EN JAUME MARFANY I EN VÍCTOR CUCURULL ENTREVISTEN EN JORDI BILBENY A XIP/TV                                                                                                                                                   

Els ibers van ser un conjunt de pobles que van tenir la seva màxima expansió territorial entre la desembocadura dels riu Roine i la població de Cadis i abraçava gran part de la costa mediterrània occidental. L’anomenada cultura ibèrica no respon a un patró que es repeteixi de manera uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, excepte en la llengua, que sembla ser, amb matisos, un dels punts fonamentals d’identitat d’aquests pobles.

La llengua catalana, com totes les llengües, s’ha anat configurant al llarg dels temps amb la influència, més o menys important, d’altres llengües. Des de les que es parlaven abans de la colonització romana i que denominