SEGONA PART (2/3)

Però el silenci, altrament, o la castellanització de l’empresa, no s’esdevé als Annals d’Aragó, d’En Çurita, ni als de l’Abarca. Els primers, impresos, pel que sabem, per primera vegada, entre el 1562 i el 1580[1], exposen amb una claredat escruixidora que totes les gestes africanes de què vinc parlant estan inserides de ple dins l’àmbit de la Corona d’Aragó i que, com a conseqüència congruent i natural, les inclou als Annals, encara que, com és habitual a l’època, alguns noms de militars catalans, hagin estat substituïts per noms castellans. Però, amb tot, la inclusió dels fets dins de la història de Catalunya, o del que ell —o algú a nom seu— en diu Aragón, és ja completament indubtable.

En aquest sentit, dedica tot el capítol xiv del volum referent a les empreses i lligues d’Itàlia, a parlar «De les Corts que el Rei tingué a Montsó, i del servei que s’hi féu per a la guerra dels moros, en la conquesta dels Regnes de Tunis i Bugia, que era de la Corona d’Aragó»[2]; i el xv a exposar-nos com «el Rei de Tremecèn i els moros de Mostagan es posaren sota l’obediència del Rei»[3]. I al capítol xvi ens relata com «el Comte Pere Navarro anà amb l’armada Reial sobre Trípoli de Berberia, i la guanyà als moros»[4]. I, aquí, detalla que «les galeres del Regne foren set, que estaven a càrrec de l’Almirall Vilamarí, de les quals anava per capità Mossèn Soler» i «el Comte portava cinquanta naus de gàbia, i onze galeres, amb dues que portava de l’illa de Sicília Mossèn Lluís de Requesens»[5]. Per arrodonir l’expedició amb el capítol xix, dedicat a explicar «La pèrdua i destrossa de l’exèrcit que portà Don Garcia de Toledo a Gerba»[6], amb l’esment dels principals cavallers que hi van perdre la vida i la notificació de com «des de Gerba el Comte envià En Gil Nieto i el Mestre Alfons d’Aguilar perquè informessin el Rei del succés d’aquesta jornada»[7]. Amb la qual cosa sabem ara del cert, que el Rei Ferran i la seva reial Cancelleria van estar assabentats, amb informes escrits per testimonis presencials, de la desfeta de Gerba. De la qual, anys després, hom encara debatia a qui s’havia d’atribuir la responsabilitat d’una estratègia tan nefasta[8].

I, per l’Abarca, que editarà els seus Annals Històrics dels Reis d’Aragó, ja al 1684, l’empresa africana correspon, per tal com també l’inclou dins les gestes dels reis de la Corona d’Aragó, a l’àmbit de la política i de les gestes militars catalanes. Dedica tot el capítol 19 a narrar «L’empresa del Rei Catòlic contra Àfrica»[9], i al mateix «Sumari» del capítol, el punt cinquè ens indica que s’hi tractarà «De la infeliç jornada de Gerba»[10], que ocupa tot l’espai comprès entre els folis 383 vers i el 388 recte.

No entenc, doncs, com En Ruffinatto es pot arribar a autoconvèncer que quan l’autor del Lazarillo esmenta Gerba, «no al·ludeix directament a l’esdeveniment històric en si»[11]. No ho entenc, dic, perquè, a l’instant, considera que Gerba fa referència «més aviat al valor simbòlic que aquest fet havia assumit en un determinat ambient; és a dir, a la seva codificació en un específic àmbit comunicatiu»[12], atès que aquest valor simbòlic que assumeix un determinat ambient, és la història que accepta com a seva el poble català en general i, més específicament, el valencià. I encara entenc menys que Gerba no signifiqui un fet històric real, perquè quan En Ruffinatto vol argüir adultament aquesta hipòtesi, acaba acceptant que «n’hi ha prou amb una simple al·lusió «a la de los Gelves» per obrir el canal de transmissió i establir la comunicació consegüent entre destinador i destinatari»[13]. I aquesta comunicació automàtica només és possible si autor i lectors tenen Gerba com una illa real, dins d’un context històric concret, emmarcat en unes gestes bèl·liques precises, que l’un i els altres senten i viuen com a propis. Aquesta comunicació i aquesta complicitat entre l’autor i els lectors, al capdavall, només és possible —vista l’autoria dels fets descrits, els cronistes que les recullen i el seu context nacional— si l’autor i els lectors són catalans.

Una altra dada que ens ajuda a emmarcar la novel·la dins el seu context històric precís és una referència al rei de França. S’esdevé al Segon Tractat, en el qual En Llàtzer ens narra que dormia poc i malament per falta de menjar[14]. I ho referma dient que «ansí sería, porque cierto en aquel tiempo no me debían de quitar el sueño los cuidados del rei de Francia»[15]. La quasi totalitat dels estudiosos que comenten el fet estan unànimement d’acord a acceptar que es tracta d’una referència a la presó del rei de França, Francesc I, que acabava de ser vençut i empresonat per l’emperador Carles.

L’Emilio Cotarelo ens confirma que és «una al·lusió evident a la presó del rei Francesc a la batalla de Pavia, el 24 de febrer del 1525. Fou conduït a Espanya, i arribà a Barcelona el 19 de juny»[16]. L’Albert Sicroff ho corrobora: «L’al·lusió als “cuydados del rey de Francia” fa pensar en la preocupació de Francesc I, presoner de Carles V»[17]. I, exactament així, ho interpreten En Riquer, En Blecua i En Rico[18].

L’observació és capital. Acabo de rellevar que En Cotarelo assegurava que Francesc I va ser dut presoner a Barcelona. La nova de la victòria de les tropes imperials a Pavia va arribar a la capital catalana el 5 de març del 1525, «i el dia 6 se solemnitzà amb un Te Deum i una processó general, com la del dia de Corpus, on tots els homes i dones que hi assistiren portaren un ram de llorers»[19].

Mentrestant, el rei, embarcat a l’armada, «que eren vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»[20], era dut a Cotlliure[21], i, d’aquí, a Cadaqués[22]. Segons En Santa Cruz, «l’endemà anaren a Palamós, on estigueren descansant tres dies per causa del rei, que venia de la mar una mica cansat i marejat»[23]. I de Palamós van anar a Barcelona[24].

En Víctor Balaguer ens fa saber que, immediatament, «el 9 de juny, el governador de Catalunya mossèn Pere Cardona, publicà un pregó, pel qual, després de manifestar que era pròxim a entrar en aquesta ciutat el rei de França, presoner, encarregava que ningú no s’atrevís a dir ni a fer afronts, ni paraules injurioses a cap dels qui fos de la terra de dit rei de França, sota pena d’una multa i de vint-i-cinc dies de presó»[25].

Deu dies després, desembarcava a Barcelona. Amb tots els pèls i senyals ho recull el Dietari de la Generalitat, que en dóna puntual notícia el dilluns 19 de juny: «En aquest dia, entre les sis e set ores aprés migjorn, arribaren en la platja de la present ciutat de Barchinona lo molt il·lustre senyor don Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor, y en sa companyia lo molt magnífich e valerós capità Alarcón, ab xxi galeres, de les quals xv eren de sa magestat, molt armades y ornades, e les sis eren del rey de França ab los palaments, banderes e tendals negres en senyal de dol y tristícia, per quan los dits senyors capitans portaven presa la persona del rey de França en la galera capitana, que fon pres en la batalla de Lombardia per lo imperial exèrcit del emperador nostre senyor»[26]. Llavors, las naus van prendre terra «e moltes d’elles posaren scales en terra. E principalment la dita capitana, en què eren los dits capitans e la persona del dit rey presoner, posà la popa al cap del pont de fusta que los magnífichs consellers de la dita ciutat havien fet fer perquè desembarcàs per aquell lo dit rey de França. E essent desembarcats los dits rey de França, virey de Nàpols e lo capità Alarcón, en companyia de ells lo senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e molts altres cavallers e gentils hòmens, passaren, tots junts, a cavall per la font del Àngel, carrer Ample e per lo Dormidor de Framenors, e isqueren al portal que ix al sol de la Rambla, davant la Atarassana, e per la Rambla amunt se’n anaren al ort del reverendíssimo senyor arcabisbe de Tarragona, en lo qual aposentaren los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner»[27].

El Dietari encara especifica que, l’endemà, dimarts, mentre el rei s’estava tancat a casa de l’arquebisbe de Tarragona, «los senyors deputats e oÿdors de comptes, acompanyats dels officials y altres ministres del General y de la Deputació, ab los porters ab les masses altes, anaren a visitar los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner»[28]. En Balaguer precisa que, la nit d’aquest mateix jorn, «amb un gran acompanyament de moltes torxes, anaren en lluïda cavalcada fins al seu allotjament les principals dames de la ciutat, al capdavant de les quals hi havia la comtessa de Palamós i la muller del governador»[29]. I rubrica que «l’endemà, dia 21, anà el rei de França a sentir missa a la Catedral»[30].

El Dietari concreta que Francesc I va romandre a casa de l’Arquebisbe un dia més, fins l’endemà, dijous dia 22, en què el virrei de Nàpols i el capità Alarcón, portant el rei de França presoner, es van embarcar amb 21 galeres que acabaven d’arribar a Barcelona, «entre les cinch e sis ores aprés migjorn», en direcció a Tarragona, «y allí s’estigueren alguns dies»[31].

Vodria, aquí, fer un incís especial per indicar que, fins i tot, el Dietari està manipulat, car el capità que va arrestar Francesc I no va ser aquest anònim i desconegut Alarcón, de ressonàncies castellanes, sinó el català Joan d’Aldana, tal com ho refereix En Serra i Postius a l’Epítom de Montserrat[32] i a Lo perquè de Barcelona[33], i tal com ho corrobora En Joan Tres en la nota explicativa corresponent, en subscriure que «ascendí a coronel major del terç dels italians i lluità a Pavia, on ell, personalment, féu presoner Francesc I, rei de França»[34].

De Tarragona el van dur a València. Abans, però, el 13 de març, el Llibre d’Antiguitats de la Seu ens detalla: «Al vespre, arribà lo correu de l’emperador i rey nostre senyor don Carles, ab letra per a la reyna Germana, qui era ací vireyna, donant-li avís de la victòria que lo seu camp havia obtès del rey de França en Pavia de Milà, lo jorn de Sent Macià, on fon pres lo mateix rey de França y lo rey de Navarra, ab xxxvi hòmens principals de França»[35].

I, acte seguit, especifica que:

En arribar la nova, la reyna Germana envià la letra als senyors de canonges, qui staven ja ajustats en la sagrestia per lo vici-canceller y officials reals. Y, de fet, feren tocar les campanes y cantaren Te Deum a les huyt hores de la nit. E l’endemà, passà a missa la reyna Germana, e dix missa lo senyor bisbe, y feren professó ans de missa entorn de la Seu. E la missa fon del sisén goig, los quals havien començat a dir sis dies ans, per tenir nova que los camps estaven per pegar-se, pregant a Nostre Senyor Déu nos donàs pau o victòria.

Y l’endemà dimecres, continuant, digueren lo setén goig. E al tercer dia, ço és dijous, aprés dinar, feren molt solempne professó a la Verge Maria de Gràcia, ab totes les religions dels quatre órdens mendicants, y huyt capes y viii bordons. Y dos canonges portaven capes y bordons.

Y totes aquestes nits intermèdies feren alimares y grans festes. Y esta nit, ço és, lo dijous al vespre, no y hagué alimares. E totes aquestes nits, entre huyt y nou, tocaren los escolans, y a migjorn axí mateix. E pagà’ls la Ciutat[36].

Finalment, el Llibre ens fa adonar que «arribaren a la platga de València dia de Sent Pere, a la oració del vespre. E per lo marveny que y havia, no desembarchà fins a la matinada al trencar de l’alba, hon foren los jurats, y governador y officials reals»[37].

En Miquel Garcia, a la seva crònica de La germania dels menestrals de València, en parlar dels fets de l’any 1525, recull l’arribada de Francesc I amb profusió de detalls:

E vengué a desembarcar el dit rey de França al Grau de València, divendres, lo darrer dia de juny del mateix any. E aquest dia dinà en la Tereçana del Grau, e al vespre anà a sopar e dormir al Real de València. E lo disapte de matí entrà en València a cavall, e anà a visitar la reyna Germana ja dita, que posaba en lo palau del Bisbe. E de ací lo portaren a Beniçanó, lloch de mossèn Cabanyelles, governador de València. E ací estigué alcuns dies, ahont vengué gent infinita per a esser curats de porcellanes, les quals curaba lo dit rey, fent-los la senyal de la Creu aprés que avia ohuït missa cada dia. E partí de Beniçanó, qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena. E de València ixqueren ab ell per acompanyar-lo fins a Requena molts cavallers. E de Requena fonch portat a Madrid[38].

Sembla, doncs, prou evident que el rei de França va ser acollit a Catalunya com un hoste de qualitat extraordinària, més que no pas com un autèntic presoner de guerra. En Soldevila ho ha observat amb ull precís, car en descriure l’orgull que van sentir llavors els catalans «per tenir dins llur capital el monarca més poderós de la terra»[39], advera que aquests «van fer un acolliment cortès i complagut a Francesc I de França, que, presoner a Pavia, va passar quatre dies a Barcelona»[40]. I encara és més puntual en el relat En Pero Mexia, a la seva Crónica del Emperador Carlos V, car explica que «així a Barcelona com a València i en d’altres parts, li foren fetes rebudes solemnes, i la seva persona rebuda i tractada amb tant de respecte i acatament com si caminés per les seves terres de França i vingués acompanyat dels seus vassalls i criats»[41].

A partir d’aquí, els tres cronistes de l’Emperador que he citat, Santa Cruz[42], Mexia[43] i Sandoval[44], fan anar el rei francès presoner de València directament cap a Madrid. El més escarit de tots és En Mexia, que, tot i ser contemporani de l’Emperador, i el seu cronista particular, només ens diu que el rei francès, «de Barcelona fou portat per mar a València, i per terra portat a la vila de Madrid»[45]. I jo no hi tindria res a dir, si no fos que el Llibre d’Antiquitats de la Seu, tal com acabo de glossar, especifica a la menuda, que de València, no el van dur directament a Madrid, sinó al castell de Benissanó, que era del governador Jeroni de Cabanyelles, on romangué alguns dies. Sembla, doncs, que les cròniques oficials han volgut retallar l’estada de Francesc I a les terres catalanes de forma expeditiva. Amb tot, el Llibre d’Antiquitats és l’única font que conec que no relata explícitament la conducció del monarca francès a Madrid, sinó que tan sols ens innova que va ser dut a València amb vint galeres. I d’aquí al castell de Benissanó, perquè no pas ell, sinó «lo virrei de Nàpols havia de partir per a l’emperador y rey nostre senyor, qui estava en Toledo»[46]. En cap moment no ens diu que Francesc I el va acompanyar. Més aviat s’hi detecta una certa ambigüitat, atès que les galeres que l’havien conduït, fins llavors, arreu on anava, ara «passaren-les al port de Dénia»[47], però sense dir-nos tampoc si el rei hi anava o no. Tot fa sospitar que restaria presoner en algun lloc de València, perquè el darrer paràgraf del capítol que parla «De la presa del rey de França», un cop ja partit el virrei de Nàpols cap a Toledo, i les naus cap a Dénia, ens explicita que «lo rey era hun home molt gran, y molt dispost y apersonat, de huns trenta-cinch anys, que·s deÿa Ffrancés d’Angulema»[48].

Aporta una mica de llum En Carlos Sarthou, que, en parlar dels presoners famosos que van estar reclosos al castell de Xàtiva, escriu: «D’altres autors, sense cap mena de testimoni, també fan presoners del castell xativí d’altres personatges com Cèsar Borja, el príncep Carles de Viana, i, sobretot, el monarca francès Francesc I, captiu a Pavia del nostre rei emperador Carles I»[49].

