Les poques dades que tenim sobre el dia i el lloc de la mort d’En Cristòfor Colom ens les proporcionen, en llurs obres, uns quants cronistes d’Índies. D’entrada, com que tot el que afectava el descobriment d’Amèrica, s’havia posat –per la Reial Cèdula de 21 de setembre de 1556, reforçada per la del 14 d’agost del 1560– sota la supervisió de la censura reial[1] a fi i efecte d’encobrir la vida i els fets del Descobridor i d’anar ajustant les gestes de Catalunya a la geografia i als personatges de Castella[2], tot el que se’ns diu en aquests llibres cal posar-ho sistemàticament en quarantena. Això no vol dir que sigui tot sigui fals de cap a cap, sinó que sota el retoc i l’arranjament del censor s’hi mostren encara rastres que ens permeten fer-nos una idea del que realment es va esdevenir.

Així, doncs, cal analitzar a la menuda els textos que ens han pervingut i contrastar-los sempre amb d’altres fonts coetànies. Amb aquesta intenció miraré d’anar disseccionant les explicacions d’aquells primers historiadors, per detectar què hi ha de cert i què de fals.

El primer que vull treure a col·lació és el testimoni del mateix fill de Descobridor, Ferran Colom. A la seva Història de l’Almirall, després d’indicar-nos que el seu pare ha tornat a Espanya del quart i darrer viatge, ens assegura que “al temps que el Rei Catòlic sortí de Valladolid a rebre’l, l’Almirall quedà molt agreujat de la gota i del dolor de veure’s caigut del seu estat; agreujat també amb d’altres mals, donà la seva ànima a Déu el dia de l’Ascensió, a 20 de maig de MDVI, a la vila de Valladolid”[3].

D’idèntic parer són En Bartomeu Cases[4] i En Diego Ortiz de Zúñiga[5]. I l’Andrés Bernáldez[6], En Gonzalo Fernández de Oviedo[7], En Francisco López de Gómara[8] i En Martí de Viciana[9], si bé no donen el dia exacte de la mort, també ens confirmen unànimement que es va escaure al maig de 1506, a Valladolid. I, malgrat que amb aquests testimonis la majoria d’historiadors moderns ja n’han tingut prou per establir de forma definitiva que En Colom va morir a Valladolid, hi ha tot un seguit d’autors que, en aquest punt precís de la vida del Descobridor, han estat diligentment censurats. I, per això mateix, tal com apunta l’Alba Vallès, “les circumstàncies que envoltaren la mort de l’Almirall ens són tan desconegudes com les de la seva naixença”[10].

Així, per exemple, el text d’En Joan de Castellar tan sols ens indica que l’Almirall va tornar a Castella, i en arribar “Fué donde estaba la real Corona;/ Recibiólo muy bien el rey Fernando,/ Y hizo gran caudal de su persona”[11], tot afegint que “Y dende a poco dio fin a sus días,/ Haciendo diligencias de cristiano”[12], sense especificar en quina ciutat va tenir lloc l’audiència reial. I, mentre En Benzó només ens apunta que, en tornant a Espanya, “en pocs dies, En Colom emmalaltí, i agreujant-se progressivament per haver sofert tant en els seus viatges, morí en poc temps, i acabà el curs de la seva honrada vida el 8 de maig del 1506. Ordenà que el seu cos fos portat a Sevilla”[13], la notícia de la mort ja ha estat suprimida del tot a les Dècades del Nou Món d’En Pere Màrtir d’Anguera[14] i a la Història del Nou Món, d’En Sepúlveda[15]. En Joan Baptista Munyós només comenta que “quan [l’Almirall] pensava que havia arribat el moment de descansar i gaudir del premi merescut, llavors vingué el cop fatal”[16].

És incontestable que a la Crònica de València d’En Viciana s’hi ha suprimit la relació dels tres darrers viatges d’En Colom. El llibre, relata els preparatius del primer, l’anada al Nou Món i la tornada a Barcelona; i, així mateix, descriu la sortida de la segona expedició. Però, en tornant d’aquesta a Espanya, l’autor ja ens diu que “una altra vegada tornà En Colom a Espanya als reis, que s’estaven a Valladolid, sempre amb coses magnífiques i crescudes per al servei dels reis. I amb el pas del temps el bon Cristòfor Colom morí al Maig de l’any M.D.vj. Fou sepultat al monestir de las Cuevas de Sevilla”[17].

Noresmenys, la retallada és encara més evident a l’obra de l’Hernán Pérez de Oliva, Història de la Invenció de les Índies, on el censor ha suprimit tot el quart viatge[18] i ha enllestit l’obra, abans de concloure el tercer, amb un diligent “Fin de la ystoria de Colón”[19]. Per això mateix, En José Juan Arrom, curador de l’edició, anota que aquest colofó “tal vegada sigui obra del copista    –per indicar que aquí s’acabava el manuscrit que transcrivia–, però no pas de l’Oliva. I no pot ser de l’Oliva, perquè aquest sabia que deixava la història de l’Almirall al mig del tercer viatge, sense relatar-ne la tornada humiliant, ni les vicissituds penoses del quart i últim, ni els sofriments posteriors fins a retre el seu esperit a Valladolid, al 20 de maig del 1506”[20].

De la comparació de totes les dades exteriors hom en pot treure la còngrua conclusió que hi ha hagut un interès precís i molt evident a eliminar les traces del lloc de la mort d’En Colom. Però, sobretot, com que el rei Ferran era a Castella, s’ha volgut fer-hi anar l’Almirall a veure’l a despit que sabem que la trobada entre En Colom i el rei no es va poder donar, llevat que tot l’episodi no hagi estat posposat un any, com sol passar, perquè un any abans, al novembre del 1503, el rei Ferran sí que era a Catalunya[21]. Però fins que no hi hagi traces documentals més sòlides i concloents, tan sols em cenyiré als textos editats, encara que aquests siguin contradictoris, incongruents i mutilats. Perquè, si En Benzó ens assegura que En Colom va tornar directament a la Cort i aquí es va entrevistar amb el rei i al cap d’uns dies es va morir, això només és possible si En Ferran era a Catalunya al 1503. Perquè al 1504 ja era a l’interior de Castella i el Descobridor no s’hi va poder desplaçar. Per això mateix, En Washington Irving apunta que, quan van arribar a Castella la princesa Joana i el príncep Felip, “el rei Ferran i tota la Cort anaren a Laredo a rebre els joves sobirans. En Colom hauria volgut fer el mateix, però la seva salut no li ho va permetre. Es limità a expressar en una carta els seus sentiments als reis per tal com no hi podia anar en persona a manifestar-los la seva lleialtat, perquè es trobava malalt”[22].

Per En Morison, que relata que, quan el Descobridor torna a Espanya, la reina Isabel es moria, “hauria estat fàcil per part d’En Colom aparèixer en el funeral regi, però l’artritis el tenia quasi invàlid i es trobava massa malalt per viatjar. Realment, en l’estat en què es trobava, no hauria pogut portar a terme aquella jornada fatigosa”[23].

El parer d’En Morison i l’Irving s’ajusta a la perfecció amb els mateixos mots de l’Almirall, que, en arribar a Espanya, ordena al seu fill Jaume que vagi a veure els reis perquè el posin en la possessió de tots els seus títols i els parli de la seva greu malaltia i de “com n’és d’impossible que jo pugui ara anar a besar els seus reials peus i mans”[24]. En Colom reconeix que “el meu mal no consent que escrigui, excepte de nit, perquè de dia em priva la força de les mans”[25]. Per altres afers condignes, veiem com En Colom, totalment impossibilitat, ha d’enviar el seu fill i el germà en nom seu[26].

El Descobridor ha tornat a Espanya del seu quart viatge, segons les poques referències que en tenim, al 7 de novembre de 1504[27]. I ja ens notifica que “jo vaig arribar aquí molt malalt”[28]. L’1 de desembre escriu al seu fill Jaume que no pot anar a saludar els monarques: “És impossible que jo pugui ara anar a besar els seus reials peus i mans”, perquè “el meu mal és tan dolent i el fred tan conforme a fer-me’l avorrir, que no puc errar de quedar-me en cap hostal”[29].

El dia 13 li torna a reconèixer que no pot anar a la Cort i que l’altre fill seu  i un seu germà ja fa vuit dies que han partit “plegats a besar les mans de Sa Altesa i donar-li compte del viatge”[30]. El seu estat de salut era tan crític que en un memorial al seu fill Jaume, aquell mateix desembre, li diu que continuarà al servei dels reis “fins que l’esperit s’aparti d’aquest cos”[31]. Per això, En Yákov Svet creu que “a començament del 1505 l’Almirall arribà a la conclusió que ja no tornaria a navegar per la Mar Oceana i no veuria més les Índies”[32]. Per aquest motiu, “escriví una carta al rei per la qual renunciava al govern de l’Espanyola i demanava que restituïssin al seu fill els títols i governatura que pertanyien a l’Almirall, perquè d’això en depenia el seu honor”[33]. I tot sembla indicar, a vista dels preparatius i dels escrits que redacta, que En Colom veia ja pròxima la seva mort.

Aleshores, no entenc com el Pare Cases ens pot dir que En Colom, havent tornat a Espanya i “havent reposat alguns dies a Sevilla, de tanta freqüència de treballs, l’Almirall partí cap a la Cort”[34]. Perquè ja hem vist que, més que uns dies, es va estar una colla de mesos reposant i justificant-se per escrit als reis de no poder-los anar a veure. Com que, acte seguit, En Cases exposa que el Descobridor “partí cap a la cort al mes de maig de l’any 1505”[35], tot sembla indicar que l’arranjador del text ha confós expressament En Colom pare amb En Colom fill, car aquest sí que sabem que era a la cort, amb el seu oncle, representant l’Almirall. I perquè, si tornem al text d’En Cases i mirem de donar sentit als mots “al cap d’uns dies”, ara podem dir que “al cap d’uns dies” d’haver tornat l’Almirall a Espanya el seu fill i el seu germà sí que van sortir cap a la Cort, mentre el Descobridor quedava impossibilitat al llit i els anava enviant cartes i memorials. Per això mateix, En Justin Winsor apunta que “En Jaume era, naturalment, des de la seva residència a la Cort, un mitjancer adient per portar tots els desigs d’En Colom a coneixement d’aquells que hi ha a l’entorn dels sobirans”[36].

En Madariaga, que també ressegueix la correspondència d’En Colom, escriu que “al seu fill envia carta rere carta, adreçant-li consells, diners, notícies, indicacions, sobre com ha de regatejar els seus drets”[37] amb els reis. Postil·la, pel que fa a l’Almirall, que “era allà, a Sevilla, amarrat per la gota, malalt i sol”[38]. I rebla: “El temps anava passant i no es movia de Sevilla. El transport per a una persona malalta no era llavors cosa fàcil”[39].

D’acord amb En Luis Arranz, al Descobridor, en tornant del quart viatge, “li va costar Déu i ajut arribar de Sanlúcar a Sevilla, on romandria prostrat al llit sis mesos llarguíssims. La seva ment sabia el que hi havia en joc, però el cos, per bé que ho intentés, no li responia”[40].

El 23 de febrer el rei escriu a En Colom, des de Toro, i li concedeix llicència per anar amb mula. El Descobridor encara no s’ha mogut del lloc on es troba, car Ferran II li exposa que “jo sóc informat que vós l’Almirall Mossèn Cristòfor Colom esteu indisposat de vostra persona a causa de certes malalties que heu tingut i teniu i que no podeu anar a cavall sense molt dany de la vostra salut”[41]. En Madariaga creu que després d’aconseguida aquesta llicència per cavalcar en una mula, l’Almirall ja estava llest per sortir de viatge, però que  “En Colom no es mogué de Sevilla fins al maig, sens dubte per temor al fred”[42]. L’Svet considera que “l’Almirall no tenia forces per viatjar a Toro”[43]. L’Irving creu que “s’acabà l’hivern, arribà la primavera i En Colom seguia a Sevilla, molt malalt. Continuava escrivint cartes en què demanava justícia. El seu germà, el Governador, l’ajudava amb el seu zel i amor acostumats i anava a la cort per atendre els interessos de l’Almirall”[44]. I En Houben, portat també pel parer de la majoria d’autors, indica que “al maig del 1505, En Colom, a qui paralitzava un atac de gota, muntà penosament en una mula que li havien regalat pel viatge, i sortí de Sevilla cap a Segòvia”[45], sense adonar-se que si el paralitzava un atac de gota, no podia pas haver emprès el viatge que diu que va fer; i, majorment, perquè En Cases, en reproduir una carta d’En Colom al rei Ferran en aquest mateix mes de maig, ens fa adonar també que l’Almirall tenia plena consciència de la proximitat de la mort, car escriu que “jo el serviré aquests pocs dies que nostre Senyor em donarà de vida”[46]. En conseqüència, em sembla molt poc probable que un home molt malalt, en ple atac de gota i escrivint que li queden pocs dies de vida s’hagués decidit a fer cap mena de viatge, especialment després d’escriure ell mateix que no es podia moure i de dir-nos que en lloc seu havia enviat a la Cort el seu germà i el seu fill.

