D’uns anys ençà s’han publicat tot un seguit d’estudis del professor Francisco Calero que atribueixen a En Joan Lluís Vives l’autoria del Lazarillo de Tormes. En unes impressions recollides al número 29 de la revista digital Espéculo, afirmava que «és importantíssim saber quin és l’autor d’una obra, perquè el coneixement de la vida i del pensament de l’autor ajuda a penetrar el significat de la seva producció»[1]. Però encara hi afegia: «En el cas del Lazarillo, saber que el seu autor fou En Lluís Vives obre unes perspectives amplíssimes a la interpretació»[2].

I al número 32 de la mateixa revista, en un article intitulat «Luis Vives fue el autor del Lazarillo de Tormes», amb profusió de comparacions i paral·lelismes entre els temes-clau i girs lingüístics que apareixen al Lazarillo de Tormes i a les obres d’En Vives, a més d’observar les confluències entre forma i estil, aquest professor d’hispàniques arriba a la conclusió que l’obra anònima castellana té totes les característiques lèxiques, d’estil i de pensament del filòsof valencià. I rubrica: «Si cent quinze arguments són aplicats documentalment a En Vives, podem parlar de seguretat a l’adjudicar-li l’autoria del Lazarillo»[3].

Sense voler-me decantar del tot pels resultats d’En Calero, car l’estudi paremiològic si bé és prou aproximatiu, no és mai per ell mateix concloent —atès que podria donar-se que, entre un grup d’escriptors molt pròxims ideològicament, políticament i socialment, es fessin servir idees i girs semblants—, sí que em sembla rellevant i transcendental l’afirmació de fer-lo un autor català.

El nombre ingent de catalanades, catalanismes, girs lingüístics i rastres sintàctics catalans que es poden detectar al text del Lazarillo amb una simple lectura fan esfereir. En Calero només en cita uns quants, que, tot i ser prou significatius per adonar-nos que realment passa alguna cosa amb la llengua, queden encara curts perquè en puguem tenir una visió de conjunt. Però, darrerament, l’Alejandro Sendra n’ha fet una relació molt valuosa, que s’ha donat a conèixer des del lloc web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (www.HistoCat.cat) i que és a l’abast de tothom[4]. Entre aquests rastres catalans que En Sendra aporta, en vull remarcar els següents: saber de coro, pobreto, calofrío, pagamentos, ampollas (de vi), puñadas, nonada, hideputa (fideputa), cambreta, ardideza, hacía servir (usava), con todo eso (amb tot i això), todos cinco, fuimos entrados, des que, por fuerza, a lo menos (almenys), la hambre, como (quan), estada, travesemos, desenvoltísima, curar de, traer (llevar), obscura, ánimas, tornar, guarda, manjar (menjar), dineros, dubda[5].

Llavors, si el llibre és ple de catalanades i de concomitàncies amb En Joan Lluís Vives, ara em semblen encertadíssimes les observacions de l’Antonio Rey sobre la influència de l’erasmisme i d’aquest humanista valencià sobre la literatura picaresca, car, segons ell, «En Joan Lluís Vives i d’altres seguidors d’Erasme criticaren els llibres de cavalleries per la seva inversemblança i manca de valors didàctics, possibilitant així l’ambient de versemblança i realisme en què aparegué el Lazarillo»[6]. I En Francisco Rico, encara hi insistia, car, per ell, «la crítica del Lazarillo a les idees en ús a l’entorn de l’honra, a les formes vulgars de la religiositat, permet endevinar l’autor en una actitud un tant «al marge»; en una actitud, clarament i raonable, molt semblant a la que ocupà un bon nombre de cristians nous il·lustres en l’art i el pensament d’Espanya: Juan de Mena, Álvarez Gato, Fernando de Rojas, Lluís Vives, Mateo Alemán»[7].

En aquest sentit, doncs —el de fer el Lazarillo una obra d’En Vives o d’un entorn influït per ell—, no ens hauria d’estranyar que En Joan Timoneda, un dels autors i editors valencians més notables del xvi, hagués llegit el llibre. Això explicaria perfectament que, a la seva adaptació dels Menemnos de Plaute, del 1559, ja parli del Lazarillo de Tormes com un personatge cèlebre i com un referent ben natural de la cultura valenciana de l’època. Tant és així, que en aquesta obra introdueix com a personatges un metge anomenat Averrois i el seu criat Lazarillo.

Per la Rosa Navarro, En Timoneda «ha llegit, per tant, i s’ha agradat del Lazarillo, testimoni que res no diu perquè és posterior a les edicions conservades. Malgrat tot, és significatiu que introdueixi aquest record del personatge en una adaptació d’una comèdia de Plaute»[8]. Vegem-ho. A l’escena dotzena, l’Averrois afirma del seu criat que «es el más agudo rapaz del mundo y es hermano de Lazarillo de Tormes, el que tuvo trezientos y cincuenta amos»[9]. Justament, per això, i perquè En Timoneda escriu, a la presentació de les comèdies als lectors, «cuán apazible sea el estilo cómico para leer puesto en prosa, y cuán propio para pintar los vicios y las virtudes, amados lectores, bien lo supo el que compuso los amores d’Calisto y Melibea y el otro que hizo la Tebaida»[10], la Rosa Navarro postil·la que «l’agudesa d’En Timoneda i el seu bon olfacte literari el porten a associar el personatge amb les obres literàries els ecos de les quals ressonen a La vida del Lazarillo de Tormes»[11], i «precisament aquí ret homenatge a l’entranyable mosso de molts amos»[12].

I, conformement, En Marcel Bataillon, que també ha notat que l’autor valencià fa sortir a la comèdia aquest Lazarillo, germà del Lazarillo de Tormes, indica: «L’obra d’En Timoneda aparegué al 1559, raó per la qual no podem excloure la possibilitat que es refereixi a l’heroi de la novel·la del 1554»[13]. I rebla amb convenciment que «un Lazarillo de Tormes preexistent fou conegut per En Timoneda»[14], que és com confirmar que En Timoneda va conèixer un personatge literari del mateix nom abans que s’edités l’edició castellana del Lazarillo.

És a dir, que, més enllà que hi hagi ressonàncies del Lazarillo castellà o precastellà dins l’obra d’En Timoneda, no deixa de ser altament simptomàtic que l’únic germà literari que es coneix al Lazarillo de Tormes sigui precisament un germà valencià. I, sobretot, és molt significatiu que fos també a València on el Lazarillo tingués una assumpció populista tan gran que fes que En Timoneda en pogués parlar als seus lectors amb total naturalitat, només cinc anys després de la primera edició castellana, pressuposant, per descomptat, que tothom entendria per què el seu Lazarillo era germà del Llatzeret anomenat de Tormes.

En aquest sentit, veient les concomitàncies entre En Timoneda i l’autor del Lazarillo, En Francisco Rico ha fet notar que «alguna cosa sospitaria En Timoneda, sempre disposat a beneficiar les mines d’altri, quan aparellava amb la nostra figura el xicot dels Menechmos i, sobretot, quan en el Paso de dos ciegos y un mozo treu a les taules En Palillos, en cerca d’un nou amo i li feia relatar en to d’exculpació les peripècies que visqué al servei d’un cec que el matava de gana»[15].

Fa la sensació com si En Rico s’adonés que En Timoneda disposés de tot el que calia per escriure el famós Lazarillo. Però, és clar: alguna cosa deuria fallar i no va poder ser. Per això rebla: «No fou En Timoneda qui sabé aprofitar les generoses possibilitats que el plantejament temàtic i la forma autobiogràfica del Lazarillo oferien a una ploma destra. Però En Palillos, aquest individu de baixa condició que s’avança a narrar en primera persona una història que aspira a competir amb la d’En Llàtzer de Tormes, és tal vegada l’encarnació més antiga d’un arquetip que ens situa a les portes mateixes d’un gènere: la novel·la picaresca»[16].

Per tant, no tan sols En Timoneda crea un personatge, als Menemnos, amb el mateix nom de Lazarillo, que diu, a més, que és el germà del Lazarillo de Tormes, sinó que, en aquest pas, n’improvisa un altre que, com el pigall del llibre anònim, serveix un cec que també el mata de gana, que narra el text en primera persona i que competeix amb ell en la glòria per la creació del gènere de la novel·la picaresca.

I, si a tot plegat, hi afegim encara certes concomitàncies lingüístiques entre l’obra d’En Timoneda i el Lazarillo, serem capaços de veure la relació estretíssima que hi havia entre la primera novel·la picaresca i la literatura catalana. Per posar-ne tan sols un exemple, vull rellevar que En Llàtzer, quan estableix el contracte de servir el capellà, afirma: «Este fue el primer escalón que yo subí para venir a alcanzar buena vida, porque mi boca era medida»[17]. Doncs, bé: a la «Segunda Parte del Sobremesa y Alivio de Caminantes», dins el recull del Buen Aviso y Portacuentos, al conte lxi, trobem que l’autor fa dir a un dels seus personatges, que explica quin és el secret del seu bon estat físic:

En boca medida

y la bolsa estreta,

nu fet en bragueta

sustenten la vida

y fanla quïeta[18].

En Víctor García, que ha observat també aquesta semblança lingüística, només anota que «ignoro si a Castella circulava una variant paral·lela d’aquest aforisme valencià»[19]. Nogensmenys, a despit que hi circulés, el que em sembla irrevocable és que, de nou, podem relacionar lingüísticament el Lazarillo amb un autor valencià.

Però això no és tot. La llengua d’ús normal d’En Timoneda era el català, com ho exemplifiquen obertament algunes de les seves obres. A més a més, a El Patrañuelo, ell mateix ho revela, car escriu que «semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana Rondalles»[20]. És a dir, que, d’una manera o altra, les històries que ell explica al llibre també eren conegudes amb el nom català de rondalles. El que no aclareix del tot és si es van dir així en una primera edició catalana. Però sembla que, del que es desprèn dels seus mots, es pugui vagament intuir. Això aportaria una gran llum al fet que la major part dels seus llibres siguin segones edicions. El Flor d’Enamorats especifica que és «sacado de diversos auctores, agora nuevamente por muy linda orden compilado»[21]. La portada d’El Patrañuelo indica que el llibre és «agora nuevamente compuesto»[22]. A la d’El Sobremesa hi consta que és «agora de nuevo añadido»[23]. «De nuevo compuestos y mejorados» són els actes sacramentals que inclou el Ternario Spiritual[24]. Les comèdies i farses del Turiana també expliciten que són «agora nuevamente sacadas a la luz»[25]. L’Eduard Julià, en fer-hi referència, aclaria: «Si hi parem esment amb certa cura, observarem que la interpretació justa seria pensar que ja s’havien publicat anteriorment les comèdies i farses, entremesos y passos que el llibre conté»[26].

De Las Tres Comedias, llibre que inclou l’Amphitrion, Los Menemnos i Cornelia, En Timoneda ens diu que les dues primeres són traduïdes per ell —«traduzida por Juan Timoneda», exposen l’una i l’altra—[27], i que la darrera és «nuevamente compuesta»[28]. I a la dedicatòria del llibre a En Ximèn Perez de Calataiud i Vilaragut li diu que «miré si habria entre mis papeles y lazeria algo con que servirle, y hallé tres Comedias hechas en prosa que penaban por verse ya en la emprenta. Las cuales, por ser nascidas en mi casa, sé que con razón quedarían quexosas si a otro que a vustra merced les diesse por amparo y protector»[29].

Pel que es desprèn de les paraules d’En Timoneda, sabem que les comèdies que s’editen van ser escrites per l’autor a casa seva i ara, al 1559, tal com indiquen sengles portades, s’imprimeixen novament i traduïdes. Llavors, si la llengua d’En Timoneda era la catalana; si, com suposa En Romeu i Figueras, i recull En Fuster, en parlar del Flor d’enamorats, «degué haver-hi una primera edició valenciana del cançoner, avui desconeguda»[30]; i, si la seva obra, com reconeixen la totalitat d’estudiosos, estava destinada al gran públic, la qual cosa li va atorgar en vida un èxit notable i una immensa popularitat, caldria també inferir-ne que el text original havia de ser, per tant, en català.

A més a més, i atès, també, com confirma En Ninyoles, que «fins ben entrat el segle xix, el procés de castellanització social no arribaria a interessar les classes mitjanes urbanes»[31] i que «el català restarà adscrit a l’estament popular»[32], —cosa que «impedirà de fet l’emergència d’una literatura autènticament popular en castellà, fins a l’època present»[33]—; això vol dir, ras i curt, especialment si tenim present, com diu En Batllori, que «el seu públic immediat, sobretot el popular, era d’expressió catalana»[34], que, perquè En Timoneda obtingués l’èxit que va obtenir, és que va haver d’escriure i publicar en català.

Fixem-nos-hi amb més deteniment. Quant a El Patrañuelo, En José Romera subscriu que, com que el llibre era destinat «a ser llegit o escoltat a l’entorn del braser per gent que no tenia cultura, era d’una senzillesa esclafidora»[35]. Remarca que «cal inserir les rondalles que integren el llibre en una literatura de tradició popular», que havia de «servir per donar al poble una il·lusió de realitat»[36]. I assenyala que «en l’àmbit valencià i en el terreny teatral existia una manifestació paral·lela de cultura popular: la posada en escena dels miracles de Sant Vicent, que eren unes representacions d’unes petites peces teatrals, representades per uns nens als carrers i places públiques, en què es narraven els fets i la vida del sant»[37]. Amb aquesta finalitat —apunta En Romera—, s’empraven «uns recursos lingüístics fàcilment comprensibles per tothom»[38]. I conclou que «a El Patrañuelo s’escriu com es parla i no pas com s’escriu»[39].

De totes les observacions predites, ara en podem inferir unes quantes obvietats. Primerament, que si el llibre era destinat a ser llegit a l’entorn del braser per a gent sense cultura castellana, és que eren de parla catalana. I que si interpretàvem que eren sense cultura catalana, almenys parlarien i entendrien aquesta llengua, que era la seva pròpia. Segonament, que si el llibre s’inscrivia dins de la tradició popular, és que era la tradició oral catalana. Tercerament, que si havia de servir per donar al poble una il·lusió de realitat, és que havia d’estar escrit en català, perquè és impensable donar una sensació de versemblança a un poble que desconeix la llengua castellana en una literatura escrita exclusivament en aquesta llengua. Quartament, que si les rondalles eren semblants als miracles de sant Vicent, que s’escenificaven pels carrers, és que la llengua del llibre, per ser entesa pel carrer, també havia de ser la catalana, especialment, perquè els miracles també eren declamats en català. Cinquenament, que si els recursos lingüístics eren fàcilment entesos per tothom, és que la llengua emprada era la catalana. I, sisenament, que si El Patrañuelo es va escriure tal com es parlava és que es va escriure en català. I per això mateix, En Timoneda ens diu nítidament, a l’«Epístola al Amantísimo Lector», que adreça la seva obra no pas als nobles o al clergat —els quals, d’una o altra manera, ja llegien castellà— sinó a un específic i determinat «tú, trabajador», per tal «que los sepas contar como aquí van relatados»[40] —s’entén, oi?— a casa o entre vetllades d’amics. En quina llengua, doncs, s’havien d’haver relatat, si anaven destinats als «amiquíssims» treballadors valencians? La resposta és tan òbvia, que, per pudor, me la vull estalviar.