I continua: «Incendiat l’arxiu de Xàtiva el 1707 per ordre de Felip V, desaparegueren tots els valuosos documents històrics dels segles xiii al xvii, i en altres arxius no veiem corroborada aquesta citació de la detenció del rei francès a Xàtiva. Tampoc en fan esment els nostres cronistes regníco les, ni els historiadors antics ni moderns; tots el traslladen d’Itàlia a Madrid, en dues ratlles, sense preocupar-se de l’itinerari del seu captiveri»[50]. Llavors, mira de refer els punts clau d’aquell periple i el que en treu és que va passar per Roses, Barcelona i València, conduït per la flota de les més que repetides galeres. A València va ser traslladat al palau reial i l’endemà va visitar la virreina Germana, que s’allotjava al palau de l’arquebisbe[51]. I, a vista de tot plegat, intuïa que «és indubtable que el vencedor Carles volgué que el seu captiu Francesc fos allotjat al castell de Xàtiva, mentre s’estudiaven les condicions d’un tractat de pau»[52].

Si bé no de forma idèntica, En Francisco Figueras, també ha cregut que «Francesc I fou desembarcat a Barcelona, el 18 de juny del 1525, d’on sortí el 22 del corrent, amb destinació a Alacant i fou allotjat al palau del marquès d’Elx i duc d’Arcos, edifici situat a la porta de Ferrissa. La ciutat obsequià l’il·lustre presoner amb regals de vedelles, aus, dolços i fruits del país, i el monarca francès continuà després el seu viatge a la Cort, passant per Xàtiva i València»[53]. Actualment, En Joan Tres també ha defensat que Francesc I, un cop fet presoner a Pavia, va ser «traslladat a Barcelona, València, Xàtiva i Madrid»[54].

Si aquesta informació recollida d’autors diversos fos fonamentada en documentació perduda o feta perdre, ara hauríem d’interpretar que quan el Llibre d’Antiquitats de la Seu de València ens assegurava que les galeres havien marxat de València cap a Dénia, molt probablement hi conduirien Francesc I. Això explicaria la carta que Carles I va trametre al marquès de Dénia, per la qual li notificava que, després de la victòria de Pavia, han pres «el Rei de França, el príncep de Bearn, senyor de Labrit, i d’altres cavallers principals»[55], i que recull En Sandoval a la seva Història de l’Emperador. És clar que no li diu que li tramet el rei pres. Però també és evident que la carta publicada, dins un llibre editat al 1625, ja només podia ser un resum neutre del text original.

Tanmateix, pel que aquí ens incumbeix, ja és prou indicativa la relació del marquès de Dénia, baldament sigui via epistolar, amb Francesc I, ja pres. Alhora, totes aquestes traces també donarien sentit al fet que En Francisco Figueras, un dels homes més erudits en tot el que afectava, a final del segle xix, Alacant i la seva província, afirmés sense cap rubor i amb total convenciment que el rei francès va ser allotjat al palau del marquès d’Elx, que era, des del 1520, En Bernardino de Cárdenas y Pacheco[56].

Si la realitat del periple de Francesc I al Principat i a València hagués pogut ser realment aquesta —dur el rei, per mar, ben lluny de França dins els dominis catalans—, això ara explicaria que, En Francesillo de Zúñiga, bufó i cronista de l’Emperador, no tan sols no comentés que l’havien dut a València, sinó, fins i tot, que oblidi que havia estat portat a Madrid, car només escriu que el virrei de Nàpols, «portà el rei de França per mar i el passà a Barcelona. I per acatament del molt gran Emperador, i per fer servei a aquest rei de França, el reberen amb molt de plaer, que ell no en portava cap, segons escriu el capità Cabanyelles en els seus contes»[57]. Es tracta d’En Lluís de Cabanyalles i Gallach, governador general de València i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait[58], que va tenir pres al seu castell de Benissanó el rei de França. Qui millor que ell, doncs, per saber com va viure Francesc I el seu captiveri al Regne de València i deixar-ne constància literària? Com que, amb tota seguretat, va ser així, i llavors el seu llibre, un cop l’Estat espanyol va començar a crear el mite del rei de França tancat únicament a Madrid —o, en el menor dels casos, passat directament de Barcelona a Madrid—, era una nosa històrica, no em sobta un pèl, com anota la Diane Pamp, que «no hi ha notícies de cap obra seva escrita»[59], llevat —és clar— d’aquesta.

Tot plegat donaria ara molt de sentit al fet que, acceptada l’estada del rei de França al Regne de València, però no podent-ne esborrar del tot les traces que ho palesaven, la Corona intentés minimitzar-la al màxim, i les cròniques oficials i supervisades pels censors tan sols donessin a conèixer l’últim tram de la seva peregrinació com a presoner, justament el que anava de Benissanó a Requena i d’aquí a Madrid. O tal com assenyalava En Sarthou, en adonar-se que el monarca francès va ser empresonat alhora —segons la informació que va recollir— a Xàtiva i a Benissanó: «El rei francès s’estigué al castell de Benissanó i no al de Xàtiva, no perquè fos més segur i important, sinó perquè era el camí més recte cap a Madrid»[60]. Efectivament, si se’n preserva aquest fragment, ultra ser el cami més recte, és perquè era el darrer tram del viatge. I com a tal, si volien donar un mínim de versemblança als relats, no el podien suprimir. En resolució, si tota l’estada del rei de França va ser a la Nació catalana, i majorment a València, Alacant i Xàtiva, ara seria normalíssim que, com advera En Roviri i Virgili, «entrà a Madrid el 14 de gener del 1526 i en sortí el 21 de febrer»[61], un cop fets tots els tràmits diplomàtics i signats tots els acords.

No és estrany, per tant, que, si el Lazarillo havia estat escrit per un català del Regne de València, on Francesc I havia passat la quasi totalitat del seu presidi, embolcallat de mil atencions i miraments, estatjat a casa de comtes, assistint a missa a la Catedral, rebent les visites dels nobles com si fos l’autèntic rei dels valencians i tractat quasi com un sant que pot guarir les gents, aparegui esmentat a la novel·la amb tota naturalitat.

Però anem al context estricte de l’obra literària. És exactament aquí on En Llàtzer ens diu que no pot dormir gaire. I el poc que dorm, «yo hacíalo mal, i echábalo al no comer; y ansí seria, porque cierto en aquel tiempo no me debían de quitar el sueño los cuidados del rei de Francia»[62]. És a dir, que els catalans del moment van adonar-se fins a la sacietat que el rei de França, que havia mogut guerra en contra seva i el seu rei, esdevenint així el seu principal enemic, era tractat amb tots els miraments i com si fos el seu mateix monarca, mentre molts dels seus coneguts, amics o parents havien hagut de fugir a l’exili o havien estat penjats o esquarterats públicament perquè uns anys abans, durant les Germanies, també s’havien sublevat, no pas contra l’Emperador, sinó contra les injustícies que els nobles cometien amb ells. El contrast, a l’ull del català senzill que contemplava els fets, sobretot si era del Regne de València, on la repressió havia sigut més dura i sense cap mena de pal·liatius, hauria d’haver estat, forçosament, més que marcat: irritadorament marcat. Això sí —és clar— sempre que parlem d’algú nacionalment conscient, d’algú vinculat directament a la revolta agermanada i que veia, amb tristesa, com encara no dos anys després dels darrers ajusticiaments, el poble es deixava entabanar per la presència del rei de França.

És ara, doncs, que la frase de la novel·la guanya tot el relleu amb què deuria ser escrita. I potser ara també ens deixa entreveure tota la ràbia continguda per l’acceptació dels fets de forma irreversible. Car En Llàtzer ens assegura que l’insomni li era provocat per la fam (potser la «fam de justícia» que recordava del «Sermó de la Muntanya»?) i no pas per l’extremada finesa i sofisticació amb què els seus tractaven un enemic autèntic. Aquest tracte, en canvi, els deixava dormir tranquil·lament. Vet aquí la ironia de la desesperació —del desassossec polític infinit—, expressada amb una sublimitat finíssima.

De conformitat amb En Calero, «a part de les poblacions on es desenvolupa l’acció del Lazarillo, l’única ciutat esmentada és València»[63]. Efectivament, al Segon Tractat —com hem vist— es parla d’una cambra on el capellà hi guarda les menges, la qual cosa fa dir a l’autor de la novel·leta: «Como si debajo de ella estuvieran todas las conservas de Valencia»[64]. La frase ha fet dir a l’Azorín: «Per què l’autor del llibre pensava en les conserves de València —a l’encarir les sordideses del clergue— i no pas en les conserves de Toledo, que eren allà més a prop?»[65]. I, en un altre article, encara hi adduïa: «En aquest moment se’ns presenta un problema de psicologia novel·lística. Si l’autor escrivís prop de Maqueda, seria absurd recordar-se de València per a la comparació. Sorgiria el nom de Toledo, on sempre han existit conserves famoses»[66]. I rubricava que «el mateix s’esdevindrà amb les taronges i l’enciam murcià, que apareixen després»[67].

Les observacions de l’Azorín a les rareses toponímiques de l’obra, han fet reaccionar En Calero, que ha remarcat: «Són summament interessants les postil·les de l’Azorín a aquesta frase, sobretot perquè en aquells anys no es pensava en En Vives com a autor del Lazarillo»[68]. Llavors, si per proximitat hauria estat natural que l’autor esmentés les conserves de Toledo, però cita les de València, tal vegada el referent proper i quotidià era València i no pas Toledo, i el reelaborador de l’obra deuria pensar que, com que el paisatge central ja s’havia transportat a Castella, aquella referència escadussera no significaria cap perill per situar el context. Però ara ens adonem que té una importància capital, perquè denota, per sota de les dislocacions geogràfiques, quin era realment l’espai mental natural de l’autor.

El context valencià també queda connotat per l’ús del terme diner o diners. Segons En Calero, «el terme diner, com a moneda d’ús i no pas com a sentit genèric, hi apareix tres vegades»[69]. I afegeix: «El seu caràcter valencià fou ja assenyalat en el Tesoro d’En Cobarruvias: “Dinero en el reyno de Valencia es moneda menuda: vale lo que en Castilla tres blancas; un real castellano vale veintitrés dineros”»[70].

Per En Calero, encara:

Apareixen al Lazarillo dues expressions que troben la seva explicació en clau valenciana: «Para usar mis mañas no tenía aparejo, por no tener en qué «dalle salto»; i la segona: «mas de día, mientras estaba en la iglesia o por el lugar, «hacía mis saltos».

Fins ara no han estat explicades satisfactòriament, perquè hacer un asalto (així ho explica En Rico) és propi d’un context de violència i no de manya, en què predomina l’astúcia. Ambdós passatges reben llum si els posem en relació amb una expressió recollida al Diccionari Català-Valencià-Balear d’A. M. Alcover, fer el salt a algú, en què roman la idea de defraudar enganyant. Per tant, dalle salto significa enganyar-lo, i hacía mis saltos significaria feia els meus enganys (agraeixo aquesta explicació al Dr. Enric Dolz)[71].

Segons aquest estudiós, «també poden ser interpretades com a valencianismes les expressions todos cinco i todos tres»[72] i els diminutius en -eta i -eto, com és ara concheta i pobreto[73]. Per En Calero, «En Rico explica aquests diminutius com a italianismes, però poden ser explicats com a valencianismes; la qual cosa serveix per corroborar la nostra tesi»[74].

I, àdhuc, ha detectat dins del Lazarillo l’argot del típic i popular joc de pilota a la frase següent: «Y ansí buscava conveniente tiempo para rehacer, no la chaza, sinó la endiablada falta que el mal ciego me faltaba»[75]. A vista de les quals referències, conclou que «l’ús d’expressions tècniques del joc de pilota concorda perfectament amb les afeccions d’En Vives»[76], perquè al Diàleg de la Llengua escriu: «Falta serveix, com sabeu, per al joc de pilota»[77]. O com aclareix En Blecua: «rehacer la chaza [refer la parada]: tornar a jugar la pilota; això és, repetir la jugada. Falta té, és clar, el significat d’“error” —en el joc— i “escassedat”. De fet, el joc de paraules se suscita amb la doble accepció de refer: repetir (la parada) i arreglar (la falta)»[78]. En Rey Hazas ho acaba d’aclarir, car, per ell, «rehacer… la falta significa “remeiar l’error”, segons la metàfora del joc de pilota, cosa que vol dir “reparar l’escassedat” en l’ús disèmic que En Llàtzer en fa. La frase, doncs, equival a la següent: “cercava temps convenient, no pas per repetir l’engany, sinó per remeiar l’endimoniada escassedat d’aliments en què el mal cec em tenia”»[79].

Segons En Juan Francisco Alcina, «l’afecció de la noblesa valenciana pel trinquet [o joc de pilota] era proverbial. Ens ho confirma, el 1536, el professor d’oratòria de l’Estudi de València, F[rancesc] Deci, al seu Colloquium cui titulus Paedapechthia»[80]. Efectivament, el joc de pilota era tan conegut i usual a València, que, fins i tot, En Vives hi dedica un tractat complet dels seus Diàlegs. És el xxii, intitulat «De les lleis del joc. Diàleg divers de la ciutat de València»[81]. Aquí, hi apareixen conversant dos personatges que responen als noms de Centelles i Borja. Molt probablement es tracti, com suggereix l’Alcina, d’una banda, de l’humanista Serafí de Centelles, car «en la seva jovenesa En Vives s’acollí a la seva protecció, i a ell li dedicà, al 1518, la Clypei Christi Descriptio»[82]; i, de l’altra, d’En Joan de Borja, «amb qui En Vives mantenia correspondència»[83].

En començar el diàleg, En Borja, en assabentar-se que En Centelles ha estat a París, li replica que ara entén que «per això ningú no t’ha vist a València durant tant de temps i, sobretot, pel joc de pilota de la noblesa»[84]. Llavors En Centelles li exposa que a París també juguen a pilota, però no pas exactament com a València, puix allà, «generalment, les pilotes no són de vent com aquí. Són esferes més petites que les vostres i molt més dures, fetes de cuir blanc» i «molt rarament s’hi juga amb el palmell», sinó que «empren raquetes»[85]. I en descriure-les, apunta que són «de cordes força gruixudes, com és habitualment la sisena corda de la viola. Posen una corda estesa i la resta és com aquí en el joc del nostre país»[86]. I, acte seguit, precisa: «Enviar la pilota per sota de la corda és error o falta. Hi ha dues marques o, si ho prefereixes, anomena-les línies de límit. El punteig és de quatre punts cada vegada: quinze, trenta, quaranta-cinc, o avantatge i empatats a punts. La victòria és de dues menes: per exemple, quan diem que guanyem el senyal o marca i quan diem guanyem el joc»[87].

I el que encara és més il·luminador: En Timoneda també fa servir el mateix mot, a la «Patraña Quinta», quan escriu: «Criándose Gregorio en poder del pescador, cuando ya fue de edad de diez años, jugando un día a la pelota con el hijo del pescador, sobre “falta es”, “no es falta”, alzó la mano Gregorio y dióle un bofetón»[88].

Si ens hi fixem detingudament, doncs, i en resolució, quan En Vives escriu els Diàlegs, el 1538[89], o quan s’editen en castellà les Rondalles d’En Timoneda, el 1567, ambdós —i ambdós són valencians— empren la mateixa paraula que apareix al Lazarillo quan En Llàtzer es queixa del tracte que rep del cec i, en fer-ho, utilitzen l’argot del joc de la pilota.

