Apunts per una revisió sociolingüística, literària i històrica del mite inventat de la «Decadència» i claus per la seva interpretació. 

Però, a més a més, vull encara adduir una nova dada, que també ha estat ressenyada per En Vicent Beltran. De cara a confirmar el que ell creu la castellanització de la cort virregnal, aquest filòleg pensa que «tampoc no ens ajuda gens, en aquest sentit, la presència de literatura catalana a la cort del darrer duc de Calàbria a la València renaixentista»[1]. Com encara hi ajuda menys que fos, precisament aquest virrei qui «va promoure la primera edició (certament parcial) de l’obra de March»[2], feta per En Baltasar de Romaní, a València, el 1539, per bé que amb traducció castellana inclosa[3]. Si a això hi afegim, com indica En Mérimée, que el virrei «aplega al seu entorn els qui mantenien a València les tradicions d’Ausiàs March», com «En Serafí de Centelles, comte d’Oliva, l’Alfons i En Joan de Cardona, el comanador Escrivà i tants d’altres que En Menéndez Pelayo ha caracteritzat tan brillantment»[4], serem ja del tot conscients que a la cort virregnal hi era, per torna, admirada la poesia catalana i el duc de Calàbria es va relacionar amb un bon tou de poetes valencians, entre els quals trobem En Joan Baptista Anyes. Per la Teresa Ferrer, «en el cercle d’humanistes relacionats amb el duc [de Calàbria], cal incloure també En Joan Baptista Anyes, beneficiat de la catedral de València i protegit del comte d’Oliva Serafí Centelles»[5]. Doncs, bé: d’aquest escriptor valencià se n’ha conservat una obra considerable en llengua catalana[6], la qual cosa indica que relacionar-se amb el duc de Calàbria no li va suposar cap mena de castellanització, ans tot el contrari: va poder publicar en català sota la seva protecció, com en català publicaria també al 1538 En Pere Antoni Beuter la seva Primera Part de la Història de València[7].

Com podeu veure amb tota claredat, a més d’acollir poetes que escrivien en català, els virreis van emprar públicament el català sense cap mena de menyspreu, prejudici o reserva. Sense cap improvisació. Fins i tot, a despit de totes les distorsions que s’han perpetrat sobre aquest fet puntual de la nostra història cultural, fa ben bé l’efecte que Germana i Ferran tenien la llengua catalana integrada en la seva més absoluta normalitat. Car ara veiem que la parlen, ara que encoratgen a parlar-hi, suara que l’escriuen o la fan escriure. Tot d’una ens adonem que publiquen o emparen edicions d’obres de poetes catalans. O assisteixen a actes públics on es parla la llengua catalana. O tenen amics que la fan servir com a llengua pròpia. El català era, consegüentment, un idioma viu i present a la cort virregnal, no només per a la comunicació quotidiana, sinó també, pel que es pot entrellucar de la documentació esparsa que ens ha arribat, per als temes públics relacionats amb l’execució del mandat i el poder dels virreis.

Hi era tan present que no s’hi deixaven de representar obres de teatre en català, perquè tal com ho confirma En Josep Lluís Sirera, el «teatre profà valencià quallarà durant el primer terç del segle XVI a l’entorn de la Cort dels Ducs de Calàbria»[8]. O com assegura En Martí de Riquer: «Hi hagué, sobretot al voltant de la virreina Germana de Foix, unes possibilitats de teatre valencià en llengua vernacla»[9]. I tant que hi van ser. Això hauria estat el més elemental, sobretot en una cort renaixentista com la del duc de Calàbria, hedonista i culta. I, bàsicament, poliglota. Hauria estat el més usual i el més espontani, però alguna cosa va estroncar de forma abrupta tota aquesta immensa possibilitat teatral en català. Ho considera En Xavier Fàbregas en comentar-nos que «aquest teatre que a Itàlia, a Castella i a França desembocaria en un drama que establí els fonaments del teatre europeu contemporani, a València i als països de parla catalana quedarà ja com un final de camí, sense sortida, tallat»[10]. I ho subratlla En Rubió i Balaguer: «La història dels orígens del teatre, el profà sobretot, com tots els gèneres literaris populars, serà sempre una mica un fragment de fragments, perquè la gran majoria de testimonis manuscrits han desaparegut»[11]. És a dir, que, de cop i volta, ja no hi ha castellanització, sinó que, ara, les obres escrites –escrites en llengua catalana– es fan fonedisses davant la mirada atònita dels nostres erudits. En Riquer també ho veu i ho denuncia: «Però el cert és que el que en podem tocar es redueix a determinats personatges que parlen valencià en comèdies castellanes»[12]. Cosa que evidencia, al capdavall, baldament les obres ens hagin arribat ja editades en castellà, que hom podia escriure en català. Fragments. Converses esparses i escadusseres. Textos breus, incrustats o redimits, dins d’un text més ample castellà. Però textos en català, al cap i a la fi. I ara, això és el que compta. Això és el que no s’ha pogut acabar d’esborrar. Això és el que ara ens cal retenir: els personatges parlaven català i l’autor escrivia en català. Poc, de forma escadussera, tangencial i quasi demanant perdó. Però hom parlava i escrivia en català, en un intent de mostrar la realitat quotidiana. Si aquell teatre era «realista i burgès»[13], i al llibre s’hi descriuen «escenes realistes que destil·len veritat i immediatesa i que són un calc de la vida»[14], amb més raó En Milà ho narraria tot amb la mateixa llengua que s’havien produït els diàlegs perquè l’efecte de verisme produís l’impacte que havia de produir.

I si això era així, això és el que va reflectir En Milà, car aquest no diu que descriure aquesta realitat lingüística sigui un propòsit literari que s’hagi marcat, sinó que explicita amb totes les lletres que és un fet consumat. L’autor ha enllestit el llibre i, just abans d’editar-lo, escriu el «Proemi» on remarca, per si no havia quedat gaire clar, quina és la llengua que hi parlen els cortesans. Els diàlegs són, segons ell, íntegrament en català. Però, paradoxalment, quan l’obra s’edita, hom fa parlar ja quasi tots els valencians en castellà. La majoria d’estudiosos i erudits han escrit a tort i a dret que si l’obra literària descriu uns fets en llengua castellana és que els fets reals també es van escaure fent servir la llengua castellana. Però En Fuster, quasi com intuint-ho, revela que «el canvi de llengua literària no implica el canvi de llengua col·loquial»[15]. Si això es va donar també a El Cortesà, com exposava sense embuts l’autor, és que la llengua del llibre va ser alterada. Llavors, això vol dir indefectiblement que la mà del censor va passar silentment sobre el text i ens ha fet creure que el text era la realitat. Que la literatura impresa, revisada, censurada i reescrita era el reflex incontestable dels fets. Però el text només és el text i la realitat el desmenteix a plena veu, estentòriament, amb totes les evidències que he aplegat fins aquí.