En reforç del que dic,  les cartes que En Colom va escrivint són datades a Sevilla, o atribuïdes a Sevilla per En Gil i la Varela, ben bé fins al juny del 1505. Així tenim les del 4 i 18 de gener[47] i les del 5 i 25 de febrer[48]. I al juny envia una nova carta, sense lloc de datació, al rei Ferran, per la qual li suplica que “mani posar el meu fill en el meu lloc en l’honra i possessió de la governació en què jo estava”[49], perquè, “de tot rebré mercè, que crec que l’angoixa de la dilació d’aquest despatx sigui allò que més em tingui tolit així”[50]. I això també explicaria que, aquell mateix juny, o molt pocs mesos després, qui es troba a la Cort gestionant els negocis del Descobridor sigui el seu fill Jaume, car En Cases ens relata que “Mossèn Jaume Colom, el seu fill gran, donà al rei la petició següent”[51], en nom del seu pare, que continua “al llit, on es trobava molt malalt”[52]. Sembla que En Colom veuria tan pròxima la seva fi que va redactar, fins i tot, el testament. Aquest, tot i ser una còpia d’un original perdut, està datat el 25 d’agost del 1505[53]. Justament per aquesta raó, En Pedro Voltes creu que “exhaurit per la gota i d’altres xacres, l’Almirall sospitava que s’apropava la seva última hora i així determinà atorgar testament”[54].

Ha passat ja un any de la seva tornada a Espanya. Però, segons una lectura atenta dels textos, En Colom es troba a Sevilla, malalt i sense força per poder viatjar a la Cort; raó per la qual hi envia un fill i un germà. En Brinkbäumer i En Höges són del parer que l’Almirall va arribar a Espanya també malalt[55], raó per la qual “passen els mesos; En Colom continua a la seva casa de Sevilla i a poc a poc es va fent a la idea que els seus viatges s’han acabat”[56]. I reblen que “seria insensat pensar encara que [els reis] sol·licitarien novament els seus serveis com a virrei i governador de l’Espanyola, i ell ho sap. Ha de saber-ho”[57]. Segons En Morison, “transcorregué un any; no es féu res i, mentrestant, la seva artritis empitjorava. Gran part del temps el passava al llit”[58]. I insisteix que, en aquelles dates, “es trobava massa malalt per moure’s”[59].

Efectivament: ha passat un any. Som a les darreries del 1505 i, com totes les evidències indiquen, En Colom es troba prostrat al llit, incapaç de moure’s i, molt menys, de viatjar, i adonant-se de com es va fonent, convençut que té els dies més que comptats.

Per En Bernardini-Sjoestedt, “la salut d’En Colom, durant els llargs mesos de gestions esgotadores, s’havia alterat cada vegada més”[60]. I a la primavera del 1506 torna a insistir que no es pot moure, car “aquesta malaltia em treballa així ara sense pietat” i que “per aquesta causa no he vingut a Vostres Alteses, ni el meu fill”[61]. Dada que En Cases confirma en apuntar que En Colom, “amb gran malaltia de la gota, que li augmentava i afligia cada dia més”[62], no podia anar a visitar el rei; la qual cosa li produïa “gran dolor i aflicció del cor  per no poder-hi anar, ni poder-hi enviar En Jaume, el seu fill, per l’impediment de la malaltia que patia”[63].

Per tant, si entre el març i l’abril, o en una vaga primavera –com indiquen la Varela i En Gil– del 1506 encara no s’havia mogut del lloc on havia tornat del seu darrer viatge a Espanya, què hi fa a Segòvia a l’agost, on redacta el testament com per art d’encanteri? I encara: què hi fa a Salamanca, segons el text, al 10 de desembre de 1505, signant i atorgant uns poders justament a un veí de la ciutat de Sevilla perquè el representi i pugui actuar lliurement a nom seu, sobretot “davant de qualssevol alcaldes i jutges i justícies de la Reina, senyora nostra, així com de la casa i cort i cancelleria, com de totes les ciutats i viles i llocs dels seus regnes i senyories”[64]? Car és obvi que si atorga poders a algú perquè el representi en tot i per tot a Castella i a la Cort és que ell no hi podia ser present. És que ell no era a Castella. I, no havíem quedat que En Colom no s’havia pogut moure de casa, a Sevilla? La intenció de datar un document a Segòvia i l’altre Salamanca té la finalitat evident d’aproximar-lo, a qualsevol preu, a Valladolid, on els censors el fan morir, a despit que el text salmantí faci palès que no es trobava a Castella. Llavors, ¿com és que aquell mateix maig ja és a Valladolid, instal·lat –segons ens diuen– en una casa de la seva propietat i de la seva família, on redacta, poleix i signa l’última versió del testament i on mor?

I si tot plegat, com ja he posat de manifest, era totalment inviable, el més sorprenent encara és que el rei Ferran també és a Valladolid en aquelles idèntiques dates, des del 14 al 28 de març del 1506[65], on el dia 22 contrau matrimoni, en una cerimònia solemne, amb Germana de Foix[66].

Per tant, si En Colom era, morint-se a Valladolid, ¿com es que no es va poder entrevistar amb els reis, ni aquests van fer cap gest per anar-lo a veure, i l’Almirall va haver de recórrer al fill i al germà per fer-los arribar els seus memorials? O tal vegada En Colom, com tot sembla indicar, per culpa de la malaltia, de les cartes datades a Sevilla, de la tramesa dels seus parents a la Cort, de l’absència de l’entrevista amb els reis, no es va trobar mai a Valladolid?

No deixa de ser sospitós que En Çurita, que és, potser, amb diferència, l’historiador del segle XVI que dedica més espai a l’estada del rei Ferran a Castella aquell any del 1506, i que descriu els moviments del rei i dels homes de la cort amb més detall i minuciositat, no esmenti ni d’esquitllentes l’estada d’En Colom a Valladolid, ni a l’encalç del monarca ni entrevistant-s’hi[67] i, tan sols, com a darrera notícia de l’any 1506, totalment fora de data, just abans de començar el relat del que es va esdevenir al 1507, comenta que En Colom es va morir a Valladolid[68].

Ni tampoc esmenta la presència d’En Colom a la Cort En Galíndez de Carvajal, als seus Anales Breves del Reinado de los Reyes Católicos. Per En Fernández Duro, “arribant a l’any 1506, En Galíndez de Carvajal escriu que el rei Ferran entrà a Valladolid al 14 de març i el dilluns 20 d’abril partí a rebre Felip i Joana, que arribaven de Flandes. Consigna que aquest any es moriren: García Fernández Manrique, marquès d’Aguilar, a Monterrey; Gutierre de Toledo, bisbe de Plasència, a Segòvia; Pero López de Padilla, adelantado de Castella, a casa seva”[69]. I no diu absolutament re de l’estada del Descobridor prop del rei, a la Cort, ni de la seva mort a Valladolid. Raó per la qual, En Fernández Duro se sorprèn que En Rafael Floranes, anotador d’aquest manuscrit, no aprofités els seus coneixements per escriure, en una nota al marge, el que pertocava al cas de la defunció del Gran Almirall. I així, consigna: “Aquest lloc hauria estat adequat perquè En Floranes afegís el que sabia d’En Colom, no esmentat per En Galíndez de Carvajal, i tampoc no ho féu, ni en un lligall de memòries inèdites de Valladolid que a la Biblioteca Nacional té la mateixa signatura Mm. 420”[70].

Conformement, per En Winsor, és difícil de concebre com la mort d’En Colom “hauria passat tan completament oblidada, que, un cronista manifest com En Pere Màrtir, xerraire empedreït com era, no donés cap notícia de la seva malaltia i mort. Ens n’han pervingut cinc llargues cartes plenes de noves i xafarderies, que En Màrtir escriví des de Valladolid en aquell mateix temps, sense ni un sol mot sobre l’home que tan sovint havia commemorat”[71] en d’altres escrits i obres.

I si els cronistes coetanis parlen de Valladolid d’una forma tan confusa com fugissera, En Diego Mendes, un dels servidors més fidels i addictes al Descobridor, que es va trobar al seu costat en diversos viatges i expedicions de descobriment americà, que ens ha deixat una relació de l’últim periple, i que es trobava vora seu en els seus darrers moments d’agonia, exposa sense cap mena d’embuts que l’Almirall es va morir a Salamanca.

Em sembla prou evident que, per tal com el text d’En Mendes no s’acorda amb cap de les altres descripcions històriques, hom no en faci esment, perquè llavors caldria enderrocar tota la faula vallisoletana. I per això mateix, ni En Juan Gil ni la Consuelo Varela, curadors de l’edició del llibre on apareix aquest relat, no diuen absolutament re de la dada reveladora del Descobridor morint a Salamanca. Tampoc no en fa cap comentari En Navarrete, a la seva edició dels Viajes de Cristóbal Colón[72]. Passen el detall per alt com si es tractés de la cosa més normal del món. Però els mots són els mots. I ara no es tracta d’un recopilador tardà de notícies, sinó d’un marí expert, un soldat i un company de viatges d’En Colom mateix, que ha vivenciat en la seva persona el que explica. I, bo i així, escriu: “Vinguda Sa Senyoria a la Cort i estant a Salamanca, al llit, malalt de gota, anant jo només entenent en els seus negocis i en la restitució del seu estat i de la governació per al seu fill Mossèn Jaume, jo li vaig dir així: Senyor, ja vostra Senyoria sap quant us he servit; suplico a vostra Senyoria que m’assenyali algun guardó en paga d’això; i ell em va respondre alegrement que jo ho assenyalés i ell ho compliria, perquè era de molta raó. I llavors jo li vaig assenyalar i suplicar a Sa Senyoria que em fes mercè de l’ofici d’Agutzil Major de l’illa Espanyola i que era poc per tot el que jo havia servit, i em va ordenar que així ho digués a Mossèn Jaume, fill seu, el qual fou molt alegre de la mercè a mi feta del dit ofici i va dir que si el seu pare me’l donava amb una mà, ell amb dues. I això és així la veritat per al segle que els té a ells i a mi m’espera.

“Havent jo acabat, no sense grans treballs meus, de negociar la restitució de la governació de les Índies a l’Almirall Mossèn Jaume, senyor meu, essent el seu pare mort, li vaig demanar la provisió del dit ofici”[73].

És a dir que, segons un testimoni presencial i amic i servidor íntim d’En Colom, aquest, en arribar a Espanya va ser rebut a la Cort, a Salamanca. Aquí va caure malalt, aquí va fer les gestions perquè es restituís el seu fill Jaume en els seus títols i càrrecs, aquí En Mendes li va demanar que li reconegués els serveis  prestats amb el càrrec d’Agutzil Major de l’illa Espanyola i aquí es va morir. Més precisió impossible: el Descobridor no es va estar en cap moment a Sevilla, ni a Segòvia, on, segons la còpia adulterada en castellà que tenim, redactaria el testament, i on En Mendes li demanaria, com sembla lògic en un moment semblant, que li atorgués el càrrec d’Agutzil de l’Espanyola; i no va arribar ni tan sols a Valladolid. I, conseqüentment, si no hi va fer cap, encara menys s’hi podia haver mort.

Abans he esmentat el parer d’En Ferran Colom en tot el que pertoca a aquest assumpte de la mort del seu pare. Doncs bé: si ens hi fixem amb deteniment el text ferraní ens exposa que, “l’Almirall va quedar molt agreujat de la gota i del dolor”, motiu pel qual “el Rei Catòlic sortí de Valladolid a rebre’l”[74]. Més clar, impossible: és el rei Ferran que, assabentat per l’ambaixada del germà i el fill d’En Colom de l’extrema situació en què aquest es trobava, decideix deixar la ciutat de Valladolid i anar-lo a rebre.

Llavors, si l’Almirall no era a Valladolid, podria ser que fos a Sevilla? Però si era a Sevilla morint-se, per què aquest interès dels mateixos copistes castellans a esborrar dels llibres aquest últim episodi de la seva vida? Per què En Mendes no en diu absolutament re? Per què l’obsessió de situar-lo a Salamanca o a Valladolid? Què amaguen tots els contrasentits esmentats? Tal vegada ho sabríem si resseguíssim l’itinerari del rei, car si va fer un darrer intent per anar-lo a rebre, com ho relata el seu fill, si aquest es podia haver desplaçat a Andalusia, és que En Colom deuria ser allà. Però, realment, cap a on es van desplaçar el rei?

