegir en català. I si parlava català amb el seu pare i era apta per llegir-hi, no el parlaria amb els germans i amb la resta de catalans de Roma?

En aquest sentit, quan la Maria Bellonci recrea el darrer dia que Lucrècia passaria amb el seu pare al Vaticà, i la conversa que hi mantindria a la cambra d’aquest, abans que ella marxés cap a Ferrara per casar-s’hi amb Alfons d’Este i viure-hi, no es pot estar d’escriure que el Papa, En Cèsar i Lucrècia van parlar en català entre ells: “No se sabrà mai què va passar en aquell encontre entre pare i filla, com es formaven i sorgien les paraules pujant dels remolins profunds de la sang i dels sentiments. Va ser una adéu que l’un i l’altre haurien de recordar després, minut a minut. Passada una hora, el papa va fer entrar el Valentí, tercer actor natural de l’escena, i va continuar la conversa: ara entre tots tres corria la parla valenciana, com un llenguatge privat que els aïllava en la càlida conjura que era la seua vida”[73].

Era tanta la naturalitat amb què els papes Borja empraven la seva llengua, que, encara que sembli impensable, Alexandre VI no va utilitzar mai el castellà, llevat de quatre mots comptats en textos escadussers. El Pare Batllori és molt contundent en aquest punt, ja que, per ell, aquest Papa “empra espontàniament el català per als afers familiars, el llatí per als de la cúria romana i l’italià per a la política peninsular (hom coneix només algunes ratlles del papa en castellà)”[74].

Remarca aquest erudit que, “encara més que el seu oncle Calixt III, Roderic de Borja imposà el català, si no com a llengua de cort, almenys com a llengua familiar del palau pontifici. Àdhuc alguns castellans, com Pedro Carranza, empraven correctament el català”[75]. I ens objectiva: “Cèsar Borja, sigui com a cardenal «Valentino» (de València), sigui com a duc «Valentino» (de Valentinès), sovint o escrivia les lletres en català o almenys les signava amb fórmules de comiat catalanes, encara que les cartes fossin redactades en llatí, en italià o en francès”[76]. Amb la qual cosa ara sabem que un dels espanyols més famosos i a qui més autors han fet el protagonista de les seves novel·les, òperes, poemes i tota mena de relats, no va escriure mai en castellà.

En Batllori, mentre ens assegura que, “entre els fills del papa, Cèsar és el qui escriu el català amb un estil més literari” i que la seva prosa “té l’èmfasi i a vegades àdhuc l’hipèrbaton de la «valenciana prosa» del segle XV”, innova, d’altra banda, que “l’estil directe més emotiu es troba en la lletra catalana d’un palafrener valencià sense cultura, potser incapaç d’escriure italià, Joan Martí, el qual informava el Papa del que es deia a Roma en el moment de l’arribada de Carles VIII, amb un to de fidelitat verament colpidor”. I objectiva: “Pel que fa al llenguatge i a l’estil dels nombrosos cardenals i prelats valencians i catalans del cercle borgià, cal remarcar l’estil audaç –de vegades salaç i tot– del cardenal Joan de Borja, arquebisbe de Montreal, a Sicília, estil que ens fa recordar el de Tirant lo Blanc[77].

Finalment, En Batllori, en analitzar la correspondència del Papa entre els anys 1493-94 –“el recull documental més important per a la història interna del pontificat del segon papa Borja”[78]–, acaba reblant del tot: “Quan un hom repassa aqueixes lletres confidencials de l’any 1494 s’explica a bastament per què Alexandre VI es va envoltar, preme-ditadament, de gent de la seva família i de valencians i catalans, tots ells coneguts llavors a Roma amb el nom comú de catalani, que pels excessos de Cèsar Borja, pocs anys després devindrà fatídic i paorós. Sobretot de València s’hi abocà un gran nombre de persones, que ocupà des de la dataria i la tresoreria pontifícies fins als més humils oficis d’escuders i palafreners”[79].

Ara també fan molt de sentit aquells mots d’En Pietro Bembo que,  exposen que “els romans canviaven segons el canvi de Senyors que feien la Cort”, però, si “pocs anys enrere havia estat tota nostra, ara era canviada i esdevinguda estrangera en gran mesura”[80]. En Bembo també afirma que “per això, com que les Espanyes havien enviat llurs pobles a servir llur Pontífex a Roma, i València havia ocupat el turó Vaticà, als nostres homes i a les nostres dones ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que els espanyols”[81]. I, per bé que el Pare Batllori subscrigui que “és ver que Bembo parla de les Espanyes i de llurs pobles en plural, i esmenta estrictament veus i accents espanyols, que, en aquell pressupòsit tant podien ser castellans com valencians”[82], a vista del que vinc comentant fins aquí, amb les citacions i referències adduïdes, em sembla que s’entén ben clar i la frase d’En Bembo no té dilema possible: als romans no els plaïa parlar i imitar sinó l’espanyol de València, que és el mateix que dir que es desfeien per parlar català.

Per això mateix, tot seguit En Batllori rubricava: “el 1512, quan encara ressonava el català a Roma i a Nàpols dins dels palaus dels cardenals Francesc de Borja, Pere-Lluís de Borja-Llançol i Francesc Remolins, Pietro Bembo tenia ja enllestit el primer llibre de les Prose della volgar lingua (publicades només en 1525), en el qual conglobava amb l’«espanyol» el «valencià»”[83].

En Bembo havia estat a Sicília almenys entre l’abril del 1492 i l’estiu del 1494[84], quan Sicília era un regne integrat completament a la Nació Catalana. S’havia establert a Messina, per assistir a l’escola de grec d’En Constantí Làscaris. I, segons l’Oriol Miró, “a Messina portarà a terme la primera traducció al llatí de l’Encomi d’Helena d’En Gòrgies de Leontinos, la redacció de la qual es remunta al 1493”[85]. En aquest any precís sembla que realitzaria una ascensió a l’Etna, de la qual en sorgiria el seu primer llibre, De Aetna, publicat per Aldo Manuzio al febrer del 1496[86].  I, encara, mentre sojornava a l’illa, “féu un viatge a Nàpols per visitar En Giovanni Pontano, fundador de la famosa Acadèmia Pontaniana”[87]. Aquest poeta líric, “entrà al servei d’Alfons I de Nàpols al 1447. Hi prosseguí una carrera reeixida com a diplomàtic i, des del 1486, com a secretari o primer ministre del seu successor Ferrante”[88]. És a dir, doncs, que En Bembo va haver de tenir relació amb la Cort de Nàpols, regida i governada per catalans i pel rei de Catalunya, Alfons el Magnànim. Llavors el català hi era la llengua oficial, la llengua de la majoria dels cortesans i la llengua amb què es redactava una part ingentíssima de la documentació.

