TERCERA PART (3/3)

En comentar-ne el paràgraf, ja he indicat com l’Azorín estava convençudíssim que «l’autor del llibre no coneix Toledo»[1]. I amollava: «En Llàtzer ha d’anar ha cercar aigua al riu, amb un gerro. Per prop que sigui el riu, quedarà lluny. I tenir prou aigua amb la d’un gerro per a tot el dia, també és beure poc. I en aquella casa no s’hi beu sinó aigua. I entre anar al riu i tornar-ne, quan es trigarà?»[2]. Obsevacions lucidíssimes si l’acció passava a Toledo, on el riu quedava prou lluny de la ciutat i seria contraproduent, per tan llarg viatge d’anada i tornada, agafar només un gerret d’aigua. Per més literari que el paràgraf pugui semblar, el sentit de la realitat queda totalment distorsionat. I produiria sobre la ment del lector justament l’efecte contrari del que l’autor li volia donar.

L’Ángel González encara és més primmirat i va, en la seva anàlisi textual, molt més enllà. I entre meravellat i confós, escriu: «No sembla que l’autor conegués gaire Toledo, o anà molt descurat. Perquè el criat anés tan aviat al riu es dedueix que era a prop: havia de ser per la baixada del Pozo Amargo, o un lloc proper. Però en aquell lloc del riu Tajo no hi ha hortes, ni fresques riberes, ni per aquells topants tortuosos i penyalars no hi anirien dames enamorades, ni això s’esdevindria a les primeres hores del matí. Un cop més, el Toledo pintat en aquesta anomenada obra realista és tan fals com el de les èglogues i les novel·les pastorils. Si hom fixa l’atenció en les breus pinzellades dedicades a descriure aquest Toledo, pels carrers i places del qual l’hidalgo passejava la seva figura airosa, hom es convenç fàcilment que no té cap valor descriptiu, i que tant es pot tractar de Toledo com d’una altra població qualsevol»[3].

I, més endavant, en parlar de la fam que pateix el marrec, hi insisteix: «He citat de propòsit aquestes dades, relatives a Toledo i la seva regió, entre les moltes que podien esmentar-se de tot Espanya, per la significació especial que tenen en relació amb el Lazarillo. No era, amb tota seguretat, la gana del vailet un reflex real de la vida social toledana»[4]. Per En González Palencia, doncs, resta evident que «els fets que narra [la novel·la] pogueren esdevenir o situar-se en qualsevol lloc d’Espanya»[5], car l’autor «coneixia els clàssics i aprofitava contes de tradició medieval per tal de donar-los un aspecte realista i barrejar-los amb d’altres de procedència italiana, vestint-los amb roba toledana»[6].

Més clar, impossible: si l’autor del llibre aprofita uns textos estrangers —italians— de tradició medieval per situar-los a Toledo, a despit de la manca d’avinença entre la geografia d’aquesta ciutat i la que construeix el text; si el Toledo de la novel·la no és real i pot ser qualsevol ciutat espanyola, és que ens podem trobar davant de qualsevol ciutat catalana. I si som conscients que els fets són aliens a la capital del regne de Castella, però no pas a la capital del regne de València, on sí que el riu és a tocar de la ciutat i d’accés facilíssim, i hi ha hortes i riberes fresques on la gent tenia l’hàbit de passejar i relacionar-se tot passejant, veurem amb més nitidesa que els absurds que el text castellà explicita ens emmenen de dret a una realitat valenciana, premeditadament ocultada.

Per bé que no era d’esperar, les precisions d’En González Palencia sobre les inversemblances descriptives del text han estat posades en entredit per En Bataillon, que les considera, en efecte, una crítica justa, però «negativa» i «poc pertinent»[7], que no pot desmentir ni desmenteix. I ben fora de test, es demana: «Es prova, potser, alguna cosa posant en dubte la versemblança de tal o tal detall del llibret, com la seva topografia toledana?»[8].

Doncs, sí. Es prova alguna cosa. Sota el meu punt de vista, es proven massa coses. No cal ser gaire espavilat per adonar-se que la descripció que ens dóna el text de la pretesa ciutat de Toledo es correspon mil·limètricament, com acabo de dir, pel que fa a les hortes, a la proximitat i accessibilitat del riu i a les riberes fresques, amb València. Quant a les passejades, on la gent i les parelles aprofitaven per menjar i festejar, eren un fet conegut de tothom. En Jeroni Münzer, a la visita que hi va fer, a l’octubre del 1494, ho va poder constatar personalment. I en va prendre nota al seu diari: «És també un costum seu passejar tot el poble d’ambdós sexes pels carrers, des de la tarda, fins molt avançada la nit, en tanta aglomeració que creuries que estan de fira. Amb tot, ningú molesta ningú. De no haver-ho vist amb els meus acompanyants, portat pels nobles mercaders de Ravensburg, difícilment ho hagués cregut»[9]. I respecte al fet que les dones hi anessin a esmorzar i sense res perquè sempre hi havia algú que els ho comprava, té una explicació senzilla, també a València, perquè aquí, segons anota En Münzer, «les botigues de comestibles es troben obertes fins a mitja nit, de manera que, a l’hora que vulguis, pots comprar-hi tot el que desitgis»[10].

En canvi, En Münzer descriu Toledo «situada en un turó i molt fortificada»[11]. Res, doncs, de riberes i hortes amenes, perquè «l’envolta el Tajo en les seves tres quartes parts, per una vall profunda. La seva situació, per dir-ho així, és com la de Berna, a Suïssa, encara que el turó i la pujada, per tot arreu, és més empinada»[12]. Sobren els comentaris.

I una altra dislocació: estant dins aquesta mateixa ciutat, tot just acabat de conèixer l’escuder, se’n van els dos a voltar-la. L’autor escriu: «Desta manera anduvimos hasta que dio las once. Entonces [el seu amo] se entró en la iglesia mayor, y yo tras él, y muy devotamente le vi oír misa y los otros oficios divinos, hasta que todo fue acabado y la gente ida. Entonces salimos de la iglesia»[13].

Malgrat l’aparent normalitat del paràgraf, En González Palencia hi ha detectat una nova reslliscada. Aquesta vegada de caire religiós. Per ell, «entren a missa a l’església major a les onze del matí i allà l’hidalgo sentí molt devotament “la missa i els oficis divins”. No crec que celebressin la missa major (atès que hi havia els altres oficis) a Toledo a les onze del matí, ja que la missa hauria durat fins a prop de la una, i és sabut que els nostres avis, a Castella, dinaven a les dotze»[14]. En conseqüència si no podien assistir a la missa major a Toledo, perquè a Castella aquestes misses no començaven a les onze, és que tota l’acció descrita no passava ni a Toledo ni en terres castellanes.

Finalment, En Llàtzer, també a Toledo, segons el text castellà de la novel·la, acaba sent el venedor d’uns vins de l’arxipreste de Sant Salvador. Diu l’autor: «En este tiempo, viendo mi habilidad y buen vivir, teniendo noticia de mi persona el señor arcipreste de San Salvador, mi señor, y servidor y amigo de Vuestra Merced, porque le pregonaba sus vinos, procuró casarme con una criada suya»[15]. Doncs bé, per més realista que l’autor pretengui ser i que sembli que aquest arxipreste hagi estat introduït al relat per donar-li versemblança històrica, amb criats i negocis de vins, la realitat és una altra. I així, segons En Garcia de la Concha, aquest arxipreste «no sabem ni tan sols que existeixi»[16]. Per ell, doncs, «la fortuna de l’arxipreste d’una de les més acomodades de les 21 parròquies no podia passar fàcilment desapercebuda»[17]. I, després de recercar-lo en va per tota la història eclesiàstica de Toledo, constata que «en el cens toledà de 1528 ja hi apareix la parròquia de Sant Salvador»[18], de la qual en dóna diverses referències històriques i documentals. Però, rebla que «no em consta que la de Sant Salvador fos una església arxiprestal»[19], sinó tan sols una mera parròquia. Amb la qual cosa, ara som novament sabedors que, en no existir aquest arxipreste a Toledo, el nom de la ciutat castellana és una interpolació evident al text.

A més a més, acabo d’indicar com, de cop i volta, En Llàtzer sent tocar la una, i que, de cop, dedueix que és l’hora de dinar. L’endemà, comenta que, «antes que el reloj diese las cuatro yo ya tenia otras tantas libras de pan ensiladas en el cuerpo»[20]. Sembla que, es mogui per on es mogui, En Llàtzer, sent les hores que un rellotge mecànic marca. Si, relament, com vinc defensant, el Toledo literari fos la València real, aquests passatges tindrien molt de sentit, car la capital del Túria comptava des de feia més d’un segle amb diversos rellotges mecànics que marcaven les hores amb campana i que, per tant, eren audibles des de força indrets de la ciutat.

Segons En Josep Sanchis Sivera, «mentre no se’ns provi el contrari, podem dir amb fonament, que el primer rellotge mecànic amb campana que es construí en terra espanyola fou a València. Efectivament, el 10 de març del 1378, el bisbe i Capítol valencians contractaren amb un rellotger alemany, Johannes alamanus magister operis arologiorum, la construcció d’un rellotge de grans mides, amb una esfera en què estaven marcades les vint-i-quatre hores, i una campana que les anunciava, igual que els quarts, la qual fou construïda per En Berenguer Bataller, magister cimbalorum»[21]. Per En Sanchis Sivera, immediatament després, «alguns jurats de la ciutat en proposaren la construcció d’un altre de semblant, encara que de proporcions majors, idea que no prosperà»[22]. Amb tot, creu que, «tot i que no hi havia un altre rellotge públic de torre, és probable que n’existissin d’altres de particulars o que la indústria de la rellotgeria produís grans beneficis, per quant el rellotger esmentat s’havia establert definitivament a València i hi havia adquirit propietats»[23]. Ja al segle xv En Sanchis ens confirma que «també hi havia al Palau Reial un rellotge mecànic, com consta pels treballs de compostures d’aquest que cobra En Pere Vetcho, mestre de fer relontges. Es trobava en una torre especial que s’havia construït al mateix palau, damunt lo terrat, potser al centre de la façada, adornada a l’exterior amb totxos blancs vernissats»[24]. Enllà d’això, tenim constància de «l’acord que prengué la ciutat el 20 de juliol del 1484, firmant les capitulacions corresponents amb el rellotger Robert del Camí, el qual, pel nom, creiem que era també alemany. Aquest rellotge havia de ser dels de nova invenció, que toquen mecànicament les hores de dia i de nit, i senyalen els creixents i minvants de la lluna»[25]. Les capitulacions, de les quals En Sanchis Sivera en reproduix un fragment, en assabenten que al Miquelet hi havia, encara, un altre rellotge mecànic[26]. És a dir, que a les acaballes del segle xv, hi havia a la ciutat de València, pel cap baix, quatre rellotges mecànics, sonant les hores en llocs diversos. Fet que explicaria a la perfecció que En Llàtzer sàpiga sempre l’hora que és sense necessitat de mirar el rellotge, per bé que la novel·la també ens comenti, en un parell d’ocasions, que ho sabia perquè ho havia vist[27] o, simplement perquè ho sabia, sense especificar com[28].

Ara bé, en una d’aquestes indicacions horàries que es donen a la novel·la i que he reportat amb anterioritat a aquestes evidències suara descrites, En Llàtzer ens diu que «anduvimos hasta que dio las once»[29]. El fet, que pot semblar innocu, no ho és perquè hi manca el subjecte: en aquest cas precís, «el rellotge» o el rellotge d’un indret molt concret. Si fos el segon cas, s’explicaria que el traductor eliminés la referència, perquè evidenciava de quin rellotge de València s’estava parlant. Però, també, si a Toledo no hi haguessin hagut, al primer quart del segle xvi, rellotges mecànics, el retoc posaria a palès que estàvem parlant d’una ciutat on n’hi havia. I aquesta era, sense cap mena de dubte, novament, València. Llavors, la supressió de l’antecedent ens il·lumina, ja sigui d’una o altra manera, que hom va intentar esborrar la traça d’un rellotge mecànic: d’un rellotge mecànic valencià.

Llavors, tenint tot això en ment, que l’autor no coneixia ni Toledo ni Salamanca, i tractant-se d’una obra plena de referents geogràfics valencians, amb el protagonista citat per un valencià, inspirat en d’altres llibres editats a València, amb un personatge castellà que és estranger al lloc on passen els fets; tractant-se d’un llibre farcit de catalanades i redactat per un català; En Vives o el seu autor real l’hauria escrit en castellà, sobretot quan els escriptors catalans, davant la imposició del castellà per part del poder reial, postulaven que calia respectar la llengua materna i que escriure en aquesta llengua era dignificar la condició de l’home?

Es podia haver donat el cas que el Lazarillo hagués estat escrit en català? És conegut de tot especialista solvent que la primera edició de l’obra no s’ha trobat mai més. I que quan apareix per primer cop en castellà, l’edició d’Alcalà d’Henares diu textualment a la portada que l’obra és «nuevamente impressa, corregida, y de nuevo añadida en esta segunda impression»[30].

