moskis-logo

EN SERVENT, EL PERSILES I LA CENSURA

06/10/2016

1416 Lectures

Rellegint les notes que vaig prendre després de fer una llambregada al llibre d’En Michael Nerlich El Persiles Descodificado, o la “Divina Comedia” de Cervantes, veig que l’autor reconeix que En Servent parla sempre en clau. Així, subscriu que ens cal saber que “una veritat històrica pot ser inversemblant d’acord amb les lleis de la lògica-probabilitat-plausibilitat, per tal d’explicar –com en el Quixot– fets inversemblants en aquest sentit amb el fi de transmetre una (o més) veritat(s) filosòfica(ques)”[1].

En Nerlich insisteix que En Servent “se serveix de l’inversemblant-improbable, obertament designat com a tal, per transmetre veritats”[2]. I comentant, així, un fragment del Persiles, ens advera que ell ha arribat “al descobriment que dir determinades veritats filosòfiques (polítiques, religioses o d’altres) sobre el món (o la societat espanyola), topava amb dificultats immenses en un país de repressió intel·lectual, on la censura i la Inquisició feien estralls”, i on, “per dir certes veritats (das Eigentliche [allò veritable]) calia passar per l’articulació del que és aparentment fantasiós o inversemblant”[3].

I remarcava: “Per dir-ho d’una altra manera: l’inversemblant, en el sentit de l’improbable o del no plausible, però presentat per l’autor com a versemblant o històricament veritable, serveix al Persiles (com al Quixot) per despertar l’atenció del lector i per incitar-lo a cercar el missatge de la veritat (proper a la veritat filosòfica) del passatge en qüestió, i al Persiles hi ha uns veritables castells de foc d’interpretacions de passatges versemblants i inversemblants (en el sentit de la probabilitat), destinats a transmetre missatges a un lector capaç de descodificar aquests missatges, així codificats per poder passar la censura”[4].

Tinc també anotat un altre passatge del llibre d’En Nerlich que escomet contra els estudiosos de l’obra serventina i els acusa de no haver entès res de res en el decurs dels darrers tres segles. I no ho han entès, segons ell, “en molt bona mesura per aquesta pèrdua del saber possible i probable del lector de l’època d’En Servent”, però també, majorment, “atesa la codificació dels missatges polítics, filosòfics i religiosos a què l’obligà [a En Servent] la censura de la Inquisició”[5].

És a dir, que, segons En Nerlich, En Servent no només escrivia en clau, exposant fets inversemblants per cridar l’atenció del lector, sinó que fonamentalment ho feia, perquè aquesta era l’única manera de poder dir quelcom, de poder transmetre algun missatge compromès, sense que la censura ho percebés.

A més a més, l’autor encara subscriu: “Em sembla completament normal que En Servent faci servir una certa «confusió» per fer difícil la descodificació a la censura, i que la seva manera de confondre les pistes per una barreja de llegendes, mites, al·lusions històriques i anècdotes fantàstiques ha estat genial, ho veig confirmat per les especulacions de la investigació moderna, que, en lloc d’identificar els missatges transmesos a la codificació, pren la codificació pels mateixos missatges”[6]. Per això ara es fa entenedor que “En Servent, que sabia fins als darrers detalls com funcionava tot allò, confon intencionadament el missatge que emet”[7]. I, llavors, l’estratègia serventina “s’explica probablement i lògicament per la necessitat d’«embrollar» a fi de poder passar la censura”[8].

Finalment –almenys finalment en aquest petit article aclaridor sobre la presència de la censura en l’obra serventina–, En Nerlich rebla resolut: “Tot el que crec saber després de tants anys de lectures del Persiles (de vegades inútils, perquè no em permetien avançar), és que En Servent té una intel·ligència que li permet concebre el món com a multidimensional i contradictori, i que sap expressar artísticament aquesta percepció de manera que passi la censura. Per ser exactes: jo no sé si En Servent creu en Déu, però sé que pot concebre el món en una perspectiva atea, o almenys agnòstica, escèptica, estoica, neoplatònica i d’altres més. I pot també concebre el món en una perspectiva cristiana, catòlica, protestant o arriana, i utilitza totes les seves capacitats per embrollar les pistes i passar la censura amb el fi de poder dirigir-nos els seus missatges i les seves invitacions a descodificar-los”[9].

