Apunts per una revisió sociolingüística, literària i històrica del mite inventat de la «Decadència» i claus per la seva interpretació.

Fa anys que vinc exposant, ja sia en conferències com en estudis, que no hi va haver cap mena de «Decadència» a la Nació Catalana. Cap ni una. Que el que realment va passar és que les obres de relleu escrites pels nostres autors van ser traduïdes o fetes traduir al castellà per la censura d’estat i per la Inquisició o es van confiscar per sempre més, llevat dels casos en què van ser cremades públicament. Avui en tenim una visió molt aproximada, mercès als pròlegs que molts literats van escriure en el moment d’estampar-se l’obra o per mitjà d’asseveracions que podem llegir a dins dels llibres mateixos.  Una mostra prou arrodonida d’aquesta dinàmica de la usurpació i traducció d’obres catalanes al castellà, la podeu trobar al meu estudi «Amagau lo valencià! Algunes dades sobre la traducció forçada d’obres literàries catalanes al castellà i el canvi de nom de llurs autors al llarg del segle XVI»[1]. Aquí, entre d’altres casos, hi mostro com diversos autors de renom exposaven amb una gran naturalitat i diplomàcia que se’ls havia forçat a traduir els llibres al castellà en contra de la seva pròpia voluntat. Sovint ells mateixos signaven i assumien l’autoria de l’obra. Però no era sempre així. En molts altres casos, les obres eren traduïdes al castellà i, esborrat que era el nom del seu autor, les feien córrer per Castella i Espanya com si realment fossin castellanes i escrites per castellans. Fins avui he tingut la certesa que això era així. Una certesa submergida i personal. Però no ho havia pogut documentar assenyaladament. I ha estat furgant més enllà dels apriorismes, de les sonsònies transgeneracionals, i del que tothom diu i rediu, que n’he obtingut la prova definitiva. És a la traducció castellana del llibre d’En Lluís del Milà, El Cortesà, del 1561,«però escrit, en part almenys, abans del 1538», precisa En Rubió i Balaguer[2], o «abans de l’abril i primers dies de maig de 1535»[3], que suggereix En Josep Romeu, per mi, amb més encert. Del llibre tampoc no se’n conserva l’edició en la llengua original. Tot i que, a l’«Epistola Proemial», l’autor hi deixa ben clar que el llibre «representa la corte del Real Duque de Calabria y la Reyna Germana: con todas aquellas damas y cavalleros de aquel tiempo» i «haziendo que hablen en nuestra lengua Valenciana como ellos hablavan»[4], l’obra ja es va editar en castellà. Si ens ho tornem a llegir, ara amb deteniment i cautela, veurem que En Milà exposa sense el més mínim restrenyiment que a la cort de què parla, farà que «totes» aquelles dames i [«tots» aquells] cavallers «parlin en la nostra llengua valenciana». I [«tots» i] «totes» –de moment i mentre no es demostri una altra cosa– vol dir, ras i curt, [«tots» i] «totes». És a dir, «tothom». Tanmateix, i contravenint obertament el parer del mateix autor, al llibre, la majoria dels cortesans i cortesanes, llevat de comptades excepcions, ja hi parla, sorprenentment, quasi sempre en castellà. Per això En Vicent Josep Escartí se’n sobta i escriu: «Sospitem, però, que l’ús del català entre la noblesa valenciana del XVI havia de ser molt més habitual del que aquesta imatge de Milà ens ofereix»[5]. És irrebatible que els personatges, tots ells catalanoparlants, havien de parlar sempre en català. Si més no entre ells. En Fuster no en té el més mínim dubte i subscriu: «Sabem que el català continuava sent el llenguatge domèstic de tothom, fins i tot de la noblesa, i tant El Cortesano de Milà com el Col·loqui de les dames de Ferrandis d’Heredia ho certifiquen a bastament»[6]. A més, En Fuster està convençut que «els aristòcrates autòctons no deixaven de parlar i d’escriure en català en les seves relacions diàries»[7]. I l’Antoni Ferrando i En Miquel Nicolás reblen encara que a la primera meitat del XVI la noblesa valenciana no va abandonar la llengua pròpia. Per ells, «no és sinó a la darreria del XVI que es produeix la castellanització de l’alta noblesa valenciana i catalana». Car, fins i tot, «ho posa de manifest l’ús del català en les cartes escrites entre el 1535 i el 1542 per Estefania de Requesens, hereva d’una de les famílies més poderoses de Catalunya, a la seva mare, valenciana, tot i que estava casada amb un noble castellà i residia a la cort imperial»[8]. Aquesta era la realitat a la primera meitat del XVI. La realitat tangible, palpable, innegable. Per tant, que els nobles valencians, dins de la ficció del llibre, parlessin la seva llengua de forma natural i quotidiana era, per torna, la voluntat d’En Milà, que, a més a més, ho explicita encaridament a l’Epístola Proemial del seu llibre. I ho justificava tot seguit: els fa parlar en la seva llengua valenciana –escriu En Milà– «pues muchos que han escrito usaron escrivir en diversas lenguas: Para bien representar el natural de cada uno»[9]. Idea que recupera i subratlla novament cap al final de l’obra: «La intincion mia en este Cortesano ha sido representar todo lo que en  Corte de Principes se trata: Diversidad de lenguas, por las diversas nasciones que suele tener»[10]. És a dir, que el llibre s’escriu en diverses llengües per ser fidel a la llengua natural de cadascú. Però, sobretot, s’escriu així perquè també els personatges de cada nació siguin representats amb la seva pròpia llengua, cosa que només s’hauria esdevingut si els cortesans valencians haguessin parlat en català. Atès que les manifestacions de l’autor en aquest sentit són diverses i totes coincidents en la mateixa intenció de fer parlar els cortesans valencians en la seva pròpia llengua, que al llibre això no passi i, per contra, la majoria d’ells ja parli en castellà, ens indica de tot en tot que som davant d’una traducció.

I encara: segons l’Escartí, no costa gens d’observar «fins a quin punt la cort valenciana italianitzava les seves formes de vida; i també, com és fàcil de suposar, la seva literatura»[11]. Aprofundint-hi una mica més, alhora que En Sanchis Guarner clarifica que aquella era la «cort mediterrània de l’occitana Germana de Foix, del napolità duc de Calàbria i d’aristòcrates valencians»[12], En Francesc Almela observa conspicu: «Mentre donya Germana de Foix tenia la llengua francesa com a idioma natural, don Ferran d’Aragó tenia com a nadiua la llengua italiana. I cal suposar que en italià parlava amb les seues germanes i amb els criats que elles varen dur» d’Itàlia[13] i que van arribar a València al 1533[14]. En Fuster també ho lluca: «La virreina no era castellana ni tampoc ho eren els seus dos marits»[15]. Els seus pares eren Joan de Foix, comte d’Estampes i vescomte de Narbona, i Maria d’Orleans, germana de Lluís XII rei de França; raó per la qual, «a la mort de son pare [quan tenia sis anys], ella i el seu germà Gastó van quedar davall la tutela del seu oncle matern. La seua infància i joventut transcorregué al palau reial de París»[16].