El professor Rumeau, que ha analitzat les portades d’un seguit de llibres editats al llarg del segle xvi a Medina el Campo, Toledo i Madrid, i que contenen igualment l’afirmació de ser una «segona impressió», opina que «les conclusions semblen imposar-se. En tots els casos que acompanyen el Lazarillo, l’exactitud del mot «segunda» és verificat i l’única edició anterior és coneguda»[31]. Assegura que, «en tots els casos, llevat d’un, la segunda impressión, destinada a reemplaçar avantatjosament la primera, veu la llum dins una vila diferent de la primera i a casa d’un impressor diferent»[32]; dada interessentíssima pel que ara ens ocupa aquí; a saber: que la primera edició no es va realitzar a les impremtes castellanes de què tenim constància. Per acabar rubricant, sense dubitacions: «És ben bé la segona edició; En Salcedo [l’editor] ho sap; els seus confrares ho saben; els clients, que no ho sabrien pas, en són informats»[33].

En Rico també ho té clar, puix escriu: «Cal no seguir afirmant —com fins ara hem fet tots— que el reclam de segona impressió indica que En Salcedo tenia notícia d’una i només una edició anterior (o, si no, volia enganyar la parròquia). Al segle xvi, segona impressió i segona edició (menys usual) són etiquetes documentades únicament per referir un text esmenat i afegit o amb d’altres novetats de relleu. No se sap de cap cas en què aquestes inscripcions s’apliquessin a una mera reimpressió, a la reproducció d’una obra amb fesonomia substancialment igual a la ja divulgada per les premses»[34]. I hi annexa, encara: «Només els textos amb revisions o inserits d’envergadura eren designats com a segona impressió o segona edició, sense tenir en consideració el nombre de vegades que s’hagués reimprès la versió anterior. En Salcedo, doncs, podia haver conegut més d’un Lazarillo conforme amb la princeps i distingir el seu, “de nuevo añadido”, com a segona impressió»[35].

Per l’Alberto Blecua, aquesta edició «que es presenta com a segona impressió corregida i de nou (“per primera vegada”) afegida, s’acabà d’imprimir, segons indica el colofó, el 26 de febrer de l’any citat. Els canvis que sofreix el text són, de tot en totes, apòcrifs i tot fa pensar que es tracta de correccions i afegits»[36]. I postil·la que «quan Alcalà es presenta com a «segona impressió», s’ha de referir forçosament a una edició impresa abans del 26 de febrer del 1554, data del seu colofó, i que no és l’edició de Burgos ni la d’Anvers»[37].

De conformitat amb En Rico, l’edició d’Alcalà, «en efecte, presenta sis addicions breus (en total unes dues mil paraules), segons sembla alienes al primer autor, que dilaten les aventures d’En Llàtzer, insisteixen en qualque aspecte satíric i, fins i tot, deixen oberta una guixeta a futures continuacions»[38].

No hi cap mena de dubte, doncs, perquè siguem plenament conscients que som davant d’una segona edició castellana d’un llibre anterior esgarriat, que podia haver estat escrit en castellà o no. Hom parla, doncs, d’un Ur-Lazarillo o d’un Lazarillo primigeni que donaria lloc a les quatre edicions del llibre de Burgos, Alcalà d’Henares, Anvers i Medina del Campo al 1554, per bé que fins fa poc només se’n coneixien les tres primeres.

Per això mateix, la Rosa Navarro, ha apuntat encertadament que «La Vida de Lazarillo de Tormes ens ha arribat a través de quatre impressions fetes al 1554, que, ateses les seves variants, proven l’existència d’edicions anteriors»[39]. I que, com era de suposar, l’estudiosa també afirma, que, en l’edició preservada, «el text no se’ns ha transmès tal com el seu autor el va escriure»[40].

En aquest sentit, En Rico innovava que una comparació detinguda de «les impressions de 1554 —com la de l’Alfredo Cavaliere— obliga a suposar-les independents entre si mateixes, i postula un arquetip comú, avui perdut»[41]. I, tot seguit, es demanava: «Quan, on i quantes vegades s’imprimiren abans del 1554 representants d’aquest arquetip perdut, són preguntes, ara per ara, sense resposta»[42].

Per En Blecua, «una comparació detinguda de les edicions del 1554 demostra que existí una edició X perduda d’on deriven Burgos (B), d’una banda, i, d’una altra, un text imprès perdut Y del qual procedeixen alhora Anvers (C) i Alcalà (A)»[43]. Observa, en relació al que pretenc demostrar, pel que fa a l’existència d’una edició catalana anterior, que «no és impossible que hi hagi hagut més textos perduts», encara que «la seva existència és indemostrable»[44]. I quant al lloc d’edició del primer text extraviat, apunta que «el lloc d’impressió d’X ens és desconegut. És possible que aquest text fos imprès en caràcters gòtics, raó per la qual caldria descartar Anvers i dirigir la nostra atenció cap a les premses espanyoles»[45]. Direcció que no es desdiu ni un punt, atesa la manca absoluta de referències castellanes anteriors al llibre, a les premses catalanes.

Llavors, si l’edició primitiva del llibre no s’hagués editat a Castella, tindrien sentit les suposicions que es fa la Rosa Navarro, a fi d’explicar certs mots del text que no són castellans. I, com que, per la majoria d’erudits espanyols, la literatura catalana és totalment menystenible o inexistent a l’hora d’argüir les múltiples influències estranyes dins de la literatura castellana, per donar-hi sentit han de recórrer massa sovint a l’italià. Segons la Navarro, doncs, «si el Lazarillo s’hagués imprès a Itàlia, s’entendria millor aquest buit que hi ha entre la seva escripturació i les primeres impressions conservades»[46]. Per descomptat, el buit també s’entendria del tot —el buit i el misteri de la desaparició de l’original, és clar— si l’obra s’hagués imprès, com tot sembla indicar, a Catalunya.

En conseqüència, si hi hagués hagut una primera edició catalana, ara tindrien sentit ple uns mots d’En Góngora, que escriu en un dels seus sonets, el 1593, i que fan:

Muerto me lloró el Tormes en su orilla,

en un parasismal sueño profundo,

en cuanto don Apolo el rubicundo

tres veces su caballo desensilla.

Fue mi resurrección la maravilla

que de Lázaro fue la vuelta al mundo,

de suerte que ya soy otro segundo

Lazarillo de Tormes en Castilla[47].

D’una lectura acurada dels versos se n’infereix que, En Góngora, en comparar el seu estat de resurrecció anímica a un segon Lazarillo de Castella, ens podria venir a dir, perfectament, que hi havia un altre Lazarillo fora de les terres castellanes. Car si, com comunament i universal es creu, aquest personatge novel·lesc era castellà —i únicament castellà—, no tindria cap sentit remarcar de forma tan específica que ell és un segon Lazarillo a Castella. Perquè, llavors, el primer Lazarillo, d’on era? I en el cas que el primer també fos castellà, aleshores, perquè precisar que aquest era el «segon», si no n’hi havia cap altre llevat d’aquest?

Tal vegada, l’autor que hagi aprofundit més en les variants textuals de les edicions de 1554 i hagi mirat de comprendre quina podia haver estat l’edició primitiva, avui perduda, ha estat En José M. Caso. Els seus raonaments són fonamentals per entendre que som davant d’un autèntic muntatge i que els llibres són fruit d’un garbuix de retocs més que no pas obra de la mà del seu autor. Segons ell, doncs, «la nostra novel·la segueix sent una pila de dubtes i confusions» i que, a fi d’esvair-los, «caldria trobar la forma de reconstruir el text original»[48]; per bé que, acte seguit, reconeix que podríem ser davant d’«una obra anònima, sotmesa, com tantes altres obres anònimes, a reelaboracions successives, sense que a través d’aquestes puguem arribar a la versió original»[49].

En Caso també s’adona de la independència total de cada edició respecte les altres, i que, si ho tenim tot en compte, llavors, «són ja cinc (o sis) els manuscrits que han donat lloc, cadascun independentment, a una primera edició. Són, certament, massa primeres edicions. Constituiria un cas únic en la història de la tipografia. Hem, doncs, de refusar-lo com a absurd»[50].

Consegüentment, i en vista de la total improcedència del mètode de cercar aquest original comú del qual derivessin les primeres edicions castellanes, creu que «les coses hagueren de rutllar d’una altra manera. La llei de la fidelitat de l’editor al text imprès que té davant dels ulls no és l’única que funciona en la història de la tipografia: també l’editor es permet corregir el text base»[51]. La qual cosa defensa alhora per a l’edició d’Anvers, puix «cal sospitar que En Martin Nuyts, a partir també d’una edició anterior, corregí i millorà el seu text»[52]. I, llavors, conclou: «D’aquesta forma, no seria estrany que dos textos, el d’Alcalà i el d’En Martin Nuyts, partint del mateix imprès i corregint-lo cadascú per la seva part, haguessin arribat a oferir-nos dues versions que, malgrat tot, es diferencien força entre elles»[53]. I ho amplia a la resta d’edicions, argüint que, «era fàcil que cada editor es considerés amb el dret a corregir i modificar el text precedent»[54]. Consegüentment, si hi van haver unes correccions, simultànies i premeditades, i que jo intueixo, fins i tot, coordinades, aquestes no podien venir de ningú més que del censor. O, més ben dit, del censor-traductor.

Ara sí que ens seria planer de capir que «en aquest entrecreuament de manuscrits i impresos i correccions és on hem de veure-hi l’explicació de la multiplicitat de versions. Un entrecreuament que constitueix l’essència mateixa de la tradicionalitat escrita, fenomen mal acceptat per molts crítics, incapaços de veure a la nostra literatura dels segles xvi i xvii cap altra cosa que no siguin obres individuals. És, a més a més, un fenomen poc estudiat, però que regeix plenament en la producció literària d’aqueixos segles i dels anteriors, i que hem de considerar des del punt de vista de l’obra successivament reelaborada com des del tema tractat de diverses maneres per d’altres tants autors»[55].

Dit això, En Caso està convençut d’«haver arribat a la conclusió que el Lazarillo havia estat sotmès a aquesta reelaboració tradicional»[56] i que «aquesta idea és clau per entendre el procés creador del Lazarillo», sense la qual «no hi ha una altra forma d’entendre la nostra novel·la»[57]. I, en resolució, afirma que «hi hagué un Llàtzer primitiu, mena de novel·la lucianesca, de sàtira social, de la qual algú aprofità i reelaborà alguns episodis, i els convertí en el nostre Lazarillo de Tormes, tot donant-los una estructura distinta»[58]. Per acabar rubricant que «és possible que els manuscrits fossin successives reelaboracions» i que, per això mateix, «a partir d’una primera edició, els impressors han modificat el text anterior. Això és el que explica satisfactòriament la gran quantitat de variants»[59].

L’anormalitat que el llibre fos imprès alhora per quatre editors, el mateix any, que rebrien també alhora quatre llibres de la primera edició a fi d’escometre’n la tasca, ha estat posada de relleu, per descomptat, per En Rico, que, el 1987, data en què enllestia el llibre, encara treballava amb la idea de tres edicions i no de les quatre actualment conegudes. Davant d’una irregularitat tan majúscula, s’interrogava: «Per quina miraculosa coincidència —no aclarida per En Rumeau— tres tipògrafs es decidiren independentment i el mateix any a publicar els manuscrits que els havien arribat a les mans?»[60], i afegeix: «D’on [surt] l’atzar sorprenent —tampoc no justificat per En Caso— que quatre còdexs i dues edicions, des d’abans del 1550, s’esfumin en benefici de tres [ara ja quatre] impresos exclusivament del 1554?»[61], tot responent amb prou contundència que «la hipòtesi no només és inversemblant en si mateixa […], no només xoca amb tot el que solem trobar a la impremta i a la literatura del segle xvi, sinó que és demostrablement falsa»[62]. I vindica la sortida que, en lloc de diversos manuscrits, hi havia d’haver una edició impresa anterior, perquè En Blecua havia demostrat que les edicions de Burgos, Alcalà i Anvers, mantenen una mateixa distribució en els signes de puntuació. Llavors, convençut d’una evidència semblant, En Rico liquida: «Seria absolutament insòlit que tres amanuenses haguessin respectat amb tant de rigor la puntuació d’un arquetip de mà; però que, a més a més, tres caixistes s’haguessin cenyit a aquests tres còdexs amb tanta fidelitat és enterament inconcebible»[63]. I resol que «a l’origen rastrejable de Burgos, Anvers i Alcalà, hi ha una edició, no pas un còdex (i menys diversos còdexs)»[64].