A tot plegat hi hem d’afegir, com a suplement, una sèrie de topònims que tenen el paral·lel en la geografia valenciana o que s’hi identifiquen del tot. Així, hom podria comparar Tormes amb Tormos, amb l’agreujant que el Tormes castellà no és cap vila i que l’autor ens diu que «el meu naixement fou dins del riu Tormes»[90]. Llavors, com que En Llàtzer no és un peix, em sembla ben fàcil inferir que, més enllà de les connotacions mitològiques que diversos autors hi han volgut veure, el mot riu és una interpolació i que, com tot ésser humà, naixeria en un poble, vila o ciutat. I aquest fet només és probable si parlàvem del Tormos valencià.

En Rico ja va detectar que passava quelcom estrany en tot aquest passatge del naixement, car, per ell, «en la notícia sobre el part de la molinera possiblement hi hagi alguna al·lusió irònica que se’ns escapa. Si En Tomé i l’Antona vivien a la sínia, no calia precisar que la mare era allà; si no hi vivien, què hi feia de nit en aquell lloc?»[91].

El fet de néixer dins un riu, no només ve negat per l’absurditat del naixement —«el naixement grotesc», assenyala la María Rosa Lida[92]—, sinó que ve corroborat pel mateix text, car en aquest, l’autor hi exposa que es troben en una ciutat concreta: «Mi viuda madre, como sin marido y sin abrigo se viese, determinó arrimarse a los buenos por ser uno dellos y vínose a vivir a la ciudad y alquiló una casilla»[93]. Es tracta, doncs, d’una ciutat precisa, que el lector ja coneix i que, per això mateix, se la cita amb el corresponent i aclaridor article determinat. Amb tot, l’únic nucli urbà on, segons el text, viuen els pares d’En Llàtzer és «Tejares, aldea de Salmanca»[94]. Tal vegada per aquesta raó, s’ha tendit a fer veure que el protagonista seria d’aquesta eminent ciutat. Però el topònim de Salamanca només és una precisió, de la qual se serveix el copista, com és evident, per situar amb exactesa sobre el terreny la petita vila d’on prové la família d’En Llàtzer.

A més a més, el text proclama de forma ben explícita, unes línies més avall, que el fill no va néixer en un riu, sinó en una sínia: «Y estando mi madre una noche en la aceña, preñada de mí, tomole el parto y pariome allí»[95]. De manera que la contradicció del lloc precís del naixement ens indica el retoc.

A més a més, ara podríem atorgar sentit al paràgraf que En Rico trobava poc entenedor. Si els pares vivien al poble i treballaven a la sínia, anant d’un lloc a l’altre, la mare prou podia tenir la criatura al lloc de feina. En canvi, al text castellà, com que Tormes no és un municipi, tot queda reduït a l’àmbit estricte de la sínia, que és el que desorientava En Rico. Ara, doncs, aclarit això, i per tal com sembla ben natural que un part es pugui produir «dins d’una sínia», jo m’inclino a sospitar que l’infantament «dins del riu Tormes» és una evident interpolació a fi de vincular els fets a la vora de la castellaníssima Salamanca, sobretot perquè, en català, tal com em fa observar En Joanjo Albinyana, de l’Olleria, la sínia no treu aigua d’un riu, sinó d’un pou[96].

Efectivament, en castellà, l’aceña «és el molí fariner d’aigua situat dins la llera d’un riu»[97]. En aquest sentit, i referint-se al passatge concret de la novel·la, En Rico ens assegura que «a les riberes del riu Tormes abundaven les aceñas, molins la roda dels quals és moguda per la corrent de l’aigua»[98]. Per contra, i pel que ens ocupa aquí, tal com l’Alcover-Moll puntualitza, «la cavitat d’on la sínia treu l’aigua s’anomena senial o pou en el País Valencià»[99]. En conseqüència, si l’acció passa a l’antic Regne de València, la sínia havia de treure l’aigua, més que d’un riu, d’un pou.

Altrament, el mot sínia té també el significat d’horta, o de «tros de terra regat artificialment per conrar-hi hortalissa»[100]. En Coromines, per evidenciar-ho, ens remet «a la bella descripció de Bladé Desumvila sobre la sénia del seu poble, en el qual s’aplica [el mot] al total de “hort amb casa, corral i sínia”»[101]. I afirma que és, «en efecte, així, a tota la Ribera d’Ebre»[102]. I l’Alcover-Moll ho reforça, car indica que les sínies estaven «esteses abans per tot allò on hi havia horts de reguiu»[103].

En Coromines exhuma documentació abundosa en què la sínia apareix sempre dins d’un hort. Així, en un document del 1054, del temps d’En Ramon Berenguer I el Vell, ja tenim que un testador deixa als seus hereus «ipsa mea parte de ipsa cenia, simul cum ipso orto, et ipso meo directo de ipsas domos ubi abitamus»[104]. També ho troba al Llibre de les Meravelles, d’En Llull: «Aquell hom havia un ort, en què un bou tirave aygua de una sínia»[105]. O, per posar tan sols un exemple més, el recull, ara adduït pel baró de Maldà, ja en ple segle xviii: «Quedan al rededor de la ciutat moltas hortas, que allí ne diuhen senias»[106]. I conclou que el terme «reapareix en el NE de l’Empordà, però en la forma sínia: ús com a genèric toponímic i incloent-hi una horteta»[107]. Llavors, si la mare d’En Llàtzer el va parir en una sínia, podem interpretar perfectament, a vista d’aquesta nova argumentació semàntica, que el va engendrar a l’hort o al terreny de què tenia cura, dins del qual hi havia la sínia i el molí. O, fins i tot —fet que seria el més normal— també el podia haver tingut a la casa que, eventualment, hi havia.

Però encara hi ha un altre matís lingüístic que no voldria ometre, ni passar-hi per sobre de puntetes. És tracta del càrrec del pare i del lloc on treballava. Segons els text, «mi padre, que Dios perdone, tenía cargo de proveer una molienda de una aceña que está [en la] ribera de aquel río, en la cual fue molinero durante más de quince años»[108]. I va ser fent aquesta feina, que «achacaron a mi padre ciertas sangrías mal hechas en los costales de los que allí a moler venían, por lo cual fue preso»[109]. I no diu res més. Vull dir que el text només exposa que el pare d’En Llàtzer treballava en un molí, sense especificar en cap moment, de quina mena de molí es tractava i quina mena de producte trinxava.

Els erudits i curadors del text, convençuts que el molí era a les rodalies de Salamanca, extrapolen que s’havia de tractar d’un molí fariner. I així ho comenten, per exemple, l’Eugenio Alonso, puix creu que el pare feia «furts en els sacs (costals) de farina»[110]; la Mª Teresa Otal, per la qual el pare «es dedicava a moldre el cereal en un molí fariner»[111]; Coll i Zahareas[112], En Rey Hazas[113], i, entre d’altres, la Rosa Navarro, que escriu que «el pare robava dels costals de blat, però malament, i per això l’agafaren»[114].

En Carles Camp no ho veu així. No només el text no diu en cap moment que es tracti d’un molí fariner, sinó que segons ell, el sentit del paràgraf, ho desdiu obertament: «Aceña és un molí d’aigua, un molí que es mou per la força de l’aigua d’un riu. També pot ser un simple molí fariner; però com que l’autor ens explica que l’aceña en qüestió era al mig d’un riu, hem d’agafar aquesta primera definició»[115], per exclusió evident. Descartat, doncs, a parer seu, que es tracti d’un molí fariner, és partidari que hom es podria referir a una «remesa d’olives o de canya de sucre que es duu a un molí» o a «la collita de les olives o de la canya de sucre que, en acabat, es duran a moldre»[116]. I creu que «per organitzar aquestes collites, que s’han de fer en un termini de temps marcat, fixat per la meteorologia i el calendari, i sense marge pels retards, hi ha sempre un cap de colla, si és contractat fora, o un capatàs, si és tot l’any a la plantació. Aquest home és el qui contracta i dirigeix els treballadors que fan la tasca de la collita i la duen al molí»[117]. Pensa que, «tenint en compte tot allò que hem dit fins aquí, és molt estrany, del tot impossible, que el lloc on treballava en Tomé González fos a Tejares, prop de Salamanca». Perquè, «d’una banda, el clima d’aquella zona fa totalment impensable que s’hi cultivi canya de sucre. Igualment, la ciutat de Salamanca és a més de 800 metres d’altitud. En llocs com el Principat de Catalunya, de clima més benigne que el salmantí, ja a partir dels 600 metres d’altitud l’olivera comença a tenir problemes per créixer i donar fruit. I, a partir dels 700 metres, aquest arbre ja no es pot cultivar. En un clima més rigorós, com és el de la Meseta, les altituds màximes on es pot cultivar l’olivera han de ser les mateixes o inferiors»[118]. I conclou: «En resum: si a Salamanca no hi creixen les canyes de sucre ni les oliveres, quina molienda duia en Tomé González a l’aceña de què tenia cura? L’única explicació raonable, al meu entendre, és que el molí on treballava i que proveïa el pare del Lazarillo havia de ser, per força, en una altra zona geogràfica de clima més benigne on s’hi podien conrear amb normalitat oliveres i canya de sucre»[119].

Amb aquesta aportació tècnica, i a les envistes de la nova ubicació geogràfica en què caldria situar la novel·la, ara sembla molt més versemblant que el pare d’En Llàtzer havia d’haver treballat en un molí sucrer, ja que Gandia i la seva horta era una de les zones productores de sucre més importants de la Nació catalana. Almenys, des del 1395 sabem que ja hi ha un molí de sucre a Gandia[120]. I, per En Camp, també som conscients que «els Vic, els Cardona, i sobretot els Borja [ducs de Gandia] van estimular l’expansió d’aquest cultiu lucratiu de forma extensiva i la seva producció a escala industrial»[121]. Fet que no es contradiu ni gens ni mica amb la definició del diccionari de la Real Academia, que indica que una molienda, a més de ser la quantitat que es mol de blat, oliva, o xocolata, també ho és «de canya de sucre»[122]. I aquest cultiu a Salamanca no s’ha donat mai. I justament per això, En Camp rubrica convençut que de tot plegat «se’n desprèn una conclusió més general: el context cultural —en aquest cas, el referit al món agrari— que reflecteix el Lazarillo no té res a veure amb el d’un lloc com Salamanca, sinó que l’hem de buscar en contrades amb condicions climàtiques més temperades on siguin possibles uns conreus i unes indústries derivades com les que ens descriu l’obra. L’autor ha de ser algú que hi estigui familiaritzat i que, quan vulgui situar un personatge en un ambient agrícola, es deixi endur pel món que ha conegut; en definitiva, que el traeixi —si m’ho permeteu— el seu subconscient cultural»[123].

Si m’he estès en un punt com aquest, que pot semblar una autèntica nimietat, no és perquè sí. Primerament, l’ús del terme molienda, com he mostrat ara mateix, i a despit dels entesos que li volen atorgar l’accepció de molí de blat o cereals no es fonamenta en el text, sinó que, com hem vist, és fruit d’una deducció improvisada i gratuïta. Podria ser —per què no— que es tractés d’un molí de blat, però ara per ara és una mera conjectura, del tot indemostrable tenint únicament en compte el text nu i pelat de la novel·la. I En Camp ja ens ha fet veure que s’hauria de tractar, més que res,  d’un espai sucrer. En Cobarruvias, al 1611, ni tan sols recull el mot al seu Tesoro de la Lengua Castellana o Española que, amb tot, aplega «moler», «molimiento», «molino», «molinero» i «moliente»[124]. El Diccionario de la Lengua Española ens innova que molienda designa «el molí mateix», però que és un terme «poc usat»[125]. En Joan Coromines i En José Pascual documenten la paraula per primer cop al 1570, per bé que no li atorguen l’accepció de molí, sinó «el que s’ha de moldre»[126]. I tant el Diccionario de la Lengua Española com el Crítico Etimológico fan derivar el mot del llatí molenda, que no significa pas, com era previsible, molí. Enllà d’això, En Camp, atenent-se estrictament al context, ha observat de forma conspícua que «molienda també vol dir molí. Però no crec que l’autor faci servir dues paraules diferents per definir el mateix, a banda que la frase «proveer un molino de un molino», no tindria sentit»[127]. Llavors, si l’aceña és un molí, però no té ni peus ni centener que el text ens descrigui que l’home era el responsable d’«el molí d’un moli» (amb la qual cosa, de retruc, molienda tampoc no pot voler dir molí), d’on carai prové la paraula? I què significa?

Com de costum, la forma més pròxima al castellà seria el mot català molinada, que expressa, d’una banda, un «conjunt de molins»[128], i, de l’altra, és l’equivalent exacte del castellà molienda en tant que «quantitat de gra o d’altra cosa que es posa d’una vegada dins el molí»[129]. I, atès que també, en ambdues llengües, la mateixa paraula és consonànticament idèntica —mlnd—, això n’hauria facilitat la confusió. Si anem de nou a la novel·la i tornem a llegir el paràgraf amb atenció, ens adonarem que el pare d’En Llàtzer, si «tenía cargo de proveer una molienda de una aceña», és que també podem interpretar, amb una gran fidelitat textual —sobretot si hom hagués traduït el Lazarillo d’un llibre anterior escrit en català, però, majorment, atès que del que no té càrrec és de la sínia—, que «era l’encarregat de proveir una molinada» que hi havia en un terreny de regadiu, amb el benentès que hi havia més d’un molí, cosa, per descomptat, normalíssima, tant en el context del llibre com en la realitat productiva tangible. I el que em sembla més important de tot: no era un treballador qualsevol, sinó que era l’encarregat de tot plegat. El text castellà ho diu rodonament: «tenía cargo». És a dir, tenia un càrrec. Per En Camp, «si el pare del Lazarillo, anomenat Tomé González, “tenía cargo de proveer una molienda”, vol dir que, a més de tenir cura del molí mateix, era el capatàs que es cuidava de proveir l’aceña o el molí d’aigua en qüestió»[130]. I això s’adiu molt més si hi havia un sistema de producció organitzat i ja professionalitzat, amb d’altres treballadors i el capataç. La qual cosa —crec jo— s’acosta més al que vinc suggerint: que som davant d’una molinada, més que no pas d’un trist molí. A més a més, el text especifica que el pare d’En Llatzer proveïa «una molinada d’una sínia» i no pas «una sínia d’una molinada». Encara que sembli un joc lèxic, no és així. En el segon cas, l’encarregat duria a la sínia la molinada de blat, olives o sucre. En el primer cas, que és el de la novel·la, el pare d’En Llàtzer —almenys jo així ho interpreto— proveeix d’alguna cosa que no es diu «una molinada d’una sínia». O sigui, que era el responsable de proveir el producte que calia moldre en els molins de la sínia on treballava.

Perquè, si ens hi hem fixat bé, la descripció que ens fa En Llàtzer d’on vivien els seus pares quan el van engendrar —una sínia amb molins i, ben probablement, una casa o habitacle— s’ajusta a la perfecció amb les descripcions medievals i modernes que posen a palès els documents i els textos literaris catalans, i que jo he vingut rellevant fins aquí i que també ens il·lustren la sínia com un hort de regadiu, amb la sínia, el molí i, de vegades, la casa o cases dels treballadors.