L’itinerari del monarca no té cap misteri. Ens el forneix En Rumeu de Armas i és prou explícit en aquest particular. Així, sabem que En Ferran deixa Valladolid el dia 28 d’abril[75] i al cap d’un mes ja és a Vilafranca de Valcárcel[76]. És molt possible que entre el 30 de maig i el 1r de juny el rei rebés la notícia de la mort d’En Colom, perquè el dia 2 d’aquest darrer mes, en una carta al Comanador Ovando, li diu que “ara el dit Almirall ha mort”[77]. El 28 de juny En Ferran és a Tordesillas[78] i el 15 de juliol es troba a Calataiud[79]. D’aquí es desplaça, a través de Saragossa, cap a Lleida, on arriba el 1r d’agost[80]. I el dia 7 ja és a Barcelona[81], on romandrà tot l’agost. Tota la primera meitat del mes de setembre també la viurà a Catalunya[82] i el 19, des de Cotlliure, amb l’esquadra de les galeres de Catalunya, passarà a Itàlia[83]. És a dir, que si el rei hagués tingut consciència que En Colom es moria a Sevilla, com delaten les còpies castellanes de la documentació, signades, segons hom creu, a la capital bètica, el propòsit del rei hauria estat, de tot en totes, de desplaçar-se cap a Andalusia. Però el que és cert i el pes del seu itinerari reflecteix nítidament és que el darrer dels regnes hispànics on es va dirigir no va ser cap més altre que Catalunya.

Per tant, si En Colom no era a Sevilla, ni tampoc a Valladolid, ¿és possible que es trobés a Catalunya i que, per aquest motiu, el rei Ferran hi fes cap en un darrer intent per rebre’l i acomiadar-se’n o, en el darrer dels casos, per retre-li un homenatge pòstum?

Si tornem a agafar els textos dels cronistes, veurem que, més enllà de la lectura prefabricada que estem avesats a fer, hi podem intuir que l’Almirall va morir i va ser sepultat amb tota normalitat, sense que en puguem inferir que les seves despulles fossin traslladades posteriorment a un altre indret. Fixem-nos-hi.

Ja he indicat com En Viciana ens relatava que En Colom es va morir a Valladolid i l’enterraren, sense més preàmbuls, a Sevilla. El Pare Cases escriu que En Colom “morí a Valladolid, dia de l’Ascensió, que caigué aquell any el 20 de maig de 1506; portaren el seu cos o els seus ossos a las Cuevas de Sevilla”[84]. L’Oviedo ens confirma que, “mort l’Almirall on he dit, fou portat el seu cos a Sevilla”[85]. En Gómara fa al mateix: “Arribà a Valladolid i allà morí pel maig del 1506. Portaren el seu cos a dipositar a les Cuevas de Sevilla”[86]. Idea que es reproduirà, més endavant, a la Història Eclesiàstica d’En Serra i Postius, puix aquí hi llegim que, al 8 de maig del 1506, En Colom, “essent a 64 anys d’edat, expirà a Valladolid i el seu cos fou sepultat a les Cuevas de Sevilla, on es llegeix el seu epitafi”[87]. I En Castellar encara ho simplifica més, puix immediatament després de la seva mort hom en celebra els funerals i els seus hereus el sepulten. Vegem-ho, doncs, amb les seves precises paraules:

“Los funerales desta maravilla

Honraron valerosos cavalleros;

Y no tan solamente de Castilla,

Pero también de reinos estranjeros;

Y dentro de las Cuevas de Sevilla

Lo hacen sepultar sus herederos”[88].

En cap d’aquests casos no trobem la idea de cap trasllat dels ossos, sinó que tan sols se’ns exposa, com si es tractés del fet més natural del món, que En Colom mor i tot seguit l’enterren. Però el fet que el sepultin, segons el text, a Sevilla, fa que se’n dedueixi mentalment un trasllat posterior. Per aquest motiu, perquè calia temps material per a la conducció del cos, al text d’En Ferran Colom ja s’hi ha introduït una breu modificació, car primer se’ns narra que l’Almirall mor a Valladolid i, acte seguit, se’ns fa saber que “el seu cos fou portat després a Sevilla”[89], per bé que també es pot llegir, amb tota naturalitat, que primer es va morir i després el van enterrar.

De tot el que he exposat fins aquí en podríem concloure –sempre segons el text– que si En Colom era a Valladolid, es va morir aquí i aquí va rebre sepultura. Però també he demostrat que no va tenir temps material per desplaçar-se de Sevilla a Valladolid, perquè s’havia quedat aturat a Sevilla per raó de la malaltia que patia, que l’impossibilitava de moure’s. I ja hem vist com el rei era a Valladolid i tampoc no es van trobar, atès que l’Almirall, en no poder-hi anar, li envia uns parents i uns memorials. I el rei decideix sortir de Valladolid per anar-lo a rebre.

Aleshores, ¿com és que els textos ens diuen i ens repeteixen fins a la sacietat que En Colom hi era i s’hi va morir? En quines dades històriques es fonamenten? I encara més: avui dia, fins i tot, a Valladolid s’indica la casa exacta on va morir. Amb quins arguments documentals? Com que aquest és el punt clau per saber del cert si som tan sols davant de meres conjectures improvisades a l’atzar o d’un fet real i documentat, En Fernández Duro ja es qüestionava, al 1890: “Quines dades serviren a l’Ajuntament per determinar i assenyalar l’edifici? En quines proves es fonamenta la certesa que l’Almirall primer de les Índies hi hauria mort a dintre?”[90]. En cerca de la informació necessària va a petar a una Historia de Valladolid, de 1851, escrita per En Matias Sangrador, que conté una nota que diu que “En Colom morí a la casa núm. 2 del Carrer Ample de la Magdalena, que sempre han posseït com de majoratge els que porten aquest il·lustre cognom”[91].

Amb aquest antecedent, doncs, i a fi d’esclarir a qui pertanyia la casa núm. 2 del carrer Ample, el governador civil de la província, Cástor Ibáñez de Aldecoa “estimà convenient demanar informes a En Juan Manuel Arévalo, administrador del propietari de la finca i els obtingué”[92] en una carta que es va publicar i que En Fernández Duro copia sencera.

De l’informe sobresmentat cal retenir-ne el paràgraf que cito tot seguit:

“La casa que en el carrer de la Magdalena d’aqueixa ciutat pertany al Sr. D. Diego Colón, pertanyé amb altres de contigües, al mes de desembre de 1551, al llicenciat Hernán D’Arias Rivadeneyra, i al 29 de març de 1581 a D. Francisco Rivadeneyra, germà seu, els quals, en virtut d’una Reial facultat, fundaren amb elles i altres béns vincle a favor de D. Antonio de Rivadeneyra, fill del primer i nebot del segon, de qui, per successions continuades, és actual posseïdor el Sr. D. Diego, sense que en cap dels documents i notícies que existeixen al seu arxiu es faci mèrit que la casa de què es tracta, ni cap de les finques que en constitueixen la vinculació, hagi pertangut a la família d’En Cristòfor [Colom], ni hagi tingut cap contacte de relació amb ella”[93].

Ara bé, com que la finca era, el 13 de març de 1780, de la Sra. Dª Josefa de Sierra Sarria Salcedo de Rivadeneyra, “posseïdora del majoratge d’aquest últim nom”, que en aquesta data “contragué matrimoni amb l’Il·lm. SR. D. José Joaquín Colón de Toledo y Larreategui, del qual matrimoni és descendent directe l’actual posseïdor del majoratge, D. Diego”[94], això vol dir –ras i curt– que els descendents del Descobridor no van ser els propietaris d’aquella casa fins al darrer terç del segle XVIII o les primeries del XIX.

Llavors, també podria haver ocorregut que tot i no ser una casa de la propietat de la família Colom, el Gran Almirall hi morís de passada. Els investigadors espanyols del segle XIX també van tenir aquesta intuïció i van furgar als arxius de la ciutat en cerca de qualsevol dada. En Fernández Duro resumia les recerques de la següent tenor:

“Arxiu de Propietats.- No hi ha aparegut res relacionant amb aquest objecte.

“Arxiu de la Universitat.- Els llibres comencen al 1529. A la col·lecció de butlles, privilegis i cèdules reials, no n’hi ha cap referent a En Colom.

“Arxiu Capitular.- Tampoc no s’ha trobat un document que el concernís.

“Arxiu Municipal.- El llibre d’actes, que comença al 1502 i acaba al 1514, té 760 folis. Hi hagué sessió el dissabte 16 de maig de 1506 i el divendres 22 del mateix mes i any, entre les quals dates esdevingué la defunció de l’Almirall. Ni del succés ni de la persona no hi ha esment en tot el llibre.

“Arxiu de Protocols.- No s’hi ha trobat re”[95].

Ni, evidentment, tampoc no n’ha quedat cap rastre a les històries manuscrites de la ciutat. En Fernández Duro, ens diu que “la més oportuna és la Historia de Valladolid, que acabà d’escriure En Juan Antolínez de Burgos, a l’any 1644, als vuitanta-tres anys d’edat. La còpia manuscrita en foli pertanyé a D. Rafael de Floranes, que l’anotà abundosament, omplint el blanc dels marges del paper i afegint tires o plecs sencers, enganxats en el lloc oportú. Passà aquesta còpia il·lustrada a la biblioteca dels Ducs d’Osuna i és avui a la Nacional, assenyalada amb la signatura Mm. 284. Descriu amb molta extensió les esglésies parroquials i convents des de la fundació respectiva; les capelles, enterraments, inscripcions, escuts d’armes; refereix els successos de què cadascuna n’ha estat teatre; les anècdotes, contes d’apareguts, miracles, imatges devotes i relíquies; els personatges que han fet fundacions i amb quin motiu. Tracta amb major extensió de la Magdalena, on el llicenciat La Gasca, vencedor de la rebel·lió de Perú, deixà institució i sepulcre; de nostra Señora de la Antigua i del magnífic convent de Sant Francesc, sense escriure ni un mot que indiqui que en els llibres d’aquests santuaris hi hagi la més lleugera referència al Descobridor del Nou Continent. Igual silenci guarda en ocupar-se dels edificis públics o particulars, tot i ser moltes les notícies apuntades sobre els palaus dels Almiralls de Castella, dels Conestables, dels Ansures, Niños i d’altres cognoms il·lustres. L’únic que en tota l’obra es diu del Navegant genovès, segons es pot veure al capítol XXXI, foli 153 vers, és aquest paràgraf:

«Foren els Reis Catòlics a Valladolid per determinar i disposar que En Cristòfor Colom partís cap a l’admirable descobriment de les Índies, per la qual cosa sortí d’aquest lloc i vingué després a morir-hi pel maig de l’any 1506»”[96].

És a dir, que no només a Valladolid no hi ha ni un sol document notarial que faci referència a la mort de l’Almirall, sinó que quan hom hi fa un esment manuscrit, ja ben entrat el segle XVII, és per dir que En Colom va anar a morir al mateix lloc d’on va sortir cap a descobrir el Nou Món.

La dada no deixa de ser rellevantíssima, perquè no hi ha cap cronista que ens digui que la primera expedició colombina va salpar de Valladolid: l’absurd textual ens indica nítidament que som davant d’un retoc i que Valladolid substitueix el nom d’una ciutat costanera. Però la dada també és interessant, sobretot si paràvem atenció al fet que el Cronicón de Valladolid, “il·lustrat per D. Pedro Sáinz de Baranda, omet així mateix la mort de l’Almirall entre els esdeveniments de tota mena recollits fins a l’any 1539, en què s’acaba. Al 1506 posa l’arribada de Felip el Bell i de Joana, la seva dona, al mes de maig. Només al 1493 s’hi llegeix: «Partí de Barcelona En Colom, Almirall de les Índies, amb propòsit d’anar a les Índies, dijous 3 de maig, dia de l’oposició (així)»”[97].

Les recerques d’En Fernández Duro han estat corroborades més tard per En José María Asensio, car aquest rubrica: “Han transcorregut molts anys i tothom ha cregut com a veritat indubtable que es coneixia la casa que albergà l’Almirall a Valladolid; mes, a hores d’ara, el mateix senyor Cesáreo Fernández Duro ha destruït aquella creença, publicant documents fefaents que patenten que no hi va haver raons atendibles per fer aquesta afirmació. Queda dempeus el dubte i cal tornar a noves investigacions”[98].

La idea, doncs, és recurrent: no hi ha cap notícia de la mort d’En Colom a Valladolid, però les cròniques d’aquesta ciutat ens fan saber que va sortir de Barcelona cap al Nou Món. Consegüentment, si repreníem el text de la Historia de Valladolid, que especificava que En Colom va tornar a morir al mateix lloc d’on havia salpat cap al Nou Món, ara hauríem de concloure, que, atès que se’ns diu que va sortir de Barcelona, havia d’haver tornat a Barcelona. I que només els retocs de la censura aplicats als textos ens ho han pogut camuflar. Però els fets     –els que es mouen al marge dels llibres reelaborats– parlen en una direcció totalment diferent.