No cal ser gaire espavilat per endevinar que la solució de l’enigma d’aquesta edició extraviada corre paral·lela al desvelament del misteri de l’anonimat de l’obra. Per En Manuel Ferrer-Chivite, «característica bàsica del Lazarillo no és solament l’anonimat que n’embolcalla l’autor, sinó també els seus personatges»[65]. Segons la Maria Teresa Otal, «una de les incògnites més grans de la literatura espanyola és saber qui és l’autor del Lazarillo»[66]. I, encara que no n’arribi a escatir el perquè, està convençuda qui hi va haver un «afany per amagar la seva autèntica personalitat»[67]. Per En Blecua, «el problema de l’autoria és, com hem vist, inherent al de la interpretació de l’obra»[68]. Segons En García de la Concha, «interessa saber qui fou l’autor per saber què fou, i, en última instància, quina fou la intenció de la seva obra»[69]. I En Rico, que també ho intueix així, va un pas més endavant, car, per ell, «desvelar l’autor encobert probablement ens desvelaria les raons del seu ocultament»[70]. És a dir, que si l’ocultament és inherent a l’autoria, és que era una necessitat vital que hom no sabés el nom de l’autor. Perquè, de retruc, si hom perd el referent central de l’autor —el seu nom, la seva nacionalitat, la seva ideologia política— també s’esvaeix el sentit íntim de la novel·la. Per això mateix, Coll i Zahareas, ultra adonar-se que, més que un autor anònim, som davant d’un «autor ocult»[71], creuen que «el desig d’escatir-ne l’autoria podria ser, tal vegada, indispensable per l’elucidació de l’àmbit sociocultural de l’obra»[72].

Consegüentment, i, si tal com postula la Navarro, «l’anonímia del Lazarillo vindria, doncs, avalada per una tradició literària»[73], és que, atesos els coneixements actuals sobre el control de l’edició de llibres i l’enfrontament directe entre els diversos estats de la Nació Catalana i la monarquia, aquesta vella i coneguda tradició de l’anonimat forçat no és altra que la tradició censora.

No estic gens d’acord amb la majoria d’estudiosos de la novel·la, que, en encarar-se a la problemàtica de la seva autoria, acaben acceptant assenyadament i sense tenir en compte totes les lleis sobre la censura, que l’autor s’amagava. Com si fos un vulgar cagacalces. Un inconscient poruc. Però no. Hi ha rastres més que suficients que ho desmenteixen. En Marcel Bataillon, que reconeix que «hi ha obres anònimes, l’autor de les quals a penes ens importa»[74], no creu, tanmateix, que aquest sigui el cas del Lazarillo. Per ell, «no solament aquest llibret se’ns mostra avui com una novetat d’importància en la història de la novel·la, sinó que tot lector culte, sempre que dediqui una atenció convenient al pròleg, endevina que l’autor mateix tingué consciència de la novetat de la seva empresa»[75]. I afegeix que «és ell qui, alhora, es presenta davant del lector amb un objecte literàriament interessant, i confessa amb orgull haver extret de la seva vida humil un llibre susceptible d’agradar»[76].

La consciència que l’autor desplega sobre l’excepcionalitat de la seva obra la podem resseguir també al pròleg. Així, aquí, se’ns diu que «yo por bien tengo que cosas tan señaladas y por ventura nunca oídas ni vistas vengan a noticia de muchos»[77]. I més endavant, en comparar el risc que li suposa publicar la novel·la, anota: «Quién piensa que el soldado que es primero del escala tiene más aborrescido el vivir? No, por cierto; mas el deseo de alabanza le hace ponerse al peligro. Y así en las artes y letras es lo mismo»[78]. Amb la qual cosa ens està dient que accepta estar a l’avançada del que escriu i posar-se en perill —de no agradar o de ser menystingut— si amb això, per contra, aconsegueix lloança. I encara que sigui confonent-se ell mateix amb el protagonista del llibre, rubrica que escriu el que escriu, des del començament de tot, «porque se tenga entera noticia de mi persona»[79].

En funció d’aquests mots, En Blecua innova que «el Lazarillo es presenta, així, com una autobiografia real, en què autor i personatge s’identifiquen»[80]. A la vegada, En Riquer, en llegir el pròleg, també s’adona de la transcendència proclamada per l’autor sobre ell mateix i la seva obra, i, sense hesitacions de cap mena, certifica que «el breu pròleg cobra llavors un accent triomfal. Es converteix en una glorificació de l’art i de l’artista»[81], per tal com l’autor és conscient «d’haver inaugurat en llengua castellana un gènere de ficció divertit i veritable» i «d’haver descobert noves terres en el món de la representació de la vida humana»[82]. Observacions que ve a corroborar En James Iffland, pel qual aquest projecte autobiogràfic és «el que interessa i el que constitueix l’originalitat sense precedents de l’obra»[83].

Segons l’Iffland, encara, «són diversos els estudiosos del Lazarillo que han revelat nexes entre aquesta obra i una gamma completa de models epistolars; a saber, la carta-col·loqui, la carta-assaig, la carta de relació, la carta cortesana jocosa, etc.»[84]. Doncs bé, per ell, «l’epístola ideada per a la divulgació massiva es transforma en una altra arma eficaç en el culte renaixentista de la personalitat»[85]. Per la qual cosa, creu, referint-se a l’autor, que «el pròxim gran repte de la seva vida [és]: arribar a ser famós, honorat per la seva ploma. O sigui, l’impuls que el porta a escriure la seva vida està relacionat no només amb el seu anhel que la gent es meravelli de la seva habilitat de superar els obstacles més difícils, sinó amb la seva esperança d’establir-se com a literat o escriptor»[86].

De conformitat amb l’Iffland, el fet tècnic que provoca l’aparició d’una nova consciència d’escriptor és la impremta, que «no només elimina moltes causes tècniques de l’anonimat associat amb la producció cultural, sinó que contribueix massivament al desenvolupament de sentiments individualistes entre els autors i el conreu de la fama personal. De sobte, el creador d’una obra escrita es trobava amb la possibilitat de difondre el seu nom pel món a través de centenars, si no de milers, d’exemplars, davant la perspectiva de deixar constància de la seva existència per a les edats esdevenidores d’una manera impensable dins de l’era cal·ligràfica»[87].

Apunta que molts autors, «mercès als poders extraordinaris de difusió de la impremta, deixaren enrere els seus orígens o oficis foscos i passaren a ocupar el centre de l’atenció de llurs respectives societats»[88]. Per acabar reconeixent que, amb tot plegat, hom va donar «un pas més en el procés d’augmentar el concepte que l’autor tenia de si mateix i de la seva pròpia importància»[89].

Per l’Aubrun, és ben evident que a l’autor, «certament, li agradaria que es lloés la seva feina»[90], malgrat que no acaba d’explicar per què i magrat que, d’altra banda, «no signa l’obra com ho faria un professional»[91]. Llavors, distret pel parany de l’anonimat forçat, tot seguit apunta que l’autor «col·loca, sens dubte, tota la glòria personal en el mèrit literari»[92] i s’oblida del que hauria d’haver estat el més normal per ell, en tant que escriptor: la glòria del seu nom i la fama de la seva persona. Per això, en glossar un paràgraf del Tercer Tractat, en què l’autor, en parlar d’un hidalgo, creu que «no debe a otro que a Dios y al rey nada, ni es justo, siendo hombre de bien, se descuide un punto de tener en mucho su persona»[93], pensa que «l’autor quasi es desemmascara»[94]. Car és deduïble que si, per l’autor, un home de bé ha de tenir la seva persona en molta consideració, més l’hauria de tenir per ell mateix a l’hora de fer saber qui és als seus lectors, majorment si, com exposa, volia rebre’n fama i lloança.

Arribats aquí, em sembla molt congruent defensar la idea que som davant d’una obra sòlida, nova, refulgent, escrita per un autor amb consciència plena de la seva gesta, de la qual n’espera i en reclama els rèdits corresponents en la memòria dels lectors, dels crítics i de la història. No pot ser, per tant, ni en broma, que s’amagués, perquè apareix constantment a través d’aquesta exigència col·lectiva de reconeixement personal. L’autor hi és. Es fa sentir. I exigeix el lloc que li pertoca en la posteritat literària. En va ho podria esperar si ningú no sabia qui era. Oi?

A En Fernández Álvarez ja li feia molt estrany que el llibre no anés signat, i declarava: «Que en ple segle xvi —el segle d’En Garcilaso i de fra Luis de León— calgui donar per anònima una petita obra mestra com el Lazarillo, és veritablement quelcom que crida l’atenció»[95]. Però l’Aldo Ruffinatto i En Philippe Lejeune són taxatius. Mentre, pel primer, «vocació biogràfica y ocultació en l’anonimat no poden existir»[96], el segon és encara més contundent: «L’autor d’una autobiografia no pot ser anònim»[97]. Però, per En Bataillon, que s’adona perfectament de la seva presència rellevant, ens innova que «el nostre autor anònim sembla suggerir, als lectors cultes com ell, que ha tingut cert mèrit de traçar aquest retrat del desgraciat a qui deixa la ploma. És com si, en el primer terme d’un quadre en què aparagués En Llàtzer amb d’altres personatges, s’hagués representat el pintor a ell mateix, amb la paleta a la mà, com En Velàzquez en retratar una infanta amb les seves menines, o En Goya, en pintar La família de Carles IV. Però, en aquest cas, es podria dir que el pintor ens oculta el rostre, girant-se d’esquena»[98]. Llavors, conclou: «Ens preguntem qui és i per què s’amaga, i suposem que ambdues preguntes van lligades»[99]. I en un altre estudi encara hi afinava més, atès que veia que «en el cas del Lazarillo, l’afirmació de la consciència del propi geni queda paradoxalment contradita per l’anonimat»[100]. Però, en una ràfega de clarividència s’adona que «el seu anonimat voreja la mistificació»[101]. O sigui: que l’anonimat, per ell, podria ben bé ser una nova adulteració. Una nova falsificació. I ja seríem al cap del carrer.

Per En Sicroff, la participació de la Inquisició en les intrinculis de l’edició del llibre és innegable, car «l’esperit anticlerical del llibre, en una època en què la Inquisició redoblava la vigilància, el féu circular només en forma clandestina i anònima entre la data de la composició i de la impressió. Però, si va romandre inèdit entre 1530 (aproximadament) i 1554, per què es publicà aquest any, quan, lluny de disminuir, havien augmentat les restriccions inquisitorials per a l’expressió de les idees i sentiments com els que trobem al Lazarillo? De cap manera era aquest, com sembla suposar En Wagner, un moment més propici»[102]. No costa gaire d’endevinar-ne la resposta: si l’anominat era el fruit d’una imposició inquisitorial, i les edicions de 1554 van ser el resultat de la seva mateixa pressió, és que aquest control sobre el nostre llibre ara explica per què no s’han trobat mai més l’edició o les edicions anteriors. I atès que la Inquisició era un organisme exclusivament castellà, la pressió exercida sobre el Lazarillo originari consistiria a eliminar-ne les traces catalanes i fer-lo editar ja només en llengua castellana. El nom de l’autor, com que entra pels ulls, s’havia d’esborrar. I es va esborrar.

Però l’anonimat també ens indica la intervenció d’un organisme d’estat. De fet, les lleis de l’època deixaven palès que no es podia editar un llibre sense que constés el nom del seu autor a la portada, juntament amb la llicència d’impressió i les dades de l’impressor[103]. Així, Felip I de Catalunya i II de Castella, per mitjà de la Pragmàtica de Valladolid de 1558, ordenava que «al començament de cada llibre que així s’imprimís, s’hi posi la llicència, la taxa i privilegi, si hi fos, i el nom de l’autor i de l’impressor i el lloc on s’imprimí»[104]. La Maria Marsà, que observa i descriu a la menuda el control de l’Estat sobre la impressió, veu clar que «aquestes mesures es dirigien a evitar que circulessin impresos anònims, que no haguessin superat els tràmits reglamentaris, i que hom no pogués assenyalar ningú com a subjecte de l’incompliment»[105]. És a dir, que el contingut del llibre havia de ser supervisat per la censura reial i, en cas d’incompliment, hi havia d’haver uns responsables clars sobre els quals recauria el pes de la llei: l’autor i l’impressor. La Marsà hi insisteix, novament: «Conforme a la legislació vigent des de mitjan segle xvi, el nom de l’autor havia de figurar de forma expressa a la portada i allò normal és que l’autor hi aparegui amb nom i cognoms»[106].

Per En Virgilio Pinto, «es tracta no només d’interceptar els productes “danyats”, sinó, fins i tot, d’impedir-ne el naixement. Per impedir-ho, s’estableix un doble tipus de controls que afecten, en primer lloc, el mateix llibre i, en segon lloc, el fet mateix de la impressió. A aquest doble tipus de controls obeeixen, per una part, les llicències d’impressió de llibres i, per l’altra, la vigilància de les impremtes»[107]. L’estudiós detalla que «en cada llibre ha de constar la llicència, la taxa, el privilegi, si hi fos, el nom de l’autor, de l’impressor, el lloc i any de la impressió» i que «els qui imprimeixin algun llibre sense la llicència corresponent incorreran en pena de mort i pèrdua de tots llurs béns»[108]. Per acabar reblant: «Un llibre imprès sense llicència en alguna de les ciutats dels regnes peninsulars era il·legal per aquest mateix fet»[109].