Llavors, una pregunta capital s’imposa: si Germana de Foix no era castellana, i tenia el francès com a llengua mare, i el virrei era italià i parlava italià, i provenia d’un Nàpols catalanitzat fins al moll de l’os, ¿com es va poder donar la castellanització galopant que ens diuen –i ho vull remarcar i subratllar: ens diuen– a tort i a dret, sense defalliment, que hi va haver a la seva cort? Majorment perquè amb el virrei vivien compatriotes seus, també italians. Per l’Escartí «al costat del virrei hi havia una remarcable presència de gent vinguda de la península veïna: en primer lloc, les germanes del duc, Júlia i Isabel, les dames de companyia d’aquestes i, fins i tot, determinats servidors del duc»[17], entre els quals hi havia «músics del seu país a sou»[18].

Hem de tenir en compte que el duc era un home cultíssim, que «mantingué a València una capella musical, que arribaria a ser molt coneguda i a la seva cort tingueren lloc festes fastuoses i espectacles teatrals»; sabem que era un «bibliòfil consumat», que «preservà una gran part de la biblioteca reial de Nàpols i l’amplià amb noves adquisicions» i que «aconseguí formar una de les grans col·leccions llibreres del Renaixement»[19]. A més a més, En Santiago López-Ríos ha remarcat que «en el refinat ambient de la cort de Nàpols, s’inculcà a
En Ferran un amor per la cultura i pels llibres que l’acompanyaria sempre»[20]. I En Miquel Falomir ha rubricat: «En Ferran fou en realitat un dels nobles més cultes del seu temps i així ho saberen veure els seus contemporanis, que no escatimaren elogis a la seva figura»[21]. Em costa, doncs, molt d’empassar-me que un humanista com ell, amant de les llengües i dels llibres i de les subtileses de la cultura, especialment de la cultura del país que el va acollir, es decidís a imposar el castellà. Em costa encara molt més, perquè, com assegura En López-Ríos, «l’educació que rebé al regne de Nàpols resulta clau per entendre els seus amples interessos culturals, que el durien a desenvolupar una tasca de mecenatge sense parió a l’Espanya renaixentista, sent virrei de València»[22]. Si l’educació que va rebre a Nàpols és la clau per entendre la seva actitud d’obertura de mires a València, això només ho podem entendre si a Nàpols va ser educat en les llengües de cultura del moment: el llatí, el català i el napolità. Perquè, a la cort de Nàpols i, especialment a la cort del rei Ferrante, tal com documenta la Gabriela Venetz, només hi van haver «tres llengües oficials: napolità, català, llatí»[23]. I els funcionaris reials, «tots escriuen en les tres varietats requerides a la cancelleria ferrantina amb summa professionalitat»[24]. Per això mateix, En López-Ríos hi insisteix: «La cort dels Trastàmara napolitans es distingia per la seva multiculturalitat i plurilingüisme. A la seva infantesa i joventut, el duc de calàbria aprendria el toscà i el napolità, el llatí com a llengua de cultura, i també estaria exposat a d’altres llengües, com el francès (que es parlava sovint a l’entorn de Frederic d’Aragó [el seu pare], la primera dona del qual havia estat francesa), el català, l’aragonès i molt especialment, per descomptat, el castellà, el qual –podem especular– parlaria abans d’arribar a la Península Ibérica al 1502.  No oblidem que els primers anys de la vida d’En Ferran d’Aragó transcorren en el regnat de Ferrante, que parlava el castellà en el seu cercle familiar»[25].

Aquestes són unes afirmacions que cal digerir amb precaució. Perquè, si bé és cert que els primers anys de la vida d’En Ferran d’Aragó transcorren en el regnat del seu avi Ferrante, això no vol dir pas que parlés castellà, com especula infonamentadament En López-Ríos, puix no en tenim cap rastre ni cap indici documental. Per contra, és universalment conegut que En Ferrante havia nascut a València i va ser educat per valencians catalanoparlants[26]. I, a més a més, el final de la seva vida, que és la que coincidiria amb la infantesa del seu nét –el futur duc de  Calàbria–, el va viure casat amb la seva segona muller, la barcelonina i també catalanoparlant Joana d’Aragó[27]. Amb la qual cosa el català va esdevenir la llengua familiar dels reis de Nàpols almenys fins al 1494, any de la mort del monarca. És curiós, però, que En López-Ríos, com a aval de la castellanització d’En Ferrante, citi En Benedetto Croce[28]. Però aquest, en el punt precís que l’altre esmentava i assumia, no diu pas que el futur rei de Nàpols fos instruït i educat en castellà, sinó tan sols, com ja sabem, que era «Ferran mateix, nascut a Espanya i educat entre espanyols»[29]; que «escrivia força malament l’italià vulgar, que barrejava amb girs i modismes espanyols»[30], i que «parlaven espanyol  voluntàriament tant ell com el seu fill, el duc de Calàbria [el futur Alfons II de Nàpols], les inclinacions dels quals eren també molt espanyoles»[31]. Re, doncs, de «castellà», ni de «formació castellana». Re de re. El castellà, en aquells moments, era amb prou feines emprat com a llengua oficial. El rastre de la llengua castellana és quasi imperceptible. És tan indetectable, i tan notòriament palès, que la Venetz, en constatar que els escrivans italians de la cúria no escriuen en castellà, però sí en napolità i català, no s’està de conjecturar: «Es pot suposar que en aquesta època el castellà no fos part de les llengües exigides als escrivans a la cancelleria»[32]. Es pot suposar i ho suposarem.

Per contra, és cert que En Ferrante havia nascut a Espanya. Molt cert. Però, dins d’aquest concepte geogràfic tan ample i nacionalment plural, tothom, sense ni una sola contradicció, posa de manifest que havia nascut a «València»[33], on havia tingut una educació totalment catalana, raó per la qual parlava en català en el moment de ser cridat a Itàlia pel seu pare. I, llavors, doncs, si el futur virrei de València, era el nét d’un valencià que no va deixar mai de parlar català, i va passar els primers anys de vida en relació amb el seu avi i amb el seu oncle Alfons a la cort de Nàpols, l’«espanyol» que hi va conèixer i hi podia haver parlat no és cap més altra llengua que la catalana.

Com a afegitó, sabem encara, mercès a l’Esmeralda Sánchez, que el duc «l’any 1527 disposa que li enviïn des de Ferrara, on residia la seva mare i les seves germanes, la biblioteca, les joies i els objectes d’art de l’herència d’Alfons el Magnànim, amb la voluntat clara d’instal·lar-se definitivament a València i d’instaurar-hi un modus vivendi sofisticat»[34]. Però, és clar: un modus vivendi italianitzat i italianitzant. Segons l’Almela, «Don Ferran i les infantes sentiren un gran plaer en vore’s tots junts després de tants anys de separació. I cal constatar que la de Foix va rebre les seues cunyades com una mare veritable i servà amb elles una conducta maternal»[35].