No podem obviar que En Bembo tenia coneixements notables de la literatura i de la història hispana, com sabem pels llibres preservats a la seva biblioteca[89]. No podem negligir que coneixia profundament la llengua occitana i la seva influència en la poesia italiana, com ell mateix ho exposa a les Prose della volgar lingua: “Era tinguda per tot el Ponent la llengua provençal, al temps que hi florí, en preu i molta estima, i era considerada la primera de les llengües entre tots els altres idiomes d’aquells parts”[90]; o bé: de provençals, “qui ho vulgui, en pot llegir molts, de qui es veu que han après i agafat moltes coses els antics Toscans”[91]; raó per la qual, en aquells temps, “tots els italians que escriviren poetitzaren proven-çalment”[92]. L’estudi de la influència de la llengua occitana i dels trobadors sobre els primers escriptors itàlics abraça una gran part de l’obra[93] i En Bembo se’ns mostra com un erudit d’autoritat i de percepció aguda i escrupolosa, fins al punt que ens descriu el desenvolupament de la llengua occitana amb total objectivitat, car “ha anat minvant i perdent de segle en segle tant, que ara no només no es troben poetes que escriguin provençalment, ans la llengua mateixa quasi ha desaparegut i esvaït de la seva pròpia contrada”[94]. Doncs bé: tot aquest interès d’En Bembo per la poesia provençal li vindria a través del barceloní afincat a Nàpols Benet Garet, dit Il Cariteo, que “entrà a formar part de bon dret de la història literària del país d’adopció”[95]. Segons En Franco Meregalli, “al Cariteo es deu la represa d’interès pels provençals: sobre un llibre seu «llemosí», en efecte, En Bembo estudià els trobadors”[96].

Acabo de mostrar com el coneixement del barceloní Garet va obrir les portes del provençalisme a En Bembo. Amb la qual cosa, no podem tampoc descurar que tenia coneixements de la història de Catalunya i de la història de la llengua catalana, puix, a més a més, reconeix que l’occitana, “tant ultrapassà en reputació i fama, que no solament els Catalans, que són properíssims a França […], entre els quals n’hi hagué un, el Rei Alfons d’Aragó, fill d’En Ramon Berenguer”[97] que hi excel·lí, sinó que també, després hi excel·liren –com hem vist– els escriptors italians.

Molt cert: En Bembo forçosament havia de saber la situació política de Sicília i Nàpols. Sicília també era llavors sota domini català, amb una gran presència de catalans, especialment a Messina, on tenien el consolat més antic a l’illa, i havia de conèixer que la llengua espanyola que s’hi havia instal·lat i que s’hi parlava amb tota naturalitat era la catalana. Havia de saber que la llengua que es parlava tant a Sicília com a Nàpols era la mateixa llengua que els Borja havien dut a Roma, majorment perquè s’havia cartejat, pel cap baix durant catorze anys –entre 1503 i 1517–, amb Lucrècia Borja[98],  a qui havia conegut i tractat personalment durant la seva estada a Ferrara i a qui dedica el seu llibre Gli Asolani, per l’agost del 1504, amb carta personal inclosa[99].

Vist i dit això,  ara seria bo recordar el que En Bembo ens deia que als italians “ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que els espanyols”. Doncs, bé: permeteu-me que us digui que em fa molt estrany que un home de l’escrupolositat literària i lingüística d’En Bembo, emprés una expressió tan ambigua com “accents espanyols” per designar la llengua que s’havia instal·lat al Vaticà, perquè, és evident, que si analitzem l’expressió des de fora, sense més informació que el text en si, sense saber que el papa era català i la cúria romana i la ciutat de Roma eren governades per catalans, els accents espanyols tant podien ser els catalans com els castellans. Però, com que En Bembo ens diu amb total diafanitat expositiva que la gent venia de València, i nosaltres sabem, a més a més, que també venia del Principat i d’altres ciutats catalanes, se’n pot inferir que l’original havia d’haver dit “accents catalans” abans que el text fos arranjat per l’editor competent en el moment que l’obra s’estampava i sortia a la llum. Llevat que, pel fet que els únics espanyols que hi havia a Roma eren els catalans, en aquest cas, espanyol tan sols i únicament volgués dir català.

És veritat, doncs, que la llengua romana va quedar impregnada per la catalana. Ens ho acaba d’apuntar En Bembo en parlar de la invasió de les gents valencianes al turó del Vaticà. I acte seguit, puntualitzava encara: “Així, si el pastor cristià que vingués darrere el que hi ha avui fos francès, el parlar de França passaria a Roma juntament amb aquelles gents, i la llengua cortesana, que s’havia espanyolitzat tant, en continent s’afran-cesaria”[100]. És a dir, que, per segona vegada, En Bembo ens confirma que la llengua de la gent culta de Roma s’havia espanyolitzat per raó de les persones que acompanyaven el Papa, que és el mateix que dir que s’havia catalanitzat.

Efectivament: per En Bembo, el so, els accents i les veus que miraven d’imitar els romans eren els catalans. Els catalans de València, majorment, però els catalans al cap i a la fi. I així ho han vist En Nadal i En Prats, amb tota nitidesa, car subscriuen plenament que “potser és veritat el que diu Bembo, però no tenim cap testimoni escrit d’aquesta catalanització dels romans”[101]. Més clar impossible: hi va haver una catalanització total de Roma.

Tot i amb això, encara que no n’hagi quedat cap rastre escrit que ho manifesti obertament i sense cap mena d’ambigüitat i distorsió textuals, sí que s’ha preservat el testimoni d’En Bembo, que ens ho diu gairebé com si ho hagués vist i viscut de forma presencial i que ve a completar el que ens permet entreveure a través de les dades documentals i els cronistes coetanis i que jo he mirat de resseguir i portar aquí a col·lació. Quin interès hauria pogut tenir En Bembo per mostrar una realitat lingüística i  –en conseqüència– social inexistent, inventada o falsejada, ell que va intentar comprendre i glossar precisament aquesta realitat lingüística tan escrupolosament i que va intentar ordenar-la i pautar-la? No en va, l’Oriol Miró, en analitzar el text bembosí, creu que “aquest diàleg cortesà escrit en vulgar es proposava reflexionar sobre aspectes controvertits del debat lingüístic, que, en aquests anys, es trobava en un dels seus moments de màxima ebullició”[102]. I que per això mateix “estava basat, per descomptat, en una llarga i profunda reflexió teòrica, lingüística i gramatical del fet artístic”[103].

Jo crec que En Bembo no menteix. Crec que exposa els fets tal com devien passar i que els romans, conscients que els catalans eren els detentors del poder religiós, judicial i militar en aquells moments, van mirar de relacionar-s’hi en la llengua dels seus nous senyors. No hi ha res d’estrany, doncs, a relatar-ho com ho fa En Bembo: a Roma parlen català i els romans imiten el català, però si el nou Papa fos francès, els romans      –amb la mateixa naturalitat que ho fan amb el català–  imitarien la llengua francesa.

Per tant, quan es parla tot sovint de la llengua espanyola a la cúria dels Borja –o, com és el cas de la Pina Palma, a la cort d’Alexandre VI–, o  la ciutat de Roma, hem d’interpretar que s’està parlant únicament i exclusiva de la llengua catalana, que també era llengua espanyola.