Si hi primfilem una mica, i retenim les dades amb deteniment, veurem que si les lleis obliguen a fer constar el nom de l’autor i el privilegi d’impressió a la portada, i, per contra, el Lazarillo surt imprès a Castella sense nom d’autor, sense privilegi d’impressió i sense cap mena de llicència coneguda, és que es tracta, més enllà d’una edició consentida per l’estat, d’una estricta edició d’estat. Perquè, àdhuc, l’edició del Lazarillo del 1573, censurada i retallada per En López de Velasco, s’estampa «con licencia, del Consejo de la Santa Inquisicion» i «con privilegio de su Magestad, para los reynos de Castilla y Aragon»[110].

Per la Marsà, «el privilegi és una concessió reial d’exclusiva d’edició, en un àmbit concret i per un termini determinat»[111], que podia, si s’esqueia, prorrogar-se. Com que l’autor o l’editor «quedava exposat al fet que la seva obra fos editada immediatament per un altre editor, amb el perjudici consegüent per la competència per la venda d’exemplars»[112], hom sol·licitava el privilegi reial «a fi d’impedir que un altre editor pogués llançar una altra impressió de la mateixa obra»[113]. I conclou: «L’existència d’un privilegi no implica que sols es pugui imprimir una vegada l’obra que l’ha obtingut, sinó que únicament el titular del privilegi pot encarregar-ne la impressió, tantes vegades com cregui oportú»[114].

Les ponderacions de la Marsà em semblen encertadíssimes i jo voldria, com a colofó, afegir-hi que, en el cas que un altre impressor edités la mateixa obra, sense haver obtingut la corresponent llicència, la llei establia un seguit de multes severes. Així, quan el 1565, En Timoneda estampava la seva Turiana, hi feia constar el «Privilegio Real concedido para el presente libro»[115], que, entre d’altres coses, estatuïa «que otra persona no lo pueda imprimir, sino él tan solamente, o quien su facultad tuviere, ni traer impressos de reynos estraños. E si por algún tiempo alguna persona lo contrario hiziere, queremos que tal persona o personas pierdan todos los libros que hubieran impresso, y los moldes con que se imprimieron: y más sea caydo en pena de cient ducados por cada vez que lo contrario hiziere»[116].

En Caso, en comparar les dues edicions d’Anvers, del 1544, d’En Martin Nuyts, i la del 1555, d’En Guillem Simó, s’adona que «la frase «con priuilegio imperial» que figura a la portada d’Anvers de 1554, manca a la d’Anvers de 1555»[117]. I, aleshores, raona que «per En Morel-Fatio això indicava que l’edició d’En Guillem Simó era furtiva»[118]. En conseqüència, i atès que les edicions castellanes del Lazarillo tampoc no inclouen cap privilegi reial que en permeti i legalitzi la impressió, és que també seríem davant d’edicions furtives. En aquest cas, com crec jo, d’edicions d’estat furtives. M’ho fa pensar també el fet que En Martin Nuyts, «a l’extracte que inclou a l’edició de 1554 es diu que l’emperador li concedeix “que només ell pugui imprimir aquest llibre per temps de cinc anys”»[119]. La deducció és inevitable: si l’únic impressor que, el 1554, tenia llicència imperial per estampar el Lazarillo durant cinc anys és En Nuyts, a Anvers, és que les edicions de Burgos, Alcalà i Medina del Campo també són furtives.

En començar a interessar-me pel tema, ja em va fer estrany que hom donés llicència d’impressió per a un mateix regne, i just el mateix any, a tres editors diferents, perquè, habitualment, el que passava era que tan sols s’atorgava a un impressor per uns anys determinats —cinc, deu o vint—, explicitant que ningú, llevat d’ell, pogués imprimir el mateix llibre al mateix regne, o, de vegades, al mateix regne i a l’estranger. Ara, assabentat que les edicions castellanes no tenen llicència d’impressió, ni nom d’autor i que l’únic que pot imprimir el text és En Martin Nuyts —el qual, amb aquesta finalitat i per evitar que d’altres impressors ho fessin, demana i aconsegueix un privilegi imperial d’exclusivitat—, veig molt més clar que es tracti de simples edicions d’estat. Impulsades per raons d’estat i impreses al marge de tota legalitat vigent. Únics fets que donen sentit a la seva realitat.

Cercant informació que pogués avalar aquesta meva conjectura, he topat amb el llibre de l’Ángel Alcalá, Literatura y Ciencia ante la Inquisición Española, en el qual l’autor, resseguint els problemes de l’anonimat de l’obra i de l’atribució a múltiples autors, assegura que «no solen adonar-se els seus nombrosos i sovint un xic rutinaris estudiosos que la clau del misteri s’ha de trobar en algun no identificat —o més aviat perdut— expedient inquisitorial de censura»[120]. I pel que fa a la meva sospita que, per sobre de la Inquisició, hi havia d’haver la mà forçosa de l’Estat, que és l’únic que la podia eludir i evitar tant les seves pròpies lleis d’impressió com les inquisitorials, l’Alcalá, parlant dels índexs expurgatoris d’En Quiroga i d’En Zapata, rubrica: «Quiroga-E, 67v, i Zapata 737, prohibeixen el llibre «no siendo de las [ediciones] corregidas y expurgadas del año 1573 a esta parte». En realitat, n’hi hauria hagut prou amb l’anonimat persistent de l’obra perquè el Sant Ofici l’hagués prohibit des del principi sense cap més raó i així la mantindria encara després de les esporgades sagnants. La seva permissió envers les noves edicions cal atribuir-la o bé al fet que el Tribunal coneixia el secret de l’autoria i transigí per pressions superiors, o bé al fet que la qualitat i novetat literàries, la gràcia narrativa i les fins avui no documentades reclamacions del públic potser acabaren per imposar-se sobre els escrúpols legaloides dels censors»[121].

Com veiem, doncs, som quasi al final de l’enigma. Hi havia un autor conegut, però l’obra apareix anònima. La Inquisició i l’Estat la deixen editar, malgrat tots els malgrats prohibitius, perquè és de gran categoria literària. Més ben dit, l’editen per tenir en castellà aquesta petita obra mestra, però esborrant-ne alhora l’autoria i canviant la ubicació del fets.

I, fins i tot, i atès que, com assegura la Navarro, «de les impressions de Burgos, Medina i Alcalà, només se’n conserva un únic exemplar»[122], es podria conjecturar que no hi hagués hagut ni tan sols ni edició, sinó merament aquests diversos exemplars —o un o uns quants més, no gaires per cert— fets imprimir per raó d’estat perquè en quedés constància futura. Com així ha estat. La qual cosa, de retruc, també aclariria, si la primera edició hagués estat catalana, que només es conservessin els llibres tan sols i únicament a partir de l’edició castellana, car En Rico també veu que «semblaria massa coincidència que els exemplars comencessin a conservar-se només i de cop i volta des del 1554»[123].

I mentre no aparegui la referència del Lazarillo en cap inventari post mortem de cap ciutadà castellà —la qual cosa indicaria que algú va comprar realment el llibre físic i tangible, se’l va endur a casa seva, el va llegir i es va morir posseint-lo— jo mantindré l’opció de creure que les edicions de Burgos, Medina i Alcalà només han existit en aquests únics exemplars preparats insidiosament per la Corona.

M’ajuda alhora a creure-ho així el fet que hi ha diverses irregularitats al llibre, produïdes a ran de l’estampació del text en castellà. Els estudiosos hi han dedicat desenes d’articles i alguns llibres. En Rico, per exemple, n’ha escrit un de sencer per exposar aquests problemes més especials, del qual n’he anat extreient reflexions i sentències a fi d’anar il·lustrant aquest meu estudi. Entre d’altres que ja he anat indicant, ara vull remarcar alguns aspectes que afecten la capitulació de cada tractat i el títol mateix.

En estudiar els retocs que el censor López de Velasco va introduir a l’edició del Lazarillo del 1573, En Rico observa: «Cal notar que, sense tocar a penes el vocabulari dels epígrafs primitius, En Velasco dóna als seus un tall diferent, i, per aquí, sense proposar-s’ho, fa més ostensible que tots els de la princeps procedeixen de la mateixa mà grollera. Les observacions anteriors bastarien per concloure que la capitulació i els epígrafs que la princeps introduí al Lazarillo eren tan aliens a l’original com els afegits per En López de Velasco»[124]. I insisteix que, «la princeps del Lazarillo passà per les mans d’un capitulador d’un llinatge modest, però tan precipitat i curt de gambals, que és impossible confondre’l amb l’autor»[125].

Tot seguit, ataca la qüestió del títol i en treu una conclusió «hom diria ineludible: títol general i epígrafs surten de la mateixa ploma; i uns i altres, per tant, són igualment falsos; en cap no hi tingué l’autor ni art ni part. No ens pot sorprendre, perquè, per poc que s’hi reflexioni, el títol, en un aspecte crucial, es revela com un autèntic disbarat. En concret, el diminutiu que hi trobem és inacceptable: el protagonista es diu Lázaro de Tormes, no Lazarillo, i menys Lazarillo de Tormes»[126]. I n’està tan convençut que, més endavant, hi torna: «Lazarillo i Lazarillo de Tormes, doncs, són noms que ni el personatge ni el novel·lista no haguessin deixat anar mai en el títol: l’estrall ha de ser culpa del taller»[127]. Els raonaments d’En Rico em semblen ben fonamentats, no tan sols a través de l’anàlisi estructural interna que en fa, sinó, també i principalment, perquè tant la primera edició francesa, del 1560, com la primera anglesa, del 1569, porten netament al títol el nom de Llàtzer i no pas cap diminutiu seu. La francesa, fa: Les faits merveilleux, ensemble la vie du gentil Lazare de Tormes, et les terribles aventures a luy avenues en divers lieux[128]; i l’anglesa diu el següent: The marvelus Dedes ande the lyf of Lazaro de Tormes[129]. Per les quals traduccions, ara, fins i tot, puc aventurar que, molt possiblement, l’edició primitiva que aquestes van seguir no va ser cap de les conegudes fins avui en castellà.

Contrapunten el parer d’En Rico les reflexions d’En Juan Manuel Rodríguez sobre el títol de l’obra. Per ell, «de fet, de les 33 aparicions de Lázaro a l’obra, només en 3 llocs es tracta de la fomra Lázaro de Tormes: una al primer capítol i dues més a la penúltima pàgina; és a dir, justament a la presentació i al final. A la resta és anomenat simplement Lázaro. En canvi, el suposat títol original ens arriba com La vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades. Una mica estrany, tot plegat, i, certament, la forma Lazarillo fa pudor a un canvi per part del censor-traductor. Recordem que fins i tot el mateix Rico ens diu que el títol no pot ser de cap manera l’original que devia tenir l’obra, justament per aquest motiu. És a dir, per ell, la forma Lazarillo no podia ser la que hi havia al títol original»[130].

De mica en mica, doncs, anem prenent consciència que l’autor no només desapareix sota una anonímia forçada sinó que també és relegat de l’espai que li hauria correspost en la supervisió i arranjament del text, car veiem com es fan canvis maldestres sobre l’obra sense que ell no hi pugui ni intervenir. Per això mateix, En Rico puntualitza que «d’un fet sí que en tenim prou seguretat: la princeps del Lazarillo s’allunya de la voluntat del novel·lista en aspectes tan substancials com el títol, la divisió en tractats i els epígrafs que se’ls atribueixen»[131]. I conclou: «Traduint aquesta evidència a un altre ordre de coses: l’autor no confià a En Junta la publicació de l’obra, perquè, d’haver-ho fet, també li hauria donat instruccions sobre aquests extrems, i no s’entén per què l’editor les hauria refusat»[132].

Llavors, si el títol del llibre originari no sabem quin era; si el nom de l’autor desapareix de l’obra, i ara acabem de ser conscients que ell mateix tampoc no va poder intervenir en la seva confecció, em sembla deduïble que tot això no es deuria donar pas perquè s’amagués, sinó perquè va ser apartat de la impressió de les edicions castellanes. Crec que això i res més és el que explicaria per menut i al detall un anonimat que ningú, a hores d’ara, més enllà de tòpics i fabulacions gratuïtes, no ha pogut raonadament interpretar.

El cas del Tirant lo Blanc em sembla prou pedagògic per ajudar-nos a entendre, anàl·logament i des d’una altra perspectiva, què va passar amb el nom de l’autor del Lazarillo. És conegut de tothom que l’edició castellana del Tirant de Valladolid del 1511 el fa anònim[133]. Això és una raresa incomprensible, puix el seu editor, Diego de Gumiel, «havia treballat a Barcelona entre 1494 i 1501»[134], on va dur a terme l’edició catalana del 1497[135], atribuïda amb totes les lletres a En Joanot Martorell. Llavors, només podem explicar que un editor imprimeixi una obra anònima que uns anys abans havia imprès amb el nom de l’autor, si som capaços de veure-hi, no pas un acte de desmemòria, sinó, fonamentalment, la intervenció de la censura reial. I agafa alhora un sentit molt especial perquè, segons En Josep Guia, En Martorell no era un escriptor, ans el seu nom suplanta el d’En Roiç de Corella, que era partidari de la causa del príncep de Viana[136] i un antijoanista declarat[137]. La qual cosa explicaria, de retruc, que el Lazarillo tingués un anonimat obligat, perquè el seu autor o era català o antitrastàmara. O les dues coses alhora. Però, majorment, donaria sentit al fet que aparegués també a l’època atribuït a autors diferents.