No s’hi val a dir que el castellà, com que era emprat a la cort, s’havia arribat a dotar d’una aurèola de dignitat, mentre que el català, com a llengua del poble, havia quedat reclosa als calaixos de l’oralitat i la família. A Catalunya, el català era la llengua també de la cort i de tota l’administració. La llengua amb què es redactaven les lleis. A tombants del segles xv i xvi, amb Alexandre VI exercint el Pontificat, va ser també llengua oficial de la Cúria romana. I pel que fa als llibres i a les preferències idiomàtiques dels lectors, En Manuel Peña ens assegura que, a Barcelona, «des de final del segle xv fins al darrer terç del xvi l’hegemonia del català és quasi absoluta»[41]. Mentre que, per contra, les obres en castellà eren quasi inexistents, car «la gran majoria dels llibres, i de vegades tots, de juristes, metges o professors universitaris era en llatí»[42]. I referent a València, En Philippe Berger, ha apuntat que des del 1474 al 1489 s’observa una producció del 33,33% d’obres en català i el 66,66% en llatí, sense cap obra en castellà. Cap ni una. I, encara, del 1490 al 1510, s’amplia encara més l’edició d’obres catalanes, que suposaran ja un 46%; es redueixen les llatines al 49% i apareixen tres llibres estampats en castellà, que computen un ínfim 4%[43]. I mentre anota que «del que ens precedeix hom pot pensar que la primera època de la impremta a València ha estat essencialment girada vers el mercat interior, que satisfeia. És l’època daurada del valencià», per contra, objectiva que «durant aquest temps el castellà és pràcticament inexistent»[44].

Llavors, cal ser molt cauts a l’hora d’interpretar que, si, de cop i volta, entre 1510 i 1524, es produeix un augment desmesurat de l’edició de llibres en castellà, que ara ja contempla un 45% de tota la producció editorial[45], aquesta sigui per raó que els valencians escrivissin, de la nit al dia, en castellà. Perquè un estudi més personalitzat, d’autor en autor, ens indica que, l’edició d’una obra en castellà era, mol sovint —massa sovint— el fruit de traduccions imposades i forçoses, amb tota mena de coaccions, de la política virregnal, que diversos autors coetanis ja denunciaven.

Modernament, també En Berger ha intuït que passava quelcom a les impremtes, que impedia que els autors valencians publiquessin en la seva llengua. Segons ell, «podem considerar, doncs, que entre 1540 i 1550 s’obre el període a partir del qual els editors valencians ja no deixaran a llurs autors la facultat d’escollir la llengua que prefereixen. A partir d’aquests anys, la llei del mercat imposa el castellà, pràcticament sense discussió»[46]. En adonar-se d’aquest canvi radical en la llengua d’impressió dels autors valencians, el doctor en economia Josep Comajuncosa m’escriu per indicar-me que «els mercats (excepte els financers) no fan mutacions brutals i sobtades. A més, els impressors no es movien preferentment per les lleis del mercat sinó que estaven fortament condicionats pels permisos reials i inquisitorials»[47] i que, en conseqüència, aquesta «mutació brutal del 1510 ha de ser fruit de la Inquisició»[48]. Per tant, a vista d’aquestes pressions insalvables, cal diferenciar amb intel·ligència una obra conservada en l’edició castellana d’una obra escrita realment en castellà, sobretot i específicament si l’autor és un català monolingüe.

Per tot plegat, és molt estrany que En Timoneda, fruit d’una societat totalment catalana, i immers plenament en ella, capgirés l’ús de la seva llengua natural. I seria excepcional i contranatural que ho hagués fet per adreçar-se a unes classes populars cent per cent catalanoparlants i desconeixedores de la llengua castellana. No té cap ni peus. Especialment perquè En Batllori li reconeix «la fidelitat a un patrimoni popular o la necessitat de donar una major versemblança al relat»[49]. Com es podia donar versemblança de realitat en una societat en què el poble parlava en català però la llengua dels personatges populars, a la literatura, era la castellana?

Tenim encara una visió sociolingüística deixada pel mateix Timoneda en una de les seves obres: El castell d’Emaús, puix hi empra, si bé a dos nivells prou diferents, tant el català com el castellà. En analitzar-ho, En Batllori apunta que «el castellà només hi és utilitzat en un breu episodi subaltern, que té lloc en un medi rural i pobre i en el qual intervenen una família d’hostalers, i per un personatge aïllat que personifica el Desig humà. Per contra, els personatges nobles de l’obra —Jesús, els deixebles als quals aquest s’apareix, les personificacions del plaer i de Content— utilitzen sempre el català»[50].

És a dir, que, en la ment d’En Timoneda, el català també era llengua de cultura i que el podia parlar amb tota normalitat un personatge tan sagrat com Jesucrist. I, a L’Església militant, el rei Felip i el Papa parlen català amb tota la naturalitat i desimboltura del món. I si un fet així s’esdevenia en dues obres adreçades a les classes cultes, amb més raó hauria d’haver emprat el català a les obres de difusió popular, la primera edició de les quals no ens ha arribat. I això, de retruc, explicaria d’una vegada per totes per què la quasi totalitat de les seves obres que coneixem en castellà són traduccions o s’editen sempre «novament».

En conseqüència, no em sembla gens desgavellat suggerir que les primeres edicions —les destinades al gran públic, a les classes populars— poguessin haver estat escrites i impreses en català. I que el Menemnos —«traduzida por Juan Timoneda», diu la portada[51]— també ho fos. Llavors, com que és al si d’aquesta comèdia on se’ns diu que el Lazarillo és germà del Lazarillo de Tormes, tindríem no només uns vincles de germanor literària, sinó que s’hauria donat que el cas d’un Llàtzer català germà del famosíssim Llatzeret, era també català. I, estirant encara un mica més la interpretació, si els dos Llàtzers eren germans i En Timoneda és el pare indubtable del Llàtzer del Menenmnos, no ens estaria dient, d’una forma indirecta, a fi de salvar l’estisorada de la censura, que essent el pare de l’un, forçosament també havia de ser el pare de l’altre? És una opció sobre la qual caldria un treball més extens del que m’he proposat en aquest estudi, i que ara només deixo com a suggeriment, perquè la idea d’un Timoneda pare o autor d’un Llàtzer de Tormos, o del títol que tingués abans de ser traduïda al castellà, és una via de recerca seriosa, que ens podria aportar grans sorpreses.

Tornant al Lazarillo, el que encara em sembla més notori és que, de les dues úniques continuacions de la vida i treballs del nostre Llatzeret, la més important la va escriure un altre català, En Joan de Luna. Editada, segons el peu d’impremta, a París el 1620, duia per títol Segunda Parte de la Vida de Lazarillo de Tormes[52], tot i que l’autor, a la dedicatòria a la princesa Henriette de Rohan, exposa que ha determinat «de sacar a la luz la Segunda parte de la vida del gran Lázaro de Tormes»[53]. El nom del personatge sembla, doncs, que era Llàtzer i que, per circumstàncies que desconeixem, en el moment que el llibre va a impremta, en surt esdevingut Lazarillo.

Dic que l’autor era català atenint-me al cognom. La nissaga dels Luna, originària d’Aragó, s’havia escampat des d’antic per tots els estats de la Nació catalana i entroncat amb la casa reial. Un dels seus membres, l’Artal Lopes de Luna «es casà (la primera vegada) amb Constança Pere, senyora de Sogorb, néta de Pere II»[54]. Entre els seus membres hi ha militars, comtes, ducs, lloctinents, virreis, bisbes, arquebisbes, abadesses, papes[55] i, fins i tot, una reina: Maria de Luna, muller de Martí l’Humà[56]. A vista, doncs, del cognom i d’altra documentació on apareix un Joan de Luna, escrivà de la cancelleria aragonesa, En Joseph Laurenti creu que «degué néixer a Saragossa»[57] i que, «ambdós Luna coincideixen amb moltes dades i dates en relació a la Segona Part» del Lazarillo[58]. Per tant, no estem parlant d’un autor gris, sorgit de les fondàries del no-res, sinó que som davant d’un home de cultura, amb un posicionament polític i ideològic clar i definit, que l’ha portat a l’exili.

Així, segons En Marcel Bataillon, En Luna «era un emigrat a causa de la seva heterodòxia. Mentre el primer Lazarillo caricaturitzava amb una ironia continguda l’avarícia de certs clergues o les infraccions d’altres al celibat sacerdotal, i la seva major audàcia era contra els abusos de la predicació de la Butlla de la Croada, la continuació del 1620 mostra un veritable acarnissament contra la Inquisició espanyola i porta l’anticlericalisme a un punt molt pujat de to»[59].

Ara bé, la Inquisició espanyola, especialment la del cas que ens ocupa, l’establerta en els diversos regnes de la Nació catalana, era íntegrament castellana. Per l’Eufemià Fort, «la Inquisició castellana no arrelà amb simpatia; més ben dit, fou sempre antipàtica a Catalunya per dos motius, que en certa manera són corol·lari de tot el que fou dit, denunciat, discutit i ordenat a les Corts d’aquest primer quart del segle xvi; primerament, que els inquisidors enviats a Catalunya fossin castellans gairebé sense excepció, que no entenien bé i eren entesos molt malament, i n’eren desconeixedors i estimaven poc les llibertats del nostre poble, quan no les odiaven obertament. Segonament, el menyspreu als furs i els abusos d’autoritat i de demostració de força; perquè els capítols de les Corts que hem dit foren transgredits [per ells] massa sovintejadament»[60].

I aquesta antipatia contra un control ideològic i polític castellà que van demostrar al llarg del segle xvi els catalans és el que veiem també que surt de la ploma d’En Luna. D’acord amb En Martí de Riquer, «En Joan de Luna, des del seu desterrament a França, veu Espanya deformada per la literatura i pel ressentiment de les seves possibles topades amb la Inquisició. Si alguna vegada es pot parlar de ressentiment en els escriptors espanyols del Segle d’Or, En Joan de Luna ha de ser col·locat en un lloc preeminent. Amargor, odi, rancor i ressentiment traspuen les pàgines de la seva novel·la»[61]. I conclou que, «el seu ressentiment, encobert amb una amarga ironia, el porta fins i tot a rebel·lar-se contra la seva pròpia pàtria»[62]. Cosa que té molt de sentit si es tracta efectivament d’un ciutadà de la Nació catalana que es revoltava contra l’abús d’autoritat de la monarquia espanyola, que llavors es donava a tort i a dret.

Consegüentment, si som davant d’un canceller o diputat aragonès, o d’un altre de català que ha estat substituït per aquest, seria del tot normal que hagués marxat a l’exili, perquè com apunta En Miquel Pérez Latre, les decisions imposades pel rei als governs dels seus regnes catalans, eren «rebutjades per una Diputació que no acceptava intromissions en la seva jurisdicció, ni per part del mateix monarca»[63]; la qual cosa comportava sovint «la detenció dels membres laics del consistori i l’arrest domiciliari dels eclesiàstics», així com d’altres múltiples «detencions de plebeyos que malparlaven del rei»[64]. Les topades entre la Diputació catalana, per exemple, i el poder reial eren continuades.

Per En Pérez Latre, «els moments de més tensió jurisdiccional en les relacions entre la Reial Audiència i la Diputació del General, però, foren els de les diverses amenaces i intents de detenció de diputats i oïdors al 1559, 1576, 1579, 1588, 1591 i 1602»[65]. Els enfrontaments entre la Inquisició i les institucions polítiques catalanes són una constant al llarg d’aquesta segona meitat del segle xvi, «fins a arribar a la captura de diputats i oïdors»[66]. Així, a les Corts de 1585, i com a conseqüència d’aquestes topades, «els estaments presentaren aleshores cinquanta casos de col·lisió de jurisdicció protagonitzats per la Inquisició, especialment en afers de recaptació dels drets del General i execució de deutors, així com altres enfrontaments amb les jurisdiccions ordinàries reials, les universitats, el Consolat de Mar barceloní, la Batllia general i les jurisdiccions baronials»[67].

A tot plegat, encara, hi hem d’afegir, al 1591, la invasió del regne d’Aragó, duta a terme per les tropes castellanes, comandades per Alonso de Vargas, a ran de la fugida d’Antonio Pérez de la presó reial i de la sedició popular. Davant la repressió subsegüent, es va donar «la fugida dels revoltats aragonesos en direcció al Bearn i la Guiena»[68], a Occitània. Segons En Pérez Latre, «l’entrada de Vargas a la ciutat [de Saragossa] havia provocat la fugida massiva dels partidaris dels implicats en la resistència, alguns dels quals mantenien estrets lligams amb Catalunya»[69]. La fugida cap a Occitània i cap a França en cerca d’asil polític es fa evident alhora pel fet que «l’alcaid del castell de Perpinyà rebé l’ordre de detenir tots els rebels aragonesos fugits als Comtats», mentre «Barcelona vivia en un veritable estat d’excepció»[70] i mentre «les presons reial i de la Inquisició a Saragossa eren plenes d’homes de tots els estaments a l’espera d’execució pública en companyia d’un dels lloctinents del Justícia»[71].

La visió de conquesta que es tenia des de les altes instàncies castellanes era abassegadora. En Pérez Latre ho exposa amb tot rigor, car, segons ell, «de la Junta política formada a l’Escorial sortien opinions de mà dura: Rodrigo Vázquez defensava “que el vencedor haga del vencido y sus cosas a su voluntad” —en una mena de Nova Planta avant la lettre—, mentre que Francsico de Bobadilla, segon de Vargas a Saragossa i emparentat amb el comte de Chinchón, considerava que, atès que els aragonesos havien procurat “llevar adelante no tener rey”, calia “asentar este Reyno al de las leyes de Castilla”»[72].

Per tant, em sembla obvi, que si l’autor d’aquesta segona part del Lazarillo era un canceller o diputat català —de l’Aragó o del Principat— implicat en la defensa de les llibertats de la terra, es veiés obligat a exiliar-se i fes del seu llibre una escomesa contra el poder reial i un dels seus braços executors més ferotges: el Sant Ofici de la Inquisició. Per això mateix, són molt aclaridors els mots d’En Cossío, que relleven que «els duríssims atacs a la Inquisició, que atapeeixen el seu Lazarillo, convencen que la causa de la seva estada a terres estranyes fou el temor —si és que no alguna topada amb ell— al greu tribunal de la fe»[73].

Ara, doncs, és més fàcil de comprendre que, per bé que la portada de les edicions parisenques del llibre —tant la que conté la datació errònia de 1520[74] com la del 1620[75]—, ens exposin que ha estat escrit per «I. de Luna, Castellano. Intérprete de la lengua Espanyola», En Piñeiro Ramírez estigui convençut que havia «nascut probablement en un lloc d’Aragó, com delaten el seu cognmom i els freqüents aragonismes de la seva obra»[76]. En José María de Cossío no entén per què a la primera edició de Saragossa, de 1620, s’oculta el nom real de l’autor i «es fa dir H. de Luna en lloc de posar la inicial del seu veritable nom, Joan, que figura a la portada de la resta dels seus llibres»[77]. Però adduïa que, tot i amb això, «el que sí que es pot afirmar, pel seu cognom i per les seves peculiaritats del castellà, és que era aragonès»[78]. Igualment, En Riquer, en adonar-se de la incongruència de fer castellà l’autor d’aquests segona part, indica que «els Luna són un conegut llinatge aragonès, encara que no deixa d’estranyar la fal·lera de fer-lo seguir de l’adjectiu «castellà» a les portades dels seus llibres»[79]. De les quals evidències se’n desprèn l’intent premeditat de la censura reial de desvirtuar la nacionalitat de l’escriptor amb l’única finalitat de fer-lo castellà.

En Laurenti també hi insisteix: «L’estil d’En Luna accentua el seu caràcter regional, [i] revela una sèrie de particularitats lingüístiques aragoneses, tant en les construccions de la sintaxi com en el vocabulari»[80]. I En Riquer no es pot estar de corroborar-ho: «L’examen de la llengua de la seva Segunda Parte del Lazarillo revela una sèrie de característiques aragoneses, no només en solucions fonètiques i en construccions, sinó també en el lèxic»[81].