Llavors, continua sent altament revelador el que aquesta estudiosa segueix exposant sobre l’oficialitat de la llengua espanyola a la cúria papal, car, segons ella, “això és testimoniat pel fet que el Cardenal Pietro Bembo, d’advocat més eloqüent de la llengua italiana, modelada en l’idioma de Bocaccio i Petrarca, va dedicar temps a aprendre l’espanyol. A la seva Prose delle volgar lingua, En Bembo no amagava un cert menyspreu per aquest idioma que estava impregnant la llengua italiana, encara que ell no aprovés que, a Roma, els homes i les dones imitessin la terminologia espanyola, els accents i les peculiaritats com a una pràctica elegant”[104].

Dels mots de la Pina Palma se’n continua desprenent amb una gran transparència que els romans imitaven la llengua catalana, n’agafaven paraules, girs, l’accent, particularitats, perquè trobaven que parlar català feia elegant. I que justament per això En Bembo estudiava català i alhora estava preocupat per l’efecte que aquesta llengua tenia sobre l’italià i sobre els romans. És a dir, que l’italià i els romans s’estaven “impregnant” de català, perquè aquesta era la llengua de prestigi: la llengua del papa, dels seus familiars i amics, la llengua de la cúria i la llengua de milers de catalans que ja aleshores vivien a Roma. I, llavors, quan l’Oriol Miró advera que “En Bembo mateix faria les seves provatures en llengua espanyola, de la mà de Lucrèica Borja (1480-1519), filla del papa Alexandre VI i germana del duc Valentí”[105], atès que tant el papa, com el seu fill Cèsar, com la seva filla Lucrècia, parlaven i escrivien en català i mai no van emprar el castellà ni com a llengua familiar ni com a llengua escrita, en podríem deduir també que En Bembo va fer les seves provatures literàries en llengua catalana, però de les quals no n’ha quedat –com de costum– cap rastre.

Potser un dels autors que, per mi, millor ha copsat o millor ha sabut explicar el paper d’Alexandre VI a Roma i el perquè de les difamacions a què van ser sotmeses la seva vida i la seva obra per part dels autors italians, ha estat En Josep Sanchis Sivera. Segons ell, aquest Papa va rebre “tantes calúmnies, que deixen de ser infames a força de ser ridícules”[106]. I creu que, a tot plegat, “molt hi contribuí haver-se envoltat de servidors espanyols, a molts dels quals donà grans prebendes. Però, de qui, si no de compatriotes i homes de confiança, s’havia de servir el papa, si es trobava a un país estranger i temia de continu els paranys de poderosos personatges, disposats a executar tot allò que poguera redundar en perjudici de qui consideraven un intrús? Fins i tot la major part de les tropes que constituïen la guarnició del Pontífex eren espanyoles, perquè no sols havien acudit a Roma els seus nombrosos parents, els més llunyans i tot, sinó que també molts rodamons que a les nostres terres eren desafectes al treball anaren en cerca d’una fortuna incògnita. Gent de tota mena: poetes, músics, rics, pobres, vividors, perdonavides, còmics, artistes de talent dubtós, i alguns homes eminents, s’havien refugiat a la ciutat papal. D’aquesta manera se sentia parlar pertot arreu l’espanyol, o millor dit, el valencià, perquè de València i Catalunya procedia la major part de la gent estrangera que tot ho envaïa; fet que acreixia, i amb raó, el descontent dels italians. I per acabar-ho d’adobar, molts dels hebreus llançats fora d’Espanya es refugiaren a Roma”[107]. Per això mateix, i a les envistes del que la documentació li aporta, reblava: “El Papa, malgrat que havia viscut a Itàlia des de menut i coneixia admirablement l’idioma italià, parlava amb els seus sempre amb la llengua materna valenciana; altrament no s’explica que els germans Joan i Cèsar Borja la parlaren i escrigueren correctament”[108].

Les reflexions d’En Sanchis Sivera revelen per primer cop en tot aquest afer de la llengua catalana parlada a Roma, un nou element que no s’ha acostumat a tenir gaire present: el de la comunitat jueva, fugida dels diversos regnes catalans al 1492 i que s’acabaren instal·lant a la ciutat del Vaticà, passant així a engrossir-hi encara molt més el nombre de catala-noparlants que ja hi havia a balquena des dels temps de Calixt III.

AQUÍ: ELS JUEUS CATALANS A ROMA

En aquest sentit En Thomas J. Dandelet ha remarcat que, a més a més, dels cardenals, parents i servidors d’Alexandre VI, “una altre grup d’espanyols que val la pena destacar era els dels comerciants, bàsicament catalans, que establiren un comerç lucratiu entre Espanya i l’estat pontifici. Eren prou nombrosos per constituir un consolat, una mena de gremi comercial per protegir i controlar llurs interessos comercials, i construïren cases i magatzems al llarg de la ribera del Tíber, al barri del Trastevere, per emmagatzemar llurs mercaderies. Ells, juntament amb d’altres catalans de la ciutat, i amb la benedicció d’Alexandre VI, aixecaren la nova església de Santa Maria de Montserrat, en la qual tenien també una modesta confraria”[109].

En Rovira i Virgili també ho ha copsat exactament així. Per ell, “en temps de Calixte III i d’Alexandre VI, Roma s’omplí de catalans de totes les regions nacionals”[110], la qual cosa explicaria el que he suggerit abans de la diversitat “d’accents” lingüístics –d’accents catalans, és clar–. Per I’Egmont Lee, ben aviat, “sota Calixt III, un estol de catalans va davallar sobre Roma”[111]. I la Pina Palma aporta el repetidíssim testimoni d’En Paolo da Ponte, que, en descriure Roma al 1458, just quan finia el pontificat de Calixt III, ens advera que a la ciutat “non vi sono se non catalani”[112]. Més clar, impossible: a Roma només hi ha catalans.

Per En Sanchis Guarner, “retraurem només que, quan dos papes valencians de la família Borja, Calixt III i Alexandre VI, ocupen el soli papal, tots els escriptors de l’època els donen com a catalans, i que el poble romà anomenava i catalani la gran partida de valencians, parents o clients dels Borja, que llavors pul·lulava i dominava la ciutat i els estats pontificis: «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei Catalani!», clama il Bembo”[113].

En aquest mateix caient de coses, En Ximo Company també s’ha adonat que, amb el nomenament papal de Calixt III, “València, els valencians i el valencià es posaven de moda a Roma”, per tal com “310 persones de la «terreta» començaven a ocupar els càrrecs més preuats i buscats a la cort pontifícia. Els italians van protestar, però més ho haurien d’haver fet els valencians. A la fi, Calixt III gairebé va despullar València d’intel·lectuals, de gent preparada i competent en nombrosos càrrecs importants. El bo i milloret de l’elit valenciana va sofrir un impecable èxode cap a Itàlia”[114].