Hi ha un altre punt sobre el qual no puc passar de puntetes i mirant cap a un altre costat. Acabo de mostrar com, per En Riquer, només «determinants personatges» parlen català a les obres conservades en castellà. L’ull clínic d’En Riquer aquí és d’una importància capital. No parla tothom català, sinó uns personatges determinats. Segons En Fuster, «en la Serafina, el castellà [sic] Torres Naharro fa parlar en català alguns personatges»[16]. I ja hi tornem a ser. Encara que tothom pugui parlar en català o tothom parli català a la vida real, no tothom el pot fer servir a les obres literàries, on només alguns personatges el parlen. A El Cortesà, majoritàriament els bufons i les dames. Ho especifica entenedorament En Peter Burke: «El llibre està escrit en espanyol [vol dir en castellà], llevat d’aquells passatges que reflecteixen la parla d’individus que no pertanyen a la noblesa. En aquestes ocasions, l’autor fa servir el català, transmetent així un missatge social clar»[17]. Ara, doncs, ja sabem que es tractava d’això.

A La Vesita d’En Ferrandis d’Herèdia, hi passa quelcom semblant: qui hi parla en català també són les dames. De conformitat amb En Romeu, a La Vesita «la Senyora parla gairebé sempre la pròpia llengua, i amb molta freqüència la parlen les altres dames, particularment quan arriben a la visita. El servei i els cavallers, en canvi, parlen sempre en castellà»[18]. I encara un altre cas: d’acord amb l’Antoni Ferrando i En Miquel Nicolás, «en la sentència de la justa poètica de Santa Caterina (València, 1511), mentre el noble “Don Francisco” de Fenollet s’expressa en castellà, la seva esposa ho fa sistemàticament en català»[19]. Es molt sospitós que només siguin les dames les que parlin gairebé sempre en català i, per contra, els cavallers en castellà, fins i tot quan es dóna el cas que aquests són catalanoparlants. Dic que és sospitós, perquè En Francesc de Fenollet era catalanoparlant i estava avesat, per raó del seu càrrec de batlle de la ciutat de Xàtiva, «ofici al qual consagrà En Francesc la major part de la seva vida»[20], a l’ús de la llengua catalana, especialment l’escrita. I, a més a més, era amic dels poetes en llengua catalana Vicent Ferrandis i Jaume Bertran, que al 1515 van publicar unes Obres contemplatives i de molta devoció, novament trobades en laors de la sacratíssima Creu, també en català[21]. Fins i tot és molt possible que tingués obra literària en aquesta llengua, que, per això mateix, no es conservaria, car, segons l’Óscar Perea, «desconeixem un amplíssim percentatge de la producció poètica de què, sens dubte, fou un dels principals poetes valencians del trànsit entre els segles XV i XVI»[22].

És també molt estrany que, segons a quines obres, el servei parli en català, com en el cas dels bufons a El Cortesà, i en segons quines altres només en castellà, com el servei a La Vesita. Però el que és més estrany i inexplicable és que es doni una situació de diglòssia sense cap mena de bilingüisme, com ha indicat assenyaladament En Ninyoles. Per ell, «segons Fishman, aquesta situació es produeix quan “dues o més  comunitats són unides religiosament, políticament o econòmicament dins una sola unitat, malgrat les escissions socioculturals que les separen”.  En tals condicions, és possible que una d’aquestes comunitats –o ambdues– vulga mantenir-se culturalment diversificada, i que l’accés en aquest grup siga severament restringit. L’escissió lingüística pot marcar les fronteres de classe, i l’ús de dues llengües vindrà condicionat pel fet que una d’aquestes –adscrita a les classes superiors– arribe a ésser prevalent dins l’àrea d’expressió culta, és a dir: funcione com a llengua literària»[23]. Ho diu ben clar: dins d’aquest àmbit diglòssic, la realitat és una cosa, i una altra, allò que s’imprimeix.

Des d’aquesta mateixa òptica, té molt de sentit per ajudar-nos a escatir les raons ocultes d’un bilingüisme tan misteriós, el que subscriu l’Estela Pérez, puix per ella «el fet que el fenomen bilingüe afecti principalment la classe aristocràtica i es manifesti sobretot en l’àmbit de la poesia és simptomàtic que es deu a un factor quasi exclusivament circumstancial», les causes del qual cal cercar-les «no tant en un declivi dels models poètics autòctons, sinó en el context històric i cultural del regne»[24]. Tornem-hi: a València es va donar un bilingüisme poètic i literari, per raons estrictament polítiques, que són les autèntiques raons històriques. I va afectar tan sols l’aristocràcia, però no pas, com insinua l’autora, «fruit de les intenses relacions de la classe dirigent valenciana amb la cort central castellana»[25] –car ja hem vist com la cort central, de castellana no en tenia re–, ans fruit de la relació directa de l’aristocràcia amb la llengua pròpia del país i amb l’edició de les seves obres. Encara que a la majoria de documents –això sí: preservats en arxius castellans–, es pugui observar com les cartes adreçades pels catalans a l’Emperador Carles i a la seva cort són en castellà, per contra, els conservats a l’Arxiu Històric Municipal de València ens indiquen de forma vistent com els Jurats de València no tenien cap problema per escriure al rei[26] o al príncep Felip, fill seu[27], o a certs secretaris imperials[28], en llengua catalana, a la tardor del 1550. Com tampoc no el tenien abans. Així, el 26 d’abril del 1520, els Jurats de València escriuen a l’Emperador en català i li notifiquen els propòsits dels agermanats de nomenar sis jurats[29]; al 8 de juny li tornen escriure també en català[30], mentre que el 21 de maig és l’Emperador mateix qui escriu en la llengua dels valencians al Batlle general, perquè mantingui ben fornit i bastit el castell de Peníscola per a la seva millor defensa[31]. La carta dels Jurats de València al virrei castellà Hurtado de Mendoça, del 3 de març del 1522, per la qual li anuncien l’atac a la casa d’En Vicent Peris i la seva mort, torna a ser en un català impecable[32], com així mateix són les lletres que el virrei envia, el 14 de novembre del 1521, al duc de Gandia Joan de Borja[33] i a En Joan Escrivà de Romaní, amb data 5 de maig del 1522[34]. I tornen a ser en català tres noves lletres del virrei Hurtado datades entre l’octubre i el novembre del 1521 i que aplega En Luis de Quas al seu estudi sobre La Germanía de Valencia[35]. El fet que el virrei castellà i antiagermanat escrigui en català amb la més absoluta de les normalitats un bon nombre de documentació, posa encara més en entredit que els catalanoparlants ho haguessin de fer en castellà en obres que volien reflectir la seva parla quotidiana.