Però encara vull aportar un argument més a favor de la localització municipal de Tormes, i que enderrocaria la visió d’un topònim fluvial. En Zamora Vicente, en una petita ressenya sobre els noms de rius, indica que sovint apareixen sense article. En parlar de Mèrida i pobles adjacents, escriu: «A tota la comarca —Calamonte, Villagonzalo, Don Alvaro, La Garrovilla, etc., i, fins i tot, Badajoz—, el Guadiana s’empra constantment sense article. Apareix amb tanta fermesa que es pot endevinar si el parlant és o no local per aquest traç sintàctic»[131]. Per tant, si és pot endevinar si el parlant és de la comarca per l’ús o no de l’article davant del nom del riu, és que hi ha una tendència fora de la comarca a fer servir aquest mateix article. I, acte seguit, puntualitza que «un tret anàleg, però limitat ja a una frase feta, he registrat a Trillo (Guadalajara). A les proximitats del poble, el Tajo descriu una sèrie de voltes tancadíssimes, encaixonades com una falç. Aquests llocs es diuen exclusivament Las Vueltas de Tajo. En qualsevol altra circumstància el nom del riu va precedit de l’article»[132]. És cert que En Zamora cita d’altres exemples de noms de riu sense article, però alguns d’ells ja arcaics, com els que apareixen a la Cançó del Cid, o en textos aragonesos. L’Amèrico Castro, que en fa observacions semblants, i que indica com molts pobles conserven el nom fluvial sense article, com «Miranda de Ebro», «Alba de Tormes» o «Alcalá de Henares», nogensmenys, està convençut que «és un ús antic de la llengua»[133], com realment ja era així a la primera meitat del segle xvi. En Rico es limita a exposar que En Llàtzer es diu «de Tormes i no pas “del Tormes”, perquè antigament era normal que els noms dels rius no portessin article»[134]. I cita, per confortar el seu criteri, En Zamora Vicente i l’Américo Castro, que, com hem vist, no diuen exactament del tot el que En Rico indica, sinó que afirmen que l’ús era molt més antic, per bé que donen prou exemples del fet que es continuava emprant en zones molt diverses. És clar: sí que confirmen que, en un gran tou de ciutats, com és ara Alba de Tormes, el nom del riu no va precedit d’article. Però som davant d’un cas diferent, ja fossilitzat pel temps, i en què no parlem d’un corrent fluvial a seques, qualsevol, sinó d’uns pobles precisos, que han incorporat en llur topònim el nom del riu. Vull dir que no és el mateix assegurar que algú ha nascut vora del Tormes, que a Alba de Tormes. Són dos contextos lingüístics i toponímics, malgrat el parany de la semblança, totalment diferents.

Les meves ponderacions vénen, per si no fos prou, confirmades per l’ús literari del moment. Vegem-ho. En Garcilaso de la Vega, que es va morir al 1536, i que, per tant, el que va escriure va ser anterior a aquesta data, a la seva Ègloga III, escriu: «Cerca del Tajo, en soledad amena, / de verdes sauces hay una espesura»[135]. Més endavant, hi insisteix: «Las telas eran hechas y tejidas / del oro que’l felice Tajo envia»[136]. Hi torna: «D’allí con agradable mansedumbre / el Tajo va siguiendo su jornada»[137]. I hi persisteix: «“Elisa” a boca llena / responde el Tajo, y lleva presuroso / al mar de Lusitania el nombre mío»[138]. Per acabar: «Entrambos estimados / y sobre cuantos pacen la ribera / del Tajo con sus vacas enseñados»[139]. I a l’Ègloga Segona, encara precisa que «en la ribera verde y deleitosa / del sacro Tormes, dulce y claro río, / hay una vega grande y espaciosa»[140] i «estaba el mismo Tormes figurado, / en torno rodeado de sus ninfas»[141].

Des d’aquest mateix sentit, al 1564 apareixia la primera edició de la Diana Enamorada, d’En Gaspar Gil Polo[142]. I, per bé que bategi el poema que dedica a glossar i lloar els literats valencians més notables amb el títol de «Canto de Turia»[143], en acabar, ara ja en prosa, no es pot estar de consignar que «éste fue el canto del río Turia, al cual estuvieron muy atentos los pastores y ninfas»[144]. Amb la qual cosa continuem sabent que tot al llarg del segle xvi, hom no va deixar d’escriure els noms dels rius precedits amb article, car, fins i tot, En Gil Polo parla d’«el Pado, el Mincio, el Ródano»[145], «el Tíber»[146] o que En Joan Peres serà recordat «de la Tana al Gange caudaloso»[147]. I el mateix farà En Góngora als seus sonets, on, llevat de comptadíssimes excepcions, sempre utilitzarà l’article davant el nom del rius Tajo[148], Duero[149], Betis[150], Genil[151], Sebeto[152], Tíber[153] o Ganges[154]. I, àdhuc, escriurà «el Tormes», en una clara al·lusió al Lazarillo[155]. No entenc, doncs, com s’ha pogut fabricar el mite literari que, durant la primera meitat del segle xvi, a Espanya, els noms dels rius s’escrivien sense article, perquè acabo de mostrar com la norma general era utilitzar-lo. I utilitzar-lo, no anecdòticament, sinó amb profusió conscient. La tradició lingüística anirà fent el seu forat al llarg dels segles xviii i xix. I quan s’editi, el 1742, El Lazarillo de Badalona[156], com que es feia referència a una ciutat, l’article desapareixerà per complet; mentre que amb l’estampació del Lazarillo del Duero[157], hi apareix l’article, perquè, com era normal en el castellà popular, els noms de rius anaven acompanyats d’article. Pensant-hi i fent-hi voltes, En Rico, finalment, ha escrit que, «nogensmenys, s’ha pensat que En Llàtzer adopta el “sobrenom” sense article com a rèplica de l’ús aristocràtic de la preposició de davant del cognom»[158]. I ja som al cap del carrer. Perquè si l’autor podia haver atorgat a En Llàtzer aquesta preposició per imitar l’ús aristocràtic, el cert és que, pels aristòcrates, com l’Estefania de Requesens, En Roderic de Borja, Isabel de Villena o En Cristòfor de Cardona, per citar tan sols quatre exemples propers en el temps que tractem, el de del cognom va íntimament lligat a la ciutat d’on procedeix el llinatge. En aquest cas, Requesens, Borja, Villena o Cardona. I, si, consegüentment, En Llàtzer es deia «de Tormes» a imitació d’aquests nobles, baldament fos de forma satírica, és que, més que d’un riu, ens tornaríem a trobar davant d’una vila o municipi. I, atès que això no es dóna mai per a cap Tormes en la geografia castellana, el Tormos valencià —el municipi de Tormos— se’ns presenta novament com a clau i desllorigador de la procedència del jove pigall i protagonista del llibre.

A més a més, i en addició, d’una lectura atenta i acurada del text mai no es pot inferir que ni els pares, ni la mare ja vídua d’En Llàtzer, hagin viscut a Salamanca. Aquesta ciutat només hi és citada com de passada, i efectivament el protagonista només hi va estar d’esquitllentes, tal com exposa nítidament el text: «Como estuvimos en Salamanca algunos días, paresciéndole a mi amo que no era la ganancia a su contento, determinó irse de allí»[159]. I acte seguit se’ns diu que «salimos de Salamanca»[160]; fet que torna a corroborar més endavant, car l’autor hi assegura que, «cuando salimos de Salamanca, su motivo fue venir a tierra de Toledo, porque decía ser la gente más rica»[161].

Queda clar, doncs, que a Salamanca En Llàtzer no hi va viure mai, sinó que tan sols s’hi va detenir uns dies. Amb tot, hom podria dir que els fets no van anar ben bé així, car Salamanca era la ciutat on En Llàtzer ja vivia, però que tan sols hi van passar, juntament amb el cec, «alguns dies». Jo no ho crec. La meva argumentació ve, alhora, ratificada per la Segona Part anònima, que es va imprimir el 1555 a Anvers. Per En Manuel Ferrer-Chivite, aquesta continuació és «una obra molt menystinguda, per no dir desconeguda, de la crítica, i que, això no obstant, és indispensable per a una comprensió total i definitiva d’aquest Lazarillo del ’54»[162]. En un intent, doncs, de continuar la història original, si bé dotant l’obra ja d’un sentit nou, l’autor ens descriu les aventures d’un Llàtzer que viu —pel que es vol que es desprengui del context— casat a Toledo[163] i que s’embarcarà tot seguit per anar a la conquesta d’Alger[164], el 1541.

La dada que En Llàtzer es va embarcar en l’expedició d’Alger de 1541 és, de tot en tot, crucial, car és universalment sabut que l’estol que es preparava per aquest esdeveniment era fondejat a Palma de Mallorca. En Feliu de la Penya anota que l’Emperador «arribà a Mallorca, on l’esperaven les Galeres i les naus d’aquests Regnes»[165]. L’arribada de l’Emperador en persona, el dia 13 d’octubre, va motivar que se li fes una rebuda solemne. Hi van haver tres dies de festa i el dia 18 es va embarcar. «Cent cinquanta naus sortiren de Mallorca», amb més de 30.000 combatents[166], apunta En Rovira i Virgili.

Consegüentment, em sembla fora de tot dubte que les gestes del nostre heroi es continuen desenvolupant en un context històric cent per cent català. I que si es va embarcar en l’expedició d’Alger, com diu nítidament la novel·la, es que s’havia de trobar a Mallorca.

Després d’un cúmul infinit d’aventures per mar i terra, convertit en tonyina, En Llàtzer, finalment, recupera la forma humana i torna a Toledo[167]. Llavors, l’autor fa dir al protagonista: «Estando ya algún tanto a mi placer, muy bien vestido y muy bien tratado, quíseme salir de allí do estaba por ver a España y solearme un poco, pues estaba harto del sombrío del agua. Determinando a dó iría, vine a dar conmigo en Salamanca, a donde, según dicen, tienen las ciencias su alojamiento»[168].

És a dir, que fart de les aigües marítimes de Toledo, En Llàtzer decideix anar a Salamanca, no pas per tornar a casa, sinó per distreure’s de la mar. Seria molt estrany que si el protagonista s’hagués criat en aquesta ciutat, i el fet, a la primera edició, fos sabut de tots els lectors, el continuador, en canvi, no tan sols no ho sabés, sinó que tingués plenament assumit que no hi havia estat mai. Això també explicaria que no en conegui la universitat, i que tan sols en parli d’oïdes, com es desprèn explícitament del text. I, com a colofó, l’autor ens consigna, més endavant, que, un cop a la universitat, el van fer defensar unes conclusions[169]. Aleshores, «antes de parecer yo en medio, quisiéronme vestir según era la usança dellos, pero Lázaro no quiso, porque, pues era extranjero, y no había profesado en aquella universidad, no se debían maravillar, sino juzgar más según la doctrina (pues que tal era esta), que no según el hábito»[170]. D’on cal inferir-ne que, si En Llàtzer no era de Salamanca i a Castella era tingut per estranger, és que ni va néixer en aquella ciutat, com ens volien engalipar les edicions castellanes de 1554, ni, evidentment, tampoc no era castellà. I, en conseqüència, cal deduir que el nom del municipi on vivia amb la seva mare i on va conèixer el cec, ha estar esborrat premeditadament del text.

Si, com sembla, per tant, prou evident, la Salamanca de la segona edició del llibre fos tan sols un nom, interpolat al text, en substitució d’una ciutat valenciana, que hauria d’haver constat en l’original perdut, potser els episodis que s’hi relaten tampoc no hi van escaure. Aquest és el cas del fragment en què el cec convida En Llàtzer a escoltar la remor que se sent dins del bou de pedra del pont de Salamanca i que, en fer-ho, aquell li acaba etzibant una trompada monumental contra l’animal. Doncs, bé: per l’Eugenio Alonso, «alguns esdeveniments estan presos de la tradició popular, com, per exemple, el calbot d’En Llàtzer contra el bou de pedra del pont de Salamanca»[171]. Per la María Rosa Lida, la patacada del bou de Salamanca és «el primer motiu folklòric que trobem al Lazarillo, encara que no tingui res a veure amb el conte folklòric»[172]. Segons l’Ángel González, es tracta d’«una burla senzilla i elemental, que en quasi tots els pobles d’Espanya practica encara la quitxalla, i que ben segurament practicarien els nanos del segle xvi i els dels segles anteriors»[173]. I afegeix, com a exemple: «A Conca, a les penyes abruptes de la baixada de les Angústies, hi ha un lloc marcat amb una creu gravada a la pedra; se sol convidar la canalla que escolti una música especial que s’hi sent; i si l’individu és tan ingenu que cau en la temptació d’apropar-hi l’orella, rep una trompada contra la pedra»[174]. Per En Riquer, encara, «es tracta d’un tipus de burla que, com a joc infantil, es troba a totes les èpoques i en tots els països»[175]. I, molt probablement per això mateix, l’Amèrico Castro creia, alhora, que «no fou a aquests bous als quals En Llàtzer s’arrambà»[176].

A manca de més informació sobre la Salamanca de la primera meitat del segle xvi, no puc assegurar categòricament que aquest bou de pedra no existís a l’entrada del pont. El que sí que és absolutament cert és que al segle xix no se’n tenia cap rastre, la qual cosa va fer que, al 1954, tal com advera En Rico, aprofitant «el quart centenari del Lazarillo, el bou en qüestió fou reposat, ara sobre un pedestal, al seu antic lloc, a l’entrada del pont romà»[177]. Però el que no sabem és si fou reposat perquè antigament —vull dir històricament— hi havia estat, o simplement perquè el text del Lazarillo ho contemplava i només hi va ser emplaçat literàriament.

La novel·la també exposa que En Llàtzer va néixer en un riu, perquè «mi padre, que Dios perdone, tenía cargo de proveer una molienda de una aceña, que está ribera de aquel río, en la cual fue molinero más de quince años»[178]. Doncs bé: esperonat per En Joanjo Albinyana, vam fer una visita a Tormos, el dia 31 d’agost del 2006, amb la seva esposa, Marisa Garcia, en cerca de dades. I un dels veïns a qui vam demanar per les sínies de la vila, ens va respondre: «Fins fa molt poc, encara funcionaven tres sénies a Tormos, però abans n’hi havia hagut moltes més». Amb la qual cosa la possibilitat que el Llàtzer literari estigués inspirat en aquesta vila, guanya una nova versemblança, sobretot perquè, com reconeix En Pascual Madoz, al 1849, Tormos encara tenia «un molí fariner que només mol en anys de pluges abundoses»[179].

El text parla alhora de Tejares (on, com hem vist, van néixer els pares d’En Llàtzer), que és un topònim que es pot relacionar amb Teulada, vila que es troba a tocar de Tormos. Tot porta a creure que, en traduir aquest nom en castellà pel de Tejares, i cercant un lloc a prop del Tormes, en tant que traducció castellana del topònim original, el copista es va veure en la necessitat imperiosa de situar l’acció al costat de Salamanca. Però, acte seguit, i atès que els fets no hi quadraven, fa anar directament En Llàtzer cap a terres toledanes amb un propòsit que intueixo relacionat amb el fet de fer coincidir el nom de la vila de Sagra amb el de la zona de La Sagra que apareix a la novel·la. Això explicaria novament el contrasentit textual que el cec i En Llàtzer marxessin de Salamanca, vila notable, amb universitat concorreguda, i on la mare d’aquest es guanyava ja la vida[180], perquè, segons el nen, li va semblar «a mi amo que no era la ganancia a su contento»[181], i que, en lloc d’anar directes a una bona ciutat, com Àvila —que tenien ben a prop—, o Zamora o Valladolid, —que no eren gaire més lluny—, o Medina del Campo —famosa per les seves fires multitudinàries—, o, fins i tot, Madrid o Toledo, o qualsevol altra gran ciutat del regne de Castella, fessin cap a unes zones tan allunyades com La Sagra[182] i la Manxa[183], i que només s’instal·lin a Toledo al final del seu periple. I el que més em sorprèn és que, tenint Àvila de camí forçós cap a Almorox i Toledo, ni s’hi deturessin, ni s’esmenti de passada.

No sembla, doncs, que aquesta terra de promissió on havien d’anar, perquè el cec «decía ser gente más rica, aunque no muy limosnera»[184], es pugui identificar de cap de les maneres amb La Sagra, llevat que tota la ubicació geogràfica respongui al fet d’equiparar la vila valenciana de Sagra amb aquest difús —a la novel·la— territori castellà d’idèntic nom. Llavors, si com indica En Francisco Márquez, «els toledans no tenien, pel que es veu, fama d’almoiners»[185], i el text exposa sense cap mena d’embuts que la gent d’aquella regió on anaven, no eren gaire propensos a donar almoines, quin sentit tindria anar-hi a guanyar-s’hi millor la vida captant, justament, almoines?

Per contra, si en lloc de Toledo, ens adonéssim que el text primigeni podia fer referència a València, tot prendria ara sentit, car era un tòpic de l’època que la ciutat del Túria era, com Barcelona, una terra d’hospitalitat i caritat abundoses i pròdigues. Així ho expressa En Jeroni Yàñez, a la novel·la El donado hablador, del 1624, car, per ell, ben bé un segle després d’escriure’s el Lazarillo, encara «és València terra de gran caritat i de grans almoines, virtut que desterra la ira i l’enuig de Déu per no castigar els pecadors i els delictes que es cometen en aquell regne»[186].

Efectivament: cada vegada va prenent més cos aquesta nova identificació i ara ja podem aparellar La Sagra (inexistent com població a Castella) amb el municipi de Sagra. Al Cinquè Tractat se’ns diu que En Llàtzer va entrar a servir un butllaire i que aquest, «en un lugar de La Sagra de Toledo había predicado dos o tres días haciendo sus acostumbradas diligencias»[187].

L’Eugenio Alonso, curador de l’edició, s’apressa a aclarir, en una nota a peu de pàgina, que La Sagra és «una regió al nord-oest de la província de Toledo, al límit amb Madrid»[188]. Per tant, és evident que a Castella, hom hi parla d’una regió. Però, en canvi, el text del Lazarillo ho desmenteix obertament, perquè tot seguit, el narrador especifica que, com que no li havien agafat cap butlla ni semblava que tinguessin intenció de fer-ho, el butllaire, sense més preàmbuls, «se acordó de convidar al pueblo para otro día de mañana despedir la bula»[189], sense que aquest poble en concret hagi estat esmentat amb antelació, la qual cosa vol dir que ha estat suprimit deliberadament, perquè revelava la situació real on s’esdevenien els fets novel·lats en el text primigeni.

Com a prova del que dic, l’autor corrobora, unes línies més endavant, que són en un municipi amb tots els ets i uts: «Finalmente, que los del pueblo, viendo que no bastaban a ponellos en paz, acordaron de llevar el aguacil de la posada a otra parte»[190]. És ben obvi, doncs, que els personatges de l’acció no es troben en cap regió, sinó en un vila determinada i concreta, que compta amb agutzil propi, però que el nom de la qual ha estat suprimida del relat i permutada, en la nova edició castellana, per la zona toledana de La Sagra.

A més a més, em sobta molt que l’acció passés al nord de Toledo, per quant a l’inici del Tractat, el novel·lista escriu que el butllaire, en els llocs on havia de presentar la butlla, «primero presentaba a los clérigos o curas algunas cosillas, no tampoco de mucho valor ni substància: una lechuga murciana, si era por el tiempo, un par de limas o naranjas, un melocotón, un par de duraznos, cada sendas peras verdiniales»[191]. Si, per tant, el paràgraf ens transparenta immediatament que, quan era temps, el butllaire pagava amb un enciam murcià, és que l’acció s’ha de situar forçosament en algun paratge dels environs de Múrcia, i en zones de conreu de llimones —anomenades limas al text, tal com s’esdevé amb les llimes valencianes—, taronges, préssecs i peres. Per això mateix, En Calero ha observat de forma diligent: «Hi ha més coses al Lazarillo relacionades amb València. Al final de l’obra són citades les seves fruites característiques»[192]. Però més múrriament ho ha detectat l’Azorín, que tal com feia amb el problema de les conserves, i relacionant-lo directament, també apuntava que aquest cas presentava «un problema de psicologia novel·lística», car «passarà el mateix amb les taronges i l’enciam murcià»[193]. Per això, en l’altre article seu que vinc glossant, no es pot estar d’anotar, admirat: «A l’aventura del butllaire (expenedor de butlles), se’ns diu que el butllaire per tenir propicis els capellans, els regala alguna taronja. D’on [treu] les taronges? Sol regalar-los també qualque enciam, i murcià. Un enciam portat de Múrcia? Qui escriu aquest llibre? On s’escriu?»[194].

En conseqüència, si, com exposa la novel·leta de forma velada, som prop de Múrcia i el butllaire paga amb enciams del temps d’aquesta regió i amb fruita valenciana, no costa gaire d’imaginar que els protagonistes, com sospitava l’Azorín, no es poden trobar mai dels mais a tocar de Madrid, sinó que han de ser forçosament en terres de les comarques més meridionals del llavors Regne de València, on, a més, hi ha la vila de Sagra, exactament al costat de la de Tormos.

Tots aquests pobles esmentats i comentats fins aquí estan molt a prop els uns dels altres i configuren un mateix espai geogràfic valencià, que es vindria a arrodonir amb una nova duplicitat: la de «el mesón de la Solana», que apareix a la novel·la[195], amb el Castell de la Solana. Ara mateix, amb les dades que tinc, només puc posar de relleu la semblança toponímica, sense aprofundir en res més. Però em sembla prou significatiu que, a tocar de Sagra i Tormos, i separant-los de Teulada, hi hagi la serra del Castell de la Solana, amb les restes de l’antiga fortificació del Castell de la Solana, el terme castral del qual comprenia els municipis d’Alcalí, Xaló i Llíber[196], no gens distants de Tormos i Sagra. Quedi aquí la dada per si mai algú l’aprofitava de cara a eventuals recerques futures.

I, encara, hom pot conjecturar que la «vila del Duc»[197] que hi ha a prop, hauria de ser la vila ducal de Gandia. Segons l’Armand de Fluvià, el ducat de Gandia va ser concedit «el 1339 a Alfons d’Aragó i de Foix (Alfons de Gandia i de Foix), segon senyor de Gandia, que fou succeït pel seu fill Alfons de Gandia i Arenós»[198]. El municipi, també, com la vila que l’obra ens descriu, és fortificat, té un riu i unes voltes (arcades o portals) on En Llàtzer i el cec s’arreceren de la pluja.

Fixem-nos-hi. Segons el text, «otro día salimos por la villa a pedir limosna, y había llovido mucho la noche antes; y porque el día también llovía, y andaba rezando debajo de unos portales que en aquel pueblo había, donde no nos mojamos»[199]. I més endavant, en voler tocar el dos de la vila, abans que el riu baixés més ample i no el poguessin travessar, l’autor hi insisteix: «Yo, que vi el aparejo a mi deseo, saquele de debajo de los portales»[200]. Dada que s’adiu a la perfecció amb la plaça principal de la vila de Gandia, que és tota porxada. I amb els rius que hi passen a tocar, que són el riu d’Alcoi i la Vernissa.

Pel que fa al fet que es tracti d’una vila fortificada, l’autor ens diu que En Llàtzer, en abandonar el seu amo, després de fer-lo saltar contra un pal de pedra i deixar-lo estabornit a terra, «en poder de mucha gente que lo había ido a socorrer», especifica que «tomé la puerta de la villa en los pies de un trote»[201]. És a dir que si la vila té una porta, per on En Llàtzer surt de la ciutat, és que som davant d’una vila fortificada, talment com era Gandia, que va ser emmurada el 1305 per ordre de Jaume II[202].

Si realment, com jo conjecturo, la vila ducal fos Gandia, i el rerefons de l’obra fos d’ideologia agermanada, hi hauria ara la possibilitat de relacionar l’episodi del cec, que queda estabornit i burlat per En Llàtzer en el moment que aquell volia creuar el riu, amb l’episodi de la derrota de les tropes dels nobles i del virrei Hurtado de Mendoça també a Gandia, a la batalla del riu Vernissa[203], el dijous, 25 de juliol del 1521[204]. És només una hipòtesi. Però no deixa de ser desconcertant la semblança entre els dos fets, si es donaven allà mateix. El text, a més a més, per raó dels retocs i les retallades, és embullat, perquè, primer, diu que són a sota d’uns portals[205]; després, que han de travessar un riu i cap allà En Llàtzer mena el cec, per fer-l’hi saltar i passar a peu eixut[206]; però, acte seguit, el pigall ens assabenta, que «saquele de bajo de los portales y llevelo derecho de un pilar o poste que en la plaza estaba»[207]. Però tota la ficció dels esdeveniments és fer creure al cec que són sobre un riu. És a dir, que el mosso treu el cec de dins de la ciutat per portar-lo fins al riu. I per això, En Llàtzer li diu «Tio, este es el paso mas angosto que en el arroyo hay»[208]. És a dir, que d’una o altra manera, l’acció se situa a la vora mateixa del riu.

En Guillem Català de Valeriola, testimoni presencial dels fets, ens objectiva que els agermanats s’havien plantat davant de la vila i l’exèrcit «se havia aposentat en lo lloch de Palma, no una llegua de Gandia»[209]. Llavors, el comte d’Oliva i el duc de Gandia van fer ajuntar consell al palau ducal, on s’estava el virrei i «esforçaren que lo virrey devia lo endemà pelear, dient que hera gran vergonya que los agermanats los fossen venguts darrere y los tinguessen encorralats en Gandia, aprés de haver combatut a Corbera y pres lo castell de Xàtiva, y tanbé dien que no·s podia donar bon conte al rey ni a l’emperador si no peleaven. Avertiren al virrei que los agermanats no tenien ninguna gent de a cavall y ells sí y molt bona, y que s’havia de pelear en servici de Déu y del rey y en defensa de la pàtria y que no·s podia fer altre. E lo virrey respongué: “Plega a Dios que en buen ora sea esta batalla y quedemos vencedores d’ella”»[210]. L’endemà «lo virrey, Don Diego Hurtado de Mendoça, manà que ixquessen les banderes de infanteria, axí de moros com de cristians»[211]. I va fer tocar les trompetes per tota la vila i «començaren a·ixir tots los que estaven ab lo virrey»[212] a fora vila, on «lo virrey ab la gent, en vista dels agermanats, féu hordenar la batalla»[213]. Les tropes agermanades es van disposar en dos esquadrons. En Català de Valeriola és ben explícit a relatar que «lo hu venia a la vora del riu»[214], lloc precís on va tenir lloc la desfeta de l’exèrcit virregnal. Veiem, doncs, que els fets són quasi paral·lels, per no dir idèntics: el pigall, davant de la dificulat de la pluja, convenç el cec perquè surti de la ciutat i l’estaborneix fent creure que era a la vora del riu. I ara mateix acabo de mostrar, com també el virrei és convençut perquè, davant del setge a què el sotmeten els agermanats, surti de la vila. Ho fa i és derrotat a la vora del riu Vernissa.

La Gran Enciclopèdia Valenciana ens descriu el virrei Hurtado com un dels responsables de l’extensió generalitzada de la revolta dels agermanats. I ens assegura que «davant de la disjuntiva generada per les reclamacions, en un primer moment, pacífiques dels representants de la germania i la temptativa monàrquica de neutralitzar la rebel·lió, l’actuació de Mendoza va ser massa rígida i, moltes vegades, indecisa. La seua intransigència va convertir el conflicte en un enfrontament bèl·lic innecessari». També se’ns consigna que un cop se li va adherir a la causa el seu germà, el marquès d’Atzeneta, el virrei va fer un tomb radical «cap a una actitud repressora. El virrei no va escoltar l’últim intent negociador i va exigir la dissolució del Consell dels Tretze, la dimissió dels Jurats i, en definitiva, l’abandó de la lluita. Aquestes mesures van provocar l’alçament en armes dels agermanats»[215].

Segons En Juan Perales, «menys encara s’hauria pogut sostenir el moviment popular i l’organització de les seves hosts armades si el virrei i capità general del regne, Diego Hurtado de Mendoça, hagués desplegat dots de què, al nostre parer, mancava. Ni com a general, ni com a governador, ni sota cap punt de vista que se l’examini, no trobem en aquell personatge res més que un home vulgar, sense dots militars i sense capacitat governativa. Des dels seus primers passos en el virregnat de València, fins a l’acabament de la Germania, no hi trobem res que mereixi els elogis de la història, com tampoc mai no meresqué els aplaudiments dels seus coetanis»[216]. Parer que ve sostingut per l’opinió d’En Garcia Càrcel, pel qual, «les primeres iniciatives respecte a la preparació de la guerra foren preses pel virrei, que, malgrat les recomanacions del rei, pel juny del 1520, en què li demanava flexibilitat, llançà des de Dénia, a l’estiu del 1520, una campanya proselitista», a l’ensems que «convocava “host i cavalcada” i ordenava que els nobles s’armessin»[217].

Per tant, som davant d’un polític intransigent en la seva actitud, nul com a governant i com a militar, encegat per tirar endavant unes mesures, alienes a tota negociació política, que contravenien les ordres de l’Emperador, i abocades radicalment a la repressió. No hauria de ser estrany, que aquest encegament, hagués pogut donar, en el camp literari, on la ficció i la realiat s’entrecreuen, la figura d’un cec, que tracta a cops i amb crueltat també el seu pigall i que l’ajuda a prendre consciència del món a base de maltractaments. Si En Llàtzer representés un agermanat, o la consciència agermanada, ara tindria molt de sentit el que ell mateix ens diu, després de la primera patacada que rep del cec: «Desperté de la simpleza en que, como niño, estaba. Dije entre mi: “Verdad dice éste, que me cumple avivar el ojo i avisar, pues solo soy, y pensar como me sepa valer”»[218]. Sobretot perquè, segons En Garcia Càrcel, hi havia l’opinió que el germà del virrei, era un «ensibornador de les gents senzilles», que, a l’inici de la revolta, «adoptà actituds de certa connivència amb els agermanats. La seva presència a València durant la pesta del 1519, [i] la seva demagògia verbal atreien les simpaties de la ingenuïtat popular»[219]. L’organització de la revolta agermanada, després de la negació del virrei a solucionar el conflicte per la via diplomàtica, era un fet. I un fet va ser que l’exèrcit virregnal va ser vençut a Gandia per les tropes que comandava el capità agermanat Vicent Peris[220].

També, des d’un pla lingüístic ara seria perfectament entenedor que el personatge central de l’obra, si verament representava el poble derrotat valencià, es digués Llàtzer. És cert que té unes connotacions bíbliques irrenunciables que tot estudiós del llibre ha sabut veure. Però no ens hauríem de voler quedar amb la sonsònia suada que el nom d’En Llàtzer estaria relacionat amb el conegudíssim leprós de l’Antic Testament. Entre d’altres coses, perquè el Llàtzer de la novel·la no és un leprós, ni un empestat, ni un malalt qualsevol. Llavors ens queden les altres accepcions. En català, tenim també l’expressió ser un pobre llàtzer, per indicar «un infeliç, un pobre home»[221]. Però encara n’hi ha una altra, que s’ajusta molt més a l’àmbit sociopolític que podria simbolitzar el pigall, i que és quedar com un Llàtzer o fet un Llàtzer i que vol dir, ni més ni menys, «en estat molt lamentable, sobretot ple de ferides o contusions»[222]; descripció que no correspondria tampoc amb el protagonista, ni a l’època de minyó ni a la d’adult, però que és un retrat exacte del poble valencià durant i després de la guerra. Però també s’hi avindrien d’altres derivats del nom, com és ara llatzerar, sinònim de lacerar (afligir amb extrema pena)[223], llatzerat (afligit, ple de mals), llatzèria (misèria extrema) o llatzeriar (nafrar, fer gran dany)[224], que descriuen amb una minuciositat extrema tant l’estat d’ànim dels agermanats vençuts com la situació real d’un país en plena postguerra.