Per l’Eulàlia Duran, “molts dels qui marxaren a Itàlia ja no tornaren i seria difícil calibrar si no es tractà, en alguna mesura, d’una fuga de cervells”[115]. Segons ella, doncs, “la seu pontifícia dels Borja, amb la pràctica corrent aleshores del nepotisme, atragué a la Ciutat Eterna bon nombre de catalans, en especial de valencians que ocuparen càrrecs a la cúria (molts foren nomenats cardenals), o simplement exercí una atracció eclesiàstica i cultura de primer ordre. Els nombrosos cardenals catalans d’aquest final de segle XV teixiren de fet una xarxa important de domini, i la llengua catalana, llengua dels principals dignataris eclesiàstics, adquirí un rang que sobrepassà els límits de la frontera lingüística”[116].

L’observació de la presència abassegadora de catalans a Roma també la subscriu En Croce, que ens assegura que Calixt III es va dedicar “a cridar a Roma un eixam de parents seus, fins a l’extrem que a la primera nòmina de cardenals que nomenà al 1456 escollí tres espanyols, entre ells el seu nebot Roderic de Borja, Lluís Milà de València, també nebot seu, i un fill del rei de Portugal. La ciutat de Roma es poblà d’espanyols, principalment oriünds de les províncies valencianes i catalanes. «No s’hi veuen sinó catalans», escrivia Paolo da Ponte al 1458, i un estudiós de la Roma de llavors afirma que «s’introduïren a Roma costums i jocs espanyols i fins i tot l’accent espanyol»[117].  I no es pot estar de comentar que “la llengua espanyola era llavors molt utilitzada a Roma”[118].

Tot i que s’imposi sol i gairebé sense arguments que els espanyols d’Itàlia i, més precisament de Roma, eren únicament els catalans, he trobat, a més a més del sobredit Rodocanachi, que dos autors espanyols també ho subscriuen. El primer és En José María Díaz Fernández, pel qual, “els espanyols que amb Calixt III ompliren la cort pontifícia eren designats normalment com a «catalani». I ho eren”[119]. I el segon, En José Luís Espejo. Per ell, “Jacob Burckhardt, a la seva obra clàssica La cultura del Renaixement a Itàlia, destaca com les dues grans potències de la península italiana, a final del segle XV, era a mans d’oriünds de la Corona d’Aragó: «Els Borja tenien tan poc d’italians com els aragonesos de la Casa de Nàpols». Parlen espanyol (hem d’entendre «català»)”[120].

Efectivament, En Burckhardt, a l’obra precitada, deixa ben palès no només que ni els Borja ni els reis de Nàpols no eren italians, sinó que “Alexandre parlava espanyol en públic amb En Cèsar”[121], i que “quan Lucrècia fou rebuda a Ferrara, vestida amb robes espanyoles, sortiren a cantar-li bufons espanyols; els seus servents de confiança eren espanyols i també els guerrers de pitjor fama de l’exèrcit d’En Cèsar durant la guerra del 1500”[122]. Entre aquests militars no costa gens de veure-hi els capitans catalans Miquel de Corella[123] –el famós Michelotto–, Hug de Montcada[124] i Joan de Cardona[125].

Tal com ha observat En William Harrison Woodward, les tropes d’En Cèsar “vestien l’uniforme dels colors Borja: una jaqueta i pantalons ratllats amb groc i vermelló”[126]. Amb tot, no cal ser un expert en indumentària per adonar-se que les ratlles vermelles i grogues no són els colors de la família Borja en general, ni de cap d’ells en particular.

Sabem que Alfons de Borja tenia “en camper d’or, un bou passant de gules, terrassat de sinople”, on encara afegí “una bordura de gules amb vuit feixos d’or”[127] i que el seu nebot Roderic, un cop investit Papa, el seu blasó, “a més a més de la tiara pontifícia i de les claus de Sant Pere, contenia a l’esquerra pròpiament el blasó dels Borja, i a la dreta les armes dels D’Oms”[128]. Segons En Manuel V. Febrer, “aquestes armes familiars les hauria utilitzat En Roderic de Borja d’ençà del temps en què havia emprat segells com a cardenal”[129]. I, en resolució, com que els colors dels Oms són “d’or i sable”[130] –és a dir, groc i negre–, mai els Borja no van tenir com a colors propis el vermell i el groc, sinó que aquests són, indefectiblement, com tothom sap, els colors de Catalunya. I que, justament perquè els Borja eren catalans, van utilitzar aquests colors en la indumentària de la seva soldadesca, que, a partir de llavors, van passar a conformar el paisatge cromàtic i militar del Vaticà.

Comptat i debatut, em sembla evident que, si València va ocupar el Vaticà amb la seva gent; si a Roma no s’hi veien sinó catalans, perquè català era el papa, els seus parents, assessors, caps militars i soldats –que es vestien amb uniformes amb els colors de Catalunya–, cancellers, diplomàtics i amics, els quals parlaven català entre ells, i s’escrivien en aquesta llengua, quan hom parla de l’accent espanyol i de la llengua espanyola, és que hem de llegir amb tota naturalitat “accent català” i “llengua catalana”.  I quan hom parla que hi havia italians que estudiaven l’espanyol cal interpretar sense cap mena d’embut conceptual que estudiaven català.

Si recapitulem, ara podem veure amb nitidesa que la llengua catalana era parlada a Malta, Sicília, Sardenya, Nàpols i Roma en el moment precís que els Borja exerceixen el seu pontificat. Les evidències que he mostrat fins aquí ens delaten i palesen que, per tal com la Cort del Vaticà –que no és altra que la Cort de Roma– era plena de catalans, la llengua catalana va esdevenir llengua oficial de la cort romana. Les màximes autoritats romanes, tant a l’Església com a l’exèrcit, eren catalanes i parlaven aquesta mateixa llengua, la qual cosa va fer que els romans s’hi emmirallessin, l’estudiessin i n’agafessin mots i accents. I, a la força, n’hauríem de poder concloure que era la llengua oficial més arrelada en tot el territori itàlic, car si sumem els regnes de Nàpols, de Sardenya, de Sicília i hi afegim l’estat romà i l’illa de Malta, el resultat ens indica que els catalans van arribar a dominar quasi Itàlia sencera a l’època dels Borja i, més concretament, a la d’Alexandre VI, mentre la seva llengua era parlada arreu, escrita arreu i llegida arreu.