Conformement són expedits en català dos documents més, signats per l’Emperador Carles,  el 17 de desembre del 1522[36] i un tercer datat el 13 de març del 1523[37], mentre que l’11 de juliol del 1525, els Jurats li tornen a escriure en català per sol·licitar-li una canongia per a En Joan de Celaya, que acaba d’arribar a la ciutat[38]. Amb les quals dades arribem a les portes del virregnat de Germana de Foix i el duc de Calàbria amb plena consciència que la llengua catalana continua sent una llengua viva en la seva relació amb l’administració local i la cort imperial. Per què havia de canviar a partir d’aquí a la cort virregnal, quan Germana de Foix, com hem vist, escrivia perfectament en català i el llegia amb tota naturalitat? Per què havien de parlar castellà entre ells els cortesans valencians als llibres ja publicats si a la vida real parlaven i escrivien en català?

Tot plegat em fa pensar fortament que, més que davant d’una situació quotidiana i viscuda, siguem sota la voluntat censora d’inculcar la llengua castellana a uns personatges concrets dels llibres, ara uns, suara uns altres, amb l’únic propòsit d’establir uns mínims –força amples, per cert– de castellà a tota producció catalana, i a despit de contravenir la seva realitat lingüística. Quan En Sanchis Guarner es capbussava en la comprensió de la realitat lingüística d’El Cortesà, ja s’adonava d’aquesta anomalia. I arribava a afirmar que, dins de l’obra escrita, «veiem com la llengua autòctona només s’hi tolerava en les expressions populistes i en l’espai festiu»[39]. És una idea molt pròxima al que suggereixo aquí: que fora d’aquests espais populars i xirois, l’idioma obligat era el castellà.

Així ho trobem decretat en algunes reials ordres del segle XIX, on s’estatueix que «en adelante no se admitan a la censura las obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España»[40]. Cosa que pressuposava que, per llei, sempre hi havia d’haver algun personatge que parlés en castellà. Per En Joan Mas, la conseqüència directa d’aquesta reial ordre va esser que a partir d’aleshores els sainets catalans inclogueren pel cap baix «un personatge que parlés en castellà»[41]. I així, anàlogament, veiem que passa també sota el franquisme als concerts de cançons populars, que havien d’incloure a la força peces castellanes[42], o a Els Pastorets, on «els traïdors més recargolats del nostre teatre, o els dimonis dels Pastorets, garlen en la llengua de l’Altiplà»[43]. Si bé és innegable que estic parlant del segles XIX i XX, la situació és molt semblant al que devia passar al segle XVI i penso que, malgrat no tenir les lleis d’aquella època que prescrivien que calia introduir el castellà al teatre o en reculls de poemes i cançons, els resultats són exactament els mateixos: crear una diglòssia literària dins una societat monolingüe. Els fets parlen sols.

Ara, i íntimament lligat a la diglòssia fomentada amb un objectiu polític precís, una pregunta es fa obligada: per què El Cortesà s’edita en castellà? Per què la majoria de diàlegs entre valencians catalanoparlants ja són en castellà? ¿Hi tindria quelcom a veure que l’autor morís a l’agost del 1559[44], poc abans de l’edició? Si el llibre es va enllestir al 1535, com es desprèn pel context històric de l’obra, per què no es va editar fins després de la mort d’En Milà, quasi un quart de segle després? Per ell mateix sabem que el volia escriure i editar immediatament. A l’Epístola reconeix que certes dames de València li van donar l’encàrrec de fer-lo i editar-lo: «Fuy mandado que pusiesse por obra el Cortesano que las damas mandaron que hiziesse: Y que lo dirigiesse a vuestra Real Magestad. Pues con mucha razon se le devia. Y assi tuve por muy buena ventura ser tan bien mandado como esta dirigido»[45]. L’Antoni Tordera reconeix que «l’encàrrec de les dames es féu als voltants del 1535»[46]. Per tant, aquesta Reial Majestat –C.[esària] R.[eial] M.[ajestat], que s’invoca a l’inici de l’Epístola[47]–, havia de ser l’Emperador Carles: el Cèsar imperial. En Milà hi fa referència al mateix text proemial: «Quod est Cesaris Cesari. Y assi presento al Cesar lo que es de Cesar»[48]. Llavors, ¿com és que si s’ho havia proposat ja en temps de l’Emperador Carles, En Milà no arribaria mai a publicar el llibre, malgrat el seu interès manifest? Tot fa suposar que s’editaria precisament després de la seva mort a fi i efecte de poder-lo traduir sense traves ni l’oposició de l’autor ni la dels nobles que hi prenen part, puix ja eren tots morts. O com diu En Tordera, el llibre s’editaria tan tardanament, perquè «ja han desaparegut tots els altres “testimonis”»[49]. Llavors, s’aprofitaria la dedicatòria per rededicar-lo al rei Felip II, que és a qui es dedica realment, segons el text. Per la Ravasini, la dada «no deixa de semblar força improbable, o almenys desconcertant, ja que llavors, la “reial majestat” només tenia vuit anys»[50]. Segons En Josep Solervicens, «Felip II el 1535 tenia vuit anyets i res del que explica el llibre era adequat a la seva edat»[51]. I afegeix encara per intentar demostrar que l’autor, tot i els contrasentits textuals, no va supervisar l’obra: «La divisió del llibre en sis “jornadas” és errònia; la ficció explica vuit “jornadas”: una revisió de l’autor durant vint-i-sis anys hauria detectat l’error»[52]. Exacte. Per més que En Solevicens ho argüeixi per demostrar que el llibre va ser escrit molt posteriorment, el seu argument també explicita que el text –per la raó que fos– no va ser supervisat per En Milà. Perquè, si com assevera l’Escartí, «és evident que l’autor ja no va poder veure el llibre imprès»[53], per tal com es moriria ben bé un any i mig abans, ¿com és que el colofó expressa, contravenint les fèrries lleis de censura i control d’impremta, que l’obra fou «corregida a voluntad y contentamiento del Autor»[54]? No havíem quedat que l’autor no va corregir l’obra?  Segons l’Escartí, «per l’agost del 1559 Lluís del Milà ja era mort, amb què és impossible que enllestís l’obra després del seu òbit»[55]. Fet que, ens el mirem per on ens el mirem, sembla del tot congruent. Per la qual cosa, «l’any de la mort de Milà planteja de seguida la qüestió de com hem d’entendre allò que hom pot llegir al colofó del seu Cortesano i que havia aprofitat fins ara per datar, de passada, la mort de don Lluís del Milà després de 1561: “Fue impressa la presente obra en la insigne ciudad de Valencia, en casa de Joan de Arcos, y corregida a voluntad y contentamiento del autor. Año MDLXI”»[56]. Cert. Molt cert. Si ja era mort a l’agost del 1559, no va poder de cap de les maneres supervisar i corregir l’obra.