Però aquests aragonismes es poden interpretar perfectament alhora com a catalanismes. Així, tindríem lámpada, no obstante los inconvenientes, mostachos, captivo, arregostándome (arregussant-me); había de, punyadas, retrete, no me harían más mal, casal, todos tres, y diciendo y haciendo, pedreñal, embernizada, escudillas, argullo, sastresa, a paso de fraile convidado, mocadores, piltrafas, desgreñábanse, cubeta, si va a decir la verdad (si val a dir la veritat), como (amb valor de quan), lo había muerto, si viniesen con mí, la calor, escuras, sensilleza, estaba tan picado, o bancal, per posar-ne només alguns exemples. Tindríem qualque badada d’impressió: fraga per farga. I, encara, hi podem constatar certs errors de traducció. El que em sembla més significatiu és el següent. Al capítol V se’ns diu que «al punto que los vieron, apellidaron: “¡A los ladrones, tengan a los ladrones!”»[82], en lloc d’apellaren, que és la forma medieval catalana de cridar. És cert que el castellà actual reconeix aquesta paraula, amb el sentit de «gritar convocando»[83]; però En Cobarruvias, al 1611, al seu Tesoro de la Lengua Castellana, llavors només incloïa les accepcions d’«aclamar tomando la voz del rey, como: Aquí del rey o Viva el rey; y entre las parcialidades, declarándose a vozes por una dellas»[84]. Amb la qual cosa sembla que si el castellà ha acabat incloent en el seu vocabulari modern aquest mot és com a conseqüència directa de les múltiples i reiterades ocasions en què apareix a les traduccions castellanes d’obres escrites en català.

I, per acabar-ho d’adobar, En Laurenti ens indica un altre indici del que, segons ell, seria el dialecte aragonès: «l’ús de sa com a possessiu de tercera persona»[85], que ha detectat als capítols iii i iv, i que, com no costa gens d’observar, és idèntic al mateix possessiu català.

De l’obra se’n desprèn també una visió antiespanyola sense embuts. Per En Piñero, el text «reflecteix amb nitidesa les lectures i coneixements de l’autor i evidencia la seva representació ressentida de l’Espanya del sis-cents»[86]. I, En Laurenti, parlant de la novel·la picaresca, ara indica que En Luna «fou, entre els autors d’aquest gènere literari, el més ressentit i el més antiespanyol del Segle d’Or»[87], suara exposa que va aprofitar «com a ocasió favorable per escampar els atacs més amargs contra Espanya»[88], que no és res més, tractant-se d’un autor català (baldament fos del regne d’Aragó), que una visió obertament anticastellana: nítid reflex dels esdeveniments polítics del moment, d’enfrontament obert entre els regnes de Catalunya i la Corona. I conclou, per tal com aquí En Llàtzer és descrit meitat home i meitat peix, que «el mite de l’home-peix és propi de la conca mediterrània: és el “peix Nicolás o Nicolau”, que cita el Quixot»[89]. En resolució: que no només En Llàtzer té un germà literari valencià, sinó que el seu continuador és un personatge de l’imaginari mític català. I com a tal el recull En Joan Soler a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana[90].

Així mateix, la matèria de què parla el llibre, ha sorprès enormement els entesos: a En Rico, no li manca temps per interrogar-se: «Quin autor s’atreviria a oferir com a crònica pròpiament dita —en temps en què En Lluís Vives considerava trivialitat indigna d’un historiador consignar el preu del blat en època de sequera— un rosari de minúcies semblant? D’altra banda, quin gènere canonitzat per la preceptiva podia valer de camuflatge a un espècimen tan curiós? La convenció literària encara no es portava gaire bé amb els humils»[91]. I, acte seguit, remarca: «Tan insòlit degué de sonar el nostre llibre, que En Llàtzer hagué d’improvisar-se sociòleg i afirmar que poc o res es devia als qui “heretaren nobles estats”»[92]. Per acabar reblant que «la prosa narrativa, en particular, no comptava amb precedents propers d’una atenció tan sostinguda i exclusiva a un personatge de la qualitat roïna d’En Llàtzer»[93].

Per En Rico, efectivament, no hi ha cap mena de dubte: «D’entrada, doncs, el to i la categoria d’una faula eren inseparables de l’estament en què se centrava l’acció. Els personatges es concebien ja tipificats, i era impensable —per exemple— tractar d’un subjecte humilis en estil gravis, reservat per a les gents d’importància, de molt de pes (gravis gravibus personis). En particular, els plebeus tenien prohibida l’entrada a la literatura amb plena personalitat de la vida real. Únicament, se’ls admetia reduïts a una faceta pejorativa, com a motiu de burla o de vituperi. El noble i el magnat podien pagar-se el luxe d’un tarannà complex: el vilà, segons la pràctica quasi unànime, s’havia de resignar a ser monocorde. Sobretot, monocardament grotesc»[94].

Segons, En Rico, doncs, el Lazarillo és quasi com un bolet en la història de la literatura castellana, perquè trenca no només una tradició social molt arrelada, en què els nobles utilitzen la gent humil com a contrapunt grotesc de les seves narracions, sinó també i fonamentalment, fa miques la visió d’un protagonista de classe dominant. I ho fa sorgint del no-res. Utilitza el terme «insòlit» per definir el llibre. I parla de la seva prosa com a «mancada de precedents». I no només això: quasi la totalitat d’especialistes, amb tants pros i contres com es vulgui, estan d’acord a afirmar que, de cop i volta, amb aquesta novel·la, va sorgir un nou gènere literari. De «primera novel·la realista que es publica al món»[95], la bateja En Dámaso Alonso. En Darío Villanueva, convençut que «en el seu horitzó d’expectatives no hi havia res semblant»[96], relleva el paper de l’obra «com a fundadora d’un nou gènere»[97], creada per un «anònim genial»[98].

I l’Ángel González, rebla, encara, que el llibre apareix «sense cap mena de precedent literari; resulta una rara proles sine matre creata»[99]. Semblantment, En Juan Manuel de Prada insisteix sobre el mateix, car per ell, «el veritable miracle del Lazarillo i el veritable miracle de tota creació literària [ha estat]: aconseguir, a partir d’uns materials heretats, crear una cosa absolutament nova»[100]. Per En Lázaro Carreter, «el propòsit anunciat pel protagonista de brindar-nos una informació completa de la seva vida, se’ns apareix com una novetat enlluernadora, que oposa l’obreta castellana —o per dir-ho millor, el seu intent— a tota la narrativa, literària o folklòrica anterior»[101].

I En Martí de Riquer ho reforça amb mots idèntics, en escriure que les característiques de l’obra «són quelcom insòlit i nou entre els llibres que es llegien a Espanya a mitjan segle xvi, quan apareix»[102]. Però, a despit d’això, hi veu un referent clar en el llibre d’En Jaume Roig, l’Espill. De conformitat amb l’eminent erudit català, «l’autobiografia de l’ésser de baixa extracció, que passa per tota sort de calamitats i que és “mosso de molts amos” ja s’havia donat a les literatures d’Espanya un segle abans del Lazarillo. Em refereixo a l’Spill del valencià Jaume Roig, obra escrita al 1460 i que més d’una vegada s’ha apuntat com a precedent de la picaresca. No crec que calgui insistir en aquest últim aspecte; però sí que té interès, en canvi, recordar que és una autobiografia d’un personatge totalment oposat a l’heroi noble i brillant per les seves gestes i cortesia»[103]. I remarca que el que sí que té realment interès de recordar és que és l’autobiografia «d’un antiheroi»[104].

Efectivament, la infantesa literària que En Jaume Roig s’autodescriu, concorda fil per randa amb la infantesa d’En Llàtzer. Així, segons ell:

Ma fadrinea

e joventut,    en servitud,

desheretat,    foragitat,

e camps seguint    los més vivint

anys meus millors    ab prou suors,

perills, treballs,    nafres e talls,

ab mal passí:    e comencí

mort mon bon pare.    Ell ab ma mare

vixqué poc temps,    e mai ensemps

los viu menjar    ni festejar;

mai los viu riure,    per llur mal viure

e mala sort,    cert e gran tort

per alguns mals;    no vull dir quals

e no’ls declare    per ser ma mare[105].

Com en el Lazarillo, l’autor identifica el protagonista amb el narrador i en refà la biografia. Com en el Lazarillo, l’autor envia el text, amb una explicació introductòria, a un conegut seu: en aquest cas En Jaume Fabra[106], procurador reial del Regne de València. Com en el Lazarillo, el seu pare es mor i la mare, que també té un company carnal, també el fa fora de casa, perquè no el pot mantenir i li aconsella que es guanyi la vida servint[107]. El vailet ha d’anar a captar per tirar endavant. Llavors se’n va a Catalunya, on, com En Llàtzer, també fa de patge d’un cavaller, encara que aquest no és un gandul, sinó «molt bandoler / d’antic llinatge»[108], amb el qual aprèn a viure i es fa home. Com la mare d’En Llàtzer, que «determinó arrimarse a los buenos»[109], ell també afirma: «cert als dolents / no m’atansí»[110]. Entra al servei d’un mercader i, mentre En Llàtzer acaba exercint un ofici reial[111], aquest coneix la casa reial catalana[112]. Passa a França, on s’allista com a soldat en diverses guerres contra els anglesos a l’estiu, i a l’hivern s’afinca a París[113]. Finalment, pel Principat, torna a València, on es casa[114]. El casori mostra, de nou, una altra gran concomitància amb el casament d’En Llàtzer, car li presenten una donzella d’aparença virtuosa, que pren per muller, però que al final li confessa que ja era casada[115].

A partir d’aquí, es fa difícil resseguir més identitats, perquè som ja davant d’un home adult que destil·la tot un autèntic tractat sobre els problemes que ha tingut amb les dones. Però els antecedents són definits i clars. Quan al 1928, l’editorial Barcino va editar l’Espill, En Francesc Almela ja hi remarcava que en «cal esguardar detingudament el seu caràcter realista, sucós, pintoresc, llampant, que presenta les figures amb tota la sabor que tenien anant per aquells carrers estrets i polsosos, per aquelles cambres fosques i humides. No ha estat capriciosament que alguns crítics han vist en determinades parts de l’obra de Jaume Roig un precedent de la novel·la picaresca, aquesta branca importantíssima de la literatura castellana»[116].

I és just aquí on En Riquer copsa que ens trobem davant dels antecedents directes del Lazarillo, car, segons ell, «la jovenesa del protagonista és una mena d’esbós del que serà la novel·la picaresca espanyola. I el que és fonamental —cal insistir-hi— és que el relat està posat en primera persona de l’ésser objecte de tantes misèries i calamitats»[117].

De conformitat amb En Lázaro Carreter, l’Espill és una «obra que, segons crítics prestigiosos, podria molt bé haver estat model immediat de la novel·la castellana, no només en la forma del relat, sinó també en alguns dels seus trets picarescos. Un acarament apressat permet, en efecte, establir-hi diverses relacions. En ambdues obres, un personatge inventat per l’autor narra la seva vida; a les dues, passa calamitats durant la jovenesa; i és comú el motiu de la «denigració de la mare»»[118]. I en parlar del «jo narratiu» i del to autobiogràfic de l’Espill, advera: «No és una autobiografia fingida, ja que no aspira a mostrar una vida en extensió, sinó una simple exposició amb mètode autobiogràfic, d’una sola de les línies possibles de la vida, la de les relacions home-dona, cristal·litzada en tòpic. D’aquí que el personatge no ofengui la memòria del seu pare; d’aquí també que, en les escasses peripècies de la seva adolescència, intervinguin només dones malvades, entre les quals inclou la seva mare. Vist per sobre, aquest últim motiu argumental semblaria un nexe important entre l’Espill i el Lazarillo»[119]. Però, no. No pot ser, perquè, per ell, hi ha —diu— una «veritat trivial: no tot el que és semblant és model»[120]. I llavors, si considerem ambdós llibres «en la seva funció, res no els pot allunyar més»[121]. La qual cosa sembla una afirmació apriorística de la negació de les evidències. Hi ha evidències que ens aproximen ambdós llibres, reconeix En Lázaro Carreter. Hi ha duplicitats entre les dues joventuts. Hi ha un mateix jo narratiu. Hi ha un to autobiofràfic molt proper. Però les semblances no tenen perquè voler expressar res més que semblances. És un parer respectable, és clar. Però els parers respectables tampoc no tenen perquè ser, segons la mateixa «veritat trivial», model de res. Per tant, és bo que retinguem els nexes entre les dues obres, si no com a precedent o precursora de l’una sobre l’altra, almenys com a afinitats d’una sensibilitat literària i social molt properes.

Segons l’Alberto Blecua, «existien, per descomptat, diverses menes de narracions autobiogràfiques anteriors al Lazarillo. Les més semblants són, sens dubte, aquelles en què el mateix autor es fingeix protagonista d’uns quants episodis fabulosos, com s’esdevé a l’Espill d’En Jacme Roig»[122]. Per l’Ángel González, «En Milà i Fontanals creia que la picaresca s’havia de relacionar amb l’Espill o Llibre de consells, del valencià Jaume Roig»[123]. Aquest estudiós s’adona que En Roig «explica la seva pròpia vida», que «és orfe de pare, és foragitat per la seva mare de la casa on nasqué, mal vestit i sense recursos. Va a Catalunya, on un cavaller el pren per patge»[124], i que, fins i tot, és conscient que el protagonista «es casa; i la dona li resulta ser un dimoni, i en un procés es demostra que ella ja estava casada»[125]. Per contra, assegura de l’obra: «Dubto molt que la conegués l’autor del Lazarillo, encara que bé pogué llegir l’edició de València, del 1531, d’En Francisco Díaz Romano, en lletra gòtica, que és la primera»[126]. Per tant, i atès que les traduccions castellanes d’aquest llibre no es donarien, per primera vegada, fins a finals del segle xvi[127], havent-n’hi dues altres més en català al 1561, a Barcelona i València[128], és irrefutable que si l’autor del Lazarillo va llegir l’Espill, ho va haver de fer en català, tant si va recórrer a l’edició impresa com a qualsevol manuscrit. La qual cosa revelaria que coneixia perfectament la llengua catalana.

No entenc, doncs, com En García de la Concha, tot i que subratlli «el precedent del gènere picaresc que suposen aquests versos de la Quarta Part del Prefaci: «En procés clos / ma negra vida de mals fornida, / vull recitar per exemplar / e document»», i vindiqui que, «com l’anònim autor del Lazarillo, el valencià preveu distintes lectures de la seva obra»[129], pugui pensar que «la distància del Lazarillo respecte de l’Espill, d’En Jaume Roig, ara més accessible en l’edició de la Marina Gustà, és molt gran»[130]. Perquè, ara mateix acabo de demostrar que els vincles, semblances, préstecs, intencions i identitats són múltiples i van més enllà d’uns simples versos. Dels únics versos de l’obra que, segurament, deuria llegir En De la Concha a fi de reduir tota semblança profunda entre ambdues obres, i deixar-les en una mera i anecdòtica casualitat.

Dins d’aquesta mateixa capsa d’analogies entre l’obra d’En Roig i el Lazarillo, En Joaquim Bergés, al pròleg de l’edició de l’Espill, d’Edicions 62, observa, encara, que «En Jaume Roig elabora un autèntic fresc de la vida real: quotidiana»; que «recollí una sèrie de referències històriques, que utilitzà per situar amb tota versemblança els atzars de l’acció principal»; i que «seleccionà, combinà, retallà o amplificà les seves experiències de la realitat fins a articular un autèntic testimoni del seu temps»[131]. Observacions que són alhora aplicables perfectament —i, de fet, els crítics les han remarcat— a la novel·la del Lazarillo, que també intenta ser un retrat de la vida quotidiana, amb referències històriques precises que la fan un testimoni de la realitat de la seva època.

I pel que fa a l’ús de la llengua, els paral·lelismes no decreixen, sinó que fan augmentar encara molt més les semblances. Per En Bergés, «l’Espill constitueix un autèntic doll verbal. Un doll que recull amb fidelitat els moviments més lliures del llenguatge popular, i que els sotmet, alhora, a un procés de depuració fins a assolir l’expressió literària més justa»[132]. I creu que «els materials, Roig els treu de la parla de l’horta: de l’«algemia e parleria / dels de Paterna, Torrent, Soterna». Així, els jocs de paraules alternen amb els modismes» i amb els proverbis[133]. Observació que també és aplicable, en petites dosis, al llenguatge del Lazarillo, car el pigall assegura que, en prendre el cec per amo, «comenzamos nuestro camino y en muy pocos días me mostró jerigonza»[134].