Les infantes i les dames de companyia provinents de l’antiga cort de Nàpols van haver de constituir un grup lingüístic i cultural de pes dins de la nova cort d’acollida valenciana, car es tractava de dones d’un prestigi social i humà reconegut, amb un bagatge cultural i, per tant, lingüístic, d’un gran calat. Per exemple, hi havia «madona Màrcia Falconi, pertanyent a una nissaga il·lustre i que havia criat el Duc i tots els seus germans»[36] i  que, evidentment, no tenien el castellà com a llengua de relació personal. A més a més, moltes de les altres dames «ja havien servit a Nàpols la difunta reina Isabel» del Balzo[37], esposa de Frederic III. Per l’Almela, «si bé aquestes persones actuaven relativament poc a la cort valenciana que tan generosament les havia rebut, representaven, però, amb llur llengua i llurs costums, un element d’influència forastera»[38] considerable. Hi torno, per si de cas, a insistir: d’influència italiana. Per això mateix En Joan Oleza apuntava que «el nou segle comença amb una intensa connexió amb Itàlia, que sembla assegurar la participació valenciana en la revolució cultural renaixentista»[39].

En aquest mateix sentit, la Mónica Gómez-Salvago ens innova que hi havia una «estreta vinculació entre València i Itàlia als segles XV i XVI. La cort napolitana era enormement familiar per als cercles nobiliaris valencians, com ho demostra el gran nombre de personalitats de la ciutat, o relacionades amb ella, que la sovintejaven. Tot el que es refereix a Nàpols interessava a València; per això la influència que exercí aquesta cort en la valenciana és notable»[40]. I, en parlar d’Alfons el Magnànim, hi insisteix novament: «L’aristocràcia valenciana, que va recolzar en tot moment aquest rei, estigué ben representada en aquella cort; i a la segona meitat del XV, els valencians que, a la seva mort, tornaren a València, reconstruïren l’idea de la cort. L’influx dels fastos cortesans italians, la tradició dels quals era gran, arribà aviat a la cort de Germana de Foix i del duc de Calàbria a València», que es va constituir «com un trasllat de les corts senyorials italianes»[41].

L’Escartí també s’adona d’aquest ambient italià i encara hi afegeix: «Si hom pot afirmar que el Cortegiano de Castiglione tractava d’adaptar l’humanisme a la noblesa, val a dir que segurament els nostres nobles de primer terç del segle XVI provaven, també, d’adaptar-se als nous usos culturals i socials que provenien d’Itàlia i que s’anaven imposant a poc a poc en determinats cercles de poder»[42]. I de forma molt semblant ho ha copsat la Teresa Ferrer, que narra que aquesta cort «evoca inevitablement les corts renaixentistes italianes i que manté viu el record nostàlgic de les seves vinculacions amb Itàlia, com posa de manifest la Festa de Maig, organitzada a l’horta del Palau Reial pels cantors del Duc de Calàbria, “com la fan a Itàlia”»[43]. Afirmació que ve a matisar En Josep Lluís Sirera en dir-nos que en l’anàlisi de les festes que ens són descrites a El Cortesà, «ens trobem davant d’una estructura teatral que segueix els convencionalismes de la festa dramàtica cortesana i demostra palmàriament la influència del teatre contemporani italià»[44]. En Max Cahner no en té cap dubte: «De Nàpols i Roma arribà un nou teatre a València»[45]. La influència del teatre italià és inqüestionable. La influència del teatre i de la literatura. Així, En Romeu ens innova: «El fet que alguns dels contes que apareixen en El Cortesano són de clara influència de Boccaccio i especialment de Bandello, que parlin italià determinats personatges d’aquests contes, i que algunes de les representacions dramàtiques incloses en el llibre siguin mostres ben paleses d’adaptació del teatre italià, fan pensar en un coneixement força aprofundit de l’art d’Itàlia per part del nostre músic poeta»[46].

És l’Ines Ravasini qui fa que m’adoni que «el sonet trobés acollida a la cort valenciana del duc de Calàbria, tan relacionada amb ambients italians, és un fet que no sorprèn»[47]. I, en aprofundir aquesta influència dins el llibre estricte d’El Cortesà, innova: «L’obra, que pretén oferir-nos una representació en directe de la vida palatina, podria llegir-se també com una antologia de la lírica de l’època, on predomina la poesia de tipus tradicional, com coples, mots, glosses, quarteres i composicions que remeten prevalentment a l’àmbit de la poesia amorosa del segle XV. En aquest context, la presència del gènere italià resulta especialment significativa: com s’esdevé en molts dels cançoners del segle XVI, també a El Cortesà la poesia en metres italians conviu amb la lírica tradicional, i el nostre interès creix si considerem que al costat d’uns quants sonets escampats al llarg de la segona i la tercera jornades, a la darrera la presència del gènere augmenta sensiblement fins a incloure’n trenta-vuit, dels quals vint-i-quatre constitueixen un cicle aïllat que arriba a configurar-se com un petit cançoner dins de l’obra»[48].

En Romeu hi torna a insistir: «El duc, a través de la seva cort del Palau Reial, és un dels millors artífexs de l’assimilació definitiva del Renaixement a València, el procés de la qual havia començat, de fet, amb el Magnànim i amb la seva protecció i estretes relacions amb València»[49]. Per acabar rubricant que «l’esclat i la magnificència en els costums i les festes, la força d’atracció de l’element selecte valencià i de la noblesa, el conreu de les activitats artístiques, i el gust delerós per una vida cortesa més subtil, s’accentuen poderosament en temps del duc de Calàbria, el tercer marit de Germana, el napolità refinat que volgué transplantar en l’aire rient i sensual de València l’ambient de les corts italianes en plena florida renaixentista»[50]. Una transposició, per ser més exactes, «de la cort reial de Nàpols»[51] –precisa l’Eulàlia Duran–.

Si ens hi fixem, ara veiem com l’obra d’El Cortesà no només reflecteix una cort italianitzada per la família, els servidors i la cultura del duc de Calàbria, sinó que esdevé fins i tot un espai teatral i poètic italià dins d’un ambient plurilingüe i obert. Ho ha vist també així la María de la Concepción Gamir. Tot i que no he pogut consultar el seu llibre sobre Germana de Foix, l’Ernest Belenguer sí que ho ha fet. I escriu: «Al 1961 María de la Concepción Gamir assenyala, i ho ratifica molt, que la Cort virregnal de Germana era plurilingüe. La llengua materna de Germana era la francesa, la de Brandemburg [el seu primer marit], alemanya; la del calabrès, italiana, i fins i tot alguna que altra paraula portuguesa es descobreix en aquesta Cort, ja que aquesta autora subratlla que Lluís Milà va estar inclús a Portugal»[52]. De la lectura del llibre, En Belenguer n’extreu que l’àmbit  virregnal, contràriament a tot el que s’ha escrit, era «una Cort que no ataca el valencià»[53], que, al capdavall, és el que vinc ponderant fins aquí, perquè jo situo l’envestida a la llengua a mans dels censors i dels inquisidors. I no dins la cort mateixa, sinó directament sobre el llibre que l’havia de reflectir.

