moskis-logo

Cervantes

06/10/2016

1056 Lectures

EN SERVENT, EL PERSILES I LA CENSURA

Rellegint les notes que vaig prendre després de fer una llambregada al llibre d’En Michael Nerlich El Persiles Descodificado, o la “Divina Comedia” de Cervantes, veig que l’autor reconeix que En Servent parla sempre en clau. Així, subscriu que ens cal saber que “una veritat històrica pot ser inversemblant d’acord amb les lleis de la lògica-probabilitat-plausibilitat, per tal d’explicar –com en el Quixot– fets inversemblants en aquest sentit amb el fi de transmetre una (o més) veritat(s) filosòfica(ques)”[1].

En Nerlich insisteix que En Servent “se serveix de l’inversemblant-improbable, obertament designat com a tal, per transmetre veritats”[2]. I comentant, així, un fragment del Persiles, ens advera que ell ha arribat “al descobriment que dir determinades veritats filosòfiques (polítiques, religioses o d’altres) sobre el món (o la societat espanyola), topava amb dificultats immenses en un país de repressió intel·lectual, on la censura i la Inquisició feien estralls”, i on, “per dir certes veritats (das Eigentliche [allò veritable]) calia passar per l’articulació del que és aparentment fantasiós o inversemblant”[3].

I remarcava: “Per dir-ho d’una altra manera: l’inversemblant, en el sentit de l’improbable o del no plausible, però presentat per l’autor com a versemblant o històricament veritable, serveix al Persiles (com al Quixot) per despertar l’atenció del lector i per incitar-lo a cercar el missatge de la veritat (proper a la veritat filosòfica) del passatge en qüestió, i al Persiles hi ha uns veritables castells de foc d’interpretacions de passatges versemblants i inversemblants (en el sentit de la probabilitat), destinats a transmetre missatges a un lector capaç de descodificar aquests missatges, així codificats per poder passar la censura”[4].

Tinc també anotat un altre passatge del llibre d’En Nerlich que escomet contra els estudiosos de l’obra serventina i els acusa de no haver entès res de res en el decurs dels darrers tres segles. I no ho han entès, segons ell, “en molt bona mesura per aquesta pèrdua del saber possible i probable del lector de l’època d’En Servent”, però també, majorment, “atesa la codificació dels missatges polítics, filosòfics i religiosos a què l’obligà [a En Servent] la censura de la Inquisició”[5].

És a dir, que, segons En Nerlich, En Servent no només escrivia en clau, exposant fets inversemblants per cridar l’atenció del lector, sinó que fonamentalment ho feia, perquè aquesta era l’única manera de poder dir quelcom, de poder transmetre algun missatge compromès, sense que la censura ho percebés.

A més a més, l’autor encara subscriu: “Em sembla completament normal que En Servent faci servir una certa «confusió» per fer difícil la descodificació a la censura, i que la seva manera de confondre les pistes per una barreja de llegendes, mites, al·lusions històriques i anècdotes fantàstiques ha estat genial, ho veig confirmat per les especulacions de la investigació moderna, que, en lloc d’identificar els missatges transmesos a la codificació, pren la codificació pels mateixos missatges”[6]. Per això ara es fa entenedor que “En Servent, que sabia fins als darrers detalls com funcionava tot allò, confon intencionadament el missatge que emet”[7]. I, llavors, l’estratègia serventina “s’explica probablement i lògicament per la necessitat d’«embrollar» a fi de poder passar la censura”[8].

Finalment –almenys finalment en aquest petit article aclaridor sobre la presència de la censura en l’obra serventina–, En Nerlich rebla resolut: “Tot el que crec saber després de tants anys de lectures del Persiles (de vegades inútils, perquè no em permetien avançar), és que En Servent té una intel·ligència que li permet concebre el món com a multidimensional i contradictori, i que sap expressar artísticament aquesta percepció de manera que passi la censura. Per ser exactes: jo no sé si En Servent creu en Déu, però sé que pot concebre el món en una perspectiva atea, o almenys agnòstica, escèptica, estoica, neoplatònica i d’altres més. I pot també concebre el món en una perspectiva cristiana, catòlica, protestant o arriana, i utilitza totes les seves capacitats per embrollar les pistes i passar la censura amb el fi de poder dirigir-nos els seus missatges i les seves invitacions a descodificar-los”[9].