Per l’Escartí, tot plegat fa l’efecte d’un colofó inventat. I, així, apunta: «És evident que l’autor no va poder veure el llibre imprès i que, si el va deixar enllestit per a la impremta, potser fou abans de marxar a Alzira, fugint de la pesta. Per la mateixa situació caòtica que aquella epidèmia provocà en la ciutat, potser el llibre de Milà no s’edità fins que les coses tornaren a la normalitat, i això n’explicaria el colofó. Altrament, hauríem de veure una “invenció” –o un costum– de l’editor o de l’impressor. Això, finalment, ens portaria a voler trobar qui va donar a les premses de Joan de Arcos El Cortesano, si no fou el mateix Milà. Una qüestió que, ara com ara no estem en condicions de contestar»[57].

I si el colofó podia ser inventat i algú que no era l’autor va portar l’obra a editar, ¿no seria que es voldria aparentar aquesta correcció impossible del mateix Milà a fi de camuflar com fos que realment l’obra havia estat corregida a voluntat i acontentament del «censor» –de l’autoritat, civil o eclesiàstica–, que l’havia ordenat? No en tinc cap dubte. El fet que unes mans alienes a En Milà duguin el llibre a estampar ja n’és un indici prou revelador. En Comas ens innova que el «Libro intitulado El Cortesano, va ser revisat i corregit per Lope de Rueda»[58]. I tant. Revisat, corregit i traduït. Traduït per En Lope de Rueda o per algú vinculat a la seva autoritat o, simplement, a l’autoritat. Com s’esdevenia sempre amb les obres d’interès general. Els indicis que aquí he mostrat i les traces lingüístiques del text ens demostren que som davant d’una traducció. No s’explicaria tampoc de cap més manera que l’autor volgués donar el to de verisme i autenticitat que hi dóna, amb personatges reals de carn i ossos, amb nom i cognoms històrics, que a la vida normal parlaven català entre ells, i fent l’incís revelador que els farà parlar a tots «en valencià», i que a l’obra parlin majoritàriament en castellà. Això sobta encara molt més.

L’Escartí, que intenta treure també l’entrellat d’aquest enigma lingüístic, ens innova que, «de fet, en El Cortesano, tot i que la llengua usada majoritàriament és el castellà, els bufons del virrei i alguna dama de la noblesa segueixen usant la llengua del país. També, alguns cavallers ho fan. Però cal advertir que hi apareix el portuguès –lligat sempre a anècdotes de personatges d’aquelles terres– i l’italià i, encara, a molta distància, el francès. En definitiva, la idealització absoluta d’aquella cort hauria portat Milà a fer parlar en castellà sempre a tots els seus integrants»[59]. Exactament. Molt ben observat. Hi ha una idealització lingüística molt forta. Una idealització absoluta, que diu l’Escartí. Però aquesta no pot provenir d’En Milà, que ja ha deixat constància que farà parlar tots els personatges en la seva llengua pròpia, sinó dels censors, que ja duien ben bé un segle, com ara podem testimoniar degudament, forçant els autors a traduir llurs originals catalans al castellà. Aquesta és la idealització final: la idealització política aplicada sobre la llengua. Un hàbit inquisitorial com qualsevol altre, esdevingut hàbit d’estat. Esdevingut raó d’estat.

Una raó d’estat castellanitzadora i castellanitzant, que aniria furtant les obres escrites en català i traduint-les al castellà. Sembla que En Milà s’hauria oposant ferventment a aquesta maniobra, car a El Cortesà, responent a la demanda del duc de Calàbria sobre l’estat del llibre, ens exposa que «ya sta hecho, y me he visto en una gran batalla por defendelle» dels seus contraris, que eren «imbidiosos que siempre señalan mal»[60]. En Milà ho diu amb tots els ets i uts: ha tingut una lluita fèrria per editar el llibre. Els envejosos –que podríem interpretar com els censors– se li han tirat al damunt «en figura de perros, que son los animales que mas enbidia tienen»[61]. A aquests envejosos, dedica les darreres planes del llibre, amb un blasme rere un altre, sempre en to simbòlic i literaturitzat, però que en certs moments es fa nítid i evident. I així exposa de nou, per si ens havia passat per alt el que havia subscrit a l’Epístola proemial, que ha escrit el llibre «con diversos lenguajes» i que és precisament aquesta pluralitat de llengües el que ha destapat la ira de l’envejós o censor («a ti, enbidioso te han hecho deslenguado»[62]), del qual en denuncia ara obertament el propòsit: «Y esta es gran desverguença del que haze con obras agenas libro suyo»[63]. Queda clar que l’autor va mantenir una batalla ferotge perquè no se li apropiessin el llibre i una de les raons que argüeix en defensa seva és la pluralitat de llengües. Ho argüeix i ho deixa escrit i palès al llibre. Però també es pot deduir del contingut. Atès que El Cortesà és una obra políticament inofensiva, en la qual no es fan crítiques ni a l’església ni al poder, i, com testimonia En Comas, l’obra és «plena d’escenes realistes burgeses i episodis de la vida valenciana»[64], quotidians i anodins; i atès que les befes als castellans hi són literalment mantingudes, és que la lluita que va tenir En Milà, com les lluites i queixes de tants altres autors contemporanis seus, va ser perquè el llibre no fos alterat lingüísticament, ni traduït al castellà i s’hi pogués mantenir la pluralitat de llengües. Justament una pluralitat que, al final, seria insidiosament alterada en profit del castellà. Quedarien unes traces tènues, flèbils, inconsistents de llengua catalana, com una llicència commiserativa i cínica. Hi va haver una batalla, com sovint passava per l’edició de les obres impreses, però l’autor la va perdre irremissiblement, tot i que, almenys, va denunciar-ne la lluita i el frau resultant. I això ara és el que més ens importa. I és tan rellevant com una victòria. Una victòria pòstuma.

Doncs, bé: compresa la denúncia de l’autor pels qui li volen furtar el llibre i apropiar-se’l, ara entendrem molt millor un altre dels seus paràgrafs claus. Car és justament en aquest llibre que En Milà, en un  debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: «Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia»[65].