Quan En Fuster s’encarava al tema de la castellanització de la cultura catalana a València, tampoc no trobava determinant el paper de la cort virregnal, car, per ell, «sovint s’ha volgut veure’n la causa i l’impuls més marcat en la irradiació social que va tenir la cort de la virreina Germana de Foix»; però, tot seguit ho relativitzava, car «la inclinació a adoptar el castellà, ni que només fos accidentalment, com a llengua literària, ja ve d’abans de les Germanies»[54]. Per tant, si la castellanització ve d’abans de les Germanies i no podem atribuir-la fonamentalment ni a Germana de Foix ni al duc de Calàbria, que més que castellanitzar, van italianitzar València i van respectar la llengua autòctona, és que ens tornem a submergir dins l’ombra allargassada de la censura.

En Fuster no ho veia ben bé així –vull dir que no atribuïa als censors ni als inquisidors la castellanització de les obres escrites per catalans a València–, però, amb tot, tampoc no jutjava Germana com la seva responsable última i directa, perquè, com tothom que s’hi ha deturat a pensar, veu que a la cort virregnal s’hi parla català amb tota tranquil·litat. I, així, escriu: «La indiferència de Germana de Foix davant del fet lingüístic del País Valencià, no podia transcendir a l’hostilitat: es limità a ser això, indiferència. Almenys no és versemblant que es traduís en hostilitat. Ni és creïble que a les altes esferes de la Monarquia hi hagués ja un propòsit resolut d’atacar el català en les seves posicions dins l’Administració»[55]. I en un estudi sobre el teatre valencià, per més que sospités que el duc de Calàbria, «per tradició dinàstica i per obligació conjugal, es limità al castellà», arribarà a sentenciar que, al capdavall, «tant pogué parlar en italià com en castellà, i com en català, donada l’estranya peripècia de la seva vida»[56]. La sospita d’En Fuster podria esdevenir certesa si tenim en compte dos fets poc coneguts: el primer, que Ferran de Calàbria «passà al 1502 a la cort de Ferran II de Catalunya-Aragó» i al 1506 fou designat «lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-1507)»[57]; i el segon, que sor Jerònima d’Aragó, filla natural del duc «demanava obres piadoses en català»[58] per nodrir les seves lectures, mentre era monja a Xàtiva, i que per a ella «hom escriví en català el 1546 uns Diálogos o divinals coloquis fets a la benaventurada seràphica Catherina de Sena»[59].

Bo i que no disposo ara mateix de cap document signat pel duc de Calàbria durant la seva lloctinença al Principat, sí, en canvi, que tenim un gran tou de documents signats per ell  en català, exhumats en el seu moment per la Regina Pinilla i donats a conèixer a la seva imponderable tesi doctoral sobre el virregnat conjunt de Germana de Foix i Ferran d’Aragó. No puc dir que em sorprengui, però sí que és molt simptomàtic que la carta que li dirigeixen els Jurats de València, el 6 de novembre del 1526, per la qual li donen la benvinguda com a virrei, sigui redactada en llengua catalana[60], com en català se li adreçarà l’Emperador Carles, almenys un cop, el 16 d’abril del 1529, tractant-lo del «nostre molt car y amat cosí»[61]. Entre el 7 de febrer del 1527 i 3l 29 de juliol del 1536, la Doctora Pinilla recopila un total de vint-i-un documents signats pel duc de Calàbria a València i redactats íntegrament en català[62], que donen fe, d’una manera indiscutible i irrevocable, que En Ferran d’Aragó, en començar a exercir el càrrec de virrei a València, ja s’havia familiaritzat totalment amb la llengua catalana, si és que no ho havia fet abans a Nàpols.

Si, doncs, el duc de Calàbria va viure al Principat, on exercí la lloctinença, i alguns membres de la seva família empraven la llengua catalana de la mateixa tenor que ell ho va fer, aleshores una pregunta em ve directament a la ment: la Monarquia no va atacar la llengua dins de l’administració i potser, en canvi, ho va fer la Virreina pel seu compte? I ho faria a despit que el seu marit «podia» haver-se relacionat en català amb els catalans de Catalunya, mentre ho va fer de forma efectiva a València talment com la seva neboda ho feia? Com que una pregunta semblant també se la va fer En Josep Faulí en escometre el paper de Germana en la castellanització del país, sobretot perquè observa com l’indult als agermanats que va publicar la Virreina en nom de Carles I, al 23 de desembre del 1524, «fou el primer paper oficial redactat en castellà al País Valencià»[63], us deixo amb la seva conclusió. Per ell, «el document, però, té la condició de primer. Després, tanmateix, n‘hi haurà encara molts en català»[64]. O sigui, que el document surt del no-res i torna al no-res i esdevé una mena de fet extemporani de tot en tot. Per això, En Faulí exposa resolut: «El lligall 735 de la sèrie Reial Cancelleria de l’Arxiu del Regne de València, per exemple, amb documents del 1525, presenta encara el català com a llengua dominant. Té un total de 186 fulls de documents i fins al 112 hom no en troba un que no estigui escrit en català o llatí, amb predomini del català. Resta clar, doncs, que el document de finals del 1524 no va crear hàbit»[65]. Ras i curt: ni atenint-nos al text de l’indult, no podem dir que Germana castellanitzés res, car la màquina de l’administració va continuar funcionant perfectament en català. Des d’aquest vessant, En Ricardo García Cárcel també eximia la virreina de tota responsabilitat castellanitzadora. Segons ell, «la cultura valenciana es castellanitza a la cort de Germana de Foix i del duc de Calàbria. Responsabilitat de dona Germana? No»[66]. Llàstima que no ens digui per què la Virreina és lliure de tota culpa. Però, malgrat tots els malgrats, la seva exoneració ara mateix és prou reveladora. I la tindré en compte.

Llavors, En Fuster agafa El Cortesà i s’adona, escrutant-lo, que «una de les senyores que més sovint assistien a les festes del palau  reial, on vivien els virreis, a València, fou donya Jerònima Beneyto, la muller del poeta Joan Ferrandis d’Heredia, i donya Jerònima solia parlar en vernacle»[67]. Per això justifica que les dames de companyia i tertúlia de la Virreina parlessin en català, perquè «era la llengua de la plebs sotmesa i, en tot cas, la llengua de les donyes Jerònimes, amb les quals calia ser condescendent per simple afabilitat. I res més»[68]. Tanmateix, i a despit que no ho acabi de declarar obertament, En Fuster ens diu amb totes les lletres que Germana de Foix, per la raó que fos –potser perquè també era l’idioma de la noblesa vencedora– no va tenir cap més altre remei que acceptar l’ús de la llengua catalana dels seus cortesans i cortesanes, baldament fos per educació o per simple afabilitat. O per indiferència. I si ella l’acceptava i no hi era hostil, ja tornem a ser al cap del carrer: no hi va poder haver castellanització a la seva cort. Els nobles que hi concorren són tots catalanoparlants i viuen «enmig d’una València que parlava en català, unànimement –si puc dir-ho així– en català»[69], postil·la En Fuster. En un altre estudi, hi insisteix sense embuts: «El català era la llengua de la majoria dels valencians, i en català es produïa la cultura dels nuclis actius, com el català era la llengua de les oficines públiques màximes (Corts, Generalitat)»[70]. I encara ho torna a argumentar:  «Tot i que en el segle XV, i ni tan sols en el XVI, el concepte de “llengua oficial” no podia tenir l’abast que modernament ha adquirit, les premisses objectives jugaven a favor del català»[71]. Per En Fuster, doncs, a mitjan segle XVI, «l’Adminsitració foral mantenia la llengua en totes les actuacions rutinàries, i cal observar que són els buròcrates dels municipis i de la Generalitat –la dinastia dels funcionaris Ortí hi mereix menció a posta– els qui conserven, per al català, un to d’elegància, de pulcritud diguem-ne gramatical, i un sentit de la tradició que rarament trobaríem en els poetes contemporanis»[72]. I rubrica amb gran acuïtat: «Al cap i a la fi, el català continuava sent l’idioma domèstic dels mateixos cortesans»[73].