Els estudiosos moderns, a vista de la manca total de proves sobre la mort i el sepeli d’En Colom a Valladolid, hi han insistit molt puntualment. Així, d’acord amb En Justin Winsor, “fins i tot no és segur on fou primer emplaçat el cos, encara que usualment s’afirmi que havia estat dipositat al convent de franciscans de Valladolid. Ni hi ha cap evidència per sostenir una altra història igualment prevalent que el rei Ferran havia ordenat traslladar les restes a Sevilla, set anys més tard, on fou construït un monument”[99]. Segons En Cristóbal Real, “atès que tot és misteri a la vida del primer Almirall del Nou Món, s’ignora en quina casa morí”[100]. Per l’Enrique de Gandía, “no se sap re de l’enterrament d’En Colom. Tot el que se sap sobre aquest particular no es fonamenta en cap document”[101]. L’Enric Bayerri considera que, “en morir En Colom, al 1506, a Valladolid, les seves restes foren inhumades a la volta del Convent dels Franciscans d’aquella ciutat; però aquesta tradició manca absolutament de proves. Del cert, només consta que morí a Valladolid, però no pas on fou enterrat”[102]. En Llanas de Niubó ens assegura que “cap cronista de l’època no ens ha deixat cap descripció del seu enterrament”[103]. En Baltasar Cuartero ho corrobora, car, per ell, “manquen documents que acreditin que fou sepultat en el convent referit de Valladolid”[104]. Segons la Consuelo Varela, “la seva mort va passar completament inadvertida als seus contemporanis i els documents coetanis no diuen re sobre la casa en què es morí”[105]. I, tal com assenyalen l’Anunciada Colón i la Guadalupe Chocano, no tan sols “no existeix prova documental contundent sobre el lloc on rebé sepultura”[106], sinó que, fonamentalment, “crida l’atenció com s’enfosquí la memòria del gran Descobridor. El fet de la seva mort havia caigut en un oblit total ja en els primers anys del segle XVI”[107]. I raonen que no tenia gaire sentit que les seves restes  romanguessin a Valladolid, adduint que “ni la seva família ni ell no tenien cap vinculació amb la ciutat”[108]. Idea que també ha recollit En Manuel Giménez, pel qual “l’enterrament definitiu no podia ser la vila castellana, lloc ocasional de la seva mort, on la família Colom no hi tenia cap arrelament”[109]. Per tant, si, com asseguren l’Anunciada Colón i la Guadalupe Chocano, la família Colom no tenia cap vincle a Valladolid; i tal com afirma En Giménez, tampoc no hi tenia cap arrelament, és que, de cap de les maneres, no hi podien tenir una casa. I si no hi tenien una casa, En Colom no s’hi va poder morir.

Per això, En John Elliot, en parlar del Descobridor, també apunta: “Quan morí a Valladolid, el cronista de la ciutat oblidà recollir l’esdeveniment. Semblava com si En Colom hagués de ser condemnat a l’oblit”[110]. Finalment, l’Arranz és del parer que “la mort d’En Cristòfor Colom no fou notícia a la ciutat vallisoletana, ni entre els seus habitants, ni entre els cronistes de la vila, per la qual cosa no apareix ni a les actes del Consell”[111].

Però, amb tot i això, i encara que no hi hagués cap rastre ni document que avalés que aquella casa pertanyia a la família Colom, l’Ajuntament de Valladolid va decidir posar-hi una placa que així ho proclamés. Per l’Alba Vallès, “no hi havia anteriorment cap prova que aquesta propietat fos de la dita família, ni que hi hagués pogut residir o morir l’Almirall Colom. Això no obstant, la comissió de Valladolid encarregada de l’homenatge no va fer cap cas de la relació i de la investigació notarial, contravenint tota lògica i ètica. Posaren a la façana una làpida recordatòria amb la següent inscripció: «Aquí murió Colón. ¡Honor al Genio!», fins i tot malgrat el fet que l’arquitectura de l’edifici indicava que corresponia a una construcció de la meitat del segle XVI”[112].

Finalment, entre oblits forçats i tergiversacions premeditades, En Fernández Duro creu que “un altre error, que un rere l’altre, han admès els autors, és el que Mossèn Cristòfor [Colom] morís en una posada, per tal com donen a la paraula l’accepció moderna sinònima de fonda, quan està emprada en els documents de l’època com a casa pròpia on la persona habita, resideix o posa. L’escriptura d’institució del majoratge d’En Colom mateix ho acredita amb els termes [següents]: «Estant-se a la posada del senyor Almirall de les Índies, que és en la dita ciutat –de Sevilla–, a la col·lació de Santa Maria…»”[113].

Així mateix, i de conformitat amb una facultat que s’atorga al Descobridor perquè pugui fundar un o més majoratges, datat al 23 d’abril del 1497, sabem que qui redacta el document es troba “dins de les cases on posa el molt magnífic senyor mossèn Cristòfor Colom”[114]. I, igualment, en un poder atorgat també per l’Almirall, al 31 d’octubre de l’any corrent, aquest ens assegura que s’està a la ciutat de “Sevilla”, curiosament també “al barri de Santa Maria”[115].

Ara, atès que la institució del majoratge està datada el 22 de febrer del 1498[116], som conscients que just en aquest any el Descobridor tenia una casa pròpia a Espanya. Per tant, si al 1498 ja tenia una casa, on anava a viure entre viatge i viatge, i on guardava els seus escrits i redactava els documents notarials de més transcendència per a ell i la seva família, és prou conjecturable que fos en aquesta casa on anés a la tornada del quart viatge i on passés els seus dos anys d’agonia, immobilitzat al llit, realitzant tota mena de diligències jurídiques i notarials i on, finalment, morís.

La dada clau i concloent ens l’acaba de fornir l’Antonio de Herrera. Aquest historiador, després d’indicar-nos que “En Cristòfor Colom, primer Almirall de les Índies, havent viscut molts anys aveïnat i casat a Espanya […], donà principi al Descobriment de la Quarta part, que avui es compta del Món, i la major de totes”[117], ens descriu que, a Barcelona, després de ser rebut per Ferran i Isabel, a la tornada del seu primer viatge americà, “s’acomiadà dels Reis, i aquell dia tota la Cort de Palau l’acompanyà a casa seva”[118]. És a dir, que mercès a aquest cronista ara sabem del cert que el Descobridor no només tenia una casa a Barcelona, sinó que hi havia viscut molts anys.

Per contra, és conegut de tothom que ni En Colom no va tenir mai cap casa a Sevilla ni es va establir en cap moment a Castella, on, a més, no hi va tenir cap propietat, i que quan la Corona li va voler anul·lar els títols i poders que el rei Ferran li havia concedit, arran dels seus descobriments americans, un dels arguments que aquesta va esgrimir més sovintejadament va ser el de la seva estrangeria i manca de veïnatge a Castella.

Així consta en una resposta del Fiscal reial a les demandes d’En Jaume Colom, fetes al 1511, car aquest, a fi de negar-li els seus requeriments, li diu que “el dit Cristòfor Colom era estranger, no natural ni veí del regne, ni resident en ell”[119]. I ho argüia afegint que “segons dret comú i lleis de l’ordenament, perquè hom es pugui dir veí i habitador ha de menester que tingui casa en el regne durant deu anys”[120]. I concloïa: “És notori que tot això faltà en el dit Cristòfor Colom”[121]. És a dir: que era conegut de tothom i “notori” que En Colom no es va estar mai a Castella. Que no hi va residir mai. I que aquesta evidència va ser presa pel fiscal com a argument de pes a fi de no atorgar certes peticions que En Jaume Colom li va requerir als plets.

Respecte a aquest plet que va originar la predita manifestació sobre l’estrangeria d’En Colom a Castella, el Pare Streicher ha escrit: “A l’Arxiu de Simancas, entre el cúmul de documents referents al plet de la família Colom amb el fisc reial, es conserva una resolució negativa del Consell d’Índies, a una súplica d’En Jaume [Colom] sobre el reconeixement dels privilegis concedits per la Corona al seu pare. El Consell fonamentava la seva decisió en una sèrie de disposicions reials, segons les quals els emoluments procedents dels fons de l’Estat corresponien, amb autorització reial, als nacionals («vassall i veí en el seu regne»), i als estrangers únicament en el cas que portessin deu anys establerts en el país i hi haguessin adquirit béns seents; la qual cosa, segons era «notori», no havia succeït en el cas del seu pare, Mossèn Cristòfor”[122].

Des d’aquesta mateixa perspectiva, a la Relació del Quart Viatge, que el Descobridor adreçarà des de Jamaïca, al 1501, al rei Ferran, li assegura que “al cap de vint anys de servei, que he servit amb tants treballs i perills, no tinc avui a Castella una teula; i, si vull menjar o dormir, no tinc on [anar], llevat de l’hostal o la taverna”[123].

Amb raó, doncs, ha apuntat la Consuelo Varela que En Colom “no va tenir mai un domicili habitual”[124] a Andalusia i que “curiosament, l’Almirall mai no llogà ni es comprà una casa a Sevilla i només es construí una casa-palau a les Índies quan, d’ençà de 1496, es veié obligat a residir-hi llargues temporades”[125]. I la Luisa Isabel Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina Sidònia, ho corrobora en escriure que, En Colom, en tornar del seu segon viatge, “no tenint casa pròpia a Sevilla, s’allotjà a la del cronista Bernáldez”[126].

Aleshores, si el Descobridor no va poder llogar cap casa a Sevilla, en tornant del seu darrer viatge; i si, per contra, es va poder morir a casa seva, després de fer testament, envoltat dels seus parents més pròxims, al mateix lloc d’on va sortir cap al Nou Món, i on el rei Ferran  –tot i que tard– el va intentar rebre, o a ell o a les seves despulles, ara, amb tots aquests nous elements a  mà, ja podem afirmar que és perfectament versemblant que es va poder morir a Barcelona.

De fet, l’Almirall Colom s’havia de morir a casa seva, perquè a la seva darrera voluntat, del 19 de maig del 1506, indica que “per quant ell tenia fet testament davant d’escrivà públic, que ell ara rectificava i rectificà el dit testament i l’aprovava i aprovà per bo”[127]. I més endavant, s’hi diu que “ell tenia escrit de la seva mà i lletra un escrit que davant meu el dit escrivà mostrà i presentà, que digué que estava escrit de la seva mà i lletra, i signat del seu nom”[128]. La qual cosa demostra que en el moment en què parla, té a l’abast un arxiu personal o familiar, d’on extreu els documents, ja sigui per citar-los o per modificar-los davant de notari públic. Per tant, com que també deixa béns i heretats al seu fill hereu[129], que eren inexistents a Castella de manera contrastada i pública; perquè tot pugui tenir sentit, la casa d’En Colom havia de ser la seva casa de Barcelona, per tal com el text del majoratge predit, també ens indicava que la seva casa era “a la col·lació de Santa Maria”, i en un país on hi ha la gent del seu llinatge, a qui, en forma d’ajut, el seu fill Jaume els ha de cedir uns diners determinats de l’herència paterna[130].

A més a més, a tot plegat hi hem de sumar que En Colom, en el moment de la mort, es va trobar envoltat en tot moment per la família. D’acord amb l’Arranz, “desconeixem quants familiars i amics es trobaven acompanyant el moribund, però es pot aventurar que vora seu es trobarien els seus fills, Jaume i Ferran, i els seus germans, Bartomeu i Jaume”[131]. Segons En Fernández Duro, “residia [en una casa] amb els seus dos fills, o, almenys, amb els set criats esmentats en el testimoni de la seva darrera voluntat”[132], i acompanyat d’un “petit cercle de parents i amics que el ploraven”[133] –com apunta En Winsor–. Llavors, a les envistes d’unes evidències semblants, no em queda més remei que acceptar que En Colom s’havia de morir a casa seva, envoltat dels seus parents més pròxims i del servei domèstic. Perquè, fonamentalment, també he mostrat com ell mateix, pel poder atorgat al 10 de desembre del 1505, reconeixia que no era a Castella.

Doncs bé: l’únic llinatge que coneixem d’uns Colom nobles a Espanya, i, a més a més, fora de Castella, amb béns, cases i ampla nissaga, és el dels Colom de Barcelona, que, enllà d’això, com el Descobridor, també tenien una casa al barri de Santa Maria.