Així, En José Sigüenza, a la Historia de la Orden de San Jerónimo, de 1605, escriu que l’autor va ser el jeroni fra Juan de Ortega: «Diuen que, essent estudiant a Salamanca, adolescent, com que tenia un enginy tan galant i fresc, féu aquell llibretó que va pel món, anomenat Lazarillo de Tormes»[138]. I ho justifica: «L’indici d’això fou haver-li’n trobat l’esborrany a la cel·la, escrit de la seva mateixa mà»[139].

Però, poc després, el 1607, un tal Valeri Andrés, ens certifica, al seu Catalogus Clarorum Hispaniae Scriptorum, que el llibre el va escriure En Diego Hurtado de Mendoza[140]. Llavors, sobre l’atribució a aquest darrer autor, el jesuïta Andrés Schott assegurava a la Hispaniae Bibliotheca, del 1608, que «es pensa que és obra seva el Lazarillo de Tormes, llibre de sàtira i entreteniment, tal vegada de quan estudiava dret civil a Salamanca»[141].

Però En Rico, atent com de costum a tota mena d’irregularitats, creu que «resulta molt sospitosa tanta insistència a referir el Lazarillo a un estudiant de Salamanca: com no oblidar que La Celestina, anònima també a les seves primeres edicions, fou composta per un aprenent de jurista de les riberes del Tormes?»[142]. I rebla que, tot i aquesta insistència, «tot sembla militar en contra seva»[143], majorment, atès, «en primer terme, el silenci absolut dels antics editors (de la poesia, al 1610) i biògrafs (Baltasar de Zúñiga, al 1627)»[144]. Per això mateix, En Morel-Fatio opinava que «s’ha relacionat el Lazarillo amb En Mendoça perquè molt aviat es formà entorn del seu nom una mena de llegenda, perquè la seva traça, el seu ànim viu i aliè a tota disciplina, les seves gràcies i rampells li valgueren, en el camp literari, una reputació d’enfant terrible»[145]. Per la qual cosa, «En Diego ha carregat amb la responsabilitat d’obres amb què no tingué res a veure: no només el Lazarillo, sinó també altres escrits de menys importància, cartes satíriques o pamflets literaris»[146].

Aquest és el cas concret de l’obra del valencià Joan Martí, o Martín, La vida del pícaro, editada a Velència a l’any 1601[147]. La portada del llibre, on crec que deuria dur, al títol, el nom del picard, per contra, deixa ben patent que «Su autor es Juan Martín Cordero y dice: Impresa en Valencia junto al molino de Rovella. Año 1601»[148]. Però, en canvi, En Francisco Carrillo ens fa saber que «al segle passat se’n produeixen tres impressions, en una de les quals (París, 1827) s’atribueix el poema a l’Hurtado de Mendoça»[149]. Tot i amb això, i a despit del retoc, per En Carrillo «és clar a l’edició original que el seu autor és En Joan Martín Cordero»[150], el qual apareix recollit entre els escriptors valencians per fra Josep Rodríguez a la seva Biblioteca Valentina[151].

El retoc és important perquè ens assenyala com una obra picaresca valenciana és atribuïda, sense cap mena d’escrúpols, a un autor castellà; obrint, així, encara més, la perspectiva que ens ha d’ajudar a entendre que l’anònim autor del Lazarillo també es podia trobar en aquest camp de falses atribucions, especialment perquè l’autor a qui s’atribueixen les dues obres és el mateix. Com era d’esperar, el llibre d’En Joan Martí, La vida del pícaro, ja no apareix al llistat de les seves obres que confecciona En Rodríguez. Sinó que aquest ens adverteix que manlleva tota la informació d’En Nicolàs Antonio i que se sorprèn «que d’escriptor de tants, i tants bons llibres, no en trobo memòria, entre els nostres autors»[152].

Però, de la lectura de la novel·la d’En Joan Martí, En Carrillo encara n’extreu conclusions més interessants pel que afecta aquest meu estudi. Així, està convençut que «el pla semiologicolèxic de La vida del pícaro està dominat pels mateixos signes lexicals que dominen el Lazarillo»[153]. I certifica: «La vida del pícaro d’En Martí Cordero confirma el sistema comú de signes invariables a la picaresca que responen a pressupòsits ideològics, socials i artístics. Aquí, igual que a la novel·la picaresca, trobem els mateixos conjunts de signes en oposició dialèctica, que configuren les possibilitats de significació: infàmia-honra, misèria-diners, llibertat-dependència, agudesa-malaptesa, escepticisme-fe, marginalitat-inserció. Es tracta d’un codi diferent a l’acostumat, una “degradació” de la literatura idealista. Són signes desmitificadors de l’ordre social establert i que el dissolen, especialment del signe diners, únic signe de cohesió social que apareix a la societat espanyola d’aquesta època»[154].

És a dir, que si el Lazarillo i la novel·la d’En Joan Martí estan dominats pels mateixos signes lexicals i responen a idèntics valors socials i ideològics, és encara molt més versemblant que, essent valencià En Martí, també ho fos l’autor esborrat del Lazarillo. I que si La vida del pícaro reflectia els valors socials i ideològics, cohesionats per un incipient capitalisme, que es donaven a la societat valenciana, el Lazarillo, on es donen els mateixos i idèntics valors, també havia de ser un retrat de les gents de València. Fet que no costa gaire d’imaginar si teníem present que, al llarg del xvi, «pobres, captaires i picards, omnipresents a les societats de tots els temps, troben a les grans urbs, com València, terreny propici per subsistir. Són ells els qui constitueixen el revers de la medalla en èpoques d’expansió generalitzada, com és la centúria que ens ocupa»[155]. Una època, on, a més a més, a València era ben normal trobar-hi cecs acompanyats dels seus pigalls, tal com ens descriu En Timoneda en una de les seves rondalles. Així al Patrañuelo, a la Rondalla Dotzena ens explica el cas d’un cec que era tan avariciós «que per la seva sobrada mesquinesa anava sol per la ciutat, sense dur un mosso que el guiés»[156]. D’on en podem deduir, que la resta de cecs, no tan avariciosos ni mesquins, anaven per València amb un pigall.

Retornant als noms interpolats per encobrir l’autoria de la nostra novel·la, En Bernardo Blanco-González, també nega que l’Hurtado de Mendoça en pugui ser pare: «Autor d’El Lazarillo de Tormes? No. Aquí ja no coincidim. El Lazarillo és un llibre burgès; no el fruit d’un esperit de gran senyor, com ho era el de mossèn Diego. Psicològicament hi ha una contradicció completa entre el nostre autor i l’obra»[157]. I rubrica: «Mossèn Diego, amb tots els seus pecats al damunt, es un catòlic, epicuri a les bones, estoic a les males, però mai erasmista. El Lazarillo sobrepassa els límits escrits de la crítica eclesiàstica tradicional espanyola [vol dir castellana] i confessa les seves arrels a Roterdam. Mossèn Diego, com a noble, ha d’haver sentit menyspreu envers aquests hidalgüelos de pa sucat amb oli, com el del Lazarillo, que són la caricatura de la veritable hidalguia. L’astúcia del cec, l’avarícia del capellà, la vivor del butllaire, la tanoca estupidesa dels vilans, temes que li podien interessar? De cap manera»[158]. És a dir: que hi va haver una ocultació premeditada de l’autor real de l’obra del Lazarillo, ja fos esborrant-ne el nom o substituint-lo per d’altres.

Nogensmenys, tot i l’intent de suplantació de l’autoria, no deixa de ser revelador que el personatge que es vol fer passar pel redactor real de l’obra sigui exactament En Diego Hurtado de Mendoça, car aquest va ser virrei d’Aragó de 1554 al 1564[159]. Tal com ens confirma l’Eulàlia Duran, «poc després fou conseller d’estat i president del consell d’Itàlia, des d’on exercí una tutoria suprema sobre tota la corona catalanoaragonesa. Lloctinent del Principat de Catalunya (1564-71), hagué d’afrontar el continuat problema de l’abast de blat, el perill turc i la pirateria litoral», aplicant-hi «la política reial de gran activitat de les drassanes barcelonines i de fortificació de la costa»[160].

Segons En Joan Reglà, aquest il·lustre magnat castellà va ser «virrei d’Aragó, conseller d’estat i president del Consell d’Itàlia; tenia, doncs, una llarga experiència política en ser nomenat virrei de Catalunya per Felip II l’any 1564»[161]. Però, filant una mica més prim, sabem que era el fill d’En Diego Hurtado de Mendoça i Lemos, primer comte de Melito i Aliano, i Gran Justícia del regne de Nàpols, i lloctinent i capità general de València del 1520 al 1523[162]. Segons la Josefina Mateu, «fou la figura central de la guerra de les Germanies, com a representant del Rei»[163]. Per la Duran, «obligat, però, pels agermanats a fugir de la ciutat, es refugià a Xàtiva i a Dénia»[164]. I postil·la que «per al manteniment de la guerra encunyà monedes d’argent a Dénia i a Sogorb amb l’efígie de Ferran II de Catalunya-Aragó. Inicià la repressió, però cessà el 1523 i passà a ésser conseller d’estat»[165].

A vista, doncs, d’aquestes evidències, em sembla raonable poder suggerir que si hom suplantava l’autor del Lazarillo per En Diego Hurtado de Mendoça és que aquest i la seva família estaven íntimament vinculats a les qüestions d’estat catalanes o bé van intervenir directament en afers militars al Regne de València, en un indret específicament relacionat amb la geografia on jo proposo que es va esdevenir el Lazarillo original. Calia obliterar com fos el nom real de l’autor però deixar-ne una pàtina de versemblança: la connexió política i militar amb el Regne de València. Ara, el nom del principal usurpador de l’obra és un rastre cabdal per ressituar-la en el seu context primigeni. I, fins i tot, la seva política antiagermanats i de fidelitat reial ens permet entrellucar que l’autor podia haver estat un defensor de la causa agermanada i un antitrastàmara aferrissat, com en efecte ho va ser la majoria de la població en aquelles comarques del sud de València, tal com ho confessa En García Cárcel: «A final de juliol de 1521 el País Valencià semblava escindit en dos grans blocs: el nord, després de la batalla d’Almenara, era, llevat de Morvedre, totalment fidel al virrei; mentre que, després de la batalla de Gandia, el sud del País Valencià era monopoli dels agermanats»[166]. Però, molt especialment, també, perquè, segons un retrat robot que En Charles Aubrun fa de l’autor de l’obra, «hom pot creure que el nostre escriptor volia venjar-se de l’emperador per algun greuge recent o per alguna injúria no oblidada des del 1525»[167]. I aquest és un supòsit que s’escau a la perfecció en la mentalitat de qualsevol agermanat. I tindria explicació plena si, com afirma En Rodríguez-Puértolas, a dins del Lazarillo es dóna i s’hi entrelluca «la construcció d’una societat cada vegada més alienant i d’un estat cada cop més burocratitzat i omnipresent, que deixa escasses —o cap— fissures per a la salvació de la persona. L’estat modern, l’imperi cesari i sacre, s’alça totpoderós i abassegador»[168].

Amb idèntic convenciment l’Aubrun ressenya, en el retrat robot de l’autor esborrat, que aquest «havia de ser un home madur, discret i prudent»[169]. També creu que el llibre «tampoc no es pot atribuir a la ploma d’un pregoner i brètol», sinó que «havia de ser un home avesat a la cort»[170]. I rebla: «la tonalitat general del relat ens convida a pensar que era un noble cavaller»[171] o un «aristòcrata de primera talla»[172]. «Un gran senyor anticlerical»[173], rubrica En Riquer. Ara bé, si realment l’autor hagués estat un home de cort, un noble i un aristòcrata, llavors seria molt difícil comprendre per què fa les crítiques tan coents a les classes socials dominants del moment i per què, segons l’Aubrun, es volia venjar de l’Emperador Carles.

Per contra, si el nostre autor fos un agermanat o filoagermanat, ens faria comprendre per què, segons En Rico, dins del Lazarillo, «el jo del vilà val tant com el jo del senyor»[174]. O per què «el relat picaresc porta a dins un element subversiu, amb la pretensió irrespectuosa d’igualtat»[175], o per què, «darrere del picard del segle xvi […] s’amaga sempre la utopia d’igualtat, justícia i llibertat»[176], tal com suggereix la Monika Walker. I això també explicaria i donaria sentit ple al fet que, com exposa la novel·la, En Llàtzer aprengués el seu argot. I, atès que els agermanats, segons indica l’Eulàlia Duran, creien en un nou món «en què regnaria arreu la justícia popular i no hi hauria ni ducs ni comtes»[177], i que, d’acord amb el cronista coetani Miquel Garcia, la base ideològica de la Germania estava inspirada «en la profecia aportada per Eiximenis al Dotzè del Crestià, que pronostica la fi dels nobles i dels cavallers i un govern per «comunes»»[178], em sembla obvi inferir-ne que la visió social que reflecteix el llibre és més pròxima a un agermanat que no pas a un aristòcrata o a un gran senyor.