Però, de forma quasi inversemblant, i contràriament al que sabem de la presència humana, quasi no ens han quedat rastres de la introducció de la literatura catalana a Itàlia. Però havia de ser un fet normal que totes aquelles gents que es van instal·lar a Roma en el decurs de la segona meitat del segle XV, provinents de qualsevol regne de la Nació catalana, havien de llegir. I havien de llegir també en català. Havien de llegir obres catalanes. Però no en sabem absolutament re. Més ben dit: ja he mostrat com la Lucrècia Borja posseïa en 1502 el llibre del dotzè del Crestià en llengua catalana[131]. I per En Menéndez Pelayo, som sabedors que “l’original català del Tirant havia penetrat a Itàlia abans que fos traduït a qualsevol llengua. Ja al 1500 el llegia Isabel d’Este, marquesa de Màntua, i un any després començava a traduir-lo, a instància seva, Niccolo da Correggio”[132]. És a dir, que la néta del rei Ferran I de Nàpols i besnéta d’Alfons el Magnànim, llegia el Tirant en català i va ordenar-ne la traducció a partir també d’una edició catalana. La dada ve corroborada, així mateix, per En Vicent Martines, el qual, en parlar-nos de la cort de Màntua, subscriu: “Sembla que l’obra de Joanot Martorell ja hi devia ser pel 1500, quan Antonia del Balzo en va deixar un exemplar a Isabella d’Este. Aquesta dama, el 13 de maig de 1500, escrivia Jacopo d’Atri perquè «pregati in nostro nome al Sr. Cabaniglia che’l sii contendo de pigliare fatica de ferni haver un libro sapagnuolo nominato il Tirante». Sembla que les fatigues van tenir èxit: a l’inventari dels llibres de la marquesa, en l’ítem 5, hi ha «un libro de Tirante lo Blancho in sapagnuolo in folio coperto di corame rosso»”[133]. Ara bé: Tirante lo Blancho només pot ser la forma italianitzada del títol del llibre català, perquè sabem que a la primera edició castellana el nom del protagonista era Tirante el Blanco[134]. I, per tant, som novament davant d’una altra identificació del terme espanyol amb el de català.

Com a darrera prova que el llibre va ser traduït directament del català vull aportar el fragment d’una carta d’En Lelio Manfredi, que finalment duria a terme la traducció del llibre, al futur Marquès de Màntua, on li diu, el 5 d’octubre del 1514, que li demostrarà  l’afecte i la reverència que li té “cum maggior dono che serà Tirant lo Blanch, il quale al presente traduco”[135].

Llavors, si el català era la llengua de la cort de Nàpols i de la cort romana, la llengua de Sicília, de Sardenya, de Malta, però també la llengua dels estats catalans i de les corts catalanes d’Espanya, la llengua de la literatura que els catalans creaven i que exportaven a Itàlia, la seva força i la seva importància havia de ser tinguda en compte a l’hora de proposar-la com a llengua oficial de tota Itàlia, en el cas que aquest debat es donés. I aquest cas es va donar. Ho recull novament En Bembo a l’obra precitada de les Proses de la Llengua Vulgar.

Així, en un moment del diàleg, es debat quina llengua entre les llengües diverses d’Itàlia “es pogués ensenyar i aprendre amb una regla certa i ferma per tal que se’n servissin els escriptors”[136]. O com ho remarca En Miró: som davant d’una reflexió a l’entorn de “la codificació definitiva de la nova llengua literària italiana”[137]. Llavors, després d’haver-nos indicat –com ja hem vist anteriorment una i altra vegada– que les gents de València s’apoderessin del Vaticà i de la Cort papal i hi  introduïssin la seva llengua, En Bembo ens exposa que En Vicenzo Colli (que perfectament podria ser un Vicenç Coll, atès que tant se li diu «Colli», com “empra ell mateix a la signatura la forma «Collo»[138], i atès que el trobem a Roma durant cinc anys al servei d’En Cèsar Borja[139]) creu que “la parla de la cort romana era greu, dolça, bella, llimada, pura, les quals coses deia que no s’esqueien a les altres llengües, ni tan sols a la toscana”[140]. Per això, “aquesta és una llengua que ell avantposa a totes”[141]: que “avantposa a totes les llengües italianes”[142]. I, encara, en un altre àmbit del diàleg, en tornar a parlar de la llengua de la cort romana, En Bembo escriu que En Coll –qui si no un català podria defensar la necessitat d’imposar la llengua catalana a Itàlia com a única llengua oficial i comuna?–  “judica i troba a favor de la llengua cortesana, i aquesta no solament avantposa a la pulesa o a la marquesana i fins i tot a la milanesa, ans encara la situa per sobre de totes les altres d’Itàlia i la posa per sobre de la toscana, i afirma als nostres homes que per escriure i compondre en vulgar, cap llengua no s’ha de seguir, cap no s’ha d’aprendre, sinó aquesta”[143].

Però en el moment en què s’escriu el diàleg, qui hi havia al Vaticà? Quina era la llengua de la cort romana? Tal com he vingut indicant, no em sembla que hi hagi d’haver cap mena de dubte per afirmar que la ficció del diàleg s’esdevé en un temps real on Alexandre VI és el Papa de Roma i el cap de l’estat romà. En Bembo ens en dóna tres proves diverses i renovades. La primera apareix en saber que “el Papa mateix, que és el cap de tota la Cort, de vegades és Valencià, com veiem que ho és ara”[144]; la segona, és la tant repetida fins aquí un i altre cop, i que fa: “com que les Espanyes havien enviat llurs pobles a servir llur Pontífex a Roma, i València havia ocupat el turó Vaticà, als nostres homes i a les nostres dones ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que els espanyols”[145]; i la tercera és la que ens fa saber que a Roma es parlava “la llengua cortesana, que s’havia espanyolitzant tant”[146]. Les quals asseveracions ens situen l’acció del diàleg en un moment del Pontificat d’Alexandre VI, abans del 1503, any la seva mort. O tal com suggereix En Miró: “Cal datar el diàleg i el seu període de redacció en una època força anterior a la seva publicació”[147] al 1525. Per encara primfilar una mica més: “La mort del germà [d’En Bembo] és un altre dels elements que permeten datar l’acció: En Carlo Bembo moria el 30 de desembre del 1503; així que, pel que declara l’autor, el suposat diàleg es dugué a terme el 10 de desembre del 1502”[148], quan era encara viu Alexandre VI i era el cap visible de la Cúria romana i de l’estat romà i la llengua catalana o espanyola era la llengua oficial del Vaticà.

Ara, a més a més, com que, per En Bembo, En Coll –que rep el sobrenom de Calmeta– “vol que es digui llengua cortesana la llengua que s’usa a Roma, no pas pels ciutadans romans, sinó pels qui resideixen a la cort de Roma”[149], és de notòria i evident conclusió que, per En Coll, la llengua cortesana que volia fer oficial a tota Itàlia, la llengua que cal aprendre i seguir per davant de tota la resta, era la llengua catalana, perquè, justament, en aquells moments precisos de la història, la llengua catalana era la llengua de la Cort de Roma.

I això és important saber-ho i tenir-ho clar, perquè quan En Soldevila subscriu que “si la desaparició dels Borja de l’escena disminueix la presència espanyola a Roma, no l’esvaeix ni llunyanament. Roma serà ja sempre més un centre on conflueixen intensament diplomàtics i eclesiàstics, estudiants i artistes espanyols”[150], hem d’interpretar amb plena consciència del fets, que continuem davant d’una presència catalana majoritària i aclaparadora. Per això, En Soldevila acabarà resolent: “La llarga persistència del domini de Nàpols assegura, d’altra banda, la presència d’Espanya a Itàlia, que aviat s’hi estendrà per les terres del Nord. Perquè ni allà a la Península itàlica, ni en la mateixa Península ibèrica, ni en cap de les cinc parts del món, les possibilitats espanyoles  han estat exhaurides pel ràpid eixamplament acomplert al temps dels Reis Catòlics. I a la suma de realitzacions assolides, cal afegir-hi la suma de possibilitats que aquestes mateixes realitzacions obrien a l’escomesa d’un poble en la seva hora ascensional”[151]. Quin, era doncs, aquest poble en ascens perpetu i il·limitat, que havia conquerit l’Orient Mediterrani, Nàpols, Sicília, Sardenya, que s’havia establert pregonament a Roma, i ja s’escampava per les cinc parts del món, després que En Colom arribés a les Índies, sinó el poble català?