Contràriament al que passa amb Sevilla i Valladolid, sabem amb força precisió on era afincada la família barcelonina dels Colom. Per En Mitjana de las Doblas, “la casa pairal dels antics Colom es troba esmentada en el Llibre de Focs o Cens de Barcelona de l’any 1398 com a situada al barri de Santa Maria del Mar. En aquella data n’era amo En Guillem Colom (o Colombi), canviador o banquer; corresponia a l’illa que dóna al carrer dels Banys Vells, i tenia l’entrada pel carrer de Mirallers”[134]. No em fa estrany, doncs, que l’amo d’aquesta casa fos, encara a l’any 1468, a l’època d’En Reiner d’Anjou, el cavaller i militar Joan Colom[135]; i que, al 1515, anys després de mort aquest, se’n possessionés el seu fill i hereu Jaume[136]. Veiem, doncs, com no tan sols podem dir que els Colom tenien una casa a Barcelona, sinó que el fill del seu propiertari, i hereu dels seus béns, també es diu igual que el fill i hereu dels béns d’En Cristòfor Colom.

El fet que En Joan Colom tingués un immoble és cabdal, puix, tal com exposa En Mitjana, “no cal oblidar tampoc que la propietat de la casa del carrer dels Banys Vells podia servir de crèdit per a l’emprèstit necessari –o millor dit de garantia– per a l’empresa de les Índies”[137]. Amb la qual cosa, ara encara podem ser conscients que el Descobridor, a fi d’assegurar-se el finançament de l’empresa americana calia que tingués uns béns propis com a aval. I això només és possible si parlem dels Colom de Barcelona.

En resolució: si accedíssim a acceptar que el Colom descobridor és el Barceloní Joan-Cristòfor Colom i Bertran, que té un fill hereu, com el Descobridor, dit Jaume; un germà pertanyent a l’Església, també anomenat Jaume i un parent dit Joan-Antoni i una casa a Barcelona al barri de Santa Maria, totes les dades que fins aquí no encaixaven, ara, de cop i volta, tindrien un sentit clarificador. I podríem, sense cap misteri ni contrasentit, rellegir la història de la següent manera: En Colom arriba molt malalt del quart viatge a Barcelona; des de casa seva escriu al rei –que es troba a Castella– que no el pot anar a veure i que li envia un fill i un germà amb els seus informes i peticions. Mentrestant fa testament, afegeix unes correccions al text antic i en rep la corresponent autentificació notarial. El monarca, embolicat a l’espera dels prínceps Felip i Joana i entretingut pel seu nou casament amb Germana de Foix, decideix anar-lo a rebre més tard. Amb aquest fi es dirigeix a Catalunya, però quan hi arriba En Colom ja és mort i enterrat.

I així també ho ha interpretat l’Alba Vallès, car, segons ella, “tal vegada l’Almirall de la Mar Oceànica –si fou membre de la dita família catalana Colom–, un cop va sentir-se malalt a la tornada del seu últim i fatídic viatge a les Índies, tal com podem copsar a través de la correspondència amb el seu fill Diego, no degué fer altra cosa que anar a morir a casa seva, o molt a prop dels seus”[138]. Llavors es traslladen les seves despulles a un nou indret. I el rei, segons ens advera l’Irving, “manà que s’erigís un monument a la memòria d’En Colom”[139].

Com que aquest trasllat també denotava el lloc autèntic de la seva sepultura, els censors, en revisar i arranjar l’obra dels cronistes, deixen tot sovint En Colom sense enterrament. En Bernáldez[140], En Çurita[141] i En Munyós[142], per exemple, exposen que es mor, però no pas que l’inhumessin. I En López de Gómara, que, com hem vist, a la Història General de les Índies, ens deia sense embuts que havia estat traslladat a Sevilla, per contra, als Annals de l’Emperador Carles V, el trasllat i el lloc del sepeli han estat esborrats i tan sols s’hi consigna que “mor En Cristòfor Colom, qui descobrí les Índies, per on tindrà fama eterna”[143]. I el mateix s’esdevé amb el testament del Descobridor, car a les còpies castellanes ja no s’hi diu on ell va determinar que l’enterressin.

Per l’Anunciada Colón i la Guadalupe Chocano, “indubtablement l’Almirall Vell no anotà a la institució del majoratge ni en el codicil, de forma clara i contundent, el lloc on havia de celebrar-se el seu enterrament, clàusula de rigor en qualsevol escriptura de testament”[144]. Segons la Varela, “En Colom no digué mai on volia que reposessin les seves restes”[145]. En Henry Harrisse també ens advera que l’Almirall va ordenar al 1498 que es construís l’església de Santa Maria de la Concepció, a Santo Domingo, “dins la qual hi haurà una capella on es diran misses per la salut de la seva ànima. El testament del 19 de maig del 1506, signat la vetlla de la mort, confirma aquesta disposició; però, ni en aquest document, ni en cap altre que en tinguem coneixença, no hi ha cap esment del lloc on l’Almirall volia ser enterrat”[146]. I l’Arranz també és prou explícit, car ens assegura que “sobre el lloc que En Cristòfor tenia pensat pel seu enterrament, no fou gaire clar al llarg dels anys”[147]. Llavors, de la lectura del seu testament, o bé cal deduir-ne que En Colom no volia que l’enterressin o bé cal inferir-ne que algú altre va evitar que ho sabéssim.

I si el lloc últim de l’enterrament també incomodava és que tal vegada no va ser traslladat a Sevilla. ¿Per què la censura reial havia d’evitar que se sabés on era enterrat el conductor i factor de la gesta universal més gran de Castella? Si era així efectivament, potser el que es mirava d’ocultar, talment com la seva nacionalitat, la seva ciutat, la seva casa i la seva família, era el lloc exacte, públic i notori del seu enterrament.

Les cròniques adulterades –les que ho fan– ens diuen que les seves despulles van ser portades a Sevilla, al monestir de las Cuevas, i enterrades allà. En Colom mai no ho va disposar així. Per això, En Ballesteros Beretta s’interrogava: “Expressà En Colom el seu desig de ser enterrat a les Cuevas [de Sevilla]? No es conserva cap document de l’Almirall que ho digui”[148]. I encara: si els funerals es van fer amb honres públiques i amb l’assistència de l’aristocràcia local i de cavallers de diversos regnes, ¿com és que, tal com es qüestionen l’Anunciada Colón i la Guadalupe Chocano, “llevat de la concisa notícia de l’Ortiz de Zúñiga, cap altre cronista de la ciutat hispalense no ho reflectí”?[149]. Però l’obra d’En Zúñiga és editada al 1677![150]. I el paràgraf que parla de l’enterrament d’En Colom a Sevilla, a més a més d’exposar que el Descobridor es va morir i va ser traslladat a la capital bètica al mateix any de 1506[151], i ultra no exposar en dates posteriors, entre el 1509 i el 1516, que hi hagués una inhumació oficial, en cap edifici religiós[152], com asseveren els cronistes precedents, dóna la notícia avantdatada. És a dir, que, primer, parla de la mort d’En Colom, el dia 20 de maig i, acte seguit, ens diu que “al 28 d’abril aportaren a la Corunya els Reis Felip i Joana”[153]; la qual cosa, com salta a la vista, té totes les traces d’una interpolació posterior.

A més a més, En Zúñiga ens certifica que l’Almirall va ser enterrat “al sepulcre dels Senyors de la casa d’Alcalá, al Monestir de Santa María de las Cuevas de la Cartoixa”[154]. La qual cosa tampoc s’avé amb la informació oficial guardada en aquest mateix monestir, per tal com al Protocolo del Monasterio de Nuestra Señora de las Cuevas hom hi precisa que “foren els seus ossos traslladats a aquest monestir i col·locats en dipòsit, no al sepulcre dels senyors de la casa d’Alcalá, com diu En Zúñiga, sinó a la capella de Santa Anna”[155]. Per tant, a més de saber que el Protocol és posterior a l’obra d’En Zúñiga, ara tenim que ni un sol cronista de Sevilla va notificar, en el seu moment i de forma precisa, que En Colom fos enterrat en aquesta ciutat andalusa.

I encara: de conformitat amb En Manuel Colmeiro, “segons el Protocol, els ossos d’En Colom foren dipositats a la Capella de Santa Anna o del Sant Crist, que féu bastir el prior D. Diego de Luxan a l’any següent (1507); i, encara que no sigui impossible edificar una capella annexa a l’església del Monestir i habilitar un panteó familiar en menys d’un any, a fi de col·locar-hi en dipòsit els ossos d’En Cristòfor Colom, no és versemblant tanta celeritat. La veritat és que ni els vius ni els morts tenien costum de caminar tan de pressa al segle XVI”[156]. I En Giménez Fernández encara rubricarà que, al 1509, En Colom no podia ser enterrat a la capella sobredita, perquè “la cripta de la capella de Santa Anna, [era] l’única part construïda d’aquesta”[157] i, quan al 16 d’abril d’aquest mateix any, “cinc dies després del dipòsit del cadàver del seu germà, el 1r Almirall Mossèn Cristòfor, el Governador Mossèn Bartomeu [Colom], ratifica el seu testament al Convent de las Cuevas, ho fa, no pas a la llavors no construïda capella de Santa Anna”, sinó a la de Sant Benet[158]. I, més endavant, insistirà que, “atès que ens consta que al 1509, per tal com només estava acabada la cripta de Santa Anna, els ossos de Mossèn Cristòfor Colom havien estat dipositats en aquesta cripta i no a la llavors capella inexistent”[159]. Raó per la qual, “fou també a la cripta i no pas a la capella de Santa Anna, on juntament amb els ossos del seu pare fou dipositat el cos del 2n Almirall, Mossèn Jaume Colom”[160].

Llavors, davant de tot aquest desgavell textual, En Giménez creu que l’error d’En Zúñiga va ser, “tal vegada interessat”[161], la qual cosa “es transparenta clarament en el mateix text, falsejat i confús, del Protocol, refós al 1774 pel P. Rincón en benefici de la seva Orde, amb criteri anàleg als esguerros recents dels Ministeris de Propaganda totalitaris”[162].

Conseqüentment, si no hi havia temps material per agençar-li un espai funerari al monestir sevillà i poder-l’hi enterrar amb totes les honres que se’ns descriuen, i la capella que ens diuen on es va fer sepultar no s’havia encara construït, i no es va acabar fins que fra Diego de Luxán “tornà al Priorat, per tercera vegada al 1521”[163] i en va reprendre les obres; aleshores, on el van enterrar?

Ultra tot això, En Giménez, que és Catedràtic d’Institucions Canòniques a la Universitat de Sevilla[164] i Catedràtic d’Història de l’Església a Hispano-Amèrica[165], i, per tant, un coneixedor del dret eclesiàstic de primera mà, ens advera que “l’única institució que segons el dret canònic permet als llecs exercir drets sobre temples i capelles és el Patronat”[166].  I com que encara ens desvela que, “sense institució expressa del Patronat dels Colom sobre la capella de Santa Anna, des de la construcció de la cripta”[167], ell creu –car no ha percebut les truculències documentals que jo denuncio– que aquests s’hi van fer enterrar, és d’òbvia i còngrua deducció que, sense el Patronat corresponent, la família Colom no podia tenir dret ni possessió de cap capella al si de la cartoixa. I molt menys inhumar-hi els seus familiars.

Però la inèrcia del retoc s’ha acabat imposant. I fins avui tothom creu que En Colom va ser enterrat en aquesta capella de Santa Anna del monestir sevillà. Amb tot, el que els historiadors desconeixen o menyspreen és que, mentre tota la documentació oficial ens diu que era enterrat aquí fins ben bé al 1544, en què és traslladat a Santo Domingo, la realitat ho desmenteix, puix la capella “fou reconstruïda i ampliada al 1523” i, així, “s’hi posaren les armes de l’il·lustríssim Gonzalo de Mena a la clau”[168]. És a dir, que hom fa obres just a la capella en què reposen les restes d’En Colom i no s’hi fan esculpir les seves armes, sinó les de l’arquebisbe Mena. El fet, que hauria d’haver provocat les queixes de la família –que, segons els textos, residia a Sevilla–, va passar totalment desapercebut i ni En Jaume, l’hereu, ni En Ferran, responsable familiar en tot el cas dels plets contra la Corona, no van fer absolutament re per remeiar-ho. La qual cosa és del tot sorprenent, perquè, fins i tot, el 1523 és la data en què En Jaume Colom redacta el seu últim testament i on deixa manat que vol “que el meu cos sigui dipositat al monestir de las Cuevas, amb el cos de l’almirall, senyor meu, que és allà”[169], i ell mateix hi quedaria enterrat –també segons els documents que tenim– “als primers dies de març del 1526, juntament amb el seu pare i amb el seu oncle Jaume”[170].