Segons En Rico, la jerigonza, ultra indicar la parla dels vagabunds i dels malfactors, és l’«argot de germania»[135]. I la germania és, entre diverses accepcions, també relacionades amb la delinqüència, «a l’antic Regne de València, germandat o gremi»[136], els quals van ser la base social majoritària de la revolta dels Agermanats. És fàcil, doncs, deduir que l’argot polític de la germania, tinguda per un moviment fora de la llei, s’acabés aplicant —des d’una perspectiva castellana o d’estat— al llenguatge dels bandolers. La meva intuïció ve corroborada pel parer d’En Joan Coromines, segons el qual el mot germania «començà per no significar altra cosa que germandat o confraternitat»[137]; però, més endavant, tal com li va escriure un savi valencià amic seu, de qui no diu el nom, «la noblesa valenciana del s. xvi fou absorbida per la noblesa cortesana castellana, i al s. xvii tots els títols nobiliaris valencians eren a mans de gent de Castella: les Germanies fou una guerra contra la noblesa i la monarquia cesarista; per això, la Cort de Madrid els tenia un odi molt gran: tots aquells nobles cortesans pronunciaven el mot germania en sentit molt odiós per a ells: la germania era el populacho, la plebs, i l’aplicaren també a l’hampa, als rufians, i li donaren al mot els usos més denigrants»[138].

Si les meves conjectures es poguessin contrapuntar amb nous estudis, a fi i efecte de mostrar el que ha romàs de la ideologia agermanada o del seu llenguatge a la nostra novel·la, ara podria tenir molt de sentit que, si aquest argot constava en el Lazarillo primigeni, i podia haver posat a palès una actitud antireial o anticastellana, fos diligentment esborrat per la censura en les edicions de Burgos, Alcalà, Medina del Campo i Anvers, de 1554. Car, com ha indicat En Rico, amb un cert to de sorpresa, a despit que el text diu explícitament que el mosso aprèn aquest argot, «En Llàtzer no l’utilitza en el seu relat»[139]. El mateix to d’incomprensió que s’apodera d’En Bataillon, car aquest també assenyala que «En Llàtzer ens diu que el cec, entre d’altres coses, li ensenyà l’argot secret dels vagabunds. Però seria en va cercar una sola paraula d’aquest argot en el relat»[140]. Llavors, si els fets fossin realment desplaçats de València a Toledo i el llenguatge de germania suprimit, per les evidències ideològiques i nacionals que hauria comportat, no ens hauria de fer estrany que En Rico mantingui que «En Llàtzer rebutja l’argot i la locució desvergonyida i adopta un familiar, però discret i digne, toledà»[141].

Sigui com sigui, amb argot de germania o sense, ara podem dir obertament que, mentre el Lazarillo és un bolet solitari dins de la narrativa castellana, una novetat sense parió, un fet insòlit, creat sense mare, si l’inserim dins de la història de les lletres catalanes és un fet ben normal, perquè s’inscriu dins un corrent de realisme i de renovació estilística ja iniciats amb el Tirant lo Blanc i amb Curial e Güelfa, les quals obres, juntament amb l’Espill, com apunta En Bergés, «constituïren un canvi radical en l’ús literari de la realitat»[142], quasi cent anys abans de l’aparició del Lazarillo.

Pel que fa al Tirant, és universalment conegut que som davant d’un llibre ja no de gestes extraordinàries o irreals, sinó d’uns fets totalment reals. I bastin els mots d’En Servent, al Quixot, per exemplificar-ho: «Pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí els cavallers mengen, i dormen i moren als seus llits, i fan testament abans de morir, amb aquestes coses de què manquen tots els altres llibres d’aquest gènere»[143]. I quant al Curial, En Josep Camps subscriu que «l’autor té en tot moment el propòsit de donar versemblança històrica a la seva narració»[144]; i insisteix que «el tractament que es dóna a la novel·la sobre la figura de Pere el Gran i la recreació de l’època en què aquest va viure suggereixen que l’autor del Curial va intentar construir un marc històric versemblant»[145]. Conformement, indica, també, com en el Lazarillo, que «el marc geogràfic de la novel·la complementa aquesta sensació de versemblança i respon a paisatges que, amb tota seguretat, l’autor devia conèixer»[146]. Per l’Antoni Ferrando, «sembla raonable la hipòtesi que l’autor hi hagués fet servir aquesta analogia històrica amb una intencionalitat política»[147], que al Lazarillo també s’havia de donar, com apunten els entesos, però de la qual els retocs intencionats a l’obra només deixen entreveure les morques.

En Camps hi torna: «Cal recordar que el Curial e Güelfa —com el Tirant lo Blanc— destaca per l’afany de versemblança i la presentació realista dels fets»[148]. Talment com a la novel·la del pigall, assegura que, al Curial, «l’autor reflecteix els canvis d’una societat que deixa enrere els valors medievals i s’obre cap al Renaixement»[149]. Però, sobretot i especialment, el paral·lisme més suggerent entre aquest llibre i el Lazarillo, és l’ascens social del protagonista. Per En Camps, doncs, «el tema central de la novel·la és, per tant, l’ascensió d’un jove de baixa condició social a través de la cavalleria i de l’amor»[150]. I conclou, a fi d’exemplificar que hi ha uns valors en desús i uns altres en alça, que això «ho mostra la història del protagonista: el ràpid ascens en l’escala social d’un fill de classe baixa, ajudat pel propi esforç i pels diners»[151].

Per tant, no és tan sols un Jaume Roig solitari, sinó que al darrere compta amb la tradició puixant, arrelada, conegudíssima del Curial i el Tirant. Però, mentre aquestes dues novel·les serven encara, amb tant de realisme i versemblança històrica com es vulgui, tot el regust cavalleresc, l’Espill d’En Roig, sense desdir-se d’aquests mateixos ressorts, dota el protagonista d’una infantesa molt pròxima a la d’En Llàtzer i incorpora, també com al Lazarillo, el jo narratiu com a eix motriu del relat. O com subscriu En Riquer, en parlar de la relació entre la picaresca i En Jaume Roig: «Un segle abans de la florida d’aquest important gènere castellà, fita decisiva en la història de la novel·la moderna, Jacme Roig ja havia intuït en part les grans possibilitats d’un tipus nou de narració»[152]. I, en resolució, si, com En Bergés mateix ha glossat, l’Espill és «un prodigi que clausurà molts camins medievals i que n’inaugurà molts altres de nous: moderns»[153]; ara, a vista de totes aquestes ponderacions, també cal afirmar que un d’aquests nous viaranys de modernitat i realisme és el que conduirà la literatura catalana i el seu esforç continuat de versemblança i realisme, indefectiblement, fins al Lazarillo.

Si reprenem el fil de les edicions, tenim que, al 1521, es publica a València, un llibre anònim, que conté tres comèdies: Comedia Thebaida, Comedia Hyppolita i Comedia Serafina, escrites, segons diversos entesos, per un mateix autor[154]. Segons En Keith Whinnom, aquest havia de ser un «escriptor de talent, que vivia preferiblement a València, a la cort del Duc de Gandia al 1519»[155], Joan de Borja i Enríquez, a qui es dediquen les tres comèdies. I, En José Luis Canet, mentre subscriu, d’una banda, que «no puc afirmar amb rotunditat que l’autor de la Serafina sigui distint del de la Thebaida»[156]; de l’altra, indica que la comèdia Yppolita «sigui possiblement d’algun noble, deixeble de l’autor de la Thebaida»[157].

Doncs bé: per la Rosa Navarro, no només han quedat empremtes d’aquestes tres peces en els Diàlegs d’En Valdés i en el Lazarillo[158], sinó que, a més a més, dedica un capítol sencer a recollir «objectes, paraules, expressions de La Thebaida i de La Serafina al Lazarillo»[159]. I, per torna, encara, està convençuda que «el final de La comedia Thebaida [és] el punt de partença del Lazarillo»[160]. Més clar impossible: els orígens literaris del Lazarillo, d’acord sempre amb aquesta autora, es troben en un llibre imprès a València i escrit a València, molt possiblement també per un autor valencià.

Sense anar més lluny, en aquest mateix any de 1521, apareix alhora a la ciutat del Túria una obra intitulada Triumfos de Locura, atribuïda a Hernan López de Yanguas, i que ve a ser una lliure adaptació poemada de l’Elogi de la follia, d’Erasme. D’acord amb En Marcel Bataillon, «la major part de la seva obreta procedeix, de vegades fins literalment, de la Moria d’Erasme, de la qual En Yanguas adapta nombrosos fragments, ornamentant-los amb unes quantes pinzellades espanyoles. Per exemple, la sàtira d’Erasme (Moria, xlii) contra la nècia vanitat nobiliària es transforma en una estrofa sobre la vanitat dels escuders pobres, que estan orgullosos de la seva hidalguia, que per plaer de gallejar pel carrer són capaços de suportar la fam, la set i el cansament: esbós que sembla anunciar l’escuder famèlic del Lazarillo»[161].

En aquest ordre de coses i concomitàncies valencianes, s’imprimeix a València, al 1519, el Cancionero de obras provocantes a risa, en la qual obra la Rosa Navarro hi troba «dos poemes més que presenten motiu o paraules del Lazarillo. La primera de les «Coplas de Ribera a Juan Poeta, estando los dos en Nàpoles» ens permet veure el sentit de l’«hàbit d’home de bé» d’En Llàtzer»[162]. I, a les «Coplas que hizo Quirós a Juan de Panes Albardán en nombre de su cavallo, porque aviéndole derrocado y medio quebrado un braço, le acusava por traidor» —segons en reporta la mateixa Navarro— «sentim el cavall que explica com ha anat d’amo en amo», que ha servit «un buen señor / Almogávar» i, després, encara «el governador»[163]. No cal insistir gaire en el referent històric català dels almogàvers, les gestes dels quals han arribat ben vives fins als nostres dies. I, fins i tot, en el cas que es tractés d’un cognom, aquest només s’hauria derivat de l’ofici militar que deuria haver exercit o ell o algun dels seus avantpassats. D’altra banda, també és important remarcar que el càrrec de governador, com han assenyalat tots els entesos en dret medieval, va ser fins ben entrat el segle xvi una figura totalment desconeguda a Castella, però pròpia, en canvi, en els diversos estats de la Nació catalana.

Segons En Leopoldo de la Rosa, el nom de governador «sembla que no era molt corrent a finals del segle xv en la terminologia de l’administració pública castellana»[164]. Però l’Alfonso García Gallo ja és més explícit a negar-ne totalment l’existència. Així, en analitzar els càrrecs de virrei i governador que els Reis Catòlics van atorgar a En Cristòfor Colom, assegura que «aquests dos càrrecs [eren] desconeguts a Castella i existents, en canvi, a la Corona d’Aragó»[165].

El poema també esmenta una «cama de galgos»[166], que, segons aquesta erudita, «podria portar-nos una altra vegada a l’escuder, perquè En Llàtzer menciona dues vegades els llebrers en referència al seu amo»[167]. I acaba fent-nos adonar que «el reguitzell d’amos del cavall el podem relacionar amb el de l’ase Luci d’Apuleu i amb l’estructura del relat d’En Llàtzer»[168].

Però n’hi ha més: al 1559 el Lazarillo apareixia a l’Índex de llibres prohibits de la Inquisició, compilat per En Fernando de Valdés[169]. I es va deixar d’editar, tant en el referent a la primera com a la segona part. Llavors, En Manuel Peña, autor d’El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos, indica, resseguint els estudis d’En Chevalier, que diversos autors han intentat «demostrar com les edicions d’El Sobremesa d’En Timoneda ocupen el terreny que deixa buit la prohibició del Lazarillo, «terreny que el Lazarillo no ha de recuperar després de la seva edició de 1573, quan xoca no només amb els llibrets d’En Timoneda, sinó també amb l’empenta abassegadora de la Floresta»»[170]. Amb la qual cosa som ara conscients que el llibre que ocuparà el lloc social del Lazarillo, quan aquest sigui prohibit, és una altra obra d’un autor valencià.

A més a més, al llibre del Lazarillo hi ha una referència explícita a València[171], a les seves fruites característiques[172] i a la conquesta —catalana— de l’illa de Gerba[173]. Hi ha un esment indirecte a Ferran el Catòlic, a través del seu espaser Antonio[174], i s’hi entreveu la revolta dels agermanats, car el pare d’En Llàtzer «patí persecució per la justícia»[175], raó per la qual «estava desterrat»[176].

Tot el que es mou a l’entorn del pare d’En Llàtzer està embolcallat d’una nebulosa textual. D’una banda, se’ns exposa que, mentre treballava de moliner en un molí, el van acusar de «ciertas sangrías mal hechas en los costales de los que allí a moler venían, por lo qual fue preso, y confesó y no negó y padesció persecución por justicia. Espero en Dios que está en la gloria, pues el Evangelio los llama bienaventurados»[177]. De la qual cosa se n’hauria d’inferir que si hom el va delatar i «va confessar el seu furt i no el va negar», és que era a mans de la justícia, ja detingut. Així mateix ho ha observat l’Albert Sicroff, pel qual, «la seva presó queda revestida amb la fórmula “confessó e no negó y padesció persecución por justicia”»[178]. Llavors, no s’explica que l’autor ens digui que la justícia el va perseguir. I menys que empri uns mots de l’Evangeli de Mateu per exculpar un simple lladre de farina, perquè les paraules de les benaurances de Crist no van adreçades als lladres comuns, sinó als qui estan al marge de la llei romana.

Cal no oblidar de cap de les maneres, que aquest fragment sobre tots els que són «perseguits per la justícia» cal situar-lo en el seu context precís: el de les benaurances o «Sermó de la Muntanya», amb referències constants a la possessió del «Regne», que es podien interpretar perfectament, en l’àmbit polític del rerefons de la novel·la, si aquest és, com jo postulo, el dels agermanats, el de la lluita per guanyar el «Regne de València». La primera de les benaurances és ben explícita: «Sortosos els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del Cel»[179]. La segona, té idèntica força política, perquè les Germanies van ser exactament això, una revolta d’humils contra senyors: «Sortosos els humils, perquè posseiran la terra en heretatge»[180]. I la quarta està íntimament connectada amb la que aquí ens ocupa, car proclama: «Sortosos els qui famegen i sedegen la justícia, perquè seran sadollats»[181]; que és com donar la raó als revoltats, des d’una perspectiva bíblica. Llavors, la frase, dins del Lazarillo, forma part de la darrera benaurança, que, cal dir-ho, fa: «Sortosos els perseguits per la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel»[182].

Per tant, doncs, veiem com aquests perseguits que trobem a la novel·la, i que són a l’exili, són els autèntics hereus del «Regne». Un regne que, per més que ho hagin volgut un gran nombre d’exegetes catòlics, no és simplement espiritual o celestial, car en la fe jueva, el regne espiritual no es pot desnvincular mai, sota cap concepte, del regne polític. Des d’aquesta nova visió, ara farien molt de sentit els mots d’En Joachim Jeremias, que analitza al detall aquest «Sermó de la Muntanya», i ens en diu que el que Jesús donava als seguidors era «una llei preparatòria amb una tasca pedagògica salvadora»[183]. I recollint el parer d’En Johannes Weis i de l’Albert Schweitzer, ens indica que, «Jesús, segons ells, no ens presenta una ètica salvadora a llarg terme, ans la seva exigència es fonamenta en la terrible gravetat del moment. El present és decisiu»[184]. Llavors, En Jeremias conclou que hi ha una visió radicalment nova en aquesta predicació de Jesús, perquè conté «lleis d’excepció i la manera com estan en vigor en temps de crisi. És, sens dubte, una llei provocada per una situació de necessitat en la darrera fase d’un combat d’una guerra total. És per a homes que saben que caminen sota una paret, que qualsevol moment pot caure; homes que es troben en la situació del moribund; a qui li resten pocs minuts de vida. Les màximes del «Sermó de la Muntanya» són una invitació a l’esforç suprem abans de la catàstrofe»[185]. I com que la lectura política d’aquest paràgraf era evident, si el censor tenia un mínim de bagatge bíblic, per això mateix la frase desapareix per complet (el «pues el Evangelio los llama bienaventurados») a l’edició madrilenya d’En Luis Sánchez, de 1599, i a la milanesa d’En Joan Baptista Bidelo, ja el 1615[186].