Llavors, a vista i ponderació de tot plegat, quan la Pina Palma subscriu que “amb el casament de la filla d’Alexandre, Lucrècia, amb l’Alfons d’Este al 1502, la infiltració cultural espanyola a la península italiana arrelà tan definitivament i extensament, que no es va poder considerar mai més com un fet limitat i puntual”[152], ens està dient que la cultura catalana arrelà a Itàlia d’una forma insospitada, pregona i permanent. I que quan ens recorda que, “òbviament, el paisatge de la literatura italiana d’aquest període reflecteix plenament l’entorn sociopolític, i fa inevitable que els poetes italians poguessin incorporar a les seves obres aquestes influències i costums espanyols que ja eren part essencial de les seves vides”[153], ens torna a posar en evidència que la vida catalana va esdevenir la substància bàsica de la literatura italiana d’aquells moments.

I tant! Som davant d’un període que caldria tornar a revisar i a estudiar amb el màxim de rigor i dedicació, però no pas posant la llengua castellana ni la cultura de Castella al mig de Roma i al mig d’Itàlia, sinó pensant en l’ànima de Catalunya: la seva gent, la seva llengua, els seus costums, la seva roba, la seva cuina, la seva ciència, les seves gestes, la seva història, la seva filosofia, la seva religiositat, la seva política, la seva literatura, les seves arts. Tot això que els catalans de llavors portaren a Sicília, a Nàpols, a Roma i a Itàlia sencera en general, i de la qual cosa només ens n’ha arribat l’eco llunyà –difús, perdut, distorsionat– que dos papes Borja, al Vaticà, van parlar català. O espanyol.

[1] PINA PALMA, “The Spanish Muse in Italy: Tirante el Blanco, La vida es sueño and Don Quijote”, The Hispanic connection. Spanish-American Literature in the Arts of the World; editat per Zenia Sacks Da Silva, Praeger Publishers, Westport, 2004, p. 43.

[2] Ídem, p. 44.

[3] Ídem.

[4] MIQUEL BATLLORI, “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Ca-   lixt III i Alexandre VI”, La família Borja; Obra Completa, vol. IV, Biblioteca d’Estudis i Investigacions-21, Eliseu Climent, Editor; València, 1994, p. 145.

[5] Ídem.

[6] Ídem, p. 148.

[7] Ídem, p. 149.

[8] Ídem, p. 150.

[9] Ídem, p. 158.

[10] Ídem, p. 147.

[11] M. BATLLORI, “La política d’Alexandre VI”, La familia dels Borja; op. cit., p. 224.

[12] SANTIAGO LA PARRA LÓPEZ, “Estudi Preliminar”,  Alguns documents i cartes privades que pertanyen al segon duc de Gandia en Joan de Borja. Notes per a la història d’Alexandre VI, de Josep Sanchis Sivera; transcripció de Vicent Garcia i Marínez, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2001, p. 18.

[13] M. BATLLORI, “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI”, p. 146.

[14] Ídem.

[15] Vg. JOSÉ RIUS SERRA, Catalanes y aragoneses en la Corte de Calixto III; Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes, Sèrie I, volum III, Editorial Balmes, S.A.; Barcelona, 1927, p. 28-113 i 139-145.

[16] BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducció de Francisco González Ríos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 63-64.

[17] FERDINAND GREGOROVIUS, Storia di Roma nel Medioevo; traducció i edició de Vittoria Calvani i Pia Macchia, Newton Compton Editori, s.r.l.; Roma, 1972, vol. 5, p. 88.

[18] Ídem.

[19] CLAUDIO RENDINA, I Papi. Storia e Segreti; Newton Compton Editori, s.r.l; Roma 2005, volum segon, p. 578.

[20] Ídem.

[21] E. RODOCANACHI, Histoire de Rome de 1354 a 1471; August Picard, Editeur; París, 1922, p. 337-338.

[22] Ídem, p. 338.

[23] JACQUES HEERS, La Corte de los Borgia; traducció de Graciela Isnardi, Javier Vergara Editor, S.A.; Buenos Aires, 1990, p. 73-74.

[24] JUAN MARIA LABOA GALLEGO, Historia de los Papas. Entre el reino de Dios y las pasiones terrenales; La Esfera de los Libros, S.L.; Madrid, 2005, p. 272.

[25] Ídem, p. 272-273.

[26] ROGER COLLINS, Los Guardianes de las Llaves del Cielo. Una historia del Papado; traducció de Carlos Milla i Isabel Ferrer, Editorial Ariel, S.A.; Barcelona, 2009, p. 357.

[27] B. CROCE, op. cit., p. 170.

[28] Ídem.

[29] THOMAS J. DANDELET, La Roma española (1500-1700); traducció de Lara Vilà Tomàs, Crítica, S.L.; Barcelona, 2002, p. 44.

[30] B. CROCE, op. cit., p. 170.

[31] T. J. DANDELET, op. cit., p. 44.

[32] Ídem, p. 45.

[33] JOHANNES BURCKARD, Dans le Secret des Borgia. Journal du cérémoniaire du Vatican (1492-1503); traducció de Joseph Turmel, revisat, augmentat i presentat per Vito Castiglione Minischetti i Ivan Cloulas, Tallandier Éditions, París, 2003, p. 55.

[34] Ídem, p. 58 i 201.

[35] Ídem, p. 300.

[36] Ídem, p. 312.

[37] Ídem, p. 231.

[38] Ídem, p. 328.

[39] J. RIUS SERRA, op. cit., p. 12.

[40] Ídem, p. 12, nota 14.

[41] Ídem, p. 12-13, nota 14.

[42] MIQUEL NAVARRO SORNI, Calixto III Borja y Alfonso el Magnánimo frente a la Cruzada; Col·lecció Minor-13, Ajuntament de València, València, 2003, p. 107-110.

[43] Ídem, p. 111.

[44] Cf. M. BATLLORI, “L’enaltiment de la família Borja”, La família Borja; op. cit., p. 22 i 23.

[45] XIMO COMPANY, Els Borja, espill del temps; Col·lecció Politècnica-51, Edicions Alfons el Magnànim – Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, València, 1992, p. 48-50.

[46] Ídem, p. 48.

[47] Ídem.

[48] Ídem.

[49] Ídem, p. 49.

[50] M. BATLLORI, “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI”; op. cit., p. 150.

[51] S. LA PARRA LÓPEZ, op. cit., p. 18.