O dit d’una altra manera: “amb una destresa sense parió, En Servent  ha aconseguit redactar un text [–el del Persiles, però també qualsevol  text–] que evoca els conflictes més profunds i dramàtics que, a l’època, enfronten catòlics tridentins i protestants, però també la història conflictiva d’Espanya (arriana, catòlica, per bé que sempre cristiana) sense que la censura de la Inquisició hi pugui intervenir llevat, tal vegada, per acusar-lo de ser… ambigu”[10].

Efectivament: hi va haver la censura inquisitorial que vetllava perquè l’ordre i els dogmes religiosos no fossin qüestionats ni burlats. Però també hi va haver la censura política –de vegades exercida també per la Inquisició, per bé que sota el pretext de la fe– que va caure sota el control estricte de la Corona i del consell reial, que En Servent també va haver d’esquivar. Sigui com sigui, el que queda palès de les observacions d’En Michael Nerlich, tant pel que fa al Persiles com a la resta de l’obra d’En Servent, és que el missatge serventí no es pot destriar de l’estratègia literària per salvar la censura.

[1] MICHAEL NERLICH, El Persiles Descodificado, o la «Divina Comedia» de Cevantes; traducció de Jesús Munárriz, Libros Hiperión-191, Ediciones Hiperión, S.L.; Madrid, 2005, p. 25.

[2] Ídem, p. 26.

[3] Ídem, p. 26-27.

[4] Ídem, p. 27-28.

[5] Ídem, p. 132.

[6] Ídem, p. 205.

[7] Ídem, p. 212.

[8] Ídem.

[9] Ídem, p. 236-237.

[10] Ídem, p. 233.

ÚLTIMES ENTRADES

CRISTÒFOR COLOM I LA LLEGUA NÀUTICA CATALANA

18/03/2019

37 Lectures

La llegua castellana de tres milles L’esment més antic que he trobat de l’equivalència entre llegües i milles als regnes hispànics és al llibre de Las Siete Partidas. Aquest còdex de lleis, compilat per l’Alfons X de Castella al darrer terç del segle XIII, té un parell de referències claus a l’hora de determinar el valor de la llegua i de la milla […]

El traspàs de les lleis i les institucions catalanes a les Índies durant el primer període colonial

08/03/2019

334 Lectures

L’any 1600 En Pere Gil acabà d’escriure el seu Llibre Primer de la Història Catalana[1], que tracta de les coses naturals de Catalunya, i que no s’ha publicat fins al 1949 amb el nom de Geografia de Catalunya. Doncs bé: en parlar de la importància de les naus i dels fets marítims de Catalunya, En Gil escriu: “La nacio Catalana ha tingut sempre […]

ELS MARINERS DEL PRIMER VIATGE TRANSOCEÀNIC COLOMBÍ EREN TOTS CATALANS I PARLAVEN CATALÀ

28/01/2019

1094 Lectures

Si ens creiem a ulls clucs les cròniques i la documentació que ens parlen dels mariners que es van embarcar amb En Colom en el primer viatge transoceànic, hem de deduir que aquells expedicionaris eren majoritàriament andalusos i que van salpar de Palos de Moguer. I hem d’admetre, amb una resignació tan acadèmica com irracional, que els catalans vam restar al marge de […]

«Els Pastorets» i els misteris antics

23/12/2018

501 Lectures

A mesura que entrem al temps nadalenc observem d’una forma gens abstrusa com els autèntics protagonistes de la Nit de Nadal són els pastors. Els pastors són els educadors i els protectors d’una colla d’antics herois i divinitats. És una constant a la mitologia clàssica que no pot ser fruit de la casualitat. En Propp, respecte a la llegenda del rei Cir, que […]

La batalla de Pavia i la presó del rei de França

18/10/2018

1065 Lectures

Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la Cort Imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins arribar davant de l’Emperador i […]

L’oncle Pere de Santa Teresa i l’oncle Pere de l’Abadessa de Pedralbes

28/09/2018

879 Lectures

Identitats creuades entre els germans de Santa Teresa i els germans de Teresa de Cardona                                                                                                           Al darrer article que vaig escriure sobre  la possibilitat que Santa Teresa pogués ser en realitat Teresa de Cardona, abadessa de Pedralbes[1], tal i com defensa En Pep Mayolas amb nombrosos arguments[2], a més dels fets ja coneguts que la Santa va tenir tant a Catalunya com a […]