Reprenent el fil de la novel·la, aquesta ens indica encara que el pare d’En Llàtzer «estaba desterrado por el desastre ya dicho» i que se’n va anar a l’exili o a la guerra —no queda prou clar al text—, o als dos llocs ensems, «con cargo de acemilero de un caballero que allá fue», que era el seu senyor[187]. Les dues frases són capitals per entendre que l’home no es va exiliar per un furt qualsevol. Principalment, perquè se’n va anar amb el seu senyor i no pas sol. Però, sobretot, perquè el text parla explícitament d’un «desastre». De quelcom que ultrapassa les meres dimensions d’un simple furt. D’un desastre nacional, tal vegada? D’un desastre gremial o social? D’un desastre militar? Potser hom fa referència a un desastre gremial i nacional alhora, fruit d’una derrota bèl·lica? Sigui com sigui, el «desastre» que apareix al text, s’ha d’interpretar en aquest context polític, grandiloqüent i tràgic, d’identificació immediata pels lectors, i és un sinònim de la «catàstrofe» dels darrers dies del món jueu a què al·ludia suara En Jeremias. Però una catàstrofe política, d’enfrontament directe amb Roma. I per això mateix, perquè aquest «desastre» no es podia desvincular d’un factor politiconacional evidentíssim, ha estat diligentment esborrat del relat.

És més que probable, per tant, que si el pare d’En Llàtzer va ser perseguit i es va haver d’exiliar, juntament amb el seu senyor, siguem davant —com ara indicava— d’una ineludible raó ideològica. I si se’n va haver d’anar per raó d’un desastre específic i concret, això s’adiu amb una precisió extrema amb el cas de nombrosíssims agermanats que es van haver d’escapolir de la justícia, car, segons l’Ernest Belenguer i l’Àngels Casals, acabada la guerra, al regne de València, «l’ajustament de comptes fou dur. De 800 persones jutjades, 150 foren executades i d’altres mil acusats foren desterrats»[188]. Insisteixen que «la repressió fou més dura que la soferta pels comuners castellans»[189]. En García Càrcel, que apunta al detall l’enormitat de la repressió i de les execucions d’agermanats, ens assegura que «el perdó general del virrei es dirigí només a la població de la capital i de l’Horta, no pas del Regne»[190]; la qual cosa indica que els exiliats, exempts d’amnistia, haurien d’haver estat majorment del sud, on la revolta va ser més virulenta. Però, amb tot, les poques llicències de perdó tampoc no es van tenir en compte, car segons En Belenguer i En Casals, «durant el mandat de Germana de Foix foren 98 els sentenciats en una onada repressiva sense precedents, puix s’anul·laren les mesures de gràcia del virrei Hurtado, i si no hi hagué més compliments de penes fou per raó de la fugida massiva d’agermanats al 1524»[191]. Observació minuciosa i precisa que corrobora alhora En García Cárcel, pel qual, quan la repressió es va estendre arreu del país, «la fugida massiva dels agermanats en fou la resposta lògica»[192]. Llavors, sembla ara més versemblant que, si el pare d’En Llàtzer hagués estat un exiliat de Tormos, de Teulada, o de les seves rodalies, el fet s’ajustaria a la realitat valenciana, car, de les llistes d’absents i fugits confegides a instàncies de les autoritats virregnals, «52 [van ser] de Xàtiva i “de sa terra”»[193], el grup més nombrós, amb diferència, de tot el regne, tot i que també n’hi van haver d’altres regions: 31 de la Vila Joiosa, 30 d’Alacant i 28 de Xixona i de «sa terra»[194], per donar, tan sols, tres exemples de la zona de què vinc parlant.

Si la interpretació que faig fos correcta, si el món de l’autor del Lazarillo fos un món de postguerra, on els seus han perdut, han estat perseguits i ajusticiats, i molts d’ells han hagut de salvar la vida fugint a l’exili; si fos un món ja sense esperança de canvi, on les classes populars valencianes han estat anorreades per la noblesa castellana i imperial, i ha començat un autèntic procés d’alienament cultural i nacional, tindria molt de sentit, com diu la Victòria Windler, parlant de l’autor de l’obra, que «és a aquest autor a qui “li fa mal” el món en què es mou En Llatzeret»[195]. O com ha subratllat amb intel·ligència En Ferrer-Chivite: «A aquest autor “li fa mal el món” de la primera meitat del xvi, en què milers d’espanyols encara vivien turmentats —agudament alguns, menys conscientment, d’altres— per l’experiència dolorosa i amarga d’haver hagut de renunciar —almenys oficialment— al seu llinatge original, als hàbits, tradicions i mentalitat de la seva antiga casta»[196]. I en un altre article, ell mateix ha reblat que el que vol denunciar l’autor de l’obra és el problema «d’una casta que en subjugà d’altres i els imposà forçosament el seu credo i la seva llei»[197].

Però el text presenta encara un altre problema: si En Llàtzer parla únicament del seu pare, com ho fa, en singular, per què l’autor, de continu, escriu que «el Evangelio los llama bienaventurados»? Quants pares tenia? O tal vegada, el seu pare amb algú més, o amb molts més, amb una ideologia política concreta i precisa, van ser perseguits per la justícia, però no pas per furtar farina, sinó per quelcom de comprometedor que s’ha fet desaparèixer apressadament del text i per això mateix n’ha quedat el rastre de la manca de concordança gramatical? Jo m’inclino per aquesta segona opció. Intueixo que el seu pare podia haver format part d’alguna mena de revolta popular contra el poder reial. I que, en acabar-se aquesta, perseguit per la justícia, va haver de fugir. La meva proposta d’interpretació ve íntegrament avalada pel text, car, acte seguit, l’autor narra que «en este tiempo se hizo cierta armada contra moros, entre los cuales fue mi padre, que a la sazón estaba desterrado»[198]. En Rey Hazas ho confirma, tot i veure-ho com un acudit de doble sentit: és «un acudit disèmic que, per una banda, significa que el pare d’En Llàtzer s’uní als militars que anaren “contra moros”, i, de l’altra, suggereix que era un d’ells»[199]. Com que és del tot impossible que el seu pare anés «entre els moros», com crida estridentment el text, i com també En Rico, que no s’adona del retoc, interpreta[200], és que els qui anaven en aquella armada —«entre los cuales fue mi padre»— tampoc no convenia que se sabés qui eren. I en esborrar-los, la frase torna a coixejar i la manca de concordança fa relluir, de nou, el retoc. Per a aquest paràgraf, jo suggeriria que l’edició perduda podia dur redactat alguna cosa semblant a això: «En aquest temps es féu certa armada de valencians [o catalans], contra els moros, entre els quals hi anà el meu pare, que a la saó estava desterrat». Perquè, ara, aquest «entre els quals» si que té un referent amb què concordar, tant sintàcticament com històrica.

Són diversos els autors que han indicat un rerefons polític a l’obra, vinculat a la revolta castellana de les comunitats. Així, Reyes Coll i Anthoni Zahareas creuen que, «en tractar l’obra des de la història social se subratlla la importància de factors socioeconòmics, com la regulació legal de la pobresa, l’afany de progrés, la caritat, la mendicitat i, fins i tot, la guerra castellana de les comunitats»[201]. I, entre d’altres, ho han apuntat també En Maravall, En Tierno Galván, En Rodríguez-Puértolas o En Blanco Aguinaga[202]. El qual fet no es desdiu gens ni mica amb la realitat social del Regne de València, que en aquells precisos moments també va ser sotraguejat per la revolta de les Germanies.

A despit d’això, més endavant, el text de la novel·la encara ens informa que En Llàtzer «era hijo de un buen hombre, el cual, por ensalzar la fe, había muerto en la de los Gelves»[203]. És a dir, en una armada contra l’illa de Gerba. Amb aquesta informació a la mà, En Marcel Bataillon, opinava que, «com molts d’altres, vaig creure, durant molt de temps, que es tractava de la desgraciada expedició de don García de Toledo (1510)», però «últimament, les meves lectures m’han portat a pensar més aviat en l’expedició de l’Hug de Montcada, que prengué Gerba el 1520»[204].

Amb tot, En Manuel J. Asensio és del parer contrari, puix «n’hi ha prou de comparar les proporcions del desastre de Gerba (1510) —fracàs d’un intent ambiciós de conquesta d’Àfrica— amb l’expedició de l’Hug de Montcada (1520) —per netejar l’illa de pirates—, per comprendre que aquesta última, ni pel seu abast ni pels seus resultats, no pogué aconseguir la trista celebritat i la ressonància popular que reflecteix “la de los Gelves” en boca d’Antona Pérez, mare d’En Llatzeret. El pare Mariana, al seu Sumari, de l’any 1520, ni tan sols esmenta l’expedició; don Alonso Enríquez es trobava amb les forces de don Diego de Vera, que portaren la pitjor part de l’acció, i per això el seu relat pot impressionar; però, aquí, no hi hagué derrota, sinó victòria d’En Montcada, que imposà tribut als moros vençuts»[205].

Ara bé, tant si es va tractar de l’expedició del 1510 o la del 1520, el que queda fora de tot dubte és que som davant d’una expedició a Gerba. El que llavors no encaixaria és que el pare d’En Llàtzer fos un agermanat. Ni un agermanat, ni un comuner. Perquè quan hom comença la repressió política, tant a Castella com al regne de València, l’armada a Gerba ja s’ha efectuat, i la derrota, també. Ara, amb les dades que tinc a mà, no puc explicar els motius d’aquesta contradicció històrica, llevat del fet que es tractés d’una expedició posterior, que, tal vegada, per les seves connexions encara molt més clares amb Catalunya, el censor bescanviés per la sobredita campanya de Gerba.

Sigui com sigui, aquest referent històric, tan precís a la novel·la, ens emmena novament a Catalunya. I és el que ara m’interessa de remarcar i rellevar, perquè, amb retoc o sense, o amb incoherència històrica afegida al relat, la dada és més que reveladora. Així, som sabedors que l’illa de Gerba va ser «conquerida pels catalans de Roger de Lloria el 1284, [i] el 1286 li foren annexades les illes dels Quèrquens; durant vint-i-cinc anys fou possessió de la família Lloria, sota la senyoria del rei de Catalunya-Aragó i del papat»[206]. Just després de la conquesta, el Gran Almirall, «en el canal que unia l’illa amb el continent, edificà un castell, [i] hi deixà una guarnició per a la seva custòdia»[207]. Segons ens certifica l’Shneidman, «Roger de Llúria era, en aquella època, un governant quasi independent que s’anomenava a ell mateix príncep de Djerba»[208]. L’illa, «vers el 1309, passà sota la dependència directa del regne català de Sicília»[209]. Va ser llavors, segons ens relata En Ramon Muntaner a la seva Crònica, que hi va exercir de capità, fins que el rei, com a mercè de les tasques de conquesta i repoblació que hi havia fet, «donà’m la illa de Gerba e dels Querquens a tres anys, ab tots drets e esdeveniments, e que en pogués fer, aquells tres anys, així con de cosa mia pròpria»[210]. I així va ser del 1311 al 1314[211], segons En Soldevila, o fins al 1315, d’acord amb En Coll i Alentorn[212] i En Rubió i Lluch[213].

Per En Soldevila, En Muntaner fou nomenat «lloctinent del rei a Gerba» i, en virtut del càrrec, «tenia la plenitud del poder judicial i ni al rei no es podia recórrer de les seves sentències. D’altra banda, les altres facultats que el rei li atorga fan d’ell un virrei amb un poder com no era corrent d’atorgar»[214], que és com dir que les illes de Gerba i els Querquens, per raó de la presència física d’un príncep —com en el cas d’En Roger de Llúria—, d’un lloctinent, virrei o quasivirrei, o d’algú que, sense ser-ho, exercia plenament les seves facultats —com amb En Muntaner—, es pot aventurar que van esdevenir —a manca d’estudis més complets que ho confirmin o ho matisin— un quasiregne, vinculat directament a la Corona o a un altre regne de la Nació.

A fi i efecte de realitzar la seva comesa, En Muntaner va deixar Gerba a mans del seu cosí germà, Joan Muntaner, i els Querquens a càrrec d’En Guillem Ses-Fàbregues, un altre cosí germà seu, i se’n va anar a València, on va prendre muller[215]. Acte seguit, va retornar a l’illa a viure-hi amb la seva dona i la seva família[216]. Però, al capdavall, va acabar tenint les illes, en nom del rei, durant set anys: «Ço és a saber, primerament, en la guerra, dos anys, e puis tres anys que la’m donà de gràcia, e despuis dos anys per la guerra del rei Robert»[217]. És a dir, que En Ramon Muntaner va ser senyor de l’illa de Gerba, del 1311 al 1317; la qual va romandre, encara, a mans dels catalans fins que fou recuperada pels tunisencs al 1335[218].

La Crònica d’En Muntaner parla amb una gran profusió de dades de la conquesta, dels avatars i de la seva estada a Gerba. Hi dedica un espai extens, des del capítol ccxlviii fins al cclix[219], a banda d’altres referències escadusseres, com si fos realment una part més de Catalunya. La qual cosa va fer que l’illa quedés perpetuada per sempre més a la història dels catalans. Cal tenir present, també que la seva dona —Valençona— era valenciana; que es van casar a València; que ell va acabar essent, tot i haver nascut a Peralada, ciutadà de la capital del Regne, on posseïa l’alqueria de Xilvella[220] o Xirivella. Que aquí es va establir, tornant definitivament de Gerba, i que, a València, «féu de procurador d’En Bernat de Sarrià, almenys des del 1316 fins al 1320»[221]. A més a més, En Coll i Alentorn escriu que, «al 1322 escriví el seu Sermó, en vers provençal, per a ésser cantat amb la tonada de la cançó de gesta francesa Gui de Nanteuil, on dóna consells per a la preparació de l’empresa de Sardenya. Des de València col·laborà en l’organització de la participació valenciana en aquesta expedició» durant la primera meitat del 1324[222]. I «a la seva alqueria de Xirivella començà la seva Crònica, enllestida en poc més de tres anys»[223]. I, atès, també, que en aquest temps va ser «elegit jurat de la ciutat de València, i assistí com a tal a Saragossa a les festes de la coronació d’Alfons el Benigne el 1328»[224]; i per tal com «fou sepultat a l’església de predicadors de València, a la capella de sant Macari»[225], em sembla innegable, alhora, la connexió estretíssima de l’illa de Gerba i En Muntaner amb València.

En conseqüència, no és estrany que la seva Crònica fos editada a València, per la vídua d’En Joan Mey, el 1558[226]. Tal com ens adveren l’Eulàlia Duran i En Josep Solervicens, «l’arxiu del racional de València contenia la Crònica de Ramon Muntaner així com també la Crònica de Jaume I, ambdues manuscrites i que van servir per a les edicions de 1557 i 1558, a cura de la vídua de Joan Mei. La iniciativa va ser dels jurats de València i van ser ells qui en van pagar les despeses»[227]. Ara, doncs, és natural que En Muntaner aparegui citat a la compilació d’escriptors valencians que aplega fra Josep Rodríguez, ja ben entrat el segle xviii, a la seva Biblioteca Valentina, on, pel que fa a la seva Crònica, ens diu: «Refereix en aquest llibre la Conquesta de València i el seu Regne. Lloa molt la nostra Nació, i algunes poblacions; i al Pròleg confessa que era a l’edat de 60 anys quan compongué la Crònica, i que la començà a escriure el dia 5 de Maig de l’any 1325 en un Lloc seu (afegeix al principi del Capítol primer) siti a l’Horta de València, anomenat Xilvella o Xirivella, a mitja llegua de la nostra Ciutat»[228].