[52] MARIO RONCHETTI i ALEJANDRO MONTIEL, Museos del Vaticano; Océano-Liarte, D.L.; Barcelona, 1997, p. 44.

[53] MAX CAHNER, “La correspondència dels Borja”, Els temps dels Borja; Ajuntament de Xàtiva – Consell Valencià de Cultura, València, 1996, p. 82.

[54] M. BATLLORI, “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI”; op. cit., p. 157.

[55] MODEST PRATS, “Pròleg” a  De València a Roma. Cartes triades dels Borja; edició i estudi de Miquel Batllori, Sèrie gran-21, Quaderns Crema, S.A.; Barcelona, 1998, p. 30.

[56] Ídem, p. 28-29.

[57] Ídem, p. 30-31.

[58] JOSEP M. NADAL i MODEST PRATS, Història de la llengua catalana; Estudis i Documents-34, Edicions 62, s/a; Barcelona, 1966, vol. 2, p. 382.

[59] Ídem.

[60] S. LA PARRA LÓPEZ, op. cit., p. 19, nota 22.

[61] Ídem, p. 390-391.

[62] ANTONIO RUBIÓ Y LLUCH, Del nombre y de la unidad litararia de la lengua catalana; discurs llegit davant de la Real Academia Española en la seva recepció pública, el dia 23 de març del 1930, edició de Germà Colón Domènech, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 62-63.

[63] LLUÍS CABRUJA, PERE CASANELLAS, M. ÀNGELS MASSIP I BONET, Història de la Llengua Catalana; Columna Edicions, Barcelona, 1987, p. XXXV.

[64] JOAN F. MIRA, Els Borja. Família i mite; Edicions Bromera, S.L., Alzira, 2000, p. 59-60.

[65] Ídem, p. 60.

[66] JOAN F. MIRA, Nosaltres els italians; Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004,       p. 13-14.

[67] Ídem, p. 14.

[68] F. SOLDEVILA, Historia de España; Ediciones Ariel, 3a edició, Barcelona, 1972, tom II, p. 456.

[69] Ídem, p. 457 i 461.

[70] Cf. MARIA BELLONCI, Lucrècia Borja; traducció de J. F. Mira, La Unitat-146, Eliseu Climent, Editor; València, 1992, p. 304.

[71] S. LA PARRA LÓPEZ, op. cit., p. 19, nota 22.

[72] JORDI RUBIÓ i BALAGUER, “Pròleg a El Naixement de l’Infant Jesús de Francesc Eiximenis”, Estudis de Literatura Catalana, Obres de Jordi Rubió i Balaguer, vol. X, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, p. 291.

[73] M. BELLONCI, op. cit., p. 308.

[74] M. BATLLORI, “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI”; op. cit., p. 158.

[75] Ídem.

[76] Ídem.

[77] Ídem.

[78] Ídem, p. 161.

[79] Ídem, p. 168.

[80] Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona della Volgar Lingua; Giouan Tacuino, Venècia, MDXXV, foli XIII recte.

[81] Ídem.

[82] M. BATLLORI, “El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI”; op. cit., p. 154.

[83] Ídem.

[84] Cf. ORIOL MIRÓ MARTÍ, “Introducció” a les Prosas de la lengua vulgar; eidicó bilingüe d’Oriol Miró Martí, Letras Universales-440, Ediciones Càtedra, Fuenlabrada, 2011,       p. 16.

[85] Ídem.

[86] Ídem, p. 18-19.

[87] MARY P. CHATFIELD, “Introduction” a Lyric Poetry: Etna de Pietro Bembo; editat i traduït per Mary P. Chatfield, The I Tatti Renaissance Library-18, Harvard University Press, Harvard, 2005, p. vii.

[88] NICHOLAS WEBB, “Giovanni Pontano”, Cambridge Translations of Renaissance Philosophical Texts. Volume 2: Political Philosophy; edició de Jill Kraye, Cambridge University Press, Cambridge, 1997, p. 69.

[89] Vg. MASSIMO DANZI, La Biblioteca del Cardinal Pietro Bembo; Librairie Droz, S.A.; Gènova, 2005, p. 77-87.

[90] Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona della Volgar Lengua; op. cit., foli VIII recte

[91] Ídem, foli VII vers.

[92] Ídem, foli VIII recte.

[93] Ídem, folis VII vers a XI vers.

[94] Ídem, foli XI recte.

[95] GIUSEPPE TAVANI, “L’eix cultural Nàpols-Barcelona entre el Tres-cents i el Quatre-cents”, Per una història de la cultura catalana medieval; Biblioteca de Cultura Catalana-83, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1996, p. 145.

[96] FRANCO MEREGALLI, Presenza della letteratura spagnola in Italia; G. C. Sansoni, S.p.A.; Florència, 1974, p. 10.

[97] Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona della Volgar Lengua; op. cit., foli VIII recte.

[98] Cf. BERNARDO GATTI, “Al lettore”, Lettere di Lucrezia Borgia a Messer Pietro Bembo dagli Autografi conservati in un Codice Della Biblioteca ambrosiana; Tipi dell’Am-brosiana, Milà, 1859, p. 8.

[99] PIETRO BEMBO, Epístola dedicatòria a “Madonna Lucrecia Estense Borgia Duchessa Illustrissima di Ferrara”, Gli Asolani; Casa d’Aldo Romano et d’Andrea Asolano, Venècia, MDXV, foli 1.

[100] Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona della Volgar Lingua; op. cit., foli XIII recte.

[101] J. M. NADAL i M. PRATS, op. cit., p. 391.

[102] O. MIRÓ MARTÍ, op. cit, p. 49-50.

[103] Ídem, p. 50-51.

[104] P. PALMA, op. cit., p. 44.

[105] O. MIRÓ MARTÍ, op. cit., p. 209-211, nota 108.

[106] JOSEP SANCHIS SIVERA, Alguns documents i cartes privades que pertanyeren al segon duc de Gandia en Joan de Borja. Notes per a la història d’Alexandre VI; op. cit.,  p. 63.

[107] Ídem, p. 59.

[108] Ídem, p. 71-72.

[109] T. J. DANDELET, op. cit., p. 45.

[110] ANTONI ROVIRA I VIRGILI, Història de Catalunya; Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbo, 1978, vol. VII, p. 434.

[111] EGMONT LEE, Sixtus IV and Men of Letters; Temi e Testi-26, Edizioni di Stori e Litteratura, Roma, 1978, p. 37.

[112] P. PALMA, op. cit., p. 52, nota 6.

[113] MANUEL SANCHIS GUARNER, La llengua dels valencians; La Unitat-7, Eliseu Climent, editor; València, 1983, p. 30.

[114] X. COMPANY, op. cit., p. 20.

[115] EULÀLIA DURAN, Estudis sobre la cultura catalana al Renaixement; La Unitat-185, Eliseu Climent, Editor; València, 2004, p. 41.

[116] Ídem, p. 40-41.

[117] BENEDETTO CROCE, op. cit., p. 124.

[118] Ídem, p. 133.