Fins i tot, hi ha la possibilitat que el virrei Hurtado i el seu germà s’hagin pogut fondre, alhora, en el mateix personatge del cec, car aquest, en l’intent de saltar el riu, «da con la cabeza en el poste, que sonó tan recio como si diera con una gran calabaza, y cayó luego para atràs, medio muerto y hendida la cabeza»[225]. I és sabut que el Marquès d’Atzeneta, «intervingué en defensa del reialistes durant la guerra de les Germanies, i va ser ferit al cap el 22 de febrer del 1523, a l’atac de la casa del cap dels agermanats Vicent Peris»[226]. Doncs bé: no hem d’oblidar que, segons la novel·la, En Llàtzer es diu González Pérez, car és «hijo de Tomé González y de Antona Pérez»[227]. I Pérez és la perfecta traducció castellana del Peris valencià, tal com ho podem observar en algun escrit coetani, com la relació que en va fer En Joan de Molina, al 1522, on parla d’En Vicent o Viçent Pérez[228], o les mateixes descripcions dels fets que recull el Llibre d’Antiquitats, que, bo i ser escrites en català, també l’anomenen Pérez[229].

Ultra aquestes múltiples concomitàncies entre la història i la literatura, no hauríem de perdre de vista que l’autor del Lazarillo ens declara que les coses que explica, «a los que no ahondaran tanto, los deleite», i que tan sols «alguno que las lea halle algo que le agrade»[230]. És a dir, que si el llibre delecta o complau, és perquè no s’ha aprofundit. I que només hi trobarà sentit algun lector molt concret. L’autor ens està recordant, a parer meu, que som davant d’una narració en clau, plenament codificada, on hi ha descrits uns fets per distreure i delectar, i uns altres de més profunds, per trobar-hi sentit. I a vista de les revelacions que vinc mostrant sobre la revolta agermanada, no m’estranyaria gens que se’ns estiguin donant pistes per interpretar aquella sublevació popular sota un llenguatge simbòlic, amb fets camuflats de versemblança i extrets, molts d’ells, de la tradició oral o folklòrica. Deixo aquí aquestes indicacions per si de cas.

El conjunt de dades que he aplegat fins aquí, i que emmarcarien l’acció a l’antic Regne de València, donaria ara sentit ple al fet que En Llàtzer ens assegura en diverses ocasions que el seu següent amo, l’escuder, era un estranger de Castella. Anem, doncs, de nou, al text. Diu el narrador: «Des del primer día que con él asenté, le conoscí ser extranjero»[231]. I més endavant puntualitza: «Díjome ser de Castilla la Vieja y que había dejado su tierra»[232].

Ser estranger, per descomptat, no vol dir ser d’una altra ciutat. Ni ara ni al segle xvi. Les lleis ho deixaven clar i hi havia, fins i tot, una regulació jurídica molt precisa. En Cobarruvias ho indica ben clarament al seu diccionari, ja al 1611: «Cerca del año mil y trecientos y veintinueve se tuvieron cortes en Madrid, y una de las leyes que se establecieron en ellas fue que no se admitiessen estrangeros a los beneficios, y lo fueron confirmando los reyes y admitiéndolo la Sede Apostólica, a suplicación suya como consta de la ley 14, tít. 3, del primer libro de la Nueva Recopilación, y las que se le siguen»[233]. I acaba la definició del mot, especificant que «estrangería, [es] aquella qualidad y condición de ser uno estrangero y de otro reyno»[234]. Llavors, com un escuder de Valladolid podia ser estranger a Toledo, si ambdues ciutats formaven part del regne de Castella? I el rei de Castella, malgrat totes les argúcies literàries que hom l’hi ha volgut endossar, fins i tot, amb pàtina jurídica, fent-lo també alhora, en la documentació, rei de Toledo, de Lleó, de Granada, de Galícia, de Múrcia o —per no fer-me més prolix— de Sevilla, era tan sols i únicament, des de la perspectiva del dret, rei de Castella i prou, perquè tota la resta de regnes —al contrari del que s’esdevenia a la Nació catalana— no tenien cap realitat jurídica legal. I per tant, un castellà no era estranger a Toledo, ni a Granada, ni a Sevilla, ni a Lleó.

Per això, doncs, la badada dels crítics en aquest aspecte del relat és monumental i injustificable. És clar que també, atesa la credulitat amb què s’han aproximat a la novel·la, és comprensible. Però, a hores d’ara, i sobretot, a vista de les ponderacions textuals i de translació geogràfica que vinc exposant, no hi ha cap mena de disculpa jurídica per confondre, com han fet quasi tots els entesos, un estranger amb un veí d’una altra ciutat.

La novel·la diu, sense cap mena de terbolesa conceptual, que En Llàtzer s’adona que el seu amo és «estranger». I, un estranger, tant llavors com ara, és una figura definidíssima i precisa en qualsevol mena de compil·lació del dret públic o institucional. Ja he mostrat el parer d’En Cobarruvias. Ara, per acabar-ho de tancar, em complac a treure a col·lació l’opinió d’En Dou i de Bassols, recollida a les seves Institucions del Dret Públic i General d’Espanya, del 1800. Puix, segons ell, «entenem, doncs, per home natural d’un regne, el qui per haver-hi nascut o ser-hi domiciliat, amb les prevencions i condicions posades per llei, per carta de naturalesa o d’altre títol o motiu aprovat, té el dret que diem de naturalesa, i frueix de tots els furs, accions i comoditats de què gaudeixen comunament els naturals, amb exclusió dels estrangers»[235]. És a dir: un estranger, segons el dret públic espanyol, és l’antítesi d’un natural. I, com a tals estrangers, eren exposats a un seguit de prohibicions: no tenien dret a beneficis[236], els era interdit el comerç amb les Índies[237], no podien exercir certs oficis[238] i, només en alguns casos, se’ls atorgava carta de naturalesa[239]. Sovint, ni casant-se amb una natural no perdien la condició d’estrangers, i no els era permès extreure cabals del regne[240]. Fos com fos, amb els matisos que es vulgui, la categoria d’estranger era ben explícita i coneguda i regulada, com veiem, per la llei. I no ens ha de dur a cap confusió a l’hora d’interpretar correctament el paràgraf de la novel·la, encara que fins avui hagi semblat improcedent o estrafolari. O, simplement, impensable.

A Castella, un català, per això com era d’un altre regne, hi era considerat estranger. I a l’inrevés: un castellà era estranger en qualsevol dels regnes de la Nació catalana. I això va ser així fins al 1716, en què el Decret de Nova Planta va eliminar les prohibicions d’estrangeria dins el territori de la mateixa monarquia hispana[241], reforçat pel decret de Felip V del 7 de juliol de 1723, segons precisa En Dou i de Bassols[242]. Per tant, si l’escuder és estranger en el lloc on s’esdevé l’acció és que, o bé ell no és castellà; o, si ho és, com tot sembla indicar explícitament al text, els fets no podien passar mai dels mais a Castella.

En efecte, l’amo a qui Llàtzer serveix en el decurs del Tercer Tractat fa tota la impressió de ser un perfecte hidalgo castellà. Segons la Rosa Navarro, «l’escuder és un exemple perfecte d’hidalgo viejo de Castilla la Vieja»[243], que pateix per l’honra i l’honor, que «amb l’aparença enganya tot el món» i que «per raó del seu llinatge no pot treballar, encara que es mori de fam, excepte per servir a un gran senyor»[244]. Per això mateix, En Rico especificava que, «a Valladolid, d’on procedia el nostre escuder, la vuitena part de la població era hidalga»[245]. En Jordi Nadal, que ressegueix el padró castellà del 1542, n’amplifica la visió: «A Astúries i Lleó els hidalgos eren tan nombrosos com els tributants; a Burgos, en sumen la quarta part; a Zamora, la setena; i a Valladolid, la vuitena; la desena, a Toro, Àvila i Sòria; la dotzena, a Salamanca, Madrid, Toledo, Guadalajara, Cuenca, Jaén, Còrdova i Granada; i la catorzena a Múrcia i Segòvia»[246]. I, és clar, «si recordem que l’atribut essencial de la hidalguia és ara l’exempció de les càrregues personals»[247], En Nadal s’adona que, «sumada l’exempció fiscal de la hidalguia a la seva aversió al treball»[248] i descomptant-ne la xifra ja tan minvada d’actius personals, l’economia de castellana no podia pas ser cap potència especial, per més or que vingués d’Amèrica, si és que entrava —cosa que jo nego, almenys per als primers decennis— per Castella[249]. Per la qual cosa qualifica la hidalguia de «“veritable malaltia nacional” dels segles xvi i xvii»[250].

Així mateix, En Piñero està convençut que «la crítica de l’honra en el llibre es polaritza, en especial, al tractat iii. En Llàtzer, que ha anat descobrint, en un procés de desil·lusió, els topants de l’ànima de l’escuder, maleeix la negra honra que infla i sosté aquest hidalgo»[251]. I rebla: «Per mitjà del seu personatge, l’autor critica el sentit que té l’honra per aquella societat»[252]. Idea que ve corroborada pel parer de l’Antonio Rey, que està convençut que «el pigall és un antiheroi que encarna l’antihonor»[253].

És a dir: tenint en compte que el personatge és un estranger de Castella, no és gens abstrús ara veure com l’episodi és una burla subtil a la hidalguia castellana, en la línia que, més endavant, també prendrà En Miquel de Servent, o Cervantes, en agafar el Quixot com a símbol de l’alienament castellà i fer-ne la pedra de toc de la crítica ferotge a Castella. Aquest personatge no és res més, com deixa prou explícit el títol de l’obra —El Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha[254]—que un hidalgo castellà: un sonat. Com a folls són descrits de tant en tant els castellans a la literatura catalana. Així, al Col·loqui de Dames, d’En Ferrandis d’Herèdia, del 1524, una senyora valenciana repta una de les seves criades castellanes, perquè tot i pobra és tan arrogant com presumptuosa:

Com vos allargau, Guzmana,

poc a poc vos sobreixiu;

com se nota que teniu

la llengua ben castellana!

Vés, mai, la vilana porca,

estos castellans orats,

presumint sent uns pelats,

més que Rodrigo en la forca[255].

I la crítica a Castella i a una hidalguia plena de tanta honra com de misèria és un tòpic que trobem sovint també a la literatura política catalana. Per això mateix, l’Azorín, escrivia sobre aquest personatge concret de la novel·la que «no hi ha a la nostra literatura un tipus, una creació —per sobre del Quixot— que millor sintetitzi i retrati l’essència de Castella»[256].

Arribats aquí, tot sembla indicar que l’àrea en què s’esdevindrien els fets va ser en aquest espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal i En Llatzeret també arriba a una «villa del duque»[257]. Molt possiblement hi hauríem d’afegir Tàrbena, encara que no formés part de l’itinerari del llibre, perquè a l’amic i editor Josep Maria Orteu, en visitar-la aquest agost del 2006, i havent dinat a Casa Pinet, el propietari del restaurant li va explicar l’acudit del cec i del llatzeret, que, per les ressonàncies i gran semblança, ha identificat amb una mena de relicte de la història del Lazarillo. Segons l’Orteu, es tracta de la llegenda d’un «cec que amb el seu llatzeret van decidir [prendre] “una cullerada tu, una cullerada jo”; però el llatzeret li girava la paella de forma que quan hi posava la cullera no agafava res. El cec, que no hi veu, però hi sent molt bé, quan el llatzeret gira la paella, li para en sec i li diu: “Para, que està bé, que on n’hi menja un n’hi mengen dos”». La facècia és transcendental, perquè ens remet a un estadi de la tradició oral, o a un fragment recordat en la memòria popular de la història d’un llibre desaparegut, que no recull en cap moment la versió castellana del Lazarillo. I que l’Orteu, en comentar-me’l, m’ha activat a escriure aquest estudi. La qual cosa s’avindria ara amb les conjectures d’En Rico, car aquest escriu que «sempre he tingut el pressentiment que, en algun moment, el Lazarillo pogué prendre la forma de llibre de cordill»[258]. I faria encara més sentit si, com exposa En Fernando Lázaro Carreter, la idea inspiradora de diversos tractats del llibre, «l’autor la trobava ja elaborada com a conte popular»[259], perquè, a la novel·la es fa evident «el designi d’aprofitar motlles tradicionals»[260]. I conclou que el Lazarillo «està solcat per línies folklòriques inqüestionables» i que «els hàbits tradicionals de l’autor es mostren en l’arreplec d’anècdotes i facècies de curs general»[261].

Aleshores, si Tormes fos Tormos, La Sagra fos Sagra i la vila ducal d’Escalona, la vila ducal de Gandia, Toledo no podria ser res més que València. I tan sols ens restarien per identificar Almorox, de camí cap a Gandia, i Torrijos i Maqueda, a les portes de València. Si ens guiéssim per un desdoblement fonètic o gràfic, es podria aventurar que Almorox fos Almúnia; Maqueda, Massanassa, i Torrijos, tal vegada, Catarroja. Però el camí de Gandia, En Llàtzer també el podria haver fet per Pego i Oliva o per Dénia. I tan sols l’aportació de noves proves documentals relacionades amb el text de la novel·la —com és ara esbrinar on és la famosa parròquia de la Magdalena o qui és el seu Comanador, que apareix al Primer Tractat; o qui hi ha darrere el famós arxipreste de Sant Salvador, per qui En Llàtzer acabarà pregonant els vins; o qui és el comte d’Arcos—, ens podrà indicar la situació geogràfica exacata. De moment, amb totes les mancances inherents al text, em complac tan sols a enumerar els rastres per on es podien haver desencadenat els fets. És cert que En Figueras Pacheco ens innova que el duc d’Arcos i el marquès d’Elx eren la mateixa i sola persona. Però, per més voltes i recerques que hi he fet, no ho he pogut contrastar amb cap de les altres fonts, que sempre ens els presenten com dos títols detinguts per dos personatges diferents. Sigui com sigui, si fos cert o contrastable que el duc d’Arcos, en algun moment, també va ser el marquès d’Elx, la referència del Lazarillo ens tornaria a situar al Regne de València, car a l’època de què parlem, aquest era En Barnardino de Cárdenas i Pacheco, que, a més a més, va ser senyor de Crevillent, Asp, Planes i Patraix i que, «amb el marquès de los Vélez reduí els agermanats d’Elx, Crevillent i Oriola (1521)»[262]. Ultra això, encara, segons els germans Garcia Carraffa, Felip II «li confirmà els càrrecs de virrei de Navarra i València»[263].

La localització valenciana, baldament pugui semblar un joc de prestidigitació toponímica, té molta més versemblança que la castellana. En Calero, a l’hora de reforçar l’autoria d’En Vives, escriu: «Es podria pensar que el coneixement de les poblacions en què es desenvolupa l’acció del Lazarillo va en contra d’En Vives. Nogensmenys, un examen detingut indica el contrari; això és, que l’autor del Lazarillo no coneixia personalment els llocs sobredits [de Castella]. Això ho va dir un escriptor que coneixia a la perfecció aquesta geografia, com fou Azorín: «L’autor del llibre no coneix Toledo». També ho defensà un estudiós de la talla d’En J. M. Caso: «Jo tinc dubtes que algú pugui reconstruir Salamanca o Toledo amb les paraules de la nostra novel·la»»[264].

I quant als moviments que En Llàtzer fa entre els pobles de l’entorn toledà, En Calero puntualitza: «En el trasllat d’En Llàtzer entre Escalona i Torrijos hi ha inconseqüències flagrants. La primera és que no va poder recórrer els 24 quilòmetres que separen Escalona de Torrijos en el temps que transcorre entre “mas como la noche se venía i el llover no cesaba” i “antes que la noche viniese di conmigo en Torrijos”. La segona és que, per anar d’Escalona a Torrijos havia de passar per Maqueda: com és que no es quedà en aquesta població si era ja de nit i plovia? I la tercera és que anomena Maqueda lloc i és vila. És clar que l’autor del Lazarillo no coneixia personalment la geografia d’aquell entorn»[265].