O dit d’una altra manera: “amb una destresa sense parió, En Servent  ha aconseguit redactar un text [–el del Persiles, però també qualsevol  text–] que evoca els conflictes més profunds i dramàtics que, a l’època, enfronten catòlics tridentins i protestants, però també la història conflictiva d’Espanya (arriana, catòlica, per bé que sempre cristiana) sense que la censura de la Inquisició hi pugui intervenir llevat, tal vegada, per acusar-lo de ser… ambigu”[10].

Efectivament: hi va haver la censura inquisitorial que vetllava perquè l’ordre i els dogmes religiosos no fossin qüestionats ni burlats. Però també hi va haver la censura política –de vegades exercida també per la Inquisició, per bé que sota el pretext de la fe– que va caure sota el control estricte de la Corona i del consell reial, que En Servent també va haver d’esquivar. Sigui com sigui, el que queda palès de les observacions d’En Michael Nerlich, tant pel que fa al Persiles com a la resta de l’obra d’En Servent, és que el missatge serventí no es pot destriar de l’estratègia literària per salvar la censura.

 

NOTES I BILIOGRAFIA:

[1] MICHAEL NERLICH, El Persiles Descodificado, o la «Divina Comedia» de Cevantes; traducció de Jesús Munárriz, Libros Hiperión-191, Ediciones Hiperión, S.L.; Madrid, 2005, p. 25.

[2] Ídem, p. 26.

[3] Ídem, p. 26-27.

[4] Ídem, p. 27-28.

[5] Ídem, p. 132.

[6] Ídem, p. 205.

[7] Ídem, p. 212.

[8] Ídem.

[9] Ídem, p. 236-237.

[10] Ídem, p. 233.

ÚLTIMES ENTRADES

SANT ROC, LA DANSA D’ARENYS I L’AMOR ETERN

15/08/2019

577 Lectures

Un dels fets més determinants i definidors que s’ha preservat a l’arenyenca festa de Sant Roc és la seva més que famosa «Dansa d’Arenys». El simple fet que aquest ball prengui sovint forma de cercle o de ball rodó ja ens hauria d’indicar la seva possible relació amb els balls solars o amb els balls que es feien a l’entorn d’una roca, d’un […]

Observacions sobre l’arquitectura catalana a Malta

15/07/2019

154 Lectures

1.- L’assentament català i l’arquitectura civil Malgrat que els llibres sobre l’herència arquitectònica de l’illa no en diguin absolutament re, com el d’En George A Said-Zammit The Architectural Heritage of the Maltese Islands[1], em va cridar molt l’atenció l’estructura i els carrers de les viles, així com de les cases,  que no semblen tenir cap influència musulmana, i, per contra, s’assemblen molt fortament […]

La visita esborrada de Cortès a Catalunya

24/05/2019

346 Lectures

Es de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta d’Amèrica han estat alterats o esborrats. S’han esborrat i refet els textos i s’han esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades […]

Baltasar de Castiglione: el seu model de llengua i la seva autèntica personalitat

23/05/2019

874 Lectures

1.- La gran influència de la llengua catalana a Itàlia Escriu En Bembo a l’època del papat d’Alexandre VI que, «com que les Espanyes havien enviat llurs pobles a servir llur Pontífex a Roma, i València havia ocupat el turó Vaticà, als nostres homes i a les nostres dones ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que […]

Malta i la guitarra catalana

25/03/2019

489 Lectures

Al novembre i al desembre del 2018, vaig anar uns dies a Malta amb un parell de grups, a la recerca del passat català de l’illa, tan poc conegut com esborrat. A més de les múltiples traces catalanes trobades a la llengua, l’arquitectura, la vida religiosa, les arts i la cuina, també em vaig adonar que els catalans hi vam deixar una petja […]

Cristòfor Colom i la llegua nàutica catalana

18/03/2019

464 Lectures

La llegua castellana de tres milles L’esment més antic que he trobat de l’equivalència entre llegües i milles als regnes hispànics és al llibre de Las Siete Partidas. Aquest còdex de lleis, compilat per l’Alfons X de Castella al darrer terç del segle XIII, té un parell de referències claus a l’hora de determinar el valor de la llegua i de la milla […]