L’encerta de ple En Fernández Álvarez, quan escriu que «és dura la crítica que al Lazarillo es fa de la noblesa»[179]. Per la Duran, els agermanats, «a diferència dels comuners de Castella coetanis, pertanyien bàsicament a l’estament menestral amb exclusió de la noblesa»[180]. Segons ella, doncs, «tres greuges bàsics tenia el poble (menestrals i artistes), contra els jurats, per la mala administració (en especial de la junta que tenia cura dels impostos); contra els oficials reials (perquè la justícia era discriminatòria a favor de les classes altes); contra els cavallers i homes poderosos, que abusaven de llurs privilegis en detriment dels altres estaments»[181].

I, si bé hi havia aquest antagonisme amb el poder reial i els seus representants, no pas per això cal interpretar que es tractava d’un poble ras i inculte, sense eines ni mecanismes de poder, car estem parlant precisament «de la classe que pot ésser considerada com el precedent de la burgesia»[182]. Per En Sanchis Guarner és evident que «la majoria dels agermanats eren de filiació burgesa»[183] i que llur desfeta «és la fita que assenyala la fi de la gloriosa societat burgesa baix-medieval»[184]. Això que significa que «molts dels agermanats, sobretot a València, eren persones benestants, tenien accés directe al rei, gaudien de fortes influències, [i] estaven assessorats per juristes hàbils (els veritables ideòlegs de la revolució)»[185]. La qual cosa ara lliga a la perfecció amb el fet que, segons En Márquez Villanueva, «amb tota probabilitat l’autor del Lazarillo és un jurista»[186], car, en estudiar-ne la llengua, remarca que l’autor «deixa transparentar, molt sovint, el cop d’efecte escapat del formulari jurídic»[187]. I jurista, a tots els efectes, també el considera En Rico, a partir de la mateixa anàlisi dels tecnicismes lingüístics[188]. Ara bé, aquest autor anònim jurista empra terminologia netament catalana, almenys en un paràgraf. Al Tractat Cinquè, quan l’agutzil s’adreça a la gent que s’ha congregat a l’església perquè no es deixin enganyar pel comissari, que, des de la trona, els vol endossar la butlla, els diu:

Yo vine aquí con este echacuervo que os predica, el cual me engañó y dijo que le favoresciese en este negocio y dijo que partiríamos la ganancia. Y agora, visto el caso que haría a mi conciencia y a vuestras haciendas, arrepentido de lo hecho, os declaro claramente que las bulas que predica son falsas, y que no le creáis ni las toméis, y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas, y que desde agora dejo la vara y doy con ella en el suelo[189].

Efectivament, no és una il·lusió: el text castellà conté aquest tecnicisme jurídic català: «directe ni indirecte», que recullen tant En Márquez Villanueva[190] com En Rico[191], amb total indiferència, per bé que, com a mostra d’agudesa lingüística, En Villanueva anota que és tan evident que som davant d’un jurista que no vol «dir res d’aquest directe ni indirecte que se li escapa en una ocasió»[192]. Però l’un i l’altre el citen com a exemple de terminologia jurídica de la novel·la. En conseqüència, si l’autor del Lazarillo és un jurista que empra terminologia jurídica catalana —tant si se li escapa a ell com al traductor—, és que som davant d’un jurista català.

Però, sobretot, el rerefons valencià explica per què «En Llàtzer no només gaudeix de prosperitat econòmica, sinó que l’assoleix sense amo: no depèn de res més que de la seva bona feina»[193]. En efecte, En Llàtzer, passant d’amo en amo, i de feina en feina, arriba «fins a aquest cim de l’èxit professional»[194]. I en estudiar-ne la ideologia que traspuen els fets socials, En Garcia de la Concha no es pot estar de dir-nos que «algun radical lector d’avui la titllaria, per això, de “consciència burgesa”»[195]. O sense tanta radicalitat, En Caso creu que «el Lazarillo acaba intencionalment en el moment en què el seu protagonista s’ha transformat en una mena de burgès del segle xvi»[196].

El fet en ell mateix seria normalíssim si s’hagués esdevingut dins de la societat catalana, amb una burgesia ben estructurada, plena de mercaders, menestrals i comerciants, amb negocis propis i amb un sentit del treball diametralment oposat a Castella, on els hidalgos i els nobles estaven impossibilitats, per raons de sang i d’honra, a fer feines manuals i on les classes socials eren molt més marcades i fer un salt d’un estament a l’altre era totalment impossible. I on, a més, és un «fet històric generalment acceptat que no hi ha burgesia» al segle xvi[197]. I no només no hi havia burgesia, sinó que, per En Joseph Pérez, durant la governació d’En Cisneros, «al 1516-1517 es redactaren uns memorials, anticipant-se als arbitristes de finals de la centúria i principies del segle xvii, per denunciar el risc de subdesenvolupament dels regnes de Castella»[198].

Així, segons En Pierre Vilar, a partir de la Reconquesta, «mentre que les febleses econòmiques de Castella hi aturen l’expansió de les classes mitjanes, al contorn de la Península —Portugal, Catalunya, València, les Illes Balears— s’hi constitueixen, al contrari, veritables nuclis burgesos, repúbliques mercantils a la italiana»[199].

Conformement, per l’Elliott, «Castella i els estats de la Corona d’Aragó eren, de fet, països amb històries i caràcters distints, que es trobaven en estats molt diferents de desenvolupament històric»[200] en el moment de la unió de les corones, al 1479. Així, troba que, a Castella, «l’enorme extensió del territori i les consegüents dificultats per conrear grans espais de terra àrida, obligaren [el rei Ferran III] a dividir-lo en grans blocs i repartir-los entre els ordes militars, l’Església i els nobles. Aquest repartiment de terres a gran escala tingué unes profundes conseqüències de tipus social i econòmic. Andalusia quedà com una terra de vastos latifundis sota el control dels aristròcrates, i la noblesa castellana, aprofitant-se de la seva nova i gran font de riqueses, arribà a ser prou poderosa com per gaudir d’una influència quasi il·limitada en una nació en què la burgesia era encara dèbil i es trobava dispersa per les escasses ciutats del nord. A València, en canvi, la Corona pogué exercir una supervisió molt més estreta en el procés de colonització i repoblació. El país fou dividit en moltes parcel·les petites i els colons catalans i aragonesos formaren petites comunitats cristianes disseminades en un país morisc»[201]. El resultat és el que tots coneixem. A Castella, com molt bé indicava l’Elliott i han remarcat quasi tots els economistes competents, es va desenvolupar una economia agrària i ramadera, controlada pel poder il·limitat dels nobles, salvant alguna ciutat. Per contra, Catalunya «organitzà un imperi marítim», amb un sistema comercial que «portà la prosperitat a les ciutats de la Corona d’Aragó i ajudà a consolidar el poder dels patriciats urbans. Aquests eren, a la pràctica, els veritables amos del país»[202]. Per ell, «Barcelona, lloc de naixement del Llibre del Consolat, el famós codi marítim que regulava el comerç al món mediterrani, era el cor d’un sistema comercial que arribava fins a Orient»[203], tot i que, per d’altres, el centre principal, sobretot al tombant del segle xv, ja era València[204]. I rubrica: «Dominadora de la vida econòmica del país, la burgesia pogué edificar, unes vegades en col·laboració i unes altres en oposició a la monarquia, un sistema constitucional peculiar que reflectia plenament les seves aspiracions i els seus ideals»[205]. Que és com dir que, mentre a Castella la burgesia constituïa una raresa, delimitada molt dèbilment a unes poques ciutats del nord —Burgos i Bilbao, exemplifica En Joan Reglà, que són les dues úniques ciutats castellanes que abans del govern de Carles I van tenir consolat[206]—, a Catalunya i als seus estats va ser precisament la burgesia el gran motor econòmic i l’autèntica forjadora de la idiosincràcia política i social del país, amb una gran diversitat de gremis i oficis. I, per tant, amb un gran moviment social. Llavors, no ens hauria de fer estrany que l’Elliott concreti que «la Corona d’Aragó, encara que menor en extensió i població, havia fet gala d’una vitalitat no igualada per Castella»[207]. O, com ha clavat En Pierre Chaunu, «Qualsevol que fos el pes global de Castella al 1500, és impossible deixar de veure l’avenç tècnic de l’Espanya mediterrània», fins a tal punt que creu que «Castella fou la colònia de l’Espanya mediterrània»[208]. Ja que, segons ell, no serà fins a l’època dels Reis Catòlics que es donarà «el punt de partida, a Castella, d’un molt llunyà premercantilisme»[209].

Com era d’esperar, En Rico també ha detectat el moviment d’ascendència social del protagonista. Segons ell, «si hi ha una tesi explícita a la novel·la és, tal com diu el seu autor, “mostrar cuánta virtud sea saber los hombres subir, siendo bajos”»[210]. Nogensmenys, considera que «la idea sonaria escandalosa per a una mentalitat medieval»[211] —castellana, és clar—. I ho justifica de la següent tenor: «Pretendre canviar d’estament, ascendir en l’escala jeràrquica, suposa revelar-se contra la llei natural i la providència divina; marxar —com ho repeteix don Juan Manuel— en línia recta cap a la condemnació, puix “els estats són de tantes maneres, que allò que pertany a un estat és molt damnós a l’altre”. Cal, per tant (i així ho explica Juan de Santa María), cenyir-se al destí, que fixa a “cadascú un lloc, el seu lloc i els seus límits certs de jurisdicció per a l’ofici que se li encarregui, sense pensar que això s’hagi de mudar ni alterar”»[212]. I ho rebla assentint que, a Castella, «la pretensió de mudar d’estat és intrínsecament pecaminosa»[213]. A més a més, En Rey Hazas no dubta gens ni mica a subscriure que «la realitat social espanyola [vol dir, és clar, castellana] per ella mateixa no podria explicar prou el naixement del gènere» picaresc[214]. Però, tot amb tot, el que queda explícit a la novel·la és que En Llàtzer, a través dels diversos oficis que té al llarg de la vida, arriba a bon port: al cim de l’èxit professional. I això és només possible dins d’una societat plenament burgesa. I, justament per aquesta raó, En Rey Hazas estava convençut que «aquest burgesos conservadors probablement escriviren les narracions picaresques»[215].

És a dir: que si a Castella hom no passava d’estament a estament i era prohibit per llei ascendir socialment; i si, per contra, els agermanats han estat considerats els antecedents de la burgesia i el Lazarillo es pot interpretar de ple des de la consciència burgesa, cada vegada és més versemblant que el seu autor fos un agermanat i que els fets que la novel·la relata passessin en terres catalanes.

Consegüentment, si l’autor és esborrat i l’obra original es perd; si l’argot de germania que En Llàtzer diu que aprèn no el veiem ni pintat a l’oli, i el text que ens arriba no és tal com el mateix autor el va escriure, podem conjecturar que això va ser així, com tantes altres obres que van tenir el mateix destí, perquè l’autor era català (i, a més, agermanat o filoagermanat) i l’obra escrita en aquest idioma? Ara, mercès als estudis lexicoideològics d’En Calero, podem dir, sense cap mena d’embuts, que l’autor era català. I mercès a les aportacions lingüístiques d’En Sendra, també podem afirmar que l’obra està farcida de catalanades. I jo acabo de mostrar com els topònims també s’avenen amb la geografia valenciana. Els referents culturals, econòmics i literaris també són catalans. I el rerefons històric porta de ple a la història de Catalunya.

Amb tot, el que acaba per dir-nos que el text primitiu era en català i que l’obra que ens ha pervingut en castellà és una traducció barroera són els errors de traducció. Aquells errors que només i únicament són comprensibles si el mot que tradueix malament és català. En posaré tan sols cinc exemples que considero prou reveladors.