Gerba, al segle xiv, va ser una base naval immillorable, car l’Shneidman ens assegura que «no hi havia cap port més segur més enllà de l’àrea de Malta, Sicília i Djerba»[229]. I es va utilitzar, encara, al llarg del segle xv com una de les diverses escales de les naus catalanes que feien la via d’Orient[230]. Ho explica amb tota precisió En Charles Dufourcq en parlar de l’expansió dels catalans a la Mediterrània occidental: «En aquell segle xiii, en què el cabotatge era la forma més normal de navegació, Gerba era una etapa de la gran ruta marítima que vorejava la costa africana. L’illa era, doncs, ensems productora d’oli i de dàtils, centre d’intercanvis comercials entre les dues parts del Mediterrani, base naval preciosa per als corsaris i possible base de partida per a les expedicions vers el continent africà»[231].

L’agost del 1432, Alfons el Magnànim, reprenent una iniciativa anterior de conquesta frustrada el 1424, va intentar apoderar-se’n de nou, en una maniobra estratègica per allunyar dels seus dominis l’exèrcit tunisià i afavorir les condicions per al comerç sicilià[232]. L’Hernández Cardona ens innova que «de Barcelona i València van sortir un total de 26 galeres i 9 naus, i a Sicília, s’ajuntaren fins a 60 vaixells més, procedents de Sicília, Sardenya i Nàpols. Com havia estat tradició dels catalans, bona part dels esforços bèl·lics es van concentrar contra l’illa de Gerba»[233]. El 2 de setembre van començar els enfrontaments. Però l’operació, per la resistència valerosa que es va fer des de l’illa, va tornar a fracassar.[234] El rei ni tan sols va poder negociar amb l’emir. I el dia 9, «“no volent perllongar el patiment del seu excel·lent exèrcit”, Alfons abandonà l’empresa»[235]. I estèril tornaria a ser l’intent de l’any següent, en una campanya contra les costes orientals tunisenques, de la qual els catalans en van sortir tristament escaldats[236].

Per l’Alan Ryder, «el fet que Gerba durant un temps hagués estat en mans sicilianes —es perdé el 1336— donà a Alfons algun dret a reivindicar-la»[237]. Però els catalans hi seguien navegant, perquè l’illa queia dins llur àmbit natural d’acció. Així, En Mario del Treppo, parlant de les topades entre naus catalanes i genoveses, entre el 1444 i el 1450, indica que «la geografia dels llocs on s’esdevingueren els incidents és particularment demostrativa del radi d’acció de la pirateria catalana»[238]. Puntualitza: «Com sempre, el Mediterrani occidental i sobretot el Tirrè és l’àrea més exposada al perill: en aigües del nord de Sicília, entre Tràpena i Palerm, prop de les illes Eòlides, al costat de Messina, al port de Siracusa i al llarg de la costa de Calàbria, tingueren lloc onze incidents»[239]. Per acabar assenyalant, entre múltiplíssims altres xocs, que també n’hi va haver un a l’illa de Gerba, «provocat pel vescomte de Sanluri el juliol de 1449»[240].

A més a més, les relacions comercials no s’hi van deixar de mantenir. Així, per exemple, el 1455, «la filial mallorquina de la firma Datini es proveïa, a l’illa, de gherbusci o cuirs de Gerba»[241], que arribaven també a Barcelona[242], juntament amb esclaus negres proveïts en aquesta mateixa illa[243]. En aquest sentit, En Patricio Pietro justifica l’afany del domini continuat sobre l’illa, «atès que, per la seva situació especial en l’encreuament de les vies marítimes de la Mediterrània, i per tal com quedava interposada en el pas obligat entre Sicília i Tunis que comunica una i altra de les regions d’aquella mar, en ella radicava la clau perquè, amb connexió amb Malta i altres de les illes contigües, els esdeveniments poguessin prendre un gir advers o favorable»[244]. I creu que «fou, sens dubte, una gran contrarietat que el poder d’Aragó sobre ella no assolís consolidar-se»[245].

Nogensmenys, la tendència d’intervenció comercial i militar catalana a l’Àfrica no es va deturar tampoc sota el regnat de Ferran el Catòlic, ans al contrari. Tal com ens reporta En Rovira i Virgili, «Massalquivir fou conquistat el dia 16 de setembre del 1505. El dia 8 d’octubre vingué nova a Barcelona, per lletres de Ferran, que l’armada de 140 veles tramesa a Barbaria havia pres aquella plaça: “una força e port qui’s diu Massa Alquibir, de la Senyoria del rei de Tremisèn”. A Barcelona hi hagué Te Deum i lluminàries. Prengué part en l’acció l’almirall català Ramon de Cardona amb un poderós estol»[246].

En avinença amb En Vicens i Vives, «l’actuació de les forces reials a l’Àfrica del Nord des del 1506, les glorioses conquestes de Tremecèn, Tenes, Oran, Bugia i Trípoli, en què tanta intervenció tingueren barcelonins i catalans, renovant llurs antigues gestes en aquells territoris, afavoriren el comerç dels naturals del Principat a la Mediterrània»[247].

I serà a partir del desembre del 1508 quan es va signar la capitulació per a la conquesta d’Oran. Va ser nomenat general En Pere Navarro. El 16 de maig del 1509 va salpar l’estol, «compost de deu galeres i vuitanta embarcacions menors, i l’endemà arribà a Massalquivir»[248], que havia estat pres pels catalans feia quatre anys. I immediatament es van apoderar d’Oran. «El 31 de desembre del 1509 arribà a Barcelona la butlla de la croada, que el papa havia atorgat al comte-rei per la conquesta de Barbaria»[249]. L’armada havia hivernat a Eivissa i Formentera[250]. Sempre de conformitat amb En Rovira i Virgili, «ben aviat Bugia fou conquistada al seu torn. Pere Navarro, partit d’Eivissa el dia 1 de gener del 1510 amb 4.000 infants que havia tret d’Oran, arribà el dia 5 davant Bugia» i va prendre la ciutat a l’assalt[251]. Al cap de poc, van fer cap a Bugia «els reforços demanats, que arribaren de Mallorca, Menorca i Sardenya»[252].

Mentrestant, aquest mateix any del 1510 «el rei va convocar corts generals a Montsó, i s’acordà prosseguir la guerra contra els moros i turcs, com també defensar els regnes de les dues Sicílies. Catalunya, Aragó i València es comprometeren a ajudar amb un donatiu de cinc-centes mil lliures per conquerir els regnes de Tunis, Bugia i Alger, que declarava ser de la conquesta del la Corona d’Aragó»[253]. Bugia, Tunis, Trípoli i «Gerba», postil·la En Doussinague, la qual conquesta —afirma— «pertanyia en dret als Reis d’Aragó»[254]. La conquesta de Trípoli «fou el coronament d’aquesta sèrie d’expedicions»[255] i, tal com ha indicat l’Antonio de la Torre, «l’any 1510 suposa el moment més brillant de la política mediterrània dels Reis Catòlics»[256]. Però, just en aquest any, la muller del Rei Catòlic era Germana de Foix. I, en conseqüència, la política mediterrània era cosa exclusiva dels reis catalans. Justament per això, En De la Torre insisteix que «a l’esquena de la línia Nàpols-Sicília-Trípoli, es podia dir que la conca occidental del Mediterrani era un mar d’Espanya, dominadora de tot el litoral des del Rosselló, per Berberia, Sicília i Nàpols fins a Gaeta, i posseïdora de les seves illes més importants, Balears i Sardenya»[257].

D’acord amb l’Antoni de Bofarull, «la veritat és que, així per conseqüència d’antics tractats, com per la voluntat de Ferran, es feien aquelles conquestes pel rei d’Aragó i no pas de Castella […]. I això ho acredità un altre cop i un altre el Rei amb la convocatòria de Corts generals de tots els Estats de la Corona a Montsó, les primeres d’aquest caràcter que havia celebrat Ferran, amb l’objecte exclusiu d’animar aquella empresa que pertanyia a Aragó, i, en conseqüència, demanar ajut als seus naturals per dur-la a terme. Fou la convocatòria per al 20 d’abril del 1510, i traslladat Ferran a Montsó, davant dels nombrosos representants —que en foren molts— del regne d’Aragó, del de València, del Principat de Catalunya, i acudint a l’espectacle molts ambaixadors de diverses potències, el Rei manifestà en el seu discurs o proposició que els beneficis que se seguien i redundaven d’aquelles conquestes eren innombrables per a tota la cristianitat, que eren increïbles els beneficis que proporcionaran “principalment a les senyories i terres marítimes de Catalunya i València, i dels Regnes de Nàpols i Sicília i de les altres illes que eren de la Corona d’Aragó”»[258].

Per això mateix, En Vicens i Vives, creia que «la indústria catalana trobà en aquelles zones nous mercats per a la seva activitat. El Rei Catòlic atorgà al 1510, pel capítol de Cort de les de Montsó «Pus a la divinal clemència», i a la pragmàtica del 2 de setembre, plena llibertat als catalans de comerciar a les ciutats conquerides. Posteriorment, el 18 de desembre del 1511, expedia una nova ordre, per la qual imposava una tarifa del 50 per 100 a totes les mercaderies estrangeres, no catalanes, que es desembarcarien a Algèria, Bugia i Trípoli, i al 1512, per dues pragmàtiques del 24 d’agost, ratificava el dret dels catalans a comerciar amb aquells països, i s’hi mantenien totes les franquícies i immunitats de què gaudia el comerç barceloní. Aquest proteccionisme decidit indica que Ferran considerava la Mediterrània occidental com a lloc característic d’expansió dels seus regnes patrimonials»[259]. Els fets són tan clars que, a vista de tot plegat, En Soldevila ha deixat patent que del que s’havia guanyat a l’Àfrica, «políticament, la major part (les conquestes a l’est de Muluia), foren adjudicades a la Corona d’Aragó. Comercialment, podríem dir, les noves possessions foren lliurades a Catalunya»[260].

Llavors, veient l’èxit de les conquestes impulsades per la seva Corona i pagades amb diners dels seus regnes catalans, el rei Ferran, tal com ens apunta En Balaguer, es va voler posar «al capdavant de la seva host per vèncer ab les seves tropes o sucumbir-hi. Ja tot estava preparat i disposat, i pròxim, segons es diu, a embarcar-se el rei a la galera capitana», quan va haver d’acudir a Roma en auxili del Papa i formar una lliga, amb Venècia i Roma, contra França[261]. I prossegueix, pel que afecta la nostra novel·la: «No pas per això oblidà Ferran la seva campanya contra els africans i menys la degué oblidar quan els nostres acabaven de patir un daltabaix a l’illa de Gerba»[262]. Per acabar reblant: «S’ordenà, doncs, publicar la guerra en tots aquests regnes contra els moros de l’Àfrica, i consta que llavors Barcelona, a més de les galeres del Principat, n’armà tres més, i en confià el comandament al ciutadà Pere Gener, que passà immediatament amb elles a les costes africanes»[263].

La participació catalana, la torna a dibuixar i ampliar En Bofarull, perquè, segons ell, «havent vingut de Nàpols les galeres d’En Vilamalla per prosseguir, junt amb les d’En Navarro, la guerra d’Àfrica, hom explica que se’n quedà amb algunes el capità Berenguer d’Oms per guardar la costa de Granada; i que tenint nova que el rei de Fes anava sobre Ceuta, corregueren allà per combatre’l, com ho feren, i ajudaren als que ja hi eren. Eren els nostres cabdills En Joanot d’Oms i Mossèn Fivaller, cavallers catalans, els qui amb la gent de les galeres, pujaren a la vila Vella i donaren tal batuda als Moros, que els feren desemparar els punts que ocupaven»[264].

Les victòries es van anar seguint i les costes africanes van passar a domini català. Per això mateix, sense anar més lluny, ha afirmat l’Antoni Aulèstia, just pel que fa als anys 1512-1514, que En Ramon de Cardona, virrei de Nàpols i General de la Lliga Santíssima, i En Bernat Vilamarí, «guanyaren per a Aragó casi tota la Berberia: Oran, Bugia, Trípoli»[265]. No costa gens d’adonar-se que, com de costum, estem parlant de les possessions catalanes.

Per tant, i recapitulant, quan el 1510 Gerba «fou atacada per la monarquia hispànica amb l’intent d’establir-hi una plaça forta que assegurés les conquestes d’Orà, Bugia, Alger i Trípoli»[266], en un moment en què el rei Ferran només era monarca exclusiu dels regnes de la Nació catalana, és que som davant d’una operació militar catalana, amb la finalitat de recuperar una plaça forta estratègica que havia estat de sempre dins l’òrbita política i mercantil dels catalans i reivindicada com a pròpia, àdhuc, per algun dels seus reis. O com ha escrit En García Cárcel: «De fet, l’expansió nord-africana que desenvolupa Ferran el Catòlic, després de la mort d’Isabel, es recolzarà en abudundosos homes i vaixells catalans»[267]. No podia ser de cap altra manera.

L’empresa militar africana, a despit del desgavell de Gerba, fou un èxit total. El Comte Pere Navarro va escriure al rei Ferran, que llavors era a Montsó, que Trípoli havia estat conquerida en dues hores, i el rei mateix, el 14 d’agost del 1510, refereix la nova als Consellers de Barcelona, en una nova missiva[268]. La notícia de la carta reial és recollida el propsegüent dia 17 al Dietari de la Generalitat[269].

La dada de l’expedició a Gerba també la recull En Rovira i Virgili, amb la descripció de les conseqüències. Per ell, «al cap d’un mes de la brillant presa de Trípoli, l’exèrcit de Pere Navarro sofrí un desastre a l’illa de Gerbes, on moriren 4.000 cristians. Amb grans treballs pogué Navarro salvar una part de l’exèrcit desfet i el reembarcà de pressa cap a la Península. Aquesta derrota deturà per alguns anys l’acció conqueridora al Nord d’Àfrica, i deixà per molt temps un dolorós record»[270].

Com podem veure, l’expedició del 1510 a l’illa de Gerba va ser una empresa netament catalana, emmarcada dins la secular política nord-africana d’expansió mercantil de Catalunya. I, consegüentment, la desfeta en l’intent de conquesta s’ajusta a la perfecció amb la derrota «de los Gelves», de què parla En Llàtzer. I l’elevat nombre de morts que hi va haver ara també explicaria que hi morís el pare del nostre protagonista. Si realment, com vinc insistint, ens trobéssim davant d’un protagonista sud-valencià, de les comarques de la Marina, hauria estat molt factible que hi hagués mort, perquè ja hem vist com la conquesta fou sufragada també pel regne de València i amb els seus recursos. I per En Çurita sabem que a Gerba i van deixar la pell alguns valencians, com En Santàngel, els capitans Saavedra (que podem conjecturar que són, sota el retoc, els Servent de Xixona) o «En Bivas de Dénia»[271], just a l’àmbit geogràfic a què em refereixo. Que la gent de l’antic marquesat de Dénia va participar en les conquestes africanes es desprèn també del relat dels fets que ens ha fornit En Pedro Abarca, segons el qual, el primer d’assaltar les muralles de Trípoli va ser «En Joan Ramires d’Isuerre, Cavaller Aragonès (fill d’un altre del mateix nom), Tinent del Marquès de Dénia»[272]. Aleshores, si Tormos —que forma actualment part del partit judicial de Dénia, i que llavors era una vila del seu marquesat, des de l’any 1487[273], per la qual raó encara se la defineix com a pertanyent a la comarca del Marquesat[274]—, fos el Tormos que s’amaga sota del retoc del Tormes de la traducció castellana, hauria estat ben normal que un home d’aquesta vila i el seu senyor morissin en l’intent frustrat de conquerir Gerba al 1510, amb les tropes del Marquès de Dénia o del seu Tinent, ara que sabem que hi van participar.