I encara que sembli una nimietat, és impensable que la família Colom escollís una capella per a l’enterrament de la família i no hi fes esculpir o pintar les seves pròpies armes, perquè això mateix és justament el que faran quan la virreina Maria de Toledo mirarà de traslladar els cossos del 1r i del 2n Almiralls a Santo Domingo. Així, a la Reial Pragmàtica del 2 de juny del 1537, en què es feia mercè a En Lluís Colom, fill de la virreina Maria, de la capella de la Catedral de Santo Domingo, també se li atorgava llicència i facultat per poder-hi enterrar els ossos del seu avi, l’almirall Cristòfor Colom, i els dels seus pares i germans, i “posar-hi les seves armes, sempre que no les posin a la part alta de la dita Capella, on manem que hi posin les nostres armes Reials”[171]. La qual autorització, encara, segons En Giménez Fernández, “per col·locar-hi les armes (ius listiae) fou després motiu de no poques discrepàncies i plets a final d’aquest segle XVI i durant el XVII”[172].

Davant de tot el que exposat fins aquí, cal ara que ens preguntem si la família Colom es faria enterrar en una capella que estava en obres, les quals eren supervisades per dos altres nobles castellans que es discutien el dret de fer-hi instal·lar les seves armes heràldiques, davant la desídia total dels Colom? Tal com ha relatat En Cuartero, “rematada l’obra del que s’hi afegí, és a dir, el cor dels conversos i la construcció i ampliació de la capella de Santa Anna, arribà al monestir En Fadrique Enríquez de Ribera i s’alegrà de veure l’augment de la seva església, però, adonant-se de l’escut d’armes de l’arquebisbe Mena, es mostrà greument sentit que no s’hi haguessin posat les armes de la casa de Ribera i sí les de Mena. Els monjos lamentaren els seus enuig, però, al capdavall, a fi d’evitar litigis, substituïren l’escut posat per En Mena pel d’En Ribera”[173].

En Cuartero, com és natural, ni s’atreveix a sospitar que els ossos d’En Colom no podien haver estat enterrats allà, perquè, si no, hi haurien constat les seves armes i haurien els documents pertinents de les obres i dels pagaments efectuats al monestir. I ho atribueix al fet que la família Colom no va signar cap contracte amb els monjos per a l’habilitació de la capella predita. Motiu pel qual fa que es demani, preocupat: “Si en lloc de conversa, pacte o promesa verbal, hi hagués hagut concert escrit entre la cartoixa i En Jaume Colom, fill del Primer Almirall, sobre la construcció de la capella de Santa Anna, sobre el seu patronat i sobre el seu dipòsit o enterrament definitiu o el dels seus familiars a la cripta de la mateixa capella, els monjos, amb perfecte dret, podien haver posat les armes d’En Colom, i si així ho haguessin fet, potser ho hauria repugnat En Fadrique Enríquez de Ribera, talment com repugnà la col·locació dels blasons de l’Arquebisbe Gonzalo de Mena, fundador de la cartoixa”[174]. I tot el que pot argüir per justificar que no hi posessin les armes d’En Colom és que “els cartoixos veieren molt allunyada la data de rescabalar-se del que van gastar en la dita capella”[175]. En cap moment no arriba a pensar que, atès que la realitat documental i artística ho desmenteix obertament, el Descobridor no va ser sepultat en aquella capella.

Això faria molt de sentit i donaria la raó a En Giménez Fernández quan ens afirma reiteradament que la virreina Maria no es va poder endur les restes d’En Colom de la cartoixa sevillana. Ell creu que no s’acomplí el trasllat perquè, les crescudes del Guadalquivir de 1544 van afectar profundament l’Església de las Cuevas, fins al punt que “havien tornat inaccessible la seva entrada”[176]. I, per tant, “en anegar l’Església de las Cuevas, transformaren la cripta de la capella de Santa Anna en un dipòsit d’aigua llotosa” que, a la virreina, “li féu impossible de recollir les restes”[177]. I que, per aquesta raó, “en cap dels nombrosos documents notarials, ni a les Rs. Cs. demanades, ni encara a la carta de contracte o de port, no es troba la més mínima al·lusió a l’exhumació de les restes del 1r Almirall”[178]. Insisteix que “a l’Arxiu del Cabildo de nostra Santa Església Catedral hem examinat el Llibre Blanc, els d’Actes i d’altres més, sense haver trobat cap esment del trasllat de les restes”[179]. I, unes pàgines més endavant, ja com a conclusions, es torna a fer fort en la idea que “no existeix fins avui cap testimoni concloent coetani del trasllat de les restes mortals dels dos primers almiralls de les Índies des de la cripta covitana fins als nínxols de la capella major de la catedral de Santo Domingo”[180].

Però, si la Virreina havia seguit la Cort arreu d’Espanya i havia demanat el permís per al trasllat dels cossos, i obtingut la llicència reial corresponent per fer-ho; ja havia pres les disposicions necessàries a les naus i li havia estat concedit també el permís per a la inhumació de les despulles a la Catedral de Santo Domingo, jo no crec que se n’anés i ho deixés tot empantanegat, sense saber si tornaria o no a Espanya, i abandonant les restes dels seus parents en una església enfangada, en la més total i absoluta deixadesa. Més aviat, el que fa sentit, com tot el que vinc comentant, és que si no hi ha documentació d’un trasllat de dos virreis i almiralls, amb autorització reial, efectuat per una virreina, és que, rasament i curta, les restes no eren a la cartoixa de las Cuevas. I si les despulles d’En Colom no eren en aquella cartoixa, on eren?

Ara bé: el fill i hereu del Descobridor, En Jaume Colom, tot i que, d’una banda, sembli que tampoc no sàpiga on és enterrat el seu pare, car en el seu testament de 1509, només especifica que quan ell es mori, “que el meu cos sigui honradament dipositat o sepultat on fos dipositat o enterrat el cos de l’Almirall el meu senyor pare”[181]; de l’altra, exposa, més endavant, que “la meva voluntat seria i és que es fes una sepultura molt honrada, a la Capella de l’Antigua de l’Església major de Sevilla”[182]. I amb aquest fi ordena que, en aquella capella de la Catedral, “es fabriqui i es faci la dita sepultura perpètua, i se li doni renda i dotació perpètua per a ella”[183]. Testimoni que, pel fet de contradir la resta d’informació que tenim, En Baltasar Cuartero considera inacceptable i rubrica: “Un altre error colossal és sostenir que les restes d’En Colom, traslladades des de Valladolid, fossin dipositades a la catedral de Sevilla”[184]. Nogensmenys, l’Emilio de la Cruz, tan sols troba la dada “curiosa”. Així, aquest estudiós, escriu: “És curiós que En Jaume, en un testament anterior, atorgat a Sevilla al març del 1509, quan es trobava greument malalt […], havia disposat que les restes del seu pare gloriós fossin col·locades a la capella de la Verge de la Antigua, a la catedral hispalense, potser pensant en una inhumació provisional tot esperant el trasllat definitiu a la ciutat primigènia de les Índies”[185].

Però, tanmateix, a En Harrisse el fet que En Colom fos enterrat a la catedral, no li sembla gens estrany, i, així, amb tota normalitat, ens innova que la “primera intenció [d’En Jaume Colom] havia estat fer construir dins de la capella de la Antigua de la catedral de Sevilla, davant de la sepultura del cardenal Mendoça, un tomba dins la qual En Cristòfor Colom i ell mateix fossin sebollits”[186]. I per En Giménez Fernández, En Jaume Colom, segon Almirall, al seu testament de 1509, “mostra clarament la seva preferència perquè l’enterrament familiar es fes a la capella de l’Antigua de la Catedral de Sevilla”[187]. Clàusula que, atès que deixava entreveure amb massa claredat que el Gran Almirall era enterrat on no calia que se sabés, ja va ser modificada pels traductors-supervisors del seu segon testament de 1523. I en aquest text només s’hi especifica que tant ell com el seu pare havien de ser enterrats a Santo Domingo, al monestir que anomena de Santa Clara[188].

Per tant, si prescindíem del retoc, ara som perfectament sabedors que la voluntat del fill hereu del Descobridor era fer enterrar el seu pare en una catedral. Però, per si encara ens quedava cap dubte que En Colom va ser, efectivament, enterrat en una catedral, tenim el testimoni d’En Ferran Colom, que diu amb una gran seguretat que el seu cos del seu pare va ser “enterrat a l’església major d’aquella ciutat amb pompa fúnebre”[189].

Els mots són tan precisos com xocants, perquè, llevat del testament del seu germà Jaume, topen frontalment amb tot el que ens han deixat escrit els cronistes de l’època. Si tota la resta de fonts ens expressen que En Colom va ser enterrat al monestir de las Cuevas, per què En Ferran ens assegura que ho va ser a la Catedral?

En Rumeu de Armas, que no entrelluca la possibilitat que hi hagi hagut un retoc intencionat amb fins polítics, només ho pot explicar deduint que el fill no sabia on era enterrat el seu propi pare. I escriu: “Com que En Ferran Colom és enterrat al reracor de la catedral de Sevilla […], es dóna el sarcasme grotesc que el pseudo-Ferran hagi confós el fill amb el pare”[190]. Cosa que jo dubto, sobretot perquè el germà Jaume també es ben explícit a l’hora de determinar que el seu pare era enterrat a la catedral i en precisa el lloc exacte. Però encara més important: és materialment impossible que En Ferran, a l’hora de redactar aquesta notícia pogués confondre la sepultura del seu pare amb la seva. Entre d’altres coses, perquè, mentre escrivia la seva obra, ell mateix, com a autor, encara no era ni mort ni enterrat.

La consciència plena que hi ha hagut un retoc en la transcripció del document ens la dóna el seu testament, la còpia del qual està datat el 3 de juliol de 1539. Aquí, En Jaume Colom insisteix que “vull que el meu enterrament sigui a l’església major”[191]. I n’especifica el lloc exacte: “a l’espai que hi ha entre l’esquena del cor fins a la porta del perdó”[192]. Però, acte seguit, hi afegeix que “si això no es pogués obtenir, en tal cas jo escullo per enterrament el monestir de las Cuevas de Sevilla perquè el meu cos hi sigui enterrat, al cor dels llecs a l’un costat o a l’altre si no impedia el pas dels que hi entressin, la qual cosa jo escullo per la molta devoció que els meus senyors pare i germà, almiralls que foren de les Índies, i jo sempre tinguérem a aquella casa i perquè els seus cossos hi han estat molt de temps dipositats”[193].

És a dir, que a la Història de l’Almirall, escrita abans del 1539, En Ferran ens assegura que el seu pare era enterrat a la catedral i ell mateix, a la seva darrera voluntat, manifesta que ho havia estat al monestir de las Cuevas, però que en el moment de redactar el testament, ja no hi era. Així mateix, i a fi de demostrar que tot el que afecta la sepultura del Gran Almirall està completament apanyat, vull portar a col·lació la Reial Provisió del rei Carles I, per la qual fa saber al bisbe de Santo Domingo que ha concedit a la família Colom que les despulles del Descobridor i les dels seus descendents es puguin enterrar “a la capella major de l’església Catedral de la ciutat de Santo Domingo de la dita illa Espanyola”[194]. La reial provisió està datada al 22 d’agost de 1539. I l’Emperador hi diu ben clar que la Maria Toledo, Virreina de les Índies, i muller que fou de l’Almirall Jaume Colom, en el seu nom i en el dels seus fills, “ens féu relació que l’Almirall Cristòfor Colom, sogre seu i avi dels dits seus fills, morí en aquests nostres regnes, i s’ordenà dipositar al monestir de las Cuevas, extramurs de la ciutat de Sevilla, on de present es troba”[195]. És a dir que, segons l’Emperador, a l’agost de 1539, En Colom és enterrat a las Cuevas, però segons En Ferran Colom, al juliol d’aquest mateix any, ja no hi era. També som conscients que, d’acord amb el testament d’En Jaume Colom del 1523, aquest ordena que el seu cos “sigui dipositat al monestir de las Cuevas, amb el cos de l’almirall, senyor meu, que és allà”[196]; i, més endavant, exposa que vol ser enterrat a la catedral i que cal que allà mateix hi traslladin “el cos de l’almirall, senyor meu, que tingui glòria, que està dipositat en el dit monestir de las Cuevas de Sevilla”[197]. I ja hem vist com en aquest mateix any, hi ha reformes a la capella on els documents ens afirmen i reafirmen que hi havia enterrat el Descobridor, però el seu cos no hi apareix per enlloc i ni tan sols s’hi esmenta que hi fos sepultat. I les armes heràldiques que hi quedaven eren les de l’arquebisbe Mena, que van haver de ser canviades per les d’En Fadrique Enríquez de Ribera.

Per tant, o bé el cos d’En Colom es portava i es treia de las Cuevas cada mes, o any sí i any també, segons podem deduir d’una lectura atenta de la documentació, o som davant d’una adulteració textual premeditada, duta a terme amb la finalitat de fer creure que En Colom era enterrat a Sevilla. Com que jo m’inclino per aquesta segona opció i ja hem vist, per les contradiccions i absurds documentals, com no podia estar enterrat al monestir de las Cuevas, és que ho havia d’estar en una catedral.