El primer apareix al pròleg. La frase forma part d’un context en què l’autor explica com, amb esforç i feina, un individu qualsevol es pot arribar a fer un lloc a la vida. I ho exposa parlant de tots aquells que «con fuerza y maña remando salieron a buen puerto»[216]. La frase, en castellà, diu tot el contrari del que vol dir: que, amb esforç, sempre s’arriba a bon port. L’error és perceptible i es comprèn si tenim en ment un original en què hi havia escrit: «amb força i traça remant sorgiren a bon port». Com molt bé indica En Rico, «la imatge de la vida com a àrdua travessia marítima era trivialíssima, naturalment»[217]. Naturalment: era trivialíssima en els països marítims. Sorgir és la forma catalana medieval, emprada majorment en l’argot nàutic, per dir «arribar» o «fondejar». En Colom se’n fa un tip, al seu Diari de Bord, de fer sorgir les naus en un o altre port. Per no fer-me pesat, en posaré tan sols tres exemples. Així, el 16 d’octubre del 1492, anota: «No vaig poder arribar a temps de poder veure el fons per sorgir en net»[218]. I l’endemà, 17 d’octubre, escriu: «A migdia vaig partir jo de la població on jo era sorgit i on vaig prendre aigua»[219]. I encara, el dia següent, apunta: «Vaig anar a l’entorn de l’illa tant com vaig poder i vaig sorgir al temps que ja no era de navegar, mes no vaig anar a terra»[220]. I així, fins a l’avorriment. Àdhuc En Rico, en explicar-nos els objectius d’En Llàtzer dins de la societat, escriu: «La Vida de Lazarillo de Tormes confirma també el prejudici classista i es mofa dels seus detractors: només un rufià com En Llàtzer —raonaria un lector ben instal·lat a l’establishment— pot mantenir “cuán poco se les debe” als “qui heretaren nobles estats”; i només pot arribar a aquest “bon port” amb uns principis semblants»[221]. És clar, doncs, que es tracta d’arribar a port i no pas de sortir-ne. Llavors, l’error de traduir sorgir per salir, ens indica que som davant d’un original català. En Coromines i En Pascual, que recullen el mot en llengua castellana, tanmateix, no tenen cap dubte a afirmar que el terme, «parlanat d’una nau, es prengué del català sorgir»[222]. I en comparar la paraula amb les primeres documentacions castellanes d’En Colom, ja a les darreries del segle xv, o franceses, posteriors a la segona meitat d’aquest mateix segle, adveren que «és indubtable que el vocable és més antic i està millor arrelat que en cap altra part en català, on ja abunda al Consolat de Mar (segles xiii-xiv) i apareix en molts textos dels segles xiv i xv»[223].

Un altra badada apareix al Segon Tractat, quan l’autor explica com En Llàtzer es va fer fabricar una doble clau per obrir el cofre on el mossèn a qui servia guardava el pa. I com en ser descoberta, el capellà «fue luego a proballa y con ella probó el maleficio»[224]. És ben evident que fer un doble d’una clau per obrir un cofre i agafar el pa que s’hi guarda no és cap malefici, sinó una malifeta. El context ho delata obertament. I fins l’edició del Lazarillo d’Alfaguara ho especifica en una nota a peu de pàgina, que «maleficio» és una «fechoría»[225].

El tercer error és el de traduir el verb català sentir al castellà per sentir, en lloc d’oir o escuchar, que apareix en diversos llocs de l’obra. Així, al Segon Tractat, trobem: «Pues estando una noche desvelado en este pensamiento, pensando cómo me podría valer y aprovecharme del arcaz, sentí que mi amo dormía, porque lo mostraba con roncar y en unos resoplidos grandes que daba cuando estaba durmiendo»[226]. O ja al final de l’obra, al Setè Tractat, en parlar de la seva dona, En Llàtzer ens diu: «Hasta el día de hoy nunca nadie nos oyó sobre el caso; antes, cuando alguno siento que quiere decir algo della»[227], li canta quatre fresques. L’ús de sentir per oir és encara avui dia un dels típics errors comesos pels catalans sense gaire fluïdesa en castellà. El Diccionario de la Lengua Española l’accepta actualment com una forma viva de l’espanyol, sense especificar si és viva a Espanya o a Amèrica[228]. Però a l’època en què es va escriure el llibre a Castella era absolutament inusual. O tan sols usual en aquelles obres castellanes traduïdes directament del català. El Tesoro de la Lengua Castellana o Española, d’En Sebastián de Cobarruvias, del 1611, només li atorga el significat de «sentiment» o «percepció»[229].

Per En Coromines i En Pascual, «com en d’altres llengües romàniques, on és normal i general, es produí en castellà l’especialització de sentir com a sinònim d’oir. Això no ha arribat a consumar-se, llevat dels països d’Amèrica»[230]. I repeteixen que «aquesta confusió completa mai no arribà a produir-se a Espanya, on avui aquesta accepció de sentir és aliena encara a la parla popular, però una tendència en aquest sentit s’observa allà [a Amèrica], des d’antic, en el llenguatge colonial»[231]. I En Joaquín Forradellas, a les notes del Quixot publicat per l’Instituto Cervantes i Crítica, sota la direcció d’En Rico, en comentar aquest mot al capítol xvi de la Primera Part, ens indica que «l’ús del verb sentir per oir és encara comú en alguns països de l’Amèrica Llatina»[232]. Fet que només s’explica tenint en compte una conquesta i poblament primigenis catalans, tal com jo defenso en els meus llibres sobre el tema.

La quarta relliscada del traductor la comet al Cinquè Tractat. L’autor ens descriu una batussa, a dins d’un alberg, entre el seu amo i l’agutzil del poble on el butllaire intentava vendre les butlles de la santa croada. Llavors, els del poble, «viendo que no bastaban a ponellos en paz, acordaron de llevar al aguacil de la posada a otra parte»[233].

En castellà peninsular, el verb bastar té tres accepcions. La primera, «ser suficient i proporcionat per a alguna cosa». La segona, «abundar, tenir en abundància». I la darrera, «antigament, donar o subministrar el que es necessita»[234]. Per tant, el verb bastar de l’expressió «no bastavan a ponellos en paz» no fa sentit ni en el castellà d’ara ni en el de llavors, perquè l’autor no ens està dient que la gent del poble «no fossin suficients a posar-los en pau», car era molta gent la que s’hi va congregar; ni que no fossin aptes per fer-ho, ni res semblant. La frase només cobra sentit si la retroportem a un context íntegrament català i donem al verb castellà bastar la significació que el mot abastar té en català: ser capaç d’arribar a alguna cosa[235], o, segons els contextos, aconseguir. I, així, tindríem que la gent del poble, «veient que no abastaven a posar-los en pau, acordaren de portar l’agutzil de la posada a una altra part».

Finalment, el darrer d’aquests errors de traducció que vull exposar aquí es troba al Segon Tractat. Fa referència a l’episodi en què En Llàtzer es cruspeix de mica en mica el pa que el clergue guardava en una arca. Aquest creia que eren els ratolins i va decidir tapar-ne els forats amb claus i fustes, dient: «Agora, donos traidores ratones, conviéneos mudar propósito, que en esta casa mala medra tenéis»[236]. L’Eugenio Alonso, així com d’altres editors i curadors de la novel·la, interpreta aquest estrany donos «com a plural de don», car «sol usar-se en sentit despectiu o burlesc»[237]. Per això, la Rosa Navarro, en observar-ho, també anota que l’autor «aplica el tractament als ratolins, fet d’indiscutible comicitat»[238].

No cal dir que, per mi, no té cap mena de comicitat. El context és realista. El clergue és un home de carn i ossos. I ara, en el moment de proferir la frase en qüestió, està enormement indignat. Finalment aconsegueix tapar els forats, i amb un to cansat i provocatiu, l’ús d’aquest donos més aviat desmereix tota la intensitat que l’autor hauria volgut conferir al passatge. En canvi, si en lloc d’aquest raríssim donos hi hagués hagut el doncs català, la frase i el context lingüístic ara ens semblarien del tot versemblants car el clergue, en lloc de tractar les rates de micer, mossèn o qualsevol altre mot de tractament semblant, simplement estaria dient als ratolins, com jo crec: «Ara, doncs, ratolins traïdors, us convé mudar de propòsit, que en aquesta casa mala jeia tindreu».

I, encara que no sigui exactament un error de traducció, per acabar sí que vull comentar molt especialment un fragment concret del text, perquè el subtil joc lingüístic que conté només és perceptible en català. En un moment del Primer Tractat, el cec descobreix una de les múltiples malifetes del seu ajudant i es dóna aquest petit diàleg:

—¿Qué es esto, Lazarillo?

—¡Lacerado de mi! —dije yo—[239].

En Rico s’afanya a dir que, en aquest punt precís de l’obra, «la paronomàsia cobra rellevància en algun diàleg amb tocs particularment incisius»[240]. I la Rosa Navarro aprofita el paràgraf per comentar que «En Llàtzer crea una paronomàsia amb l’adjectiu «lacerado» i el diminutiu del seu nom, «Lazarillo», l’única vegada que apareix» a la novel·la[241].

Ara bé, la paronomàsia, segons el Diccionario de la Lengua Española, és «una semblança entre dos o més mots que només es diferencien per la vocal accentuada en cadascun d’ells; v. gr. azar i azor; lago, lego i Lugo; jácara i jícara»[242]. I inclou una segona accepció: «Semblança de distinta mena que tenen entre ells altres mots; com adaptar i adoptar; acera i acero; Marte i mártir»[243]. Llavors, el binomi Lazarillo-Lacerado, com és ben evident, no constitueix cap paronomàsia, en castellà, car, entre el La-za-ri-llo i La-ce-ra-do, no hi ha una sola diferència per raó de la vocal accentuada, sinó que, llevat de la primera síl·laba, són dos mots totalment diferents. I per tant, no hi ha cap joc de subtilitat lingüística i, molt menys, encara, fonètica.

Conformement també ho ha observat En Juan Manuel Rodríguez, pel qual, «segons en Rico, hem de fer un acte de fe i creure sense immutar-nos que el suposat acudit o paronomàsia, en castellà, és l’oposició dels mots «LazARILLo» i «lacERADo». Això, en castellà, és molt més que el canvi d’un fonema: és una paraula tan diferent que la paronomàsia no funciona gaire, per no dir gens en absolut»[244].

Per contra, si el text original fos català, la cosa canvia radicalment, perquè el cec hauria cridat: «Què és això Llatzeret?». I el noi hauria contestat: «Llatzerat de mi!». I Llatzeret i llatzerat sí que són parònims.

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] Azorín, «Maqueda y Toledo»; ob. cit., pàg. 35.

[2] Ídem.

[3] A. González Palencia, ob. cit., pàg. 18.

[4] Ídem, pàgs. 35-36.

[5] Ídem, pàg. 24.

[6] Ídem, pàg. 38.

[7] M. Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 59.

[8] Ídem.

[9] Jerónimo Münzer, Viaje por España y Portugal (1494-1495); Madrid: Polifemo, 1991; pàg. 59.

[10] Ídem.

[11] Ídem, pàg. 247.

[12] Ídem.

[13] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 48.

[14] A. González Palencia, ob. cit., pàg. 17.

[15] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 88.

[16] V. García de la Concha, ob. cit., pàg. 118.

[17] Ídem, pàg. 45.

[18] Ídem, nota 32.

[19] Ídem, nota 35.

[20] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 56.

[21] José Sanchis Sivera, «Arquología y Arte», Reino de Valencia; dins Geografía General del Reino de Valencia; ob. cit., pàg. 974.

[22] Ídem.

[23] Ídem, pàg. 975.

[24] Ídem.

[25] Ídem, pàg. 976.

[26] Ídem, pàg. 976, nota 207.

[27] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 55.

[28] Ídem, pàg. 49.

[29] Ídem, pàg. 48.

[30] La Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades. Nuevamente impressa, corregida y de nuevo añadida en esta segunda impression. Vendese en Alcala de Heneres, en casa de Salzedo Librero. Año de mdliiii.

[31] A. Rumeau, «Sur les Lazarillo de 1554. Problème de filiation»; Bulletin Hispanique, lxxi (1969), pàg. 485.

[32] Ídem.

[33] Ídem, pàgs. 485-486.

[34] F. Rico, Problemas del «Lazarillo»; ob. cit., pàg. 114.

[35] Ídem.

[36] A. Blecua, ob. cit., pàg. 7.

[37] Ídem, pàg. 50.

[38] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Editorial Planeta; ob. cit., pàg. ix.

[39] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 11.

[40] Ídem.

[41] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. x.

[42] Ídem.

[43] A. Blecua, ob. cit., pàg. 8.

[44] Ídem.

[45] Ídem, pàgs. 8-9.

[46] R. Navarro Durán, «Introducción»; ob. cit., pàg. 10.

[47] L. de Góngora, ob. cit., poema 102, pàg. 168.

[48] José M. Caso González, «La primera edición del Lazarillo de Tormes y su relación con los textos de 1554», Studia Hispanica in Honorem R. Lapesa; Madrid: Gredos, 1972; vol. i, pàg. 189.

[49] Ídem.

[50] Ídem, pàg. 193.

[51] Ídem.

[52] Ídem, pàg. 197.

[53] Ídem, pàgs. 197-198.

[54] Ídem, pàg. 199.

[55] Ídem, pàgs. 199-200.

[56] Ídem, pàg. 200.

[57] Ídem, pàg. 201.

[58] Ídem.

[59] Ídem, pàg. 206.

[60] F. Rico, Problemas del «Lazarillo»; ob. cit., pàg. 116.

[61] Ídem, pàg. 116.

[62] Ídem, pàgs. 115-116.

[63] Ídem, pàg. 116.

[64] Ídem.