Sí. Som a València. En una gran ciutat catalana que, a més a més, vivia de cara a Itàlia i estava fortament –com hem vist– italianitzada. En Fuster, en aquest punt, és taxatiu: «Tant les maquinacions bèl·liques com les diplomàtiques d’Alfons el Magnànim, i la mateixa i simple presència dels Borges a la capital de l’Església, determinaren una afluència diguem-ne massiva de valencians a terres italianes. És natural que, en tornar-ne, aquells homes –clergues, cavallers, comerciants– portessin a casa seva més d’un ferment de la prodigiosa eclosió intel·lectual que s’esdevenia a la Itàlia d’aleshores»[74]. I rubrica ple de sentit: «Més important que l’impuls degut als valencians que marxaven a Itàlia, és el que provenia dels italians que van venir a València»[75]. Aquest és precisament el cas d’En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, tercer marit de Germana de Foix. No ho podem oblidar.

Sense perdre calada, l’Estela Pérez ha remarcat aquesta forta italianització de la cort virregnal: «La noblesa valenciana del primer terç del segle XVI ha assimilat els gustos de la cultura italiana: les tertúlies literàries –especialment sobre poesia–, la música, l’erudició…, però també el gust per la burla i la facècia. La cort de Germana de Foix i Ferran d’Aragó, primer duc de Calàbria, fou un dels màxims exponents d’aquest model de cultura senyorial»[76]. Senyorial i a la italiana, és clar. O, en tot cas, senyorial i europeista. Senyorial valenciana, si ho volguéssim dir amb la boca petita. Però mai dels mais castellana. Per això, aquesta estudiosa, subratllava intel·ligent: «Després de tot, l’origen gal de la reina i l’origen italià del seu marit venien a reforçar el pretès europeisme del projecte imperial de Carles I»[77].

Com feia l’Escartí, la Pérez Bosch incideix de ple a rellevar de nou que «la nombrosa presència italiana a l’entorn dels virreis (les germanes d’En Ferran d’Aragó, les dames de companyia de la reina, els servents del duc) és només un dels indicis de l’estreta connexió amb Itàlia»[78]. És a dir, que som davant d’un ambient farcit d’italians, i molt italianitzat, que mira literàriament cap a Itàlia, amb un duc italià i una duquessa francesa, que pren cos en una ciutat catalana i catalanoparlant fins al moll de l’os, dins d’una cort de nobles que també parlen català: una llengua que la Virreina entén sense parpellejar. Que entén i permet. Que entén i amb la qual conviu sense fer-ne cap escarafall. Comenta En Ferreres: «Si el testimoni d’En Lluís Milà és vàlid, veiem a El Cortesà que la reina Germana demostra simpatia pel valencià i fins i tot insta a Na Jerònima, la dona d’En Ferrandis d’Herèdia, a no deixar de parlar-lo, perquè li resulta graciós. I al mateix llibre comprovem com davant de la reina s’hi entaulen converses en valencià, el sentit de les quals capta i celebra Na Germana», raó per la qual En Ferreres rebla que «el seu coneixement del valencià havia de ser excel·lent»[79]. Totalment d’acord. La reina entén perfectament la llengua que els seus cortesans parlen en la seva presència o amb què d’altres personatges se li adrecen directament. I, més que doldre-se’n o enutjar-se  –com podria haver passat si algú hagués parlat català en públic davant d’un Capità General del segle XVIII–, la Virreina encoratja encara alguna dama a no deixar de parlar-hi. I, com hem vist que vindicava el mateix Milà, al seu llibre els nobles parlen en la seva llengua natural: el català. L’Almela hi torna: «Hi ha una dama, donya Jerònima Beneyto Carroç Pardo de la Casta, que s’expressa gairebé sempre en valencià»[80]; i, sense perdre calada, apunta que «deuria de tindre alguna gràcia parlant, la gelosa muller del poeta Fernández de Heredia, quan donya Germana li va demanar alguna vegada que recordara un refrany valencià determinat». I a la vista d’aquest fet, rebla: «Quan els proverbis van de boca en boca, l’idioma al qual pertanyen és un idioma viu. I [de] refranys valencians [en] diuen el duc de Calàbria, dames i cavallers»[81].

Anem veient de mica en mica, i a poc a poc ens anem fent conscients, que a la cort virregnal la llengua catalana hi era parlada amb una naturalíssima naturalitat. Com també feien els bufons. Assenyala En Romeu que «la nostra llengua, com hem vist, era la corrent dels patges bufons valencians i catalans de la cort dels ducs»[82]. Això «ha fet que alguns autors escrigueren que a la cort aquella sols parlaven en valencià els bufons. L’afirmació és completament inexacta»[83], apunta l’Almela, perquè En Milà parla no tan sols dels bufons, sinó de tots els seus personatges, que són homes i dones de carn i ossos i amb una llengua ben viva i universalment coneguda. I, encara, a fi de fer-nos veure la vigoria i la puixança de la llengua catalana, l’Almela ens objectiva: «Amb desig de puntualitzar les coses, fins podria remarcar hom que un dels bufons, l’anomenat canonge Ester, no essent valencià, parla en català sense més característica valenciana que la que haja pogut lliscar per part de don Lluís Milà en fer diguem-ne transcripció de les seues paraules»[84]. Per això rubrica que, «fet i fet, la llengua valenciana era molt present a la cort virregnal de don Ferran d’Aragó»[85]. A la d’En Ferran d’Aragó, però també a la de Na Germana de Foix, que era la mateixa cort.