Més clar, impossible. Segons En Milà, hi ha una apropiació de les lletres valencianes per part de Castella, que se les queda, les fa passar per seves i les representa com a tals en territori castellà o, potser, fins i tot, espanyol. Tot i la contundència del text, l’Almela no en lluca cap transcendència i tan sols es limita a comentar que «sembla que donya Joana Pallàs era una dama especialment afecta a l’expressió vernacla»[66]. En aquest mateix sentit de candidesa sociolingüística, En Rubió i Balaguer apunta que «fins em sembla que a València algú tenia consciència de la personalitat de la seva escena enfront de la castellana»[67]. En Romeu tan sols subratlla que el text «amaga alhora un retret i una zelosa defensa de l’idioma matern»[68]. Per la María Esmeralda Sánchez es tractaria d’una queixa «per l’excessiva burla que rep la llengua catalana per part dels castellans»[69]. I tampoc no hi ha vist res d’especial En Francesc Massip, el qual, desconeixedor –com tothom– de la problemàtica del canvi forçat de llengua i de l’atorgament d’una autoria nova a l’obra, interpreta el passatge de la següent tenor: «Això vol dir simplement que els primers dramaturgs còmics espanyols han passat per València a aprendre teatre i han copiat els recursos, les situacions còmiques i fins i tot els girs lingüístics d’un teatre popular o burgès insinuat, però que no ens ha perviscut»[70]. I encara em sembla més desafortunada la interpretació d’En Francesc Ruiz, la Rosa Sanz i En Jordi Solé i Camardons, que innoven que  «la consigna d’“amagar el valencià” començava a estendre’s entre les capes altes»[71], com si es tractés d’una metàfora de la castellanització. I no es tracta d’això. Ben altrament, som davant de dos conceptes prou diferents i antagònics: l’un, la castellanització i l’altra la preservació de la llengua autòctona, que es preconitza amb una frase a hores d’ara icònica: «Amagau lo valencià!». Aquí, doncs, el verb amagar no és sinònim d’avergonyir sinó de respectar, de vigilar. Vet aquí la diferència i vet aquí l’esbiaixada de la comprensió de l’actitud lingüística dels valencians. Han estat massa les interpretacions excessivament lliures i imaginàries, fruit de les lectures de la història oficial sobre literatura i teatre espanyols. El text no parla, per tant, ni de vergonya, ni de plagi, sinó que explicita obertament un furt: «Nos furten les paraules» –escriu En Milà–. Ho remarco un cop més: es parla de furt, no pas d’imitació o plagi. Nogensmenys, el que sí que copsa En Massip és que En Milà hi fa esment d’un teatre «que no ens ha perviscut». Si només s’haguessin plagiat les obres valencianes, aquestes no haurien necessàriament desaparegut. Una còpia no implica la inexorable desaparició de l’original. O més ben dit: fins llavors no la implicava. És senzillíssim: si les obres no ens han pervingut és que no ens han pervingut. I no ha estat pas així per incúria o vergonya a la llengua mare, sinó per la traducció sistemàtica i el canvi forçat del nom o de nació dels autors. O d’ambdues coses alhora.

Hi ha, amb tot, d’altres trets dins l’obra que permeten interpretar que som davant de la traducció d’un original català perdut. A El Cortesà, «la societat que hi trobem, la gent, l’anècdota, l’aire de carrer que s’hi respira, el dramatisme, la mentalitat mateixa són autènticament valencians»[72]. Cosa que ja sabíem, perquè un bon grapat d’autors ho han glossat. Sabíem això i és alhora palès que «la llengua parlada pels burgesos i els nobles, les poesies tradicionals que s’hi canten, o les peces que compon el propi Milà, són castellanes»[73]. És possible, com tothom s’ha cregut, que el burgesos i els nobles, tot i ser catalanoparlants, poguessin parlar en castellà en aquesta cort tan italianitzada. És possible. Per més que jo no m’ho cregui i miri aquí de desmentir-ho amb una raó rere una altra, puc acceptar, nogensmenys, que sigui possible. Però el que sí que és totalment inversemblant és que «les poesies tradicionals que s’hi canten», en tant que «tradicionals» –és a dir, emmarcades en la tradició del país i escrites en llengua catalana– s’hagin escrit en castellà. Perquè si una cosa tenen les poesies tradicionals catalanes és que són escrites en català. L’aparició, doncs, d’aquesta mena de poemes populars a El Cortesà, escrits en castellà, és un nova evidència que continuem parlant d’una traducció posterior. D’una reelaboració del llibre. De fet, En Tordera, un cop analitzada l’obra, està convençut que el text «és un exemple de trànsit entre l’esdeveniment succeït» i «la transformació d’aquest en monument escrit, el llibre»[74]. És a dir, que hi ha hagut un arranjament dels fets en el moment que s’han escrit i imprès. I rebla que «aquesta transformació no és neutra»[75], ans «hi ha suficients dades que confirmen afegits i fonts posteriors a les festes del 1535»[76]. I tant. Les traces de reescripturació, amb afegits posteriors, ens remeten alhora a la vella idea que defenso d’una traducció al castellà.

Però això no és tot. Hi ha encara un exemple molt més il·lustratiu d’aquest canvi de llengua que opera el censor sobre el text original de l’obra. Sabem que La Vesita (coneguda també amb el títol de Col·loqui de Dames) d’En Joan Ferrandis d’Hèredia va ser representada a la cort a l’any 1524, davant de Germana de Foix i del seu segon marit Joan de Brandenburg[77]. Per En Josep Solervicens, en aquesta peça teatral, «les dames parlen en català entre elles i amb el servei (tot i que aquest provingui de Castella)»[78], cosa que ja ens hauria d’indicar que no hi ha cap deserció lingüística. Però, vet aquí que, per sorpresa nostra, aquestes mateixes dames «utilitzen el castellà en parlar amb cavallers valencians, encara que es tracti dels seus marits»[79], baldament aquests siguin catalanoparlants a la vida real. Si això sol ja ens hauria de posar en guàrdia a l’hora d’empassar-nos que l’obra va ser escrita en castellà, quan les mateixes dames tornen a aparèixer al llibre d’En Milà, aquest reflecteix la seva pràctica lingüística d’una forma ben diferent. Ho ha observat diligentment En Romeu, pel qual En «Joan Fernàndez, per exemple, que en el seu Colloquio havia fet parlar en llur llengua les dames valencianes, que la defensaven enfront d’alguna dueña castellana que en feia escarni, en El Cortesano [ell] no parla el valencià més que en comptats moments, especialment en frases pronunciades en la intimitat familiar»[80]. Què ha passat? Germana de Foix és la mateixa. I l’únic canvi històric és que les dames i l’autor, en el primer dels casos, eren en presència del Marquès de Brandenburg i, en el segon, davant del Duc de Calàbria. Però cap dels dos no era castellà. Què ha fet que el català es desplaci de l’ús públic i cortesà a la mera intimitat familiar? Entre l’una i l’altra representació no han passat ni tan sols deu anys. I els hàbits lingüístics no havien canviat gaire, per no dir gens. Les lleis –que sapiguem– no prohibien tampoc l’ús públic de la llengua pròpia. Les dames de la cort, a més a més, se n’enorgullien i la defensaven quan era escaient. Ho hem vist i llegit al text d’En Milà i els erudits ho remarquen com a fet digne de relleu. I ho podem llegir a La Vesita, amb tots els ets i uts, quan la senyora etziba a una criada seva castellana:

«Com vos allargau, Guzmana!