[65] Manuel Ferrer-Chivite, «Lázaro de Tormes: personaje anónimo (una aproximación psico-sociológica)»; Actas del Sexto Congreso Internacional de Hispanistas; Toronto: University of Toronto, 1980; pàg. 235.

[66] M. Teresa Otal Piedrafita, «Presentación» a La Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades; ob. cit., pàg. 7.

[67] Ídem.

[68] A. Blecua, ob. cit., pàg. 44.

[69] V. García de la Concha, ob. cit., pàg. 12.

[70] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. xvi.

[71] R. Coll-Tellechea; A. N. Zahareas, ob. cit., pàg. 14.

[72] Ídem.

[73] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 25.

[74] M. Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 11.

[75] Ídem.

[76] Ídem, pàg. 12.

[77] Anónimo, Lazarillo de Tormes, a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 11.

[78] Ídem.

[79] Ídem, pàg. 12.

[80] A. Blecua, ob. cit., pàg. 23.

[81] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 117.

[82] Ídem.

[83] James Iffland, «El pícaro y la imprenta. Algunas conjeturas acerca de la génesis de la novela picaresca», Actas del IX Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas; Frankfurt am Main: Vervuert Verlag, 1989; pàg. 500.

[84] Ídem, pàg. 499.

[85] Ídem.

[86] Ídem, pàg. 501.

[87] Ídem, pàg. 497.

[88] Ídem.

[89] Ídem.

[90] Charles V. Aubrun, «El autor del Lazarillo: un retrato robot»; Cuadernos Hispanoamericanos, 80 (1969), pàg. 545.

[91] Ídem.

[92] Ídem.

[93] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 64.

[94] C. V. Aubrun, ob. cit., pàg. 545.

[95] M. Fernández Álvarez, ob. cit., pàg. 235.

[96] A. Ruffinatto, ob. cit., pàg. 45.

[97] Philippe Lejeune, Le pacte autobiographique; París: Seuil, 1975; pàg. 32.

[98] M. Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 12.

[99] Ídem.

[100] Marcel Bataillon, El sentido del «Lazarillo de Tormes»; París-Tolosa: Librairie des Éditions Espagnoles, 1954; pàg. 29.

[101] M. Bataillon, Novedad y fecundidad del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 12.

[102] A. A. Sicroff, ob. cit., pàg. 170.

[103] María Marsá, La imprenta en los Siglos de Oro (1520-1700); Madrid: Laberinto, 2001 (Arcadia de las Letras, 8); pàg. 25.

[104] Ídem, pàg. 25, nota 21.

[105] Ídem, pàg. 26.

[106] Ídem, pàg. 40.

[107] Virgilio Pinto Crespo, Inquisición y control ideológico en la España del siglo XVI; Madrid: Taurus, 1983 (La otra historia de España, 9); pàg. 87.

[108] Ídem, pàg. 89.

[109] Ídem, pàg. 94.

[110] Lazarillo de Tormes Castigado; Madrid, 1573; portada. Cf. La Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades; a cura d’Aldo Ruffinatto; ob. cit., gravat entre les pàgs. 224 i 225.

[111] M. Marsá, ob. cit., pàg. 47.

[112] Ídem, pàgs. 47-48.

[113] Ídem, pàg. 48.

[114] Ídem, pàg. 49.

[115] [Joan Timoneda], Turiana. En la qual se contienen diuersas Comedias y Farças muy elegantes y graciosas, con muchos entremeses, y passos apazibles; València: Joan Mey, [1565]; foli 2.

[116] Ídem.

[117] J. M. Caso González, ob. cit., pàg. 198.

[118] Ídem.

[119] Ídem.

[120] Ángel Alcalá, Literatura y Ciencia ante la Inquisición Española; Madrid: Laberinto, 2003 (Arcadia de las Letras, 5); pàg. 107.

[121] Ídem.

[122] Rosa Navarro Durán, «Prólogo» a Alfonso de Valdés: La vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades; ob. cit., pàg. 9.

[123] F. Rico, Problemas del «Lazarillo»; ob. cit., pàg. 34, nota 2.

[124] Ídem, pàg. 132.

[125] Ídem, pàg. 135.

[126] Ídem, pàg. 137.

[127] Ídem, pàg. 139.

[128] Cf. Lazarillo de Tormes; a cura de José Caso González; Sant Andreu de la Barca: Folio, 2001; pàg. 41, nota 87.

[129] Ídem, pàg. 48, nota 109.

[130] Juan Manuel Rodríguez, «Algunes reflexions sobre el nom i el títol del «Lazarillo de Tormes»; www.histocat.cat/pdf/llatzeretdetormos.pdf, pàg. 4.

[131] F. Rico, Problemas del «Lazarillo»; ob. cit., pàg. 149.

[132] Ídem.

[133] Vg. Josep Guia i Marín, De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del «Tirant lo Blanc»; Catarroja: Afers, 1996 (Recerca i Pensament, 2); pàg. 253.

[134] Ídem.

[135] Ídem, pàg. 248.

[136] Ídem, pàg. 95.

[137] Ídem.

[138] Fr. José de Sigüenza, Historia de la Orden de San Jerónimo; Madrid: Bailly/Bailliére é hijos, 1909 (Nueva Biblioteca de Autores Españoles, 12); tom ii, pàg. 145.

[139] Ídem.

[140] Cf. F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. xviii.

[141] Ídem.

[142] Ídem, pàg. xviii, nota 10.

[143] Ídem, pàg. xix.

[144] Ídem.

[145] A. Morel-Fatio, «Recherches sur Lazarille de Tórmes», Études sur l’Espagne, París: E. Bouillon, 1895 (Première serie); pàg. 157.

[146] Ídem, pàg. 158.

[147] Cf. Francisco Carrillo, «La vida del pícaro (1601): Testimonio contextual de la picaresca», Actas del VIII Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas; Madrid: Istmo, 1986; pàg. 357.

[148] Ídem.

[149] Ídem.

[150] Ídem.

[151] Fr. J. Rodriguez, ob. cit., pàg. 274.

[152] Ídem.

[153] F. Carrillo, ob. cit., pàg. 354.

[154] Ídem, pàgs. 359-360.

[155] Emilia Salvador Esteban, «Valencia en el siglo XVI», Historia del Pueblo Valenciano; ob. cit., vol. vii, pàg. 406.

[156] J. Timoneda, El Patrañuelo; ob. cit., pàg. 187.

[157] Bernardo Blanco-González, «Introducción biográfica y crítica» a la Guerra de Granada, de Diego Hurtado de Mendoza; Madrid: Castalia, 1970 (Clásicos Castalia, 22); pàgs. 21-22.

[158] Ídem, pàg. 22.

[159] Vg. Josefina Mateu i Ibars, «Lloctinents del Regne d’Aragó durant els segles xvi i xvii»; Gran Enciclopèdia Catalana, ob. cit., vol. 2, pàg. 343.

[160] Eulàlia Duran, «Mendoza y de la Cerda, Diego Hurtado de», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 9, pàg. 791.

[161] Joan Reglà, Els Virreis de Catalunya; 4a ed.; Barcelona: Vicens-Vives, 1980 (Historia de Catalunya – Biografies Catalanes, 9); pàg. 84.

[162] Eulàlia Duran, «Mendoza y Lemos, Diego Hurtado de», Gran Enciclopèdia Catalana, ob. cit., vol. 9, pàg. 791.

[163] J. Mateu Ibars, Los Virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; ob. cit., pàg. 109.

[164] E. Duran, «Mendoza y Lemos, Diego Hurtado de»; ob. cit., pàg. 791.

[165] Ídem.

[166] R. García Cárcel, Las Germanías de Valencia; ob. cit., pàg. 125.

[167] C. V. Aubrun, ob. cit., pàg. 543.

[168] Julio Rodríguez-Puértolas, Literatura, historia, alienación; Barcelona: Labor, 1976; pàg. 192.

[169] C. V. Aubrun, ob. cit., pàg. 544.

[170] Ídem, pàg. 546.

[171] Ídem.

[172] Ídem, pàg. 547.

[173] M. de Riquer, ob. cit., pàg. 113.

[174] F. Rico, La novela picaresca y el punto de vista; ob. cit., pàg. 55.

[175] Monika Walker, «¿Existe un realismo picaresco?»; Actas del Sexto Congreso Internacional de Hispanistas, Toronto: University of Toronto, 1980; pàg. 775.

[176] Ídem.

[177] E. Duran, Cròniques de les Germanies; ob. cit., pàg. 40.

[178] Ídem, pàgs. 39-40.

[179] M. Fernández Álvarez, ob. cit., pàg. 232.

[180] Eulàlia Duran, Les Germanies als Països Catalans; Barcelona: Curial, 1982 (Documents de Cultura, 17); pàg. 7.

[181] Ídem, pàg. 148.

[182] Ídem, pàg. 7.

[183] M. Sanchis Guarner, ob. cit., pàg. 159.

[184] Ídem.

[185] E. Duran, Les Germanies als Països Catalans; ob. cit., pàg. 7.

[186] F. Márquez Villanueva, ob. cit., pàg. 269.

[187] Ídem.

[188] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. xxiii.

[189] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 75.

[190] F. Márquez Villanueva, ob. cit., pàg. 269.

[191] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. xxiii.

[192] F. Márquez Villanueva, ob. cit., pàg. 269.

[193] V. García de la Concha, ob. cit., pàg. 117.

[194] Ídem.

[195] Ídem, pàg. 118.

[196] José Caso González, «La génesis del «Lazarillo de Tormes», Historia y estructura de la obra literaria; col·loquis celebrats del 28 al 31 de març del 1967; Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1971; pàg. 195.

[197] A. Rey Hazas, ob. cit., pàg. 26.

[198] Joseph Pérez, Carlos V; Madrid: Temas de Hoy, 1999; pàg. 28.

[199] Pierre Vilar, Història d’Espanya; traducció d’Eulàlia Duran; Barcelona: Crítica, 1984 (Sarrià, 9); pàgs. 22-23.

[200] J. H. Elliott, La España Imperial (1469-1716); traducció de J. Marfany; 4a reimp.; Barcelona: Vices-Vives, 1993; pàg. 18.

[201] Ídem, pàg. 21.

[202] Ídem, pàg. 22.

[203] Ídem.

[204] Vg. Antonio Ubieto; Juan Reglà; José María Jover, Introducción a la Historia de España; Barcelona: Teide, 1963; pàg. 233.

[205] J. H. Elliott, ob. cit., pàg. 23.

[206] Vg. A. Ubieto; J. Reglà; J. M. Jover, ob. cit., pàg. 196.

[207] J. H. Elliott, ob. cit., pàg. 20.

[208] Pierre Chaunu, La España de Carlos V; traducció d’E. Riambau Saurí; Barcelona: Edicions 62, Península, 2005; pàg. 240.

[209] Ídem, pàg. 244.

[210] F. Rico, La novela picaresca y el punta de vista; ob. cit., pàg. 46.

[211] Ídem.

[212] Ídem, pàgs. 46-47.

[213] Ídem, pàg. 49.

[214] A. Rey Hazas, ob. cit., pàg. 28.

[215] Ídem.

[216] Anónimo, Lazarillo de Tormes, a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 12.

[217] F. Rico, Problemas del «Lazarillo»; ob. cit., pàg. 145.

[218] Cristóbal Colón, Textos y documentos completos; a cura de Consuelo Varela; 2a ed.; Madrid: Alianza, 1992 (Universidad, 320); pàg. 116.

[219] Ídem, pàg. 117.

[220] Ídem, pàg. 119.

[221] F. Rico, La novela picaresca y el punto de vista; ob. cit., pàgs. 49-50.

[222] J. Coromines; J. A. Pascual, ob. cit., vol. v, pàg. 339.

[223] Ídem.

[224] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 44.

[225] Ídem, pàg. 44, nota 28.

[226] Ídem, pàg. 39.

[227] Ídem, pàg. 90.

[228] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit., vol. ii, pàg. 1864.

[229] S. Cobarruvias Orozco, ob. cit., pàg. 933.

[230] J. Coromines; J. A. Pascual, ob. cit., vol. v, pàg. 208.

[231] Ídem.

[232] Vg. M. de Cervantes, ob. cit., cap. xvi, pàg. 173, nota 50.

[233] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 75.

[234] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit., vol. i, pàg. 273.

[235] Diccionari de la Llengua Catalana; ob. cit., pàg. 31.

[236] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 38.

[237] Ídem, pàg. 38, nota 19.

[238] Rosa Navarro Duran, «Introducción»; ob. cit., pàg. 124.

[239] Anónimo, Lazarillo de Tormes; a cura d’E. Alonso Martín; ob. cit., pàg. 26.

[240] F. Rico, «Introducción» a Lazarillo de Tormes; Planeta; ob. cit., pàg. lxxi.

[241] R. Navarro Durán, Alfonso de Valdés, autor del «Lazarillo de Tormes»; ob. cit., pàg. 54, nota 81.

[242] Diccionario de la Lengua Española; ob. cit., tom ii, pàg. 1533.

[243] Ídem.

[244] J. M. Rodríguez, ob. cit., pàg. 4.