Hi havia de ser present, per descomptat. Uns anys abans, ja al 23 d’agost del 1507, Germana, des de València mateix, com a muller de Ferran II i lloctinent general d’Aragó, València i Principat de Catalunya, atorgava un document íntegrament en català[86]. Com la tradició històrica testimonia, els lloctinents generals entenien perfectament el català, gairebé sempre el parlaven i el feien servir en la redacció de tot document públic, baldament el text el redactés un escrivà. I Germana fa exactament el mateix des de l’endemà del seu casament amb el rei Ferran. Per la Regina Pinilla, «després del seu matrimoni, Germana és nomenada lloctinent general el 1507, mentre el Catòlic pren part en les empreses africanes de Tunísia i Bugia» i, acte seguit, «el 1510, és habilitada per a celebrar Corts, tant generals com particulars, als territoris de la Corona d’Aragó, i les corts aragoneses voten davall la seua presidència abundants subsidis per a la guerra d’Àfrica. El rei li autoritza el govern, quasi total, dels seus estats, seguint la trajectòria tradicional de la Corona d’Aragó; altres reines anteriors l’havien precedida en esta comesa»[87]. Són les Corts de Montsó del 1510, de les quals se’n conserva l’edició de les constitucions i capítols que s’hi van aprovar, redactades exclusivament en català[88]. Així mateix, quan la reina és habilitada perquè presideixi les noves Corts de Montsó del 1512, l’habilatació és escrita en català[89], com és en català també el seu jurament dels Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya[90].  I des d’aquesta vila, on romania encara al llarg del 1512, Germana escriurà 9 cartes als consellers de Barcelona, en català, datades entre el 3 de juliol i el 4 de setembre[91]. Així mateix, la nova reina presidiria les Corts de Lleida del 1515: «Aquesta prestà jurament i les obrí al 22 d’octubre com a lloctinent del seu reial espòs»[92] –postil·len En Coroleu i En Pella i Forgas– amb l’habitual proposició règia, que va pronunciar ella mateixa íntegrament en català[93]. Des de Lleida, aquell 20 de novembre la reina expedirà una carta als consellers de Barcelona, en català[94]. És interessant veure com Germana presideix també Corts, que tenien la llengua catalana com a llengua oficial, sense que ens hagi arribat cap queixa sobre cap irregularitat lingüística per part seva. La qual cosa pressuposa que el català hi va ser emprat de forma natural, sense el més mínim impediment, com en dóna fe el llibre predit de les Corts de Montsó i la proposició pronunciada per la reina Germana a Lleida.

A la mort del rei Ferran, per més que certes cròniques la situïn vivint a Castella, és molt versemblant que s’establís a Catalunya; primer, perquè el testament del seu marit preveu que «en qualsevol part dels dits nostres regnes d’Aragó on ella volgués estar i assentar», ella «hi sigui molt acatada i servida»[95]; segon, perquè les rendes per al seu manteniment s’han d’extreure fonamentalment de «les viles de Tàrrega i Sabadell i Vilagrassa»[96]; i tercer, perquè es casaria amb En Joan de Brandenburg a Barcelona. A manca d’una data precisa, i puix que som conscients que les noces van celebrar-se «poc abans de rebre’s la notícia de l’elecció imperial, nova que arribà a Barcelona el 6 de juliol del 1519»[97], hem de continuar intuint que Germana tindria més que assumida la llengua catalana com a llengua del país i, tal vegada, com a llengua pròpia, perquè va venir molt jove a viure a Catalunya. Llavors, i atès que En Fernández de Oviedo ens diu en una biografia del marquès de Brandenburg –que no hi ha a la majoria de manuscrits de les seves Batallas y Quinquagenas– que un cop «casada la reina, se n’anà a residir amb el seu marit a València del Cid i l’emperador la hi féu governadora»[98], és que la reina vídua torna a viure en territori de parla catalana, abans encara de ser virreina.

En aquest propòsit de resseguir les traces de la presència de Germana a terres catalanes, on es familiaritzaria amb la llengua, abans de casar-se amb el duc de Calàbria, vull reportar que el 27 de març del 1523 l’Emperador havia expedit el Reial privilegi de Lloctinent general de la ciutat i regne de València per a Na Germana[99]. Uns mesos més tard, l’11 de desembre del 1523, quan fa el jurament com a lloctinent general de la ciutat i regne de València, la llengua utilitzada –com era de suposar– és la catalana[100]. El 30 de gener del 1524 Dona Germana ordena també en català que Don Álvaro de Bazan pugui treure del regne dos mil homes de guerra per al servei de l’exèrcit imperial[101]. Així mateix, escriurà en català «a En Ramston de Viciana, lloctinent de l’emperador d’enllà lo riu d’Uxó, pel març del 1525, assabentant-lo de la derrota i presó del Rei de França, Francesc I»[102], i al 12 d’octubre d’aquest mateix any s’adreçarà també en català als membres de la Taula de Canvi de València[103]. En llengua catalana també són els «Capítols que la virreina Germana de Foix, seguint instruccions de l’emperador Carles V, mana complir als oficials reials i als senyors de llocs de mudèjars, referents a la conversió d’aquests» i que es conserven a l’Arxiu del Regne de València[104].  Com que les instruccions imperials són del 16 de novembre del 1525[105], els «capítols» de Na Germana han de ser poc posteriors a aquesta data, que ara mateix no puc precisar amb exactesa. Des d’aquest vessant d’ordre polític, s’ha preservat la Crida dels virreis de València Germana i Ferran, feta el 4 desembre del 1526, sobre temes d’avituallament de la ciutat[106]. I, per si encara fos poc, el Marquès de Cruïlles aporta documentació de diverses cartes que els Jurats de València van adreçar, entre el 1523 i el 1526, a la Virreina[107], una al Virrei[108] i una altra a tots dos cònjuges alhora[109], exclusivament en llengua catalana. I encara, el 16 de febrer del 1525, Na Germana signa una Ordre de Carles I, redactada en català, per la qual es mana que es tornin els sous deguts als mercaders Antoni Usodemar i Bernabé de Grimaldis per les seves prestacions durant les Germanies[110]. Finalment, i per acabar la documentació que conec, el 9 d’octubre del 1527, els dos virreis conjuntament expedeixen la pragmàtica «Super Ordinacione Rotae», per la qual remodelaven l’estructura funcional de la Reial Audiència valenciana[111]. Com us podeu imaginar, també és redactada únicament en català. Sense obviar que quan En Joan de Borja, III Duc de Gandia, va intentar cobrar els deutes que tenia pendents de la Corona, i amb aquest fi va escriure a la Virreina, a l’estiu del 1527, la carta és també íntegrament en llengua catalana[112]. L’ús del català escrit per part d’ella, doncs, no era una novetat. És a dir, que Germana estava familiaritzada amb la llengua escrita dels valencians des de feina ben bé 20 anys; la qual cosa prova, de retruc, no només que no hi va haver cap animadversió, sinó un respecte i una normalitat absoluts.

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] Vg. JORDI BILBENY, «Amagau lo valencià! Algunes dades sobre la traducció forçada d’obres literàries catalanes al castellà i el canvi de nom de llurs autors al llarg del segle XVI»; https://www.inh.cat/articles/Amagau-lo-valencia!-1-3-

[2] JORDI RUBIÓ I BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià», Humanisme i Renaixement; Obres de Jordi Rubió i Balaguer, VIII; Biblioteca Abat Oliva-86, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990, p. 151.

[3] JOSEP ROMEU i FIGUERAS, «Literatura catalana en “El Cortesano” de Luis Milán»; Revista Valenciana de Filologia, tom I, núm. 4, Octubre-Desembre 1951, p. 324.

[4] LUYS MILAN, «Epistola Proemial», Libro intitulado el Cortesano; en casa de Ioan de Arcos, València, 1561, foli A iij.

[5] VICENT JOSEP ESCARTÍ, «El Cortesano i Lluís del Milà: notes al seu context», dins El Cortesano de Lluís del Milà; edició a cura de Vicent Josep Escartí, Biblioteca   Valenciana – Ajuntament de València – Universitat de València, València, 2001, vol. I, p. 71.