Poc a poc vos sobreixiu.

Com se mostra que teniu

la llengua ben castellana.

Ves mai la vilana porca?

Estos castellans orats

presumen, sent uns pelats,

més que Rodrigo en la forca»[81].

Aquesta denúncia no és un fet puntual en el pensament d’En Ferrandis d’Herèdia. Al llarg de la seva obra hi observem com els nobles valencians es riuen dels castellans, de la seva supèrbia i presumptuositat. A La Vesita mateix, tot seguit de la queixa anterior, hi trobem la senyora que hi torna: «¡Oh que cosa tan bestial/ és lo castellà grosser!»[82]. Es veu que són tants els menyspreus que la senyora té amb el servei castellà, que la Guzmana no es pot estar de comentar que «oir sus badajadas/ su locura y presunción:/ decir que en Castilla son/ todas sucias, desgraciadas»[83]. Amb tot, davant els refinaments de la senyora, i un cop aquesta li demana si això ho tenen a Castella, la Guzmana respon: «Pues ver el retraimiento/ con que estan, no es de creer;/ su vida, su trato y ser/ es cosa de encantamiento»[84]. Per això, la senyora també acabarà reblant que no és que li caiguin malament les dones de Castella, ans «bé ens paren les castellanes/ mas passades per València»[85].

En Rafael Ferreres, atent a aquests aspectes de la realitat transmesos dins de la literatura, apunta que «al Col·loqui de les dames valencianes, conservar la llengua materna és símptoma de superioritat, de pertànyer a una regió rica. Contra els castellans dirigeix les burles gracioses i, a voltes, despietades»[86]. I En Sanchis Guarner rubrica: «El sentit de la dignitat de la llengua pròpia es manifesta encara en el Colloquio de Damas, de Joan Fernández Heredia (1524), on el fet de conversar en la llengua materna és considerat com a símptoma de superioritat, com a demostració d’haver nascut en un país ric»[87]. O en un país diferent. En un país que tenia consciència d’ell mateix i de la grandesa de la seva llengua, de la seva cultura i de la seva història. Però el menyspreu als castellans no s’acaba aquí, sinó que dins d’El Cortesà té el seu moment àlgid, a la Sisena Jornada, en l’anècdota següent que explica En Francesc de Fenollet: «Un Castellano Melcochero yva vendiendo melcocha en Portugal diziendo. A la buena melcocha, a la buena melcocha. I un Portugues dixole. Melcochero Castelau, nan dezis ben, que sendo os Castelaos suzios, muyto mejor direys. A la boa merda cocha, a la boa merda cocha»[88].

Per tant, si hi ha un orgull per la llengua pròpia i un menyspreu pel castellà; si hom té consciència plena de superioritat sobre els castellans, que són tractats de «mones», «bruts», «porcs», «presumits» i «bojos», com és que tothom canvia de llengua? I, curiosament, no agafen l’italià, que era una llengua que molts d’ells llegien, parlaven i, sobretot, admiraven, sinó que, paradoxalment, es passen a la llengua de la gent que menystenen. Si no volem continuar alimentant l’absurd i el fals mite de la Decadència, ho hem de tenir ben clar: el canvi s’opera només i únicament als llibres, perquè aquests –com he vingut dient– són revisats, traduïts i reescrits pels censors. Llevat del cas que desapareguin per complet. Que siguin «furtats» i que els lladres se’ls facin seus, com denuncia El Cortesà.

El furt d’obra valenciana a mans de castellans havia de ser conegut de tothom i socialment comentat i blasmat, perquè, acte seguit En Milà fa dir a En Joan Ferrandis que «Dessas monerias don Diego [Ladrón] se ha burlado, con cuentos Valencianos de Castellanos, y hanse lo muy bien pagado (Que burlar del burlador es de avisado)»[89]. No cal ni dir que els contes d’En Lladró, en què es feia burla dels castellans que ens furtaven les obres –les paraules– i les representaven a Castella com si fossin seves, també s’han perdut per sempre més, perquè delataven la maniobra censora i la realitat literària: la usurpació de les obres i la seva traducció de forma quasi sistemàtica. Però el que importa ara i aquí, el que té pes propi és que els valencians d’aleshores se’n reien dels castellans perquè imitaven i copiaven les seves obres i se les apropiaven. És una actitud d’integritat i orgull lingüístics digne de remarcar. Que lluny que som d’aquella submissió o embadaliment mesell que tant s’ha proclamat envers la llengua castellana! I si, doncs, a València es donava aquesta supremacia cultural –o, almenys, els valencians s’ho pensaven– poc podien haver renunciat a la llengua pròpia i convertir-se en «mones de Castella», parlant amb reverència, perquè precisament això és el que denunciaven fins a esgargamellar-se. L’ús del terme «mones» aplicat als castellans, en aquest context, és crucial i determinant, perquè ens indica qui imita a qui, qui copia a qui. Si hi ha plagi no és en la direcció que s’ha cregut fins avui. És totalment en la direcció oposada. Però, sorprenentment, En Fuster rebla: «Tan se val si eren “mones” o no» els castellans[90]. Que En Fuster tregui ferro a l’expressió vol dir que no s’ha adonat del que passava en un estadi més profund del merament textual. Acostumat a l’argúcia i a l’enginy literari, a la frase viva i mordaç, sovint no ha baixat aquell darrer graó que li hauria permès una visió diferent dels fets. I ara tenim el que tenim. I prou.