D’idèntic parer és En Fernández Álvarez. Aquest, en comentar la fugida d’En Llàtzer, després d’haver fet que el cec s’estampés contra un pal de pedra, comenta: «I tant corregué i amb tantes ganes, que el seu autor ens el posa en un batre d’ulls a Torrijos, cosa increïble, puix havia de salvar més de vint quilòmetres, que, per molt bon camindor que fos, no li havien de comportar menys de tres hores. Més ens omple d’astorament que, en no trobar-se segur a Torrijos, se’n vagi l’endemà a Maqueda, com si s’allunyés més del cec, quan, per contra, retrocedia cap on l’havia deixat mig mort, en mans de gens compassives»[266]. I, més endavant, arrodoneix: «No es pot negar que aquí l’autor anònim ha confós la geografia toledana, ja que hauria estat més raonable que En Llàtzer, en escapar d’Escalona després de la seva malifeta, es refugiés a la primera vila que trobés, camí de Toledo —en aquest cas, Maqueda—, i que, després, sentint-se poc segur, sortís de Maqueda, sempre camí de Toledo, i assolís llavors Torrijos»[267]. Per acabar concloent: «En d’altres paraules, el vaivé que En Llàtzer és obligat a fer entre Escalona, Torrijos i Maqueda, quan el noi es troba sota la por de la venjança del cec, fa dubtar que l’autor del relat visqués llavors a la comarca» o «com si realitzés l’escrit des de molt lluny»[268].

L’engany del retoc no ha estat detectat ni per En Rico, lector escrupolós del text. Mentre En Marcel Bataillon s’interroga si el salt enrere en la ruta no podria ser degut a una «distracció de l’autor»[269] o si simplement es podria tractar d’una «estratègia d’En Llàtzer que vol esborrar la seva traça»[270], En Rico signa a ulls clucs que «Maqueda es troba entre Escalona i Torrjos: En Llàtzer, doncs, ha retrocedit en el seu camí»[271]. O, potser la cosa és molt més senzilla: el Llàtzer literari no sabia on anava, perquè l’autor castellà, amb els canvis, retocs, reubicacions i interpolacions, havia deixat de dominar la geografia que ens descriu. I justament per això, En Bataillon creia que tot plegat era una «estratègia» d’algú per esborrar-ne les traces. I atribuïa la malifeta a En Llàtzer mateix. No era ben bé així. El camuflador no era el pigall. I l’estratègia no era per esborrar les traces: ja s’havien esborrat. L’error de context es donava ara a l’hora de crear un nou espai on fer moure els personatges, lluny del món en què es van moure en la geografia original.

Per l’Eugenio Alonso, «la sensació de realitat que produeix la novel·la es veu incrementada, sobretot, per les concretíssimes referències espacials que hi ha a l’obra i que serveixen de marc dels distints esdeveniments»[272]. Com ell, són diversos els autors que, guiats per l’enorme voluntat de versemblança i realisme del text, han intentat cercar en la geografia castellana els espais corresponents que tan bé descriu la novel·la. La majoria de crítics i erudits han cregut fil per randa, amb una naturalitat escruixidora, que totes les descripcions geogràfiques del text eren reals i que es corresponien amb les viles i ciutats de Castella, sense ni tan sols desvetllar-los el més mínim dubte.

Aquest és el cas, per exemple, d’En Dario Villanueva, que creu que «es pot parlar, a propòsit del Lazarillo, d’una certa evidència «onomasticotoponímica» que, amb gran economia de mitjans i comptant amb la cooperació del lector, posa un escenari precís als avatars vitals i a l’evolució psicològica consegüent del protagonista»[273]. I assenyala que aquesta evidència toponímica i onomàstica «consisteix en la presentació viva i detallada d’una realitat com si la posés davant dels ulls del lector»[274]. També En Blecua, que, ha elaborat un discurs intel·ligent sobre els problemes textuals del llibre i la procedència i fonts de cada edició, per contra, passa de puntetes sobre el conflicte geogràfic, car és del parer que la novel·la «localitza la seva trama en un temps conegut per tots els lectors (Gerba, Corts de Toledo, Carles V), i en una geografia perfectament especificada: Salamanca, Almorox, Escalona, Maqueda, Toledo»[275], i fa referència «als porxos d’Escalona, a la Costanilla de Valladolid i a llocs diversos de la ciutat de Toledo, que l’autor demostra conèixer molt bé»[276].

La credulitat ha fet niu alhora a la ment de la Rosa Navarro, que, a despit de ser una erudita que qüestiona i posa en entredit un gran tou de tòpics admesos de l’obra, assegura que l’autor «situà la vida d’En Llàtzer en escenaris reals: Tejares, Salamanca, Almorox, Escalona, Torrijos, Maqueda i Toledo; perquè el que explicava s’esdevenia en terres de Lleó i Castella»[277].

D’altres entesos fa anys que ja van començar a intuir que, darrere la pàtina de realisme, alguna cosa començava a fer tuf de ficció. L’Amèrico Castro, per exemple, adverava que «el pretès realisme del Lazarillo planteja més d’un dubte»[278]. Estava convençut que «la creença ingènua que la novel·la picaresca només descriu persones i coses tal com objectivament eren és un pur error»[279]. I reblava que, al Lazarillo, «persones i coses hi apareixen com a negacions o enganys il·lusoris»[280]. Però, tot i així, no arriba ni a sospitar que l’itinerari sigui una translació d’un paisatge que no fos el castellà.

Amb tot, uns pocs s’han adonat, com En Calero, que l’obra és plena d’inexactituds i rareses i que l’entorn descrit a la novel·la no lliga quasi mai amb la geografia castellana. I han acabat suggerint que l’autor no podia conèixer els territoris que dibuixava. És clar que no els coneixia! Ni els coneixia ni els podia conèixer. La raó, simplíssima: el text originari no hi feia referència.

Si com jo vindico, la realitat geogràfica era enterament valenciana, la traducció castellana l’havia d’adequar al paisatge que hi ha entre Salamanca i Toledo, però el llibre només pot precisar amb detall el nom de les ciutats, encara que, en algun cas, n’alteri l’ordre i la distància, com acabem de veure. Sobre la resta de descripcions, el traductor es va veure forçat a callar o retallar. Nogensmenys, el fet que En Llàtzer, en una novel·la tan realista com la seva, i tan plena de minúcies, no ens digués absolutament res del seu recorregut, ja va estranyar En Bataillon, que puntualitzava: «En Llàtzer passa en silenci la seva travessia de les serres, les soledats de les quals es presten malament a la mendicitat professional. No trobem ni un sol nom de lloc entre Salamanca i la regió de Toledo, on el captaire va a cercar “gente más rica, aunque no muy limosnera”»[281].

Segons En Fernández Álvarez, l’autor, que, «encara que, sens dubte, coneixia Toledo i la seva comarca, que acaba essent el centre d’acció del relat, hom diria que escriu des de lluny i que confon algunes coses, perquè escriu de memòria. En efecte, tan bon punt fa sortir el cec i En Llàtzer de Salamanca, camí de Toledo, no cita cap lloc d’aquella llarga caminada fins que la parella del cec i el seu guia no han franquejat amplament el Sistema Central»[282]. Aquesta és una part de l’obra on l’Azorín va detectar també una gran raresa de versemblança. Segons ell, «En Llàtzer i el cec caminen a través de la Serra de Gredos, camí de Salamanca a Toledo»[283], que és l’itinerari que el text castellà ens diu que segueixen els protagonistes. I acte seguit, exposa: «el cec porta un gerret de pisa amb vi. Ha de portar també, com és normal, el gaiato amb què es recolza. Portar pels trencacolls d’una muntanya un gerret de pisa amb vi és una mica estrany»[284], car, segons ell, per fer una travessa així, «existeixen les ampolles, les botes, els odres, els gats, on es transporten vins i olis. No hi ha perill que es trenquin»[285]. És evident, doncs, que si el cec viatjava amb un gerro a la mà, és que anava per camins plans i llocs habitats, on el podia anar omplint dia a dia, amb tota normaliat. No li calia passar per la serra de Gredos, perquè per anar de Tormos a Sagra hi ha la distància d’una escopinada. I un cop de pedra, si anaven, com jo crec, així, de poble en poble, fins a Gandia, vila ducal, que diu el text.

Pel que fa a Toledo, el paisatge és totalment irreal. Al Tercer Tractat, En Llàtzer rep l’ordre del seu amo escuder d’anar a cercar aigua al riu, «que aquí bajo está»[286]. I al cap de poc, i després de diverses disquisicions, ens diu: «Tomo el jarro y doy conmigo en el río, donde en una huerta vi a mi amo en gran recuesta con dos rebozadas mujeres, al parecer de las que en aquel lugar no hacen falta, antes muchas tienen por estilo de irse a las mañanicas del verano a refrescar y almorzar, sin llevar qué, por aquellas frescas riberas, con confianza que no ha de faltar quien se lo dé»[287].

La tercera i última part de l’article, aquí: http://www.jordibilbeny.cat/2017/04/20/el-lazarillo-de-tormes-va-ser-escrit-en-catala-iiiiii/

NOTES I BIBLIOGRAFIA

[1] Eulàlia Duran, «Zurita y de Castro, Jerónimo», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 15, pàg. 845.

[2] G. Çurita, ob. cit., folis 223R-224V.

[3] Ídem, foli 225R-225V.

[4] Ídem, folis 225V-227V.

[5] Ídem, foli 225V.

[6] Ídem, foli 230R-232V.

[7] Ídem, foli 232V.

[8] Vg. J. M. Doussinague, ob. cit., pàgs. 353-355.

[9] P. Abarca, ob. cit., foli 383v.

[10] Ídem.

[11] A. Ruffinatto, ob. cit., pàg. 13.

[12] Ídem.

[13] Ídem.

[14] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 39.

[15] Ídem, pàg. 40.

[16] Emilio Cotarelo, «Refranes glosados de Sebastián de Horozco»; Boletín de la Real Academia Española, ii (1915), pàg. 686.

[17] A. A. Sicroff, ob. cit., pàg. 2, nota 1.

[18] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 85. A. Blecua, ob. cit., pàg. 9. F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. xi.

[19] V. Balaguer, ob. cit., tom iv, pàg. 83.

[20] Alonso de Santa Cruz, Crónica del Emperador Carlos V; Madrid: Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, 1920; tom ii, pàg. 159.

[21] Cf. fray Prudencio de Sandoval, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V; Barcelona: Sebastian Cormellas, 1625; primera part, pàg. 580.

[22] A. de Santa Cruz, ob. cit., pàg. 159.

[23] Ídem.

[24] Ídem.

[25] V. Balaguer, ob. cit., tom iv, pàg. 83.

[26] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. i, pàg. 373.

[27] V. Balaguer, ob. cit., tom iv, pàg. 83.

[28] Ídem.

[29] Ídem.

[30] Ídem.

[31] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. i, pàg. 374.

[32] Pedro Serra y Postius, Epitome Historico del Portentoso Santuario y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate; Barcelona: Pablo Camins, 1747; pàgs. 297 (nota 3) i 311.

[33] Pere Serra i Postius, Lo perquè de Barcelona y Memòrias de Sas Antiguedats; a cura de Joan Tres i Arnal; Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2006 (Autors Catalans Antics, 15); pàg. 123.

[34] Ídem, pàg. 123, nota 1151.

[35] El «Llibre de Antiquitats» de la Seu de València; ob. cit., vol. i, pàg. 90.

[36] Ídem, pàgs. 90-91.

[37] Ídem, pàg. 91.

[38] Cf. Eulàlia Duran, Cròniques de les Germanies; València: Eliseu Climent, 1984 (La unitat, 86); pàg. 387.

[39] Ferran Soldevila, Història de Catalunya; 2a ed.; Barcelona: Alpha, 1963; pàg. 893.

[40] Ídem, pàgs. 893-894.

[41] Pedro Mexía, Historia del Emperador Carlos V; edició i estudi de Juan de Mata Carriazo, Madrid: Espasa-Calpe, 1945; pàg. 395.

[42] A. de Santa Cruz, ob. cit., tom ii, pàg. 160.

[43] P. Mexía, ob. cit., pàg. 395.

[44] F. P. de Sandoval, ob. cit., pàg. 580.

[45] P. Mexía, ob. cit., pàg. 395.

[46] El «Libre de Antiquitats» de la Seu de València; ob. cit., vol. i, pàg. 92.

[47] Ídem.

[48] Ídem.

[49] Carlos Sarthou Carreres, Datos para la Historia de Játiva; Xàtiva: Imp. Bellver, 1933; vol. i, pàg. 219.

[50] Ídem, pàg. 19, nota 2.

[51] Ídem.

[52] Ídem.

[53] Francisco Figueras Pacheco, «Provincia de Alicante», dins Geografía General del Reino de Valencia; dirigida per F. Carreras y Candi; Barcelona: Alberto Martín; pàg. 481.

[54] Cf. P. Serra i Postius, Lo perquè de Barcelona y Memòrias de sas Antiguedats; ob. cit., pàg. 60, nota 217.

[55] F. P. de Sandoval: ob. cit., pàg. 583.

[56] Armand de Fluvià, «Elx, marquesat d’»; Gran Enciclopèdia Catalana, ob. cit., vol. 6, pàg. 554.

[57] Francesillo de Zúñiga, Crónica burlesca del Emperador Carlos V; edició, introducció i notes de Diane Pamp de Avalle-Arce; Barcelona: Crítica, 1981; pàg. 128.

[58] Cf. E. Duran, Les Germanies als Països Catalans; ob. cit., pàg. 150, nota 11.

[59] Diane Pamp de Avalle-Arce, «Notas» a la Crónica burlesca del Emperador Carlos V; ob. cit., pàg. 219, nota 396.

[60] C. Sarthou Carreres, ob. cit., pàg. 220, nota 2.

[61] A. Rovira i Virgili, ob. cit., vol. vii, pàg. 588.

[62] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàgs. 39-40.

[63] F. Calero, «Luis Vives fue el autor del Lazarillo de Tormes»; op., cit., pàgs. 16-17.

[64] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 32.

[65] Azorín, «Recuadro del «Lazarillo»»; ABC, 1 de juliol del 1961, pàg. 81.

[66] Azorín, «Maqueda y Toledo»; ABC, 10 d’agost del 1961, pàg. 35.

[67] Ídem.

[68] F. Calero, «Luis Vives fue el autor del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 17.

[69] Ídem, pàg. 17.

[70] Ídem.

[71] Ídem.

[72] Ídem.

[73] Ídem.

[74] Ídem, pàg. 18.

[75] Anónimo, Lazarillo de Tormes, a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 18.

[76] F. Calero, «Luis Vives fue el autor del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 18.

[77] Ídem.

[78] Vg. La Vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades; edició, introducció i notes d’Alberto Blecua; ob. cit., pàg. 99, nota 63.

[79] A. Rey Hazas, ob. cit., pàg. 72, nota 40.

[80] Vg. Juan Luis Vives, Diálogos y otros escritos; introducció, traducció i notes de Juan Francisco Alcina; Barcelona: Planeta, 1988 (Clásicos Universales Planeta, 14,); pàg. 122, nota 2.

[81] Ídem, pàg. 122.

[82] Juan Francisco Alcina, «Introducción» a Juan Luis Vives: Diálogos y otros escritos; ob. cit., pàg. 122, nota 1.

[83] Ídem.

[84] J. L. Vives, ob. cit., pàg. 122.

[85] Ídem, pàg. 126.

[86] Ídem.

[87] Ídem.

[88] J. Timoneda, El Patrañuelo; ob. cit., pàg. 119.

[89] Cf. J. F. Alcina, «Introducción»; ob. cit., pàgs. xiv i xxiii.