En Llàtzer escriu que el seu pare va morir a Gerba «por ensalzar la fe». I no gens lluny d’aquí, quan el Dietari de la Generalitat de Catalunya recull la nova de la presa de Bugia, el diumenge iii de febrer d’aquest mateix 1510, i anota que «Nostre Senyor Déu, vençedor de les batalles, ne sia loat e li plàcia endreçar la prosecució de la empresa, pus és a favor e augment de la sua sancta fe cathòlica»[275]. Llavors, si com ha exposat En Rovira i Virgili, la derrota «deixà per molt temps un dolorós record» entre els catalans; i, tal com ha subratllat En Blecua, «hom esmenta Gerba per posar de relleu, davant del cec, l’honradesa i valentia del pare, mort no pas en una campanya vulgar, sinó en una expedició que s’havia fet proverbial»[276], és ben normal i totalment coherent, dins d’una òptica històrica catalana, que el fet sigui conegut comunament de tothom i recordat precisament al Lazarillo, si aquest havia estat escrit per un català.

A fi de contrapuntar el ressò que les gestes africanes d’En Pere Navarro, inclosa la derrota de Gerba, van tenir sobre la ment dels valencians d’aquell moment, vull recordar que el Llibre de Memòries del Consell Municipal de València dóna assenyalada notícia, com a fets rellevants, de les preses de Bugia[277] i Trípoli[278]. En Salvador Carreres, curador i anotador de l’edició del llibre, ens apunta pel que fa a la presa de Bugia: «Aquesta victòria es solemnisà a la nostra ciutat amb tres dies de festa, que foren el 20, 21 i 22 de gener, amb lluminaries, processó a la Verge Maria de Gràcia i als monestirs de S. Vicent Martre i Sta. Tecla, i amb músiques, prohibint [que] es treballara en els dits dies, pública ni privadament»[279]. I amb lluminàries i processons semblants a la Verge Maria de Gràcia, també ens diu que es va celebrar la conquesta de Trípoli a València, el dia 24 d’agost[280]. Amb la qual cosa, encara que el llibre ometi la desgràcia militar de Gerba, el que em sembla obvi és que la societat valenciana no va restar en cap moment al marge dels esdeveniments navals de la seva Nació a l’Àfrica.

És molt estrany que aquetes victòries que els cronistes exposen que van ser celebrades amb tota mena de processons i festivitats religioses no estiguin recollides al Llibre de les Antiguitats de la Seu de València, que, d’altra banda, anotava puntualment tota mena d’esdeveniments vinculats tant a la Seu com a la Ciutat de València. Però, atès que el llibre fa un salt incomprensible i inexplicable d’aquests apuntaments, entre l’any 1473 i el 1525[281], cal inferir-ne que, per tal com aquells fets quedaven inscrits en la memòria col·lectiva dels valencians, talment com tot allò relacionat amb la descoberta i conquesta d’Amèrica, van ser diligentment obliterats, en passar-se les nòtules dels esborranys als folis del manuscrit oficial.

Conformement, i com a extensió corroborativa del que dic, En Martí de Viciana recull els fets a la tercera part de la seva Crònica de València, editada en castellà, el 1564. I ens reporta que «a primer d’abril de l’any mdx, aportaren en aquesta ciutat de València dos ambaixadors d’Alger, amb cinquanta-quatre captius cristians, dient que, per concert que tenien assentat amb el comte Pere Navarro, Alger quedava sotmès al rei Catòlic»[282], per, tot seguit, indicar que «els regidors d’aquesta ciutat de València reberen els ambaixadors molt honradament i els feren molt bon tractament. I als cinquanta-quatre captius els portaren a la l’església major amb processó de molta alegria i els donaren caritats gens escasses»[283], i acabar rememorant que, «a la costa de Berberia, el nostre catòlic rei era tan temut que ja no el gosaven esperar les forces dels enemics»[284].

És clar, doncs, que si un cronista valencià parla que els captius es van portar a la Catedral, el seu llibre oficial ho hauria d’haver consignat assenyaladament. I si descriu el poder del seu rei sobre la costa africana, aquest poder necessàriament era el del rei català. Això havia de ser, als ulls d’un català de la primera meitat del xvi tan incontrovertible com innegable. I València, per tal com celebra la victòria sobre els enemics, amb festes, lluminàries i processons; atès que commemora l’alliberament i el retorn a casa de valencians captius, i per tal com un dels seus principals cronistes recull la memòria d’aquells fets, no en podia estar al marge. Més ben dit: les gestes van constituir, com anem veient, un pòsit cultural i històric que va sedimentar pregonament en la representació col·lectiva que els valencians es feien d’ells mateixos i que pervivia ben fresc, pel cap baix, encara l’any 1564, en què En Viciana edita la seva Crònica, per bé que la desfeta de Gerba hi torni a ser obliterada, no sé per quina mena de raó, llevat que sigui per situar-la dins de les glòries castellanes, com han vingut ressenyant fins avui dia un gran cúmul d’erudits i com apareix en nombroses històries. Una d’elles és la de l’anomenat Andrés Bernáldez, pel qual el cap de l’armada ja és Don García de Toledo, que salpa, amb totes les naus de Màlaga[285], «amb setanta hidalgos gentilhomes que havien vingut amb ell a acompanyar-lo i guanyar honra»[286].

Si en voleu saber més, trobareu la segona part de l’article aquí .

NOTES I BIBLIOGRAFIA

[1] Francisco Calero, «Interpretación del Lazarillo de Tormes»; Espéculo, 29; www.ucm.es/info/especulo/numero29/lazarill.html, pàg. 3.

[2] Ídem.

[3] Francisco Calero, «Luis Vives fue el autor del Lazarillo de Tormes»; Espéculo, núm. 32; ob. cit., pàg. 53.

[4] Alejandro Sendra, «El Lazarillo de Tormes i la llengua catalana»; www.histocat.cat/pdf/lazarillo2.pdf

[5] Ídem.

[6] Antonio Rey Hazas, «Introducción» a La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades; Madrid: Castalia, 1989; pàg. 22.

[7] Francisco Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; 4a ed.; Esplugues de Llobregat: Planeta, 1983 (Clásicos Universales Planeta, 6); pàg. lx.

[8] Rosa Navarro Durán, «Introducción» a Alfonso de Valdés, La vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades; 2a ed.; Barcelona: Octaedro, 2006 (Biblioteca Octaedro, 15); pàg. 78.

[9] Juan Timoneda, «La Comedia de los Menemnos», Obras de Juan de Timoneda; a cura d’Eduardo Juliá Martínez; Madrid: Sociedad de Bibliófilos Españoles, 1948 (2a època); tom ii, pàg. 331.

[10] Las tres Comedias del Facundissimo Poeta Juan Timoneda, dedicadas al Illustre Señor don Ximen Perez de Calatayu y Villaragut; [València: Joan Timoneda], 1559; foli 3.

[11] Rosa Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; 2a ed.; Madrid: Gredos, 2004 (Biblioteca Románica Hispánica/Estudios y Ensayos, 430); pàg. 170.

[12] R. Navarro Durán, «Introducción»; ob. cit., pàg. 78.

[13] Marcel Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; traducció de Luis Cortés Vázquez; Madrid: Anaya, 1968, pàg. 29.

[14] Ídem.

[15] Francisco Rico, La novela picaresca y el punto de vista; reimpressió de la segona edició corregida i augmentada; Barcelona: Seix Barral, 1976 (Ensayo, 299); pàgs. 99-100.

[16] Ídem, pàg. 100.

[17] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’Eugenio Alonso Martín; Madrid: Santillana, 2005 (Serie Roja Alfaguara); pàg. 85.

[18] J. Timoneda, «Buen Aviso y Portacuentos», Obras de Juan de Timoneda; ob. cit., tom i, pàg. 320.

[19] Víctor García de la Concha, Nueva lectura del Lazarillo; Madrid: Castalia, 1981 (Literatura y Sociedad, 28); pàg. 107.

[20] Juan Timoneda, El Patrañuelo; Madrid: Cátedra, 1978; pàg. 79.

[21] Cf. Joan Fuster, «Introducció» a Joan Timoneda, Flor d’enamorats; València: Eliseu Climent, 1994; pàg. 20, nota 21.

[22] El Patrañuelo. Primera parte de las patrañas de Ioan Timoneda: en las quales se tratan admirables cuentos, graciosas marañas, y delicadas inuinciones para saber contar el sabio y discreto relatador agora nuevamente compuesto; València: Joan Mey, 1567.

[23] Vg. Obras de Juan de Timoneda; ob. cit., tom i, làmina s/n.

[24] Ídem, tom ii, [pàg. 3].

[25] Ídem, tom iii, [pàg. 3].

[26] Eduardo Juliá Martínez, «Observaciones preliminares», Obras de Juan de Timoneda; ob. cit., pàgs. vii-viii.

[27] Obras de Juan de Timoneda; ob. cit., tom ii, pàgs. 249 i 293.

[28] Ídem, pàg. 343.

[29] Ídem, pàg. 243.

[30] J. Fuster, ob. cit., pàg. 35, nota 63.

[31] Rafael L. Ninyoles, Conflicte lingüístic valencià. Substitució lingüística i ideologies diglòssiques; 2a ed.; València: Eliseu Climent, 2002 (Quaderns 3i4, 42); pàg. 44.

[32] Ídem, pàg. 51.

[33] Ídem.

[34] J. M. Batllori, «Pròleg» a L’Església Militant. El Castell d’Emaús; Barcelona: Edicions 62, 1967 (Antologia Catalana, 29); pàgs. 6-7.

[35] José Romera Castillo, «Introducción» a Juan Timoneda, El Patrañuelo; ob. cit., pàg. 63.

[36] Ídem, pàg. 64.

[37] Ídem, pàg. 65.

[38] Ídem.

[39] Ídem.

[40] J. Timoneda, El Patrañuelo; ob. cit., pàg. 79.

[41] Manuel Peña Díaz, El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos; Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1997; pàg. 75.

[42] Ídem, pàg. 74.

[43] Philippe Berger, «Contribution à l’étude du décline du valencien comme langue littéraire au seizième siècle»; Mélanges de la Casa de Velázquez, xii (1976); pàg. 182.

[44] Ídem, pàg. 183.

[45] Ídem, pàg. 182.

[46] Philippe Berger, Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento; València: Institució Alfons El Magnànim, 1987; vol. i, pàgs. 332-333.

[47] Josep M. Comajuncosa, carta adreçada a Jordi Bilbeny, 12 de gener de 2007, pàg. 2.

[48] Ídem.

[49] J. M. Batllori, ob. cit., pàg. 7.

[50] Ídem.

[51] La Comedia de los Menemnos traduzida por Juan Timoneda, y puesta en gracioso estilo y elegantes sentencias; [València], 1559.

[52] Vg. I. de Luna, Segunda Parte de la Vida de Lazarillo de Tormes. Sacada de las Coronicas antiguas de Toledo; París: Rolet Boutonné, 1620.

[53] Juan de Luna, «Segunda Parte de la Vida de Lazarillo de Tormes, sacada de las crónicas antiguas de Toledo»; dins Lazarillo de Tormes y Segunda parte de la vida de Lazarillo de Tormes por Juan de Luna; edició preparada per Pedro M. Piñero Ramírez; Madrid: Nacional, 1983; pàg. 147.

[54] Ovidio Cuella; Armand de Fluvià, «Luna», Gran Enciclopèdia Catalana; Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1976; vol. 9, pàg. 383.

[55] Ídem.

[56] Vg. M. Teresa Ferrer i Mallol, «Maria de Luna»; Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 9, pàg. 602.

[57] Joseph L. Laurenti, Estudios sobre la novela picaresca española; Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1970 (Anejos de Revista de Literatura, 29); pàg. 65, nota 2.

[58] Ídem, pàg. 66, nota 2.

[59] M. Bataillon, ob. cit., pàg. 90.

[60] Eufemià Fort i Cogul, Catalunya i la Inquisició; Barcelona: Aedos, 1973; pàg. 227.

[61] Martín de Riquer, [«Pròleg» a] La Celestina y Lazarillos; 3a reimp. Barcelona: Vergara, 1972; pàg. 139.

[62] Ídem.

[63] Miquel Pérez Latre, Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle xvi; Vic: Eumo, 2003 (Referències, 38); pàg. 46.

[64] Ídem.

[65] Ídem, pàg. 132.

[66] Ídem.

[67] Ídem, pàg. 163.

[68] Ídem, pàg. 205.

[69] Ídem, pàg. 207.

[70] Ídem.

[71] Ídem, pàg. 208.

[72] Ídem, pàg. 208-209.

[73] José María de Cossío, «Las continuaciones del Lazarillo de Tormes»; Revista de Filología Española, xxv (1941); quadern 4t, pàg. 518.

[74] Vg. Vida de Lazarillo de Tormes. Corregida y Emendada. Por I. de Luna Castellaño. Interprete de la lengua Española. París: Rolet Boutonné, 1520; portada.

[75] Segunda Parte de la Vida de Lazarillo de Tormes. Sacada de las Coronicas Antiguas de Toledo. Por I. de Luna Castellano. Interprete de la Lengua Española; París: Rolet Boutonné, 1620; portada.

[76] Pedro M. Piñero Ramírez, «Introducción» a Lazarillo de Tormes y Segunda parte de la vida de Lazarillo de Tormes por Juan de Luna; ob. cit., pàg. 38.

[77] J. M. de Cossío, ob. cit., pàg. 518.

[78] Ídem.

[79] M. de Riquer, ob. cit., pàgs. 133-134.

[80] J. L. Laurenti, ob. cit., pàg. 108.

[81] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 133.

[82] Ídem, pàg. 176.

[83] Diccionario de la Lengua Española; 21a ed.; Madrid: Real Academia Española, 1994; tom i, pàg. 165.

[84] Sebastian de Cobarruvias Orozco, Tesoro de la Lengua Castellana, o Española; Madrid: Luis Sanchez, 1621; pàg. 130.

[85] J. L. Laurenti, ob. cit., pàg. 108.

[86] P. M. Piñero Ramírez, «Introducción» a Lazarillo de Tormes y Segunda parte de la vida de Lazarillo de Tormes por Juan de Luna; ob. cit., pàg. 41.

[87] J. L. Laurenti, ob. cit., pàg. 73.

[88] Ídem, pàg. 67.

[89] P. M. Piñero Ramírez, «Introducción» a Lazarillo de Tormes y Segunda parte de la vida de Lazarillo de Tormes por Juan de Luna; ob. cit., pàg. 40.

[90] Joan Soler i Amigó, Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana; Editorial Barcanova, S.A.; Barcelona, 1998, pàg. 557.

[91] F. Rico, La picaresca y el punto de vista; ob. cit., pàg. 16.

[92] Ídem.

[93] Ídem.

[94] Ídem, pàg. 138.

[95] Dámaso Alonso, Obras Completas; Editorial Gredos, Madrid, 1985, tom viii, pàg. 567.

[96] Darío Villanueva, «La intencionalidad realista del Lazarillo de Tormes», dins Lazarillo de Tormes entre dudas y veras; coordinat per Gonazalo Santoja; Madrid: Sociedad Estatal España Nuevo Milenio, 2002; pàg. 44.

[97] Ídem, pàg. 36.

[98] Ídem, pàg. 42.

[99] Ángel González Palencia, «Leyendo el Lazarillo de Tormes (Notas para el estudio de la novela picaresca)», dins Del Lazarillo a Quevedo; Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Instituto Antonio de Nebrija, 1946; pàg. 4.

[100] Juan Manuel de Prada, «Los avatares de Lázaro de Tormes», dins Lazarillo de Tormes, entre dudas y veras; ob. cit., pàg. 168.

[101] Fernando Lázaro Carreter, «Lazarillo de Tormes» en la picaresca; Esplugues de Llobregat: Ariel, 1972; pàg. 80.

[102] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 105.

[103] Ídem, pàg. 110

[104] Ídem.

[105] Jaume Roig, Espill o Llibre de les dones; a cura de Marina Gustà; Barcelona: Edicions 62, 1978 (Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 3); pàg. 35.

[106] Ídem, pàg. 23.

[107] Ídem, pàg. 36.

[108] Ídem, pàg. 37.

[109] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[110] J. Roig, ob. cit., pàg. 41.

[111] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 87.

[112] J. Roig, ob. cit., pàg. 42.