Que En Colom fos inhumat en una catedral es veu reforçat i dóna sentit al fet que el mateix Jaume Colom, a la deixa VIII del testament de 1509, ordeni al canonge de la Catedral, juntament amb altres parents seus, “que acompleixin tot el que no hagués estat acomplert del testament de l’Almirall, el meu senyor pare”[198]. I, més endavant, també amb d’altres personatges, entre els quals hi ha diversos familiars, constitueix el canonge de la catedral com a marmessor de la seva última voluntat[199]. I això només té una explicació racional si el cos d’En Colom era o havia de ser enterrat a la Catedral, perquè seria aleshores que el canonge hi hauria d’intervenir.

Llavors, de ser cert que els Colom de Barcelona havien triat la Catedral de la seva ciutat per enterrar-hi el cos del Descobridor i el dels seus descendents, ara tampoc no ens hauria d’estranyar que l’hereu Jaume, a la deixa XXXVI del testament del 1509 insisteixi “que si no es trobés [cap parent] pròxim a la línia dels Colom –que si no se’n trobés cap– deixo com al meu hereu l’església o monestir on fos fundada la perpètua sepultura del cos de l’Almirall, el meu senyor pare”[200], que ara, per la seva mateixa voluntat, sabem que era a la Catedral.

És a dir, que, segons el testimoni dels dos fills del Gran Almirall, el lloc darrer on van dipositar les despulles mortals de llur pare no va ser el monestir de las Cuevas, sinó que va ser una catedral.  Però la catedral de Sevilla, com és de coneixement públic i universal, no va acollir les seves restes –o suposades restes– fins a les acaballes del segle XIX. Efectivament: el 26 de setembre de 1898, a les nou del matí, el capità general Ramon Blanco va fer obrir la tomba d’En Colom a la catedral de l’Havana a fi de traslladar les seves despulles a la Seu de Sevilla, on arribarien per ser dipositades al nou mausoleu, al gener del 1899[201]. L’acta de cessió i inhumació de les despulles, amb les corresponents honres fúnebres, civils i militars, és datada el 12 de gener de 1899 i es guarda a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia, de Madrid[202].

Llavors, ¿en quina catedral es va enterrar, amb pompes fúnebres –que diu el seu fill– i amb la concurrència de cavallers valerosos de diversos regnes –que escriu En Castellar–? A quina catedral el rei Ferran li va fer construir –o va ajudar a la família Colom a construir– un monument funerari, tal com afirma l’Irving i apunten altres autors?

Si era a Barcelona, i aquí es va morir i el rei Ferran hi va fer cap posteriorment, i va prendre les disposicions oportunes perquè En Colom hi tingués sepultura, hauria de ser ben natural que fos inhumat en aquesta catedral, abans que el traslladessin a Santo Domingo. I ara, aquí sí que tindrien sentit els mots de l’Olga Martínez, que exposen que a En Colom “se li feren funerals fastuosos als quals assistí tota la cort i les personalitats més distingides i nobles d’Espanya, així com alguns marins lleials que navegaren amb ell”[203]. Perquè si el rei i la cort eren a Barcelona, els funerals amb llur assistència, forçosament també s’hi havien de realitzar. I si els textos parlen d’una inhumació en una catedral, aquesta no pot ser cap més que la catedral de Barcelona.

El document definitiu que així ho confirma és el que aporto tot seguit. És extret del Llibre de la Sagristia de la Catedral de Barcelona i porta per data el 6 d’abril del 1518. Hi diu: “Donam al Senyer en terrer, pintor, dos sous. foren per pintar al brandonera en que stan los ·V· ciris den Colom denant lo moniment”[204].

Com es pot veure, la sagristia paga 2 sous a En Terrer perquè pinti la brandonera que hi ha davant del monument d’En Colom. És a dir que En Colom era enterrat a la catedral de Barcelona, al 1518. No un Colom qualsevol de la nissaga dels Colom barcelonins, sinó En Colom, així, amb l’article personal “en”, en senyal inequívoc d’un Colom que no té confusió, perquè és conegut universalment i no cal ni tan sols posar-li nom, tal com era l’hàbit de fer en aquest llibre amb tota la resta de personatges que s’hi esmenta. Tots són citats amb el nom corresponent. Però aquest Colom, no. I si era tan conegut que no calia escriure-li el nom, jo penso que era perquè es tractava de l’únic Colom a qui no li calien apel·latius ni noms de cap mena. Era perquè és tractava d’En Cristòfor Colom, descobridor del Nou Món.

Per això mateix, perquè En Colom era català i es va morir a Catalunya, i enterrat aquí, en tractar En Serra i Postius el dia 8 de maig, dins de les efemèrides eclesiàstiques més remarcables dels catalans, el dedica a un “Record d’En Cristòfor Colom”. I ens diu: “En aquest dia, de l’any 1506 passà d’aquest Món perible al que és etern qui conquerí el [nou món] que gaudeix Espanya, Cristòfor Colom o Colon, com pronuncien els Castellans la m amb n, que el seu cognom era Colom i originari de Catalunya”[205].

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] Vg. JUAN FRIEDE, “La Censura Española del Siglo XVI y los Libros de Historia de América”; Revista de Historia de América, núm. 57, Mèxic, D.F., juny del 1959, p. 48.

[2] Vg. JORDI BILBENY, Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història. La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica; Els Llibres del Set-ciències, s.l.; Col·lecció Memòria Històrica-1, Arenys de Mar, 1998.

[3] HERNANDO COLÓN, Historia del Almirante; edició de Luis Arranz, Crónicas de América-1, Historia16, tercera edició, Madrid, 1984, p.349.

[4] BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo i estudi preliminar de Lewis Hanke, Fondo de Cultura Económica, 2a reimpressió, Mèxic, D.F.,1986, vol. II, p. 329.

[5] DIEGO ORTIZ DE ZÚÑIGA, Anales Eclesiásticos y Seculares de la Muy Noble y Muy Leal Ciutdad de Sevilla, Metrópoli de la Andalucía; il·lustrats i corregits per Antonio María Espinosa y Carzel; Imprenta Real, Madrid, 1795, vol. III, p. 205.

[6] ANDRÉS BERNÁLDEZ, Historia de los Reyes Católicos Dn. Fernando y Dº. Isabel; Imprenta que fue de D. José María Geofrin, Sevilla, 1870, vol. II, p. 82.

[7] GONZALO FERNÁNDEZ DE OVIEDO, Historia General y Natural de las Indias; edició i estudi preliminar de Juan Pérez de Tudela Bueso, Biblioteca de Autores Españoles-117, Ediones Atlas, Madrid, 1959, p. 75.

[8] FRANCISCO LÓPEZ DE GÓMARA, Hispania Vitrix (Primera y Segunda Parte de la “Historia General de las Indias”; Historiadores Primitivos de Indias, tom I, Biblioteca de Autores Españoles-22, M. Rivadeneyra, Editor; Madrid, 1877, p. 172.

[9] MARTÍN DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1882, p. 274.

[10] ALBA VALLÈS I FORMOSA, “La mort de l’Almirall Colom”; Terra Rubra, núm. 36, Tarroja, setembre-octubre de 1995, p. 6.

[11] JUAN DE CASTELLANOS, Elegías de Varones Ilustres de Indias; Biblioteca de Autores Españoles-4, Ediciones Atlas, Madrid, 1944, p. 43.

[12] Ídem, p. 44.

[13] GIROLAMO BENZONI, Historia del Nuevo Mundo; traducció de Manuel Carrera Díaz, El Libro de Bolsillo-1395, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1989, p. 110.

[14] PEDRO MÁRTIR DE ANGLERÍA, Décadas del Nuevo Mundo; Ediciones Polifemo, Madrid, 1989.

[15] JUAN GINÉS DE SEPÚLVEDA, Historia del Nuevo Mundo; introducció, traducció i notes d’Antonio Ramírez de Verger, Alianza Universidad-495, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1987.

[16] JUAN BAUTISTA MUÑOZ, Historia del Nuevo Mundo; introducció i notes de José Alcina Franch, M. Aguilar, Editor, S.A.; Mèxic, D.F., 1975, p. 297.

[17] M. DE VICIANA, op. cit., p. 274.

[18] Vg. HERNAN PÉREZ DE OLIVA, Historia de la Invencion de las Yndias; estudi, edició i notes de José Juan Arrom, Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo-XX, Imprenta Patriótica del Instituto Caro y Cuervo, Bogotà, 1965.

[19] Ídem, p. 126.

[20] Ídem, nota 33, p. 126.

[21] Cf. ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Itinerario de los Reyes Católicos. 1474-1516; Consejo Superior de Investigaciones Científicas – Instituto Jerónimo Zurita, Madrid, 1974, p. 298-300.

[22] WASHINGTON IRVING, Vida y Viajes de Cristóbal Colón; versió de Pilar Vera, Editorial Mateu, Barcelona, 1961, p. 308.

[23] SAMUEL ELIOT MORISON, Cristóbal Colón, marino; Editorial Diana, S.A.; 2a impressió, Mèxic, D.F., 1992, p. 222.

[24]  CRISTÓBAL COLÓN, Textos y documentos completos; edició de Consuelo Varela i Juan Gil, Alianza Universidad-320, Alianza Editorial, S.A.; segona edició ampliada, Madrid, 1992, p. 512.

[25] Ídem, p. 513.

[26] Ídem, p. 514.

[27] Cf. CRISTÓBAL COLÓN, Los cuatro viajes. Testamento; edició de Consuelo Varela, El Libro de Bolsillo-1149, 1a reimpressió, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1992, p. 29.

[28] C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 520.

[29] Ídem, p. 512.

[30] Ídem, p. 516.

[31] Ídem, p. 515.

[32] YÁKOV SVET, Crsitóbal Colón; traduït del rus per Isabel Pozo Sandoval i redacció literària d’Ángel Pozo Sandoval, Editorial Progreso, Moscou, 1972, p. 434.

[33] Ídem.

[34] B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 324.

[35] Ídem.

[36] JUSTIN WINSOR, Christopher Columbus. And how He received and imparted the Spirit of Discovery; The Riverside Press, Cambridge, Massachusetts, 1892, p. 478.

[37] SALVADOR DE MADARIAGA, Vida del muy magnífico señor don Cristóbal Colón; Espasa-Calpe, S.A.; 5a edició, Madrid, 1992,  p. 481.

[38] Ídem, p. 483.

[39] Ídem, p. 484.

[40] LUIS ARRANZ MÁRQUEZ, Cristóbal Colón. Misterio y grandeza; Marcial Pons, Ediciones de Historia, S.A.; Madrid, 2006, p. 326.

[41] Cf. MARTIN FERNANDEZ DE NAVARRETE, Coleccion de los Viages y Descubrimientos, que Hicieron por Mar los Españoles Desde Fines del Siglo XV; Imprenta Real, Madrid, 1825, vol. II, doc. CLVI, p. 304.

[42] S. MADARIAGA, op. cit., p. 484.

[43] Y. SVET, op. cit., p. 435.

[44] W. IRVING, op. cit., p. 305.

[45] H. H. HOUBEN, Cristóbal Colón. De la leyenda al Descubrimiento; traducció de Juan de Bandujo, Joaquín Gil, Editor; Barcelona, 1942, p. 317.

[46] B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 325.

[47] C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 524-526.

[48] Ídem, p. 526-527.

[49] Ídem, p. 528.

[50] Ídem.

[51] B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 327.

[52] Ídem, p. 328.

[53] Testamento de Cristóbal Colón; estudi de documentació a càrrec de Sinforiano Morón Izquierdo i paleografia i traduccion de Francisco Sánchez Rico, Gráficas Anael 90, S.L.; [Barcelona, 1992], p. 49.

[54] PEDRO VOLTES, Cristóbal Colón; Salvat Editores, S.A.; Barcelona, 1987, p. 147.

[55] KLAUS BRINKBÄUMER – CLEMENS HÖGES, El último viaje de Cristóbal Colón; Colección Imago Mundi-91, Ediciones Destino, S.A.; Barcelona, 2006, p. 446.

[56] Ídem.

[57] Ídem.

[58] S. E. MORISON, op. cit., p. 225.

[59] Ídem.

[60] ARMAND BERNARDINI-SJOESTEDT, Cristóbal Colón; traducció espanyola de Nicanor Castillo, Ediciones Castilla, S.A.; Madrid, 1965, p. 256.

[61] C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 532.

[62] B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 328.

[63] Ídem.

[64] C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 529.

[65] Cf. A. RUMEU DE ARMAS, op. cit., p. 320-321.

[66] Ídem, p. 321.

[67] Vg. GERONIMO ÇURITA, Los Cinco Libros Postreros de la Historia del Rey Don Hernando el Catholico. De las Empresas, y Ligas de Italia; Tom  Sisè [dels Anales de Aragón], Diego Dormer, Saragossa, MDCLXX, folis 44-116.

[68] Ídem, foli 116 [R].