[90] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[91] Lazarillo de Tormes; edició de F. Rico; Cátedra; ob. cit., pàg. 14, nota 6.

[92] María Rosa Lida de Malkiel, «Función del cuento popular en el Lazarillo de Tormes»; Actas del Primer Congreso Internacional de Hispanistas, Oxford: The Dolphin Book, 1964; pàg. 351.

[93] Anónimo, Lazarillo de Tormes, a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàgs. 13-14.

[94] Ídem, pàg. 13.

[95] Ídem.

[96] Vg. Diccionari de la Llengua Catalana; 2a ed.; Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1983; pàg. 1452.

[97] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit., tom i, pàg. 23.

[98] Lazarillo de Tormes; edició de F. Rico; ob. cit., pàg. 13-14, nota 5.

[99] Mn. Antoni M. Alcover; Francesc de B. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear; Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1979; tom 9, pàg. 825.

[100] Ídem.

[101] J. Coromines, ob. cit., vol. vii, pàg. 931.

[102] Ídem.

[103] Mn. Antoni M. Alcover; Francesc de B. Moll, ob. cit., tom 9, pàg. 825.

[104] J. Coromines, ob. cit., vol. vii, pàg. 930.

[105] Ídem, pàg. 931.

[106] Ídem.

[107] Ídem.

[108] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[109] Ídem.

[110] Ídem, pàg. 13, nota 1.

[111] La Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades; edició a càrrec de M. Teresa Otal Piedrafita, Madrid: Castalia, 2005 (Castalia Prima, 36); pàg. 27, nota 18.

[112] La Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades; edició de Reyes Coll-Tellechea i Anthony N. Zahareas; ob. cit., pàg. 75, nota 6.

[113] A. Rey Hazas, ob. cit., pàg. 66, nota 6.

[114] Alfonso de Valdés, La vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades; edició de Rosa Navarro Durán; Conca: Alfonsípolis, 2003; pàg. 75, nota 6.

[115] Carles Camp, «L’ofici del pare del Lazarillo de Tormes», www.histocat.cat/pdf/pare_llatzeret, pàg. 1.

[116] Ídem.

[117] Ídem.

[118] Ídem.

[119] Ídem, pàg. 2.

[120] Cf. Carles Camp, «L’origen català de la indústria sucrera americana», Actes del II i del III Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica d’Arenys de Munt; Ajuntament d’Arenys de Munt, Arenys de Munt, 2006, pàg. 29.

[121] Ídem, pàg. 30.

[122] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit. vol. ii, pàg. 1390.

[123] C. Camp, «L’ofici del pare del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 2.

[124] S. de Cobarruvias Orozco; ob. cit., pàg. 810.

[125] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit., vol. ii, pàg. 1390.

[126] Joan Coromines; José A. Pascual, Diccionario Crítico Etimològico Castellano e Hispánico; 4a reimp.; Madrid: Gredos, 1997; vol. iv, pàg. 120.

[127] Carles Camp, «L’ofici del pare del Lazarillo de Tormes»; ob. cit. pàg. 1.

[128] Mn. Antoni M. Alcover; Francesc de B. Moll, ob. cit., tom 7, pàg. 511.

[129] Ídem.

[130] C. Camp, «L’ofici del pare del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 1.

[131] A. Zamora Vicente, «Nombres de río sin artículo», Revista de Filología Española, xxvi (1942), pàg. 90.

[132] Ídem, pàg. 91.

[133] Vg. [Francisco de] Quevedo, El Buscón; edició, advertiments i notes d’Américo Castro; Madrid: Espasa-Calpe, 1967 (Clásicos Castellanos, v); pàg. 93, nota 3.

[134] Lazarillo de Tormes; a cura de Francisco Rico; Planeta; ob. cit., pàg. 9, nota 1.

[135] Garcilaso de la Vega, Poesías Completas; Madrid: Alianza, 1980 (El Libro de Bolsillo, 776); pàg. 136.

[136] Ídem, pàg. 138.

[137] Ídem, pàg. 141.

[138] Ídem, pàg. 143.

[139] Ídem, pàg. 144.

[140] Ídem, pàg. 113.

[141] Ídem, pàg. 130.

[142] Vg. Gaspar Gil Polo, Primera Parte de Diana Enamorada. Cinco libros que prossiguen los siete de la Diana de Iorge Monte Mayor; València: Ioan Mey, 1564.

[143] Gaspar Gil Polo, Diana enamorada; edició de Francisco López Estrada; Madrid: Castalia, 1987 (Clásicos Castalia, 162); pàg. 212.

[144] Ídem, pàg. 227.

[145] Ídem, pàg. 212.

[146] Ídem, pàg. 220.

[147] Ídem, pàg. 225.

[148] Luis de Góngora, Sonetos completos; edició, introducció i notes de Biruté Ciplijauskaité; 4a ed.; Madrid: Castalia, 1975 (Clásicos Castalia, 1); pàgs. 55, 57, 66, 80 i 157.

[149] Ídem, pàg. 61, 97.

[150] Ídem, pàg. 92, 192.

[151] Ídem, pàg. 92.

[152] Ídem, pàg. 100.

[153] Ídem, pàg. 103.

[154] Ídem, pàg. 107.

[155] Ídem, pàg. 168.

[156] Cf. Richard E. Zwez, Lazarillos raros. El Lazarillo de Badalona. The Life and Death of Young Lazarillo. El Lazarillo del Duero; Albatros Ediciones, Xàbia, 1972, pàg. 47.

[157] Ídem, làmina entre les pàg. 118 i 119.

[158] Lazarillo de Tormes; edició de F. RICO, Ediciones Cátedra, ob. cit., pàg. 13, nota 4.

[159] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín, ob. cit., pàg. 16.

[160] Ídem.

[161] Ídem, pàg. 22.

[162] M. Ferrer-Chivite, ob. cit., pàg. 427.

[163] «La Segunda Parte de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades»; dins Anónimo; Juan de Luna, Segunda Parte del Lazarillo; edició de Pedro M. Piñero; 2a ed.; Madrid: Cátedra, 1989 (Letras Hispánicas, 282); pàg. 130.

[164] Ídem, pàg. 132.

[165] Narciso Feliu de la Peña y Farell, Anales de Cataluña. Y Epilogo Breve de los Progressos, y Famosos Hechos de la Nacion Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los mas señalados y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas y Letras han florecido desde la Primera Poblacion de España; Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709; tom iii, pàg. 183.

[166] A. Rovira i Virgili, Historia Nacional de Catalunya; ob. cit., vol. vii, pàg. 597.

[167] «La Segunda Parte de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades»; ob. cit., pàg. 240.

[168] Ídem, pàg. 248.

[169] Ídem, pàg. 252.

[170] Ídem, pàg. 253.

[171] Eugenio Alonso Martín, «Estudio del Lazarillo de Tormes», dins Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 104.

[172] M. R. Lida de Malkiel, ob. cit., pàg. 351.

[173] A. González Palencia, ob. cit., pàg. 12.

[174] Ídem, nota 1.

[175] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 94.

[176] Américo Castro, «El Lazarillo de Tormes», dins Hacia Cervantes; Madrid: Taurus, 1957; revers de la làmina entre les pàgs. 108 i 109.

[177] Lazarillo de Tormes; a cura de Francisco Rico; Planeta; ob. cit., pàg. 13, nota 23bis.

[178] Anónimo, Lazarillo de Tormes, a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[179] Pascual Madoz, Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar; Madrid: Imprenta de D. Pascual Madoz, 1849; tom xv, pàg. 33.

[180] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 14.

[181] Ídem, pàg. 16.

[182] Ídem, pàg. 74.

[183] Ídem, pàg. 82.

[184] Ídem, pàg. 22.

[185] Francisco Márquez Villanueva, «Sebastián de Horozco y el Lazarillo de Tormes»; Revista de Filología Española, xli (1957), pàg. 280, nota 3.

[186] J. L. Laurenti, «Impresiones y descripciones de las ciudades españolas en las novelas picarescas del Siglo de Oro», dins Estudios sobre la novela picaresca española; ob. cit., pàg. 43.

[187] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 74.

[188] Ídem, nota 5.

[189] Ídem, pàg. 74.

[190] Ídem, pàg. 74-75.

[191] Ídem, pàg. 73.

[192] F. Calero, «Luis Vives fue el autor del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 17.

[193] Azorín, «Maqueda y Toledo»; ob. cit., pàg. 35.

[194] Azorín, «Recuadro del «Lazarillo»»; ob. cit., pàg. 81.

[195] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 15.

[196] Cf. http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Solana

[197] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 25.

[198] Armand de Fluvià, «Gandia, ducat de», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 7, pàg. 802.

[199] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 28.

[200] Ídem, pàg. 29.

[201] Ídem.

[202] Cf. «Gandia», Gran Enciclopèdia Valenciana; ob. cit., tom 4, pàg. 328.

[203] Ídem, pàg. 329.

[204] Cf. Guillem Català de Valeriola, «Breu Relació de la Germania de Valencia», dins Cròniques de les Germanies; a cura d’Eulàlia Duran; ob. cit., pàg. 211.

[205] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 28.

[206] Ídem.

[207] Ídem, pàg. 29.

[208] Ídem.

[209] G. Català de Valeriola, ob. cit., pàg. 208.

[210] Ídem, pàgs. 208-209.

[211] Ídem, pàg. 212.

[212] Ídem, pàg. 213.

[213] Ídem, pàg. 214.

[214] Ídem, pàg. 216.

[215] «Hurtado de Mendoza, Diego», Gran Enciclopèdia Valenciana; ob. cit., tom 5, pàg. 187.

[216] Juan B. Perales, Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reino de Valencia; continuació de les Dècades que va escriure el llicenciat i rector Gaspar Escolano; València, Madrid: Terraza, Aliena y Compañía, 1880; tom iii, pàg. 580.

[217] R. García Cárcel, Las Germanías de Valencia; ob. cit., pàg. 119.

[218] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàgs. 16-17.

[219] R. García Cárcel, Las Germanías de Valencia; ob. cit., pàg. 159.

[220] Cf. Josefina Mateu Ibars, Los Virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; València: Arxiu Municipal, 1963 (Estudios Monográficos, 2); pàg. 110.

[221] Mn. Antoni M. Alcover; Francesc de B. Moll, ob. cit., tom 6, pàg. 910.

[222] Ídem.

[223] Ídem, pàgs. 816 i 910.

[224] Ídem, pàg. 910.

[225] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 29.

[226] J. Mateu Ibars, Los Virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; ob. cit., pàg. 112.

[227] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 13.

[228] Cf. E. Duran, Les Germanies als Països Catalans; ob. cit., pàgs. 198 i 470-476.

[229] Vg. El «Libre de Antiquitats» de la Seu de València; ob. cit., vol. i, pàgs. 32, 71, 73, 74 i 76-79.

[230] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 11.

[231] Ídem, pàg. 63.

[232] Ídem.

[233] S. de Cobarruvias Orozco, ob. cit., pàg. 568.

[234] Ídem.

[235] Ramon Lázaro de Dou y de Bassols, Instituciones del Derecho Público General de España con noticia del particular de Cataluña, y de las principales reglas de gobierno en qualquier estado; Madrid: Oficina de Don Benito García, y Compañía, 1800; tom i, pàg. 170.

[236] Ídem, tom i, pàg. 183.

[237] Ídem, tom i, pàgs. 184-185.

[238] Ídem, tom i, pàgs. 185, 188 i 189.

[239] Ídem, tom i, pàgs. 170.

[240] Ídem, tom i, pàg. 186.

[241] Vg. Encarna Roca i Trias, «Unde Cathalanus Quasi in Cathalonia Stans. La condición de catalán en el derecho histórico»; Revista Jurídica de Catalunya, 1 (1978), pàg. 8.

[242] R. L. de Dou y de Bassols, ob. cit., tom i, pàg. 175.

[243] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 66.

[244] Ídem.

[245] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. xxxii.

[246] Jordi Nadal, España en su cenit (1516-1598). Un ensayo de interpretación; Barcelona: Crítica, 2001; pàg. 43.

[247] Ídem.

[248] Ídem.

[249] Vg. Jordi Bilbeny, Notícia Històrica de la Descoberta Catalana d’Amèrica. Segons les fonts catalano-aragoneses de l’Antic Règim; Barcelona: Centre d’Estudis Colombins, 1998 (Quaderns d’Estudis Colombins, 3); Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història. La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica; Arenys de Mar: Llibres del Set-Ciències, 1998 (Memòria Històrica, 1); La Descoberta Catalana d’Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la Història; Granollers: Gargot, 1999; Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. David Bassa entrevista Jordi Bilbeny; Barcelona: Llibres de l’Índex, 2003; i Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya; Barcelona: Proa, 2006 (Perfils, 65).

[250] J. Nadal, ob. cit., pàg. 40.

[251] P. M. Piñero Ramírez, «Introducción» a Lazarillo de Tormes y Segunda parte de la vida de Lazarillo de Tormes por Juan de Luna; ob. cit., pàg. 25.

[252] Ídem.

[253] A. Rey Hazas, ob. cit., pàg. 29.

[254] El Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha, Compuesto por Miguel de Cervantes Saavedra; Madrid: Iuan de la Cuesta, 1605.

[255] Cf. Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians; València: Eliseu Climent, 1983 (La Unitat, 7); pàg. 160.

[256] Azorín, Castilla; edició d’Inman Fox i apèndix didàctic de Seve Calleja; 16a ed.; Madrid: Espasa, 2005 (Austral, 254); pàg. 294.

[257] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 25.

[258] Francisco Rico, Problemas del «Lazarillo»; Madrid: Cátedra, 1988; pàg. 118, nota 11.

[259] Fernando Lázaro Carreter, «Lázaro y el ciego: del folklore a la novela», dins Historia y Crítica de la Literatura Española; a cura de Francisco Rico; Barcelona: Crítica, 1980; vol. 2, pàg. 365.

[260] Ídem, pàg. 368.

[261] Ídem.

[262] Teresa Lloret, «Cárdenas y Pacheco, Bernardino», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 4, pàg. 389.

[263] Alberto y Arturo García Carraffa, Enciclopedia Heráldica y Genealógica Hispano-Americana; Madrid: Imprenta de Antonio Marzo, 1926; tom xxi, pàg. 113.

[264] F. Calero, «Luis Vives fue el atuor del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 24.

[265] Ídem.

[266] Manuel Fernández Álvarez, «La España del «Lazarillo de Tormes», Sombras y luces en la España imperial; Barcelona: Espasa-Calpe, Círculo de Lectores, 2004; pàg. 227.

[267] Ídem, pàg. 236.

[268] Ídem, pàg. 237.

[269] La vida de Lazarillo de Tormes. La Vie de Lazarillo de Tormès; edició a cura de Marcel Bataillon, traducció d’Alfred Morel-Fatio; París: Aubier-Flammarion, 1968; pàg. 177, nota 26.

[270] Ídem.

[271] Lazarillo de Tormes; a cura de Francisco Rico; Planeta; ob. cit., pàg. 27, nota 1.

[272] E. Alonso Martín, «Estudio del Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 104.

[273] D. Villanueva, ob. cit., pàg. 42.

[274] Ídem.

[275] A. Blecua, ob. cit., pàg. 16.

[276] Ídem.

[277] R. Navarro Durán, «Introducción»; ob. cit., pàg. 28.

[278] A. Castro, «El Lazarillo de Tormes», ob. cit., pàg. 110.

[279] Ídem.

[280] Ídem.

[281] M. Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 51.

[282] M. Fernández Álvarez, ob. cit., pàg. 236.

[283] Azorín, «Recuadro del «Lazarillo»; ob. cit., pàg. 81.

[284] Ídem.

[285] Ídem.

[286] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 53.

[287] Ídem, pàg. 54.