[113] Ídem, pàg. 42-46.

[114] Ídem, pàg. 47-52.

[115] Ídem, pàg. 51-65.

[116] Francesc Almela i Vives, «Introducció» al Llibre de les Dones, o Spill, de Jaume Roig; Barcelona: Barcino, 1928 (Els Nostres Clàssics, 21); pàg. 14.

[117] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 112.

[118] F. Lázaro Carreter, ob. cit., pàg. 14.

[119] Ídem, pàg. 15.

[120] Ídem, pàg. 18.

[121] Ídem, pàg. 15.

[122] Alberto Blecua, «Introducción Crítica» a La Vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades; 3a ed.; Madrid: Castalia, 1984 (Clásicos Castalia, 58); pàgs. 23-24.

[123] A. González Palencia, ob. cit., pàg. 9.

[124] Ídem.

[125] Ídem.

[126] Ídem, pàg. 10.

[127] Ídem.

[128] Ídem.

[129] V. García de la Concha, ob. cit., pàg. 88, nota 13.

[130] Ídem.

[131] Joaquim Bergés, «Pròleg» a l’Espill o Llibre de les Dones, de Jaume Roig; ob. cit., pàg. 15.

[132] Ídem, pàg. 16-17.

[133] Ídem, pàg. 17.

[134] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 17.

[135] Lazarillo de Tormes; a cura de Francisco Rico; Planeta; ob. cit., pàg. 14, nota 25.

[136] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit., vol. i, pàg. 1037.

[137] Joan Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana; 4a ed.; Barcelona: Curial, 1990; vol. iv, pàg. 483.

[138] Ídem.

[139] Lazarillo de Tormes; a cura de Francisco Rico; Planeta; ob. cit., pàg. 14, nota 25.

[140] M. Bataillon, Novedad y fecundidad en el «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 70.

[141] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. lxviii.

[142] J. Bergés, ob. cit., pàg. 9.

[143] Miguel de Cervantes Saavedra, Don Quijote de la Mancha; edició de l’Instituto Cervantes, dirigida per Francisco Rico; 2a ed.; Barcelona: Crítica, 1998 (Bilblioteca Clásica, 50); 1a part, cap. vi, pàg. 83.

[144] Josep Camps, «Estudi Introductori» a Curial e Güelfa. Una tria; introducció, edició, notes i propostes de treball de Josep Camps; Barcelona: Proa, 2004 (Les eines, 18); pàg. 23.

[145] Ídem, pàg. 24.

[146] Ídem.

[147] Antoni Ferrando i Francès, «Sobre el marc històric de Curial e Güelfa i la possible intencionalitat de la novel·la», Actes del Col·loqui Internacional Tirant lo Blanc; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997; pàg. 366.

[148] J. Camps, ob. cit., pàg. 27.

[149] Ídem.

[150] Ídem.

[151] Ídem.

[152] M. de Riquer; A. Comas, Història de la Literatura Catalana; ob. cit., tom iii, pàg. 241.

[153] J. Bergés, ob. cit., pàg. 18.

[154] Cf. José Luís Canet Vallés, De la comedia humanística al teatro representable; València: Universitat de València, 1993 (Textos teatrales hispánicos del siglo xvi, 2); pàg. 63.

[155] Ídem.

[156] Ídem, pàg. 67.

[157] Ídem, pàg. 78.

[158] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 132.

[159] Ídem. pàg. 136-138.

[160] Ídem, pàg. 141.

[161] Marcel Bataillon, Erasmo y el erasmismo; traducció de Carlos Pujol; 2a ed.; Barcelona: Crítica, 1983; pàg. 330.

[162] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit. pàg. 159.

[163] Ídem, pàg. 160.

[164] Leopoldo de la Rosa, «Antonio de Torres, Gobernador de Gran Canaria»; El Museo Canario, 27-28 (juliol-desembre de 1948), pàg. 2.

[165] Alfonso García Gallo, «Los orígenes de la adminsitración territorial de las Indias»; Anuario de Historia del Derecho Español, xv (1944), pàg. 29.

[166] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 160.

[167] Ídem.

[168] Ídem, pàg. 161.

[169] Aldo Ruffinatto, «Introducción Crítica» a La Vida de Lazarillo de Tormes y de sus Fortunas y Adversidades; Madrid: Castalia, 2001 (Clásicos Castalia, 265); pàg. 22.

[170] M. Peña Díaz, ob. cit., pàgs. 132-133.

[171] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 32.

[172] Ídem, pàg. 73.

[173] Ídem, pàg. 16.

[174] Ídem, pàg. 53.

[175] Ídem, pàg. 13.

[176] Ídem.

[177] Ídem.

[178] Albert A. Sicroff, «Sobre el estilo del Lazarillo de Tormes»; Nueva Revista de Filologia Hispánica, xi (1957); pàg. 161.

[179] «Evangeli segons Sant Mateu», Bíblia; Barcelona: Fundació Bíblica de Catalunya; Alpha, 1968; pàg. 1819, Mt, 5:3.

[180] Ídem, Mt, 5:4.

[181] Ídem, pàgs. 1819-1820, Mt, 5:6.

[182] Ídem, pàg. 1820, Mt, 5:10.

[183] Joachim Jeremias, «El Sermó de la Muntanya», Missatges de Jesús; traducció d’Helena Alegre; Barcelona: Edicions 62, 1967 (Blanquerna, 26); pàg. 90.

[184] Ídem, pàg. 91.

[185] Ídem, pàgs. 91-92.

[186] Vg. La Vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades; edició crítica, pròleg i notes de José Caso González; Anejos del Boletín de la Real Academia Española, xvii; Madrid: 1967; pàg. 64, nota 6.

[187] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[188] Ernest Belenguer; Àngels Casals, «Las germanías del Reino de Valencia», dins Historia del Pueblo Valenciano; València: Levante, 1988; vol. ii, pàg. 387.

[189] Ídem.

[190] Ricardo García Cárcel, Las Germanías de Valencia;  L’Hospitalet de Llobregat: Península, 1981 (Historia, Ciencia, Sociedad, 119); pàg. 193.

[191] E. Belenguer; A. Casals, ob. cit., vol. ii, pàg. 387.

[192] R. García Cárcel, ob. cit., pàg. 195.

[193] Ídem, pàg. 196.

[194] Ídem.

[195] Victoria C. Windler, «Alienación en el Lazarillo de Tormes: La fragmentación del yo narrativo»; Estudios Filológicos, 8 (1972), pàg. 229.

[196] Manuel Ferrer-Chivite, «El de Lázaro de Tormes, ¿caso o casos?», Actas del X Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas; Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1992; pàg. 431.

[197] Manuel Ferrer-Chivite, «Lázaro de Tormes y los godos»; Actas del IX Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas; Frankfurt am Main: Vervuert Verlag, 1989; pàg. 456.

[198] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[199] A. Rey Hazas, ob. cit., pàg. 66, nota 5.

[200] Lazarillo de Tormes; edició de Francisco Rico; 16a ed.; Madrid: Cátedra, 2002 (Letras Hispánicas, 44); pàg. 14, nota 9.

[201] Reyes Coll-Tellechea i Anthoni N. Zahareas, «Estudio preliminar» a La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades; Madrid: Akal, 1997 (Nuestros Clásicos, 18); pàg. 16.

[202] Ídem, pàg. 16, nota 17.

[203] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 16.

[204] M. Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 23.

[205] Manuel J. Asensio, «La intención religiosa del Lazarillo de Tormes y Juan de Valdés»; Hispanic Review, xxvii (1959), pàg. 80.

[206] Vg. «Gerba», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 8, pàg. 77.

[207] José Hinojosa Montalvo, Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón; Donosti: Nerea, 2006; pàg. 158.

[208] J. Lee Shneidman, L’Imperi Catalano-Aragonès (1200-1350); Barcelona: Edicions 62, 1975; vol. ii, pàg. 80, nota 35.

[209] Vg. «Gerba», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 8, pàg. 77.

[210] Ramon Muntaner, «Crònica», dins Les Quatre Grans Cròniques; pròleg i notes de Ferran Soldevila; 2a ed.; Barcelona: Selecta, 1983 (Biblioteca Perenne, 26); pàg. 896.

[211] Cf. Ferran Soldevila, «Notes a la Crònica de Ramon Muntaner», Les Quatre Grans Cròniques; ob. cit., pàg. 991.

[212] Miquel Coll i Alentorn, «Muntaner, Ramon»; Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 10, pàg. 372.

[213] Cf. A. Rubió i Lluch, Paquimeres i Muntaner; Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1927; pàgs. 21 i 22.

[214] F. Soldevila, «Notes a la Crònica de Ramon Muntaner»; ob. cit., pàg. 990.

[215] R. Muntaner, ob. cit., pàgs. 896-897.

[216] Cf. M. de Riquer; A. Comas, ob. cit., tom i, pàg. 453.

[217] R. Muntaner, ob. cit., pàg. 905.

[218] Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 8, pàg. 77.

[219] R. Muntaner, «Crònica»; ob. cit., pàgs. 889-899.

[220] M. de Riquer; A. Comas, ob. cit., tom i, pàg. 454.

[221] M. Coll i Alentorn, ob. cit., pàg. 372.

[222] Ídem.

[223] Ídem.

[224] Ídem.

[225] Felix Torres Amat, Memorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los Escritores Catalanes y dar alguna idea de la Antigua y Moderna Literatura de Cataluña; Barcelona: Impremta de J. Verdaguer, 1836; pàg. 439.

[226] Cf. Eduardo Genovés y Olmos, Catàlech Descriptiu de les Obres Impreses en Llengua Valenciana; València: Impremta de Manuel Pau, 1911; tom i, pàgs. 118-119.

[227] Eulàlia Duran; Josep Solervicens, Renaixement a la carta; Vic: Universitat de Barcelona, Eumo, 1996; pàgs. 130-131, nota 197.

[228] Fr. Josef Rodriguez, Biblioteca Valentina; València: Joseph Thomàs Lucas, 1747; pàgs. 608-609.

[229] J. L. Shneidman, ob. cit., vol. ii, pàg. 144.

[230] Vg. Claude Carrère, Barcelona 1380-1462. Un centre econòmic en època de crisi; Barcelona: Curial, 1977; vol. i, pàgs. 300 i 317; vol. ii, pàgs. 110-111 (nota 71) i 354.

[231] Charles-Emmanuel Dufourcq, L’expansió catalana a la Mediterrània Occidental. Segles xiii i xiv; traducció de Josep Vallverdú; Barcelona: Vicens-Vives, 1969; pàg. 230.

[232] Alan Ryder, Alfonso el Magnánimo. Rey de Aragón, Nápoles y Sicília (1396-1458); traducció de Carles Xavier Subiela i Ibàñez; València: Institució Alfons el Magnànim, 1992 (Estudios Universitarios, 53); pàgs. 234-236.

[233] F. Xavier Hernàndez Cardona, Història militar de Catalunya; Barcelona: Rafael Dalmau, 2003; vol. iii, pàg. 20.

[234] A. Ryder, ob. cit., pàg. 236.

[235] Ídem.

[236] Ídem, pàgs. 242-244.

[237] Ídem, pàg. 236, nota 25.

[238] Mario del Treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa al segle XV; Barcelona: Curial, 1972 (Documents de Cultura, 10); pàg. 404.

[239] Ídem.

[240] Ídem, pàg. 405 i nota 241.

[241] C. Carrère, ob. cit., vol. ii, pàg. 70.

[242] Ídem, vol. ii, pàg. 114.

[243] Ídem, vol. ii, pàg. 115, nota 93.

[244] Patricio Prieto y Llovera, Política aragonesa en África hasta la muerte de Fernando el Católico; Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto de Estudios Africanos, 1952; pàg. 196.

[245] Ídem.

[246] Antoni Rovira i Virgili, Història Nacional de Catalunya; Barcelona: Pàtria, 1934; vol. vii, pàg. 218.

[247] Jaime Vicens Vives, Política del Rey Católico en Cataluña; Barcelona: Destino, 1940; pàg. 296.

[248] A. Rovira i Virgili, ob. cit., vol. vii, pàg. 218.

[249] Ídem, pàg. 219.

[250] Cf. José M. Doussinague, La política internacional de Fernando el Católico; Madrid: Espasa-Calpe, 1944; pàg. 213.

[251] A. Rovira i Virgili, ob. cit., vol. vii, pàg. 219.

[252] J. M. Doussinague, ob. cit., pàg. 219.

[253] Víctor Balaguer, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón; Barcelona: Llibreria de Salvador Manero, 1863; tom iii, pàg. 688.

[254] J. M. Doussinague, ob. cit., pàg. 327.

[255] A. Rovira i Virgili, ob. cit., pàg. 219.

[256] Antonio de la Torre y del Cerro, «Política mediterránea de los Reyes Católicos»; Escuela Diplomática. Curso 1944-1945. Conferencias; Madrid: Ministerio de Asuntos Exteriores, 1945; pàg. 318.

[257] Ídem.

[258] Antonio de Bofarull y Brocá, Historia Crítica (Civil y Eclesiástica) de Cataluña; Barcelona: Juan Aleu Fugarull, 1877; tom vi, pàg. 504.

[259] J. Vicens Vives, ob. cit., pàgs. 296-297.

[260] F. Soldevila, Historia de España; Barcelona: Ariel, 1954; tom iii, pàgs. 123-124.

[261] V. Balaguer, ob. cit., tom iii, pàg. 688.

[262] Ídem, pàg. 689.

[263] Ídem.

[264] A. de Bofarull y Brocá, ob. cit., tom vi, pàg. 503, nota 1.

[265] Antoni Aulèstia i Pijoan, Història de Catalunya; anotada i continuada per Ernest Moliné i Brasés; Barcelona: Centre Editorial Artístich de Miquel Seguí, 1887; vol. ii, pàg. 79.

[266] Vg. «Gerba», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 8, pàg. 77.

[267] Ricardo García Cárcel, Historia de Cataluña. Siglos xvi-xvii; Barcelona: Ariel, 1985; vol. 2, pàg. 14.

[268] Cf. Sebastià Riera Viader, Cartes de Ferran II a la ciutat de Barceona (1479-1515); Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1999; doc. 530, pàg. 209.

[269] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep M. Sans i Travé; Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994; vol. i (anys 1411-1539), pàg. 325.

[270] A. Roviri i Virgili, ob. cit., vol. vii, pàg. 219.

[271] Gerónimo Çurita, Anales de Aragón; Saragossa: Diego Dormer, 1670; tom vi: Los Cinco Libros Postreros de la Historia del Rey Don Hernando el Catholico. De las Empresas y Ligas de Italia, foli 232R.

[272] Pedro Abarca, Segunda Parte de los Anales Historicos de los Reyes de Aragon; Salamanca: Lucas Perez, 1684; foli 386R.

[273] Vg. «Dénia», Gran Enciclopèdia Valenciana; València: Difusora de Cultura Valenciana, 1991; tom 3, pàg. 270.

[274] Vg. «Tormos», ídem, tom 9, pàg. 220.

[275] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. i, pàg. 324.

[276] A. Blecua, ob. cit., pàg. 11.

[277] Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); introducció i notes de Salvador Carreres i Zacarés; València: Acción Bibliográfica Valenciana, 1935; vol. ii, pàg. 756.

[278] Ídem, vol. ii, pàg. 758.

[279] Ídem, vol. ii, pàg. 756, nota.

[280] Ídem, vol. ii, pàg. 758, nota.

[281] Vg. El «Libre de Antiquitats» de la Seu de València; estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre; València: Institut Universtari de Filologia Valenciana, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994; vol. i, pàgs. 38-39.

[282] Martín de Viciana, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; València: Sociedad Valenciana de Bibliófilos, 1882; pàg. 204.

[283] Ídem.

[284] Ídem.

[285] Vg. Andrés Bernaldez, Historia de los Reyes Católicos D. Fernando y Doña Isabel; Sevilla: Imprenta que fué de D. José María Geofrin, 1870; tom ii, pàgs. 346 i 350.

[286] Ídem, pàg. 351.