Però, baldament la totalitat dels nostres erudits s’hagi quedat al llindar de la realitat, i hagi percebut els fets només i tan sols a través del mirall opac dels llibres editats i d’una gran part de documentació reescrita, no podem obviar de cap de les maneres que a El Cortesà hom se’n reia obertament d’aquesta actitud mimètica dels castellans. I en van escriure llibres plasmant-ho i denunciant-ho. Ja no s’han conservat. Com no s’han trobat tampoc mai més els llibres que devia tenir la Virreina a la seva biblioteca, entre els quals n’hi hauria d’haver hagut desenes en català. La Rosa Ríos ho descriu sense embuts: «Resulta estrany que als inventaris de béns post-mortem de Dona Germana, només hi hagi tan poques referències a llibres, i llibres religiosos, que es guardaven a l’oratori privat o a la sagristia del palau. No crec possible que una dama com ella no en posseís molts més, cosa força comuna entre les aristòcrates del seu temps»[91]. Per això es demanava: «Com és possible que Germana de Foix, última reina d’Aragó, virreina de València, no posseís uns objectes que, en si mateixos, eren autèntiques joies?». Per acabar qüestionant: «Es pot entendre que una dama com ella no comprés cap llibre? I, tot i així, és possible que no tingués ni tan sols aquells que li dedicaren?»[92]. Per no tenir llibres, ni tan sols ens han quedat els que havien d’haver recollit el nombrosíssim teatre que es va fer a València en aquelles dates. D’un teatre que atreia, fins i tot, «Lope de Rueda, Alonso de la Vega o Lope de Vega, els quals si d’una banda influïren en l’evolució del teatre valencià en llengua castellana, d’una altra reberen la influència del teatre autòcton de València»[93]. O com diu En Romeu en parlar-ne: «D’aquesta regió i d’aquesta època no posseïm cap obra teatral profana escrita totalment en la nostra llengua»[94]. I ni tan sols no s’ha preservat la primera edició del Cançoner del Duc de Calàbria, puix, la segona, editada a Venècia al 1556, ja ens informa que els «villancicos» són editats «agora nuevamente corregidos»[95] i, segurament també, com era habitual, ja traduïts.

Sí, quelcom passava amb els llibres catalans. No és que no hi fossin. No és que hi hagués una mandra congènita i irracional a escriure en aquesta llengua. Ni una subordinació a una cultura castellana llavors encara de poc o gens relleu dins la Nació Catalana. Els llibres hi eren, però van anar desapareixent. Vet aquí la clau de la castellanització i el perquè últim de la nostra misteriosa i mai ben raonada «Decadència».

Quan al 1559 s’editava a Lovaina la Gramatica de la Lengua Vulgar de España, l’autor esborrat del llibre, en parlar de la llengua catalana ja ens feia saber que «hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en Napoles; tiene esta lengua su lugar imediadamente junto a la lengua Araviga (dexando aparte muchas, i mui buenas razones) por esta solo, que, despues de los Araves, no se han escrito en España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro, com en esta lengua Catalana»[96]. On són, doncs, tots aquests llibres que feien de la llengua catalana la primera d’Espanya en quantitat i qualitat, per sobre del castellà? Sí: on són? És evident que, bo i els esforços incommensurables duts a terme per exterminar la nostra literatura culta i el prestigi internacional de la nostra llengua, no van amagar prou ni «lo valencià» en particular, ni «lo català» en general.

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] VICENÇ BELTRAN, Poesia, escriptura i societat: els camins de March; Fundació Germà Colón Domènech – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló i Barcelona, 2006, p. 46.

[2] Ídem.

[3] Vg. Las obras del famosissimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nacion Catalan/traduzidas per don Baltasar de Romaní/y divididas en quatro Canticas: es a saber: Cantica de Amor/Cantica Moral/Cantica de Muerte y Cantica Espiritual. Derigidas al Excelentissimo señor el duque de Calabria; Juan Navarro, València, 1539.

[4] HENRY MÉRIMÉE, L’Art dramatique a Valencia depuis les origines jusqu’au commencement du XVIIe siècle; Bibliothèque Méridionale, 2a Sèrie, tom XVI, Imprimerie et Librairie Édouard Privat, Tolosa, 1913, p. 87.

[5] TERESA FERRER VALLS, «Cort virregnal, humanisme i cultura nobiliària en la València del segle XVI», Reino y ciudad. Valencia en su historia / Regne i ciutat. València en la seua història; coordinat per Ernest Belenguer, Fundación Caja Madrid, Madrid, 2007, p. 187.

[6] Vg. JOAN BAPTISTA ANYES, Obra catalana; a cura de Max Cahner, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1987.

[7] Vg. PERE ANTONI BEUTER, Primera part de la historia de Valencia que tracta de les Antiquitats de Spanya y fundacio de Valencia ab tot lo discurs, fins al temps que lo inclit rey don Jaume primer la conquistà; València, 1538.

[8] JOSEP LLUÍS SIRERA, Passat, present i futur del teatre valencià; Institució Alfons el Magnànim, València, 1981, p. 15.

[9] M. DE RIQUER, Història de la Literatura Catalana; Editorial Ariel, S.A.; segona edició, corregida; Sant Joan Despí, 1980, vol. III, p. 501.

[10] XAVIER FÀBREGAS, «Breve noticia sobre el teatro en la corte de Germana de Foix y en las fiestas populares», El teatre durant l’Edat Mitjana i el Renaixement; Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1986, p. 101.

[11] J. RUBIÓ i BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià»; ob. cit., p. 156.

[12] M. DE RIQUER, ob. cit., p. 501.

[13] J. RUBIÓ i BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià»; ob. cit., p. 154.

[14] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p. 319.

[15] J. FUSTER, «Poetes, moriscos i capellans», p. 387.

[16] J. FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià», op. cit., p. 29.

[17] PETER BURKE, Lenguas y comunidades en la Europa moderna; traducció de Jaime Blasco Castiñeyra, Ediciones Akal, S.A.; Tres Cantos (Madrid), 2006, p. 98-99.

[18] JOSEP ROMEU i FIGUERAS, Teatre Català Antic;  a cura de Francesc Massip i Pep Vila, Biblioteca de Cultura Catalana-82, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1995, vol. III,  p. 146-147.

[19] A. FERRANDO FRANCÉS i M. NICOLÁS AMORÓS, ob. cit., p. 199.

[20] ÓSCAR PEREA RODRÍGUEZ, Estudio biográfico sobre los poetas del Cancionero General; Anejos de la Revista de Filología Española-98, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2007, p. 230.

[21] Ídem, p. 222.

[22] Ídem, p. 226.

[23] RAFAEL L. NINYOLES, Conflicte lingüístic valencià. Substitució lingüística i ideologies diglòssiques; Quaderns 3i4, núm. 42, Eliseu Climent, Editor; 2a edició, València, 2002, p. 34.

[24] E. PÉREZ BOSCH, ob. cit., p. 103.

[25] Ídem.

[26] Vg. JÚLIA BENAVENT i JOAN IBORRA, La mort del duc de Calàbria. Interessos i tensions nobiliàries a l’epistolari Granvela (1539-1561); Documentos Inéditos de Carlos V-3, Publicacions de la Universitat de València, València, 2016, doc. 31, p. 107-108 (27 d’octubre del 1550) i doc. 56, p. 150 (13 de novembre del 1550).

[27] Ídem, , doc. 32, p. 108-109 (27 d’octubre del 1550) i p. 150, nota 1 (13 de novembre del 1550).

[28] Ídem, doc. 34, p. 110-111 (27 d’octubre del 1550); doc. 35, p. 111 (27 d’octubre del 1550) i doc. 57, p. 151 (13 de novembre del 1550).

[29] Cf. R. GARCÍA CÁRCEL, Las Germanías de Valencia; ob. cit., doc. 5, p. 230-232.

[30] Ídem, doc. 6, p. 233-235.

[31] Ídem, doc. 8, p. 237.

[32] Ídem, doc. 12, p. 240-243.

[33] Ídem, doc. 20, p. 257-258.

[34] Ídem, doc. 14, p. 246-247.

[35] Cf. L. DE QUAS, ob. cit.; docs. I, II i III, p. 195-203.

[36] Cf. R. GARCÍA CÁRCEL, Las Germanías de Valencia; op. cit., doc. 23, p. 263-265 i doc. 24, p. 266-267.

[37] Ídem, doc. 26, p. 270-271.

[38] Ídem, doc. 28, p. 272-273.

[39] MANUEL SANCHIS GUARNER, La llengua dels valencians; Eliseu Climent, Editor; Sèrie «La Unitat»-7, vuitena edició, València, 1983, p. 160.

[40] Cf. JOAN MAS i VIVES, El teatre a Mallorca a l’època romàntica; Curial Edicions Catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1986, p. 42.

[41] Ídem.

[42] Vg. CANDI ESPONA i BAYÉS, Entre el roig i el blau. Memòria de la guerra i altres coses: 1934-1942; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002, p. 283.

[43] XAVIER FÀBREGAS, Història del teatre català; Editorial Millà, Barcelona, 1978, p. 154.

[44] V. J. ESCARTÍ, «El Cortesano i Lluís del Milà: notes al seu context»; ob. cit., p. 51.

[45] L. MILAN, «Epistola Proemial», op. cit., folis A iij-A iij [vers].

[46] ANTONI TORDERA, «Drames i estratègies escèniques en El Cortesano»; El Cortesano, op. cit., p. 164.

[47] L. MILAN, “Epistola Proemial”, op. cit., portada.

[48] Ídem, foli A ij [vers].

[49] A. TORDERA, ob. cit., p. 108-109.

[50] INES RAVASINI, «Crónica social y proyecto político en El Cortesano de Luis Milán», Literatura, sociedad y política en el Siglo de Oro; Studia Aurea-3, coordinat per Eugenia Fosalba Vela i Carlos Vaillo, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010, p. 73.

[51] JOSEP SOLERVICENS, El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí; Biblioteca Serra d’Or-175, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997, p. 170, nota 172.

[52] Ídem.

[53] J. V. ESCARTÍ, «El Cortesano i Lluís del Milà: notes al seu context»; op. cit., p. 52.

[54] L. MILAN, op. cit., foli s/n.

[55] J. V. ESCARTÍ, «Aportacions a la biografia i a la ideologia de Lluís del Milà», ob. cit., p. 35, nota 8.

[56] Ídem, p. 39.

[57] Ídem.

[58] ANTONI COMAS, La decadència; Dopesa, Barcelona, 1978, p. 21.

[59] J. V. ESCARTÍ, «Aportacions a la biografia i a la ideologia de Lluís del Milà», ob. cit , p. 47-48.

[60] L. MILAN, ob. cit., Iornada Sexta, foli g v.

[61] Ídem, foli g v [vers].

[62] Ídem, foli s/n.

[63] Ídem, foli s/n.

[64] A. COMAS, ob. cit., p. 21.

[65] Ídem, foli a ij.

[66] F. ALMELA i VIVES, ob. cit., p. 107.

[67] J. RUBIÓ i BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià»; ob. cit., p. 154.

[68] J. ROMEU i  FIGUERAS, «Literatura catalana en “El Cortesano” de Luis Milán»; ob. cit., p. 337.

[69] Mª ESMERALDA SÁNCHEZ PALACIOS, Confluència de gèneres a El cortesano de Lluís del Milà (València, 1561); tesi doctoral dirigida per Josep Solervicens Bo, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2015, p. 289.

[70] FRANCESC MASSIP BONET, Història del teatre català; Arola Editors, S.L.; Tarragona, 2007, vol. I, p. 233.

[71] FRANCESC RUIZ, ROSA SANZ i JORDI SOLÉ i CAMARDONS, Història social i política de la llengua catalana; Eliseu Climent, Editor; València, 1996, p. 92.

[72] J. ROMEU i FIGUERAS, «Literatura catalana en “El Cortesano” de Luis Milán»; ob. cit., p. 328.

[73] Ídem.

[74] A. TORDERA, ob. cit., p. 109.

[75] Ídem.

[76] Ídem, p. 107.

[77] Cf. JOSEP SOLERVICENS, «Civilitzats, tanmateix; “La Vesita” (1524/25) de Joan Ferrandis d’Hèredia i la comèdia renaixentista», Homenatge a Arthur Terry, 2; Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XXXVIII, coordinat per Josep Massot i Muntaner, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999, p. 63-64.

[78] Ídem, p. 63, nota 12.

[79] Ídem.

[80] J. ROMEU i FIGUERAS, «Literatura catalana en “El Cortesano” de Luis Milán»; ob. cit., p. 337.

[81] JOAN FERNÁNDEZ DE HEREDIA, «La Vesita», Teatre Medieval  i del Renaixement; a cura de Josep Massot i Muntaner, Les Millors Obres de la Literatura Catalana-95, Edicions 62 i «la Caixa»; Barcelona, 1982, p. 188.

[82] Ídem.

[83] Ídem, p. 190.

[84] Ídem, p. 187.

[85] Ídem.

[86] R. FERRERES, op. cit., p. XXXVII.

[87] M. SANCHIS GUARNER, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XV, XVI i XVII; op. cit., p. 18.

[88] L. MILAN, ob. cit., Iornada Sexta, foli s/n.

[89] Ídem, Iornada Sexta, foli a ij.

[90] J. FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià»; ob. cit., p. 30.

[91] ROSA E. RÍOS LLORET, Germana de Foix. Una mujer, una reina, una corte; Biblioteca Valenciana – Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura i Educació; València 2003, p. 186.

[92] Ídem, p. 187.

[93] J. ROMEU i FIGUERAS, Teatre Català Antic; ob. cit., vol. III, p. 123.

[94] Ídem, p. 121.

[95] Villancicos de diuersos Autores, a dos, y a Tres, y a Quatro, y a Cinco Bozes, Agora Nuevamente Corregidos; Hieronymum Scotum, Venècia, 1556, portada.

[96] Gramatica dela Lengua Vulgar de España; Bartholomé Gravio, Lovaina, 1559, foli a ij [vers].