[69] C. FERNÁNDEZ DURO, op. cit., p. 161.

[70] Ídem.

[71] J. WINSOR, op. cit., p. 491.

[72] M. FERNÁNDEZ DE NAVARRETE, Viajes de Cristóbal Colón; Viajes Clásicos-18, Calpe, Madrid, 1922, p. 364.

[73] “Testamento de Diego Méndez”, Cartas de particulares a Colón y relaciones coetáneas; edició de Juan Gil i Consuelo Varela, Alianza Universidad-398, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1984, p. 343.

[74] H. COLÓN, op. cit., p. 349.

[75] A. RUMEU DE ARMAS, op. cit., p. 321.

[76] Ídem, p. 323.

[77] Cf. M. FERNÁNDEZ DE NAVARRETE, Coleccion de los Viages y Descubrimientos, que Hicieron por Mar los Españoles Desde Fines del Siglo XV; op. cit., vol. II, doc. CLIX,         p. 316.

[78] A. RUMEU DE ARMAS, op. cit., p. 324.

[79] Ídem, p. 325.

[80] Ídem, p. 326.

[81] Ídem, p. 327.

[82] Ídem.

[83] Ídem.

[84] B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. II, p. 329.

[85] G. FERNÁNDEZ DE OVIEDO, op. cit., p. 75.

[86] F. LÓPEZ DE GÓMARA, op. cit., p. 172.

[87] PEDRO SERRA Y POSTIUS, Historia Eclesiastica Del Principado de Cataluña; Manuscrit 190 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, Tom Cinquè, Mes de Maig [any 1712], foli 95.

[88] J. DE CASTELLANOS, op. cit., p. 44.

[89] H. COLÓN, op. cit., p. 349.

[90] CESÁREO FERNÁNDEZ DURO, Nebulosa de Colón, Según Observaciones Hechas en Ambos Mundos; Est. Tipográfico «Sucesores de Rivadeneyra», Madrid, 1890, p. 143-144.

[91] Ídem, p. 144.

[92] Ídem, p. 145.

[93] Ídem, p. 148.

[94] Ídem, p. 149.

[95] Ídem, p. 158.

[96] Ídem, p. 159-160.

[97] Ídem, p. 161-162.

[98] JOSÉ MARÍA ASENSIO, Cristóbal Colón. Su vida, sus viajes, sus descubrimentos; Editorial del Valle de México, S.A. de C.V.; Mèxic, D.F., 1991, tom II, p. 616.

[99] J. WINSOR, op. cit., p. 491.

[100] CRISTÓBAL REAL, Las Tres Carabelas; Librería General de Victoriano Suárez, Madrid, 1935, p. 167.

[101] ENRIQUE DE GANDÍA, Historia de Cristóbal Colón. Análisis crítico de las fuentes documentales y de los problemas colombinos; Editorial Claridad, 2a edició, Buenos Aires, 1951, p. 375.

[102] ENRIQUE BAYERRI Y BERTOMEU, Colón tal cual fué. Los problemas de la nacionalidad y de la personalidad de Colón y su resolución más justificada; Porter-Libros, Barcelona, 1961, p. 406.

[103] RENATO LLANAS DE NIUBÓ, El enigma de Cristóbal Colón; Ediciones Marte, Barcelona, 1964, p. 265.

[104] BALTASAR CUARTERO Y HUERTA, La Prueba Plena. Documentos inéditos demostrativos de la autenticidad de los restos de Cristóbal Colón; Instituto “Gonzalo Fernández de Oviedo” – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1963, p. 26.

[105] CONSUELO VARELA, Cristóbal Colón. De corsario a almirante; Lunwerg Editores, Barcelona, 2005, p. 181.

[106] ANUNCIADA COLÓN DE CARVAJAL – GUADALUPE CHOCANO, Cristóbal Colón. Incógnitas de su muerte. 1506-1902. Primeros Almirantes de las Indias; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1992, vol. I, p. 6.

[107] Ídem.

[108] Ídem, p. 9.

[109] MANUEL GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Los restos de Cristóbal Colón en Sevilla”, Dos ensayos polémicos sobre los restos de Cristóbal Colón en Sevilla; Imprenta de la Escuela de Estudios Hispano-Americanos, Sevilla, 1954, p. 14.

[110] J. H. ELLIOT, El Viejo Mundo y el Nuevo.1492-1650;  El Libro de Bolsillo-410, Alianza Editorial, S.A., 3a reimpressió, Madrid, 1995, p. 23-24.

[111] L. ARRANZ MÁRQUEZ, op. cit., p. 342.

[112] A. VALLÈS I FORMOSA, op. cit., p. 8.

[113] C. FERNÁNDEZ DURO, op. cit., p. 167-168.

[114] Cf. A. COLÓN DE CARVAJAL – G. CHOCANO, vol. II, Apèndix I, p. 5.

[115] C. COLÓN,  Textos y documentos completos; op. cit., p. 342.

[116] Ídem, p. 353.

[117] ANTONIO DE HERRERA, Descripcion de las Indias Occidentales; Emplenta Real, Madrid, 1601, p. 2.

[118] ANTONIO DE HERRERA, Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Indias y Tierrafirme del Mar Océano; [segons l’edició de Madrid del 1730]; Academia de la Historia, Madrid, 1934, vol. II, p. 134.

[119] Cf. Pleitos Colombinos, 1.- Proceso hasta la Sentencia de Sevilla (1511); edició d’Antonio Muro Orejón, Florentino Pérez-Embid i Francisco Morales Padrón, Escuela de Estudios Hispanoamericanos, Sevilla, 1967, p. 22.

[120] Ídem.

[121] Ídem.

[122] FRITZ STREICHER, “La patria de Colón”; Investigación y Progreso, any III, núm. 10, 1r d’octubre de 1929, p. 83.

[123] C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 501.

[124] CONSUELO VARELA, Cristóbal Colón. Retrato de un hombre; Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1992, p. 44.

[125] Ídem.

[126] LUISA ISABEL ÁLVAREZ DE TOLEDO, África versus América. La fuerza del paradigma; Centro de Documentación y Publicaciones Islámicas, Còrdova, 2000, p. 253.

[127] C. COLÓN, Textos y documentos completos; op. cit., p. 532.

[128] Ídem, p. 533.

[129] Ídem.

[130] Ídem, p. 359.

[131] L. ARRANZ MÁRQUEZ, op. cit., p. 337.

[132] C. FERNÁNDEZ DURO, op. cit., p. 168.

[133] J. WINSOR, op. cit., p. 490-491.

[134] ENRIC MITJANA DE LAS DOBLAS, “La casa dels Colom a Barcelona”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya; any XLI, novembre de 1931, núm. 438, p. 354.

[135] Ídem, p. 356.

[136] Ídem, p. 357.

[137] E. MITJANA DE LAS DOBLAS, Colom Català; op. cit., p. 74.

[138] A. VALLÈS I FORMOSA, op. cit., p. 9.

[139] W. IRVING, op. cit., p. 310.

[140] A. BERNÁLDEZ, op. cit., vol. II, p. 82.

[141] G. ÇURITA, op. cit., foli 116 [R].

[142] J. B. MUÑOZ, op. cit., p. 297.

[143] Cf. C. FERNÁNDEZ DURO, op. cit., p. 162.

[144] A. COLÓN DE CARVAJAL – G. CHOCANO, op. cit., vol. I, p. 9.

[145] C. VARELA, Cristóbal Colón. De corsario a almirante; op. cit., p. 182.

[146] H[ENRY] H[ARRISSE], Les Sépultures de Christophe Colomb; extret del «Bulletin de la Société de Géographie de Paris» (octubre 1878), París, 1879, p. 12.

[147] L. ARRANZ MÁRQUEZ op. cit., p. 342.

[148] ANTONIO BALLESTEROS BERETTA, Los restos de Colón; Viuda de Estanislao Maestre, Madrid, 1947, p. 19.

[149] A. COLÓN DE CARVAJAL- G. CHOCANO, op. cit., vol. I, p. 16.

[150] Vg. D. ORTIZ DE ZÚÑIGA, op. cit., vol. I, “Advertencia” d’Antonio María Espinosa y Carzel, p. s/n.

[151] Ídem, vol. III, p. 205.

[152] Ídem, p. 280-305.

[153] Ídem, p. 205.

[154] Ídem.

[155] Cf.  [MANUEL COLMEIRO], Los Restos de Colón. Informe de la Real Academia de la Historia al Gobierno de S. M. sobre el supuesto hallazgo de los verdaderos restos de Cristóval Colon en la Iglesia Catedral de Santo Domingo; Imprenta y Fundicion de M. Tello, Madrid, 1879, p. 12.

[156] Ídem, p. 14-15.

[157] M. GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, op. cit., p. 20.

[158] Ídem.

[159] Ídem, p. 42.

[160] Ídem, p. 42-43.

[161] Ídem, p. 101.

[162] Ídem.

[163] Ídem.

[164] Ídem, portada.

[165] MANUEL GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Sevilla y los restos de Cristóbal Colón”; op. cit.,     p. 1.

[166] M. GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Los restos de Cristóbal Colón en Sevilla”; op. cit., p. 99.

[167] Ídem, p. 102.

[168] B. CUARTERO Y HUERTA, op. cit., p. 50.

[169] Vg. “Testamento del segundo almirante don Diego Colón Muñiz otorgado ante Fernando del Berrio. Santo Domingo, 8 de septiembre 1523”; dins A. COLÓN DE CARVAJAL – G. CHOCANO, op. cit., Apèndix XI, vol. II, p. 37.

[170] B. CUARTERO Y HUERTA, op. cit., p. 51.

[171] Cf. M. GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Los restos de Cristóbal Colón en Sevilla”; op. cit.,       p. 63.

[172] Ídem, p. 63, nota 198.

[173] B. CUARTERO Y HUERTA, op. cit., p. 50.

[174] Ídem, nota 1.

[175] Ídem.

[176] M. GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Los restos de Cristóbal Colón en Sevilla”; op. cit., p. 115.

[177] Ídem, p. 116.

[178] Ídem, p. 80-81.

[179] Ídem, p. 108, nota 347.

[180] Ídem, p. 146.

[181] Vg. “Testamento del segundo almirante don Diego Colón Muñiz, otorgado ante Manuel Sigura, escribano de Sevilla. Monasterio de las Cuevas, Sevilla, 16 de marzo de 1509”, Cf. A. COLÓN DE CARVAJAL – G. CHOCANO, op. cit., Apèndix VII, vol. II, p. 25.

[182] Ídem, p. 29.

[183] Ídem.

[184] B. CUARTERO Y HUERTA, op. cit., Apèndix VI, p. 144.

[185] EMILIO DE LA CRUZ HERMOSILLA, Los restos de Colón. Hacia el fin de una polémica; Este Oeste Editorial, Madrid, 1989, p. 17.

[186] H. HARRISSE, op. cit., p. 12-13.

[187] M. GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, “Los restos de Cristóbal Colón en Sevilla”; op. cit., p. 30.

[188] Vg. “Testamento del segundo almirante don Diego Colón Muñiz otorgado ante Fernando del Berrio”; op. cit., Apèndix XI, vol. II, p. 40.

[189] H. COLÓN, op. cit, p. 349.

[190] ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Hernando Colón, historiador de América; Real Academia de la Historia, Madrid, 1970, p. 56.

[191] JOSÉ HERNÁNDEZ DÍAZ I ANTONIO MURO OREJÓN, El testamento de Don Hernando Colón y otros documentos para su biografia; Publicaciones del Instituto Hispano-Cubano de Historia de América, Sevilla, 1941, p. 128.

[192] Ídem.

[193] Ídem.

[194] “Real provisión de 1539, que incluye la de 1537, sobre concesión de la capilla mayor para enterramiento de Cristóbal Colón y sus descendientes”; dins A. COLÓN DE CARVAJAL – G. CHOCANO, op. cit., vol. II, Apèndix XV, p. 58.

[195] Ídem.

[196] “Testamento del segundo almirante don Diego Colón Muñiz otorgado ante Fernando de Berrio”; op. cit., vol. II, apèndix XI, p. 37.

[197] Ídem.

[198] Vg. “Testamento del segundo almirante Don Diego Colón Muñiz, otorgado ante Manuel Sigura”; op. cit., p. 28.

[199] Ídem, p, 29.

[200] Ídem.

[201] Cf. E. DE LA CRUZ HERMOSILLA, op. cit., p. 249-251.

[202] Vg. B. CUARTERO Y HUERTA, op. cit., p. 289-295.

[203] OLGA MARTÍNEZ ESCOBAR, El Almirante de la Mar Oceana; Editorial Gente Nueva, L’Havana, 1987, p. 154-155.

[204] Cf. ACB, Llibre de la Sagristia, 1517-1519; foli 51 [R].

[205] P. SERRA Y POSTIUS, op. cit., foli 94.