[119] JOSÉ MARÍA DÍAZ FERNÁNDEZ, Desde Santiago: personas y aconteceres; tresCtres Editores, Santa Comba (A Corunha), 2003, p. 356.

[120] JOSÉ LUIS ESPEJO, El viaje secreto de Leonardo da Vinci; Editorial Base, Barcelona, 2010, p. 99.

[121] JACOB BURCKHARDT, La cultura del Renacimiento en Italia; traducció de Teresa Blanco, Fernando Bouza i Juan Barja, Ediciones Akal, S.A.; 2a edició, Madrid, 2004,       p. 125.

[122] Ídem.

[123] ANTONIO J. ONIEVA, César Borgia. Su vida, su muerte y sus restos; Compañía Bibliográfica Española, S.A.; 2a edició revisada, Madrid, 1966, p. 145, 184, 222, 223, 236 i 244.

[124] Ídem, p. 145, 189, 200, 222, 233 i 236.

[125] Ídem, p. 179, 222 i 233.

[126] WILLIAM HARRISON WOODWARD, Cesare Borgia; Chapman and Hall, Ltd.; Londres, 1913, p. 253.

[127] A. i A. GARCÍA CARAFFA, El Solar Catalán, Valenciano y Balear; Librería Internacional, Donostia, 1968, tom I, p. 280.

[128] MANUEL V. FEBRER ROMAGUERA, “Las insignias y vestimentas académicas como símbolo del poder universitario en el Estudio General de Valencia del siglo XVI”, dins Permanencia y cambio: Universidades hispánicas. 1551-2001; coordinat per Enrique González González i Leticia Pérez Puente, Universidad Nacional Autónoma de México, Mèxic, D.F., 2006, vol. II, p. 93.

[129] Ídem.

[130] FRANCESC D’A. FERRER I VIVES, Heràldica Catalana; Editorial Millà, Barcelona, 1995, vol. 2n, p. 276.

[131] Cf. J. RUBIÓ i BALAGUER, op. cit., p. 291.

[132] MARCELINO MENÉNDEZ PELAYO, Orígenes de la novela; edició preparada per Enrique Sánchez Reyes, Aldus, S.A. de Artes Gráficas, Santander, 1943, volum I, p. 402.

[133] VICENT MARTINES, El Tirant Políglota. Estudi sobre el Tirant Lo Blanch a partir de les seues traduccions espanyola, italiana i francesa dels segles XVI-XVIII; Curial Edicions Catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997, p. 56.

[134] Los cinco libros del esforçado e invencible cavallero Tirante el blanco de roca salada: Cavallero de la Garrotera. El qual por su alta cavalleria alcanço a ser principe y cesar del imperio de grecia; Diego Gumiel, Valladolid, 1511.

[135] Cf. STEPHEN KOLSKY, “Lelio Manfredi traduttore cortigiano. Intorno al Carcer d’Amore e al Tirante il Bianco”, Courts and Courtiers in Renaissance Northern Italy; Ashgate Publishing Limited, Aldershot, 2003, cap. XI, p. 51.

[136] Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona della Volgar Lingua; op. cit., foli XII vers.

[137] O. MIRÓ MARTÍ, op. cit., p. 50.

[138] PIO RAJNA, “La lingua cortigiana”, Miscellanea Linguistica in Onore di Graziadio Ascoli; Ermanno Loescher, Torí, 1901, p. 297, nota 1.

[139] Ídem, p. 297.

[140] Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona della Volgar Lingua; op. cit., foli XIII recte.

[141] Ídem, foli XIII vers.

[142] Ídem, foli XIIII recte.

[143] Ídem, foli XII recte.

[144] Ídem, foli XII vers.

[145] Ídem, foli XIII recte.

[146] Ídem.

[147] O.  MIRÓ MARTÍ, op. cit., p. 141, nota 8.

[148] Ídem, p. 151, nota 23.

[149] Ídem, foli XII vers.

[150] F. SOLDEVILA, op. cit., tom II, p. 462.

[151] Ídem.

[152] P. PALMA, op. cit., p. 44.

[153] Ídem.

 

ÚLTIMES ENTRADES

LA LLENGUA CATALANA A LA CORT DE GERMANA DE FOIX I FERRAN DE CALÀBRIA (2/2).

05/06/2017

115 Lectures

Apunts per una revisió sociolingüística, literària i històrica del mite inventat de la «Decadència» i claus per la seva interpretació.    Però, a més a més, vull encara adduir una nova dada, que també ha estat ressenyada per En Vicent Beltran. De cara a confirmar el que ell creu la castellanització de la cort virregnal, aquest filòleg pensa que «tampoc no ens ajuda […]

LA LLENGUA CATALANA A LA CORT DE GERMANA DE FOIX I FERRAN DE CALÀBRIA (1/2).

05/06/2017

133 Lectures

Apunts per una revisió sociolingüística, literària i històrica del mite inventat de la «Decadència» i claus per la seva interpretació.   Fa anys que vinc exposant, ja sia en conferències com en estudis, que no hi va haver cap mena de «Decadència» a la Nació Catalana. Cap ni una. Que el que realment va passar és que les obres de relleu escrites pels […]

L’ÀNIMA SECRETA DE SANT JORDI

01/06/2017

92 Lectures

Fer cau i net i retornar als orígens S’atribueix al papa Gelasi el decret que, l’any 494, es promulgà a fi de distingir les Actes autèntiques dels màrtirs cristians d’altres Actes considerades apòcrifes. El decret consta de cinc parts. La quarta, s’aplega sota l’epígraf Gesta Sanctorum Martyrum i inclou les passions de Sant Quirze, Santa Julita i Sant Jordi com a exemples de […]

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

21/04/2017

96 Lectures

L’independentisme segrestat d’En Joan-Salvat Papasseit  Va ser àcrata En Salvat-Papasseit? Va ser autonomista o federalista? Va tenir alguna mena d’ideologia política? Va ser un independentista declarat i compromès o només va estar enamorat dels pits de les dones? En Jordi Bilbeny ens ho desgrana i explica detalladament   La visió deformada d’un Papasseit eternament anarco-sindicalista Ja sia perquè En Joan Manuel Serrat els […]

EN CRISTÒFOR COLOM I EL RESPECTE ALS INDIS

21/04/2017

81 Lectures

Arran de la publicació dels meus dos llibres a l’entorn la descoberta catalana d’Amèrica i la seva ocultació i tergiversació per la censura reial espanyola, amb el que això implica sobre la restitució de la nacionalitat catalana a En Cristòfor Colom, alguns amics i coneguts m’han fet arribar la seva preocupació pel fet que vulgui recuperar per Catalun ya i per la nostra història […]

LA SARDANA I LA RELIGIÓ DE LES BRUIXES

21/04/2017

78 Lectures

L’Assumpció Ribas ens fa un article d’opició del que per ella ha significat la lectura del meu llibre, “La sardana i la religió de les bruixes“: https://www.inh.cat/articles/De-l-Era-de-les-Bruixes-a-l-era-de-l-Esperit