[6] JOAN FUSTER, «Heretgies, revoltes i sermons. Tres assaigs d’història cultural», Obres Completes/7; Llengua, Literatura, Història-2, Edicions 62 s/a, Barcelona, 1994, p. 175-176.

[7] JOAN FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià»; Els Marges, 5 (1975), p. 29-30.

[8] ANTONI FERRANDO FRANCÉS i MIQUEL NICOLÁS AMORÓS, Història de la llengua catalana; Editorial UOC, nova edició revisada i ampliada, Barcelona, 2011, p. 198.

[9] L. MILAN, «Epistola Proemial»; ob. cit.,  foli A iij.

[10] Ídem, Iornada Sexta, foli s/n.

[11] VICENT JOSEP ESCARTÍ, «Aportacions a la biografia i a la ideologia de Lluís del Milà», Miscel·lània Joaquim Molas-4, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/LIX, Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, p. 26.

[12] MANUEL SANCHIS GUARNER, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII; Biblioteca Lingüística Catalana-27, Universitat de València, Aldaia, 2001, p. 30.

[13] FRANCESC ALMELA i VIVES, El Duc de Calàbria i la seua Cort; Sicània Històrica-I, Tipografia Moderna, València, 1958, p. 105.

[14] Cf. VICENTE CASTAÑEDA, «Don Fernando de Aragón, Duque de Calabria. Apuntes biográficos», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos; tercera època, any XV, tom XXV, juliol-desembre del 1941, p. 271.

[15] J. FUSTER, «Heretgies, revoltes i sermons»; ob. cit., p. 152.

[16] REGINA PINILLA PÉREZ DE TUDELA, «Germana de Foix, una virreina per a València», Germana de Foix i la societat cortesana del seu temps; direcció, edició i coordinació de Rosa E. Ríos Lloret i Susana Vilaplana Sánchis, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Esport; València, 2006, p. 53.

[17] V. J. ESCARTÍ, «Aportacions a la biografia i a la ideologia de Lluís del Milà», ob. cit., p. 26.

[18] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p. 316.

[19] SANTIAGO LÓPEZ-RÍOS, «La educación de Fernando de Aragón, Duque de Calabria, durante su infancia y juventud (1488-1502); La literatura en la época de los Reyes Católicos; edició a cura de Nicasio Salvador Miguel i Cristina Moya García, Biblioteca Áurea Hispánica-52, Iberoamericana, Madrid, 2008, p. 127-128.

[20] Ídem, p. 129.

[21] MIGUEL FALOMIR FAUS, «El Duque de Calabria, Mencía de Mendoza y los inicios del coleccionismo pictórico en la Valencia del Renacimiento»; Ars Longa, 5 (1994), p.121.

[22] S. LÓPEZ-RÍOS, ob. cit., p. 128.

[23] GABRIELA H. VENETZ, “Il Codice Aragonese (1458-1460): la distribuzione delle tre lingue napolitana, catalana e latina”; Zeitschrift für Katalanistik, 22 (2009), p. 277.

[24] Ídem, p. 285.

[25] S. LÓPEZ-RÍOS, ob. cit., p. 135.

[26] Vg. JORDI BILBENY, «Ferran I de Nàpols, catalanoparlant»; https://www.inh.cat/articles/Ferran-I-de-Napols,-catalanoparlant-1-de-2-.

[27] Ídem.

[28] S. LÓPEZ-RÍOS, ob. cit., p. 135, nota 27.

[29] BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducció de Francisco González Ríos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 101.

[30] Ídem, p. 102.

[31] Ídem.

[32] G. H. VENETZ, ob. cit., p. 283.

[33] Vg. J. BILBENY,  «Ferran I de Nàpols, catalanoparlant»; ob. cit.

[34] ESMERALDA SÁNCHEZ PALACIOS, «La prosa a la cort dels ducs de Calàbria. València, 1526-1550», Itineraris. Nous estudis sobre cultura al Renaixement; a cura d’Eulàlia Duran i Maria Tolrà, Sèrie «La unitat»-201, Tres i Quatre, S.L. i Institut d’Estudis Catalans, València, 2012, p. 228.

[35] F. ALMELA i VIVES, ob. cit., p. 40-41.

[36] Ídem, p. 41.

[37] Ídem.

[38] Ídem.

[39] JOAN OLEZA SIMÓ, «La corte, el amor, el teatro y la guerra»; Edad de Oro, V (1986), p. 151.

[40] MÓNICA GÓMEZ-SALVAGO SÁNCHEZ, Fastos de una boda real en la Sevilla del Quinientos (estudio y documentos); Universidad de Sevilla – Secretariado de Publicacines, Sevilla, 1998,  p. 166.

[41] Ídem.

[42] V. J. ESCARTÍ, «Aportacions a la biografia i a la ideologia de Lluís del Milà», ob. cit., p. 30.

[43] TERESA FERRER VALLS, Nobleza y espectáculo teatral. (1535-1622); UNED Universidad de Sevilla i Universitat de València, València, 1993, p. 22-23.

[44] JOSEP LLUÍS SIRERA, «El teatro en la Corte de los Duques de Calabria», Teatro y prácticas escénicas; dirigit per Joan Oleza Simó, Institució Alfons el Magnànim, València, 1984, volum I: «El Quinientos valenciano», p. 276.

[45] MAX CAHNER, «Llengua i societat en el pas del segle XV al XVI. Contribució a l’estudi de la penetració del castellà als Països Catalans», Actes del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes; a cura de J. Bruguera i J. Massot i Muntaner, Biblioteca Abat Oliba-19, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat, 1980, p. 249.

[46] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p. 316.

[47] INES RAVASINI, «Poesía y vida de corte: los sonetos en El Cortesano de Luis Milán», Revista de Poética Medieval, 28 (2014), p. 335.

[48] Ídem, p. 335-336.

[49] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p.  317.

[50] Ídem.

[51] EULÀLIA DURAN, «Ferran d’Aragó», Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1974,  vol. 7, p. 389.

[52] ERNEST BELENGUER, «Estudi Introductori. Un viatge d’anada i tornada: de les Noticias y documentos del Marquès de Cruïlles a la Germana de Rosa Ríos», dins Germana de Foix, última reina de Aragón, del Marquès de Cruïlles; edició i estudi introductori d’Ernest Belenguer, Servei de Publicacions de la Universitat de València, València, 2007, p. 43.

[53] Ídem.

[54] JOAN FUSTER, «Poetes, moriscos i capellans», Obres Completes/1, Llengua, Literatura, Història-1, Edicions 62, s/a; quarta edició, Barcelona, 1997, p. 387.

[55] J. FUSTER, «Heretgies, revoltes i sermons»; ob. cit., p. 152-153.

[56] J. FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià»; ob. cit., p. 28.

[57] E. DURAN, ob. cit., p. 389.

[58] A. FERRANDO FRANCÉS i M. NICOLÁS AMORÓS, ob. cit., p. 199.

[59] M. CAHNER, ob. cit., p. 255.

[60] Cf. REGINA PINILLA PÉREZ DE TUDELA, El virreinato conjunto de dona Germana de Foix y don Fernando de Aragón (1526-1536). Fin de una revuelta y principio de un conflicto; tesi doctoral inèdita, dirigida per Emilia Salvador Esteban, Universidad de Valencia, Facultad de Geografía e Historia, València, 1982, R. 11095, «Apendice documental», doc. 2, p. 15.

[61] Ídem, doc. 42, p. 169-170.

[62] Ídem, docs. 11, 12, 14, 15, 16, 21, 22, 24, 25, 26, 28, 29, 30, 31, 32, 34, 40, 58, 59, 61 i 62, p. 27-236.

[63] JOSEP FAULÍ, Germana de València, segona muller de Ferran «el Catòlic»; Episodis de la Història-236, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1979, p. 38.

[64] Ídem, p. 39.

[65] Ídem, p. 39, nota 72.

[66] RICARDO GARCÍA CÁRCEL, «Las Germanías de Valencia», La nobleza en tres momentos de la historia del Reino de Valencia; Fundación Banco de Santander, Madrid, 2014, p. 40.

[67] J. FUSTER, «Heretgies, revoltes i sermons»; ob. cit., p. 152.

[68] Ídem.

[69] Ídem, p. 154.

[70] JOAN FUSTER, «Llengua i societat», Història del País Valencià; Estudis i documents-7, Edicions 62 s/a.; Barcelona, 1975, vol. III, «De les Germanies a la Nova Planta», p. 166-167.

[71] Ídem, p. 167.

[72] Ídem, p. 174.

[73] J. FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià»; ob. cit., p. 28.

[74] J. FUSTER, «Poetes, moriscos i capellans»; ob. cit., p. 335-336.

[75] Ídem, p. 336.

[76] ESTELA PÉREZ BOSCH, Los valencianos del Cancionero General: estudio de sus poesías; Publicacions de la Universitat de València, València, 2009, p. 33.

[77] Ídem.

[78] Ídem.

[79] RAFAEL FERRERES, «Prólogo» a les Obras de Juan Fernández de Heredia; edició, pròleg i notes de Rafael Ferreres, Clásicos Castellanos-139, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1955, p. XXIX.

[80] F. ALMELA i VIVES, ob. cit., p. 106-107.

[81] Ídem, p. 107.

[82] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p 336.

[83] F. ALMELA i VIVES, ob. cit., p. 106.

[84] Ídem.

[85] Ídem.

[86] JOSEFINA MATEU IBARS, Los Virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; Estudios Monográficos-2, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1963, p. 113.

[87] R. PINILLA PÉREZ DE TUDELA, «Germana de Foix, una virreina per a València»; ob. cit., p. 57.

[88] Constitucions fetes per lo Illustrissimo e Catholich princep Rey e senyor don Ferrando rey de Argao [sic]: et de les dos Sicilies etc., en la quinta cort de Cathalunya celebrada en la Sglesia de sancta Maria de la vila de Montso, en lany Mil cinch cents e deu; Jaume de Vingles, [Barcelona], 1536.

[89] Vg. «Habilitacio de la Illustrissima Senyora Reyna dona germana per a corts generals convocadores empero per lo Rey nostre Senyor», Procés Comú del Protonotari de la Cort General de Montsó, any 1512; ACA, Generalitat, General, N-1004, folis 26 [vers] – 27 [recte].

[90] Ídem, foli 35 [recte].

[91] Cf. SANTIAGO RIERA VIADER, Cartes de Ferran II a la ciutat de Barcelona (1479-1515); Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1999, doc. 584, 588, 591, 592, 598, 599, 600, 602 i 605,         p. 233-244.

[92] JOSÉ COROLEU É INGLADA i JOSÉ PELLA Y FORGAS, Las Córtes Catalanas. Estudio Jurídico y Comparativo de su organizacion y reseña analitica de todas sus legislaturas, episodios notables, oratoria y personajes ilustres, con muchos documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón y el del Municipio de Barcelona; Imprenta de la Revista Histórica Latina, segona edició, Barcelona, 1876, p. 335.

[93] Vg. «Prepositio Sue Regine», Procés Comú del Protonotari de la Cort General de Lleida, any 1515; ACA, Generalitat, General N-1005, folis XVII [recte]-XVII [vers].

[94] Cf. S. RIERA VIADER, ob. cit., doc. 673, p.272.

[95] Cf. PRÓSPERO DE BOFARULL Y MASCARÓ, Los Condes de Barcelona vindicados, y Cronologia y Genealogia de los Reyes de España considerados como Soberanos independientes de su Marca; Imprenta de J. Oliveres y Monmany, Barcelona, 1836, tom segon, p. 377.

[96] Ídem, p. 361.

[97] M. DE CRUÏLLES, ob. cit., p. 144.

[98] Ídem, «Ylustracion A», El ilustrissimo et excellente señor Marques de Brandemburque, «Batalla 2ª quinquagena 4ª. Diálogo VI», ob. cit., p. 356.

[99] Cf. M. DE CRUÏLLES, ob. cit., p. 153.

[100] Ídem, «Lo jurament de la Sereníssima Señora Reyna en Lochtinent general de la present Ciutat é Regne», doc. XXXIV, p. 256-257.

[101] Cf. LUIS DE QUAS, «Documentos relacionados con los sucesos de la Germanía de Valencia que se conservan en el Archivo del Excmo. Ayuntamiento de esta Ciudad», La Germanía de Valencia; Prometeo, València, s/d.; doc. 4, p. 204-205.

[102] J. MATEU IBARS, ob. cit., p. 114.

[103] Cf. M. DE CRUÏLLES, ob. cit., doc. XLVIII, p. 287.

[104] Vg. VICENT FERRER, Propostes didàctiques [sobre el] «Crim de Germania», de Josep  Lozano; Edicions Bromera, http://www.bromera.com/pub/PropDidac/10051.pdf, p. 37-38.

[105] VICENT BALLÉS BORRÀS, La germania; Institució Alfons el Magànim – Diputació de València, València, 2000, p. 263.

[106] Vg. LUIS QUEROL Y ROSO, La Última Reina de Aragón, Virreina de Valencia; Imprenta José Presencia, València, 1931, doc. 6, p. 175-176.

[107] Cf. M. DE CRUÏLLES, ob. cit., doc. 32, p. 255 (11 desembre 1523); doc. XXXVI, p. 258 (23 setembre 1524); doc. L, p. 288 (13 juny 1526) i doc. LII, p. 289 (6 novembre 1526).

[108] Ídem, doc. LI, p. 289 (13 juny 1526).

[109] Ídem, doc. LIV, p. 290 (sense data).

[110] Cf. RICARDO GARCÍA CÁRCEL, Las Germanías de Valencia; Historia, Ciencia, Sociedad-119, Ediciones Península, segona edició reelaborada, Barcelona, 1981, doc. 16, p. 249-252.

[111] Cf. TERESA CANET APARICI, «Pragmatica super ordinacione Rotae», La Audiencia valenciana en la época foral moderna; Estudios Universitarios-17, Edicions Alfons el Magnànim – Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, València, 1986, «Apéndice documental», doc. 2, p. 197-201.

[112] Cf. FRANCESC PONS FUSTER, La Germania a Gandia i el duc Joan de Borja; CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2008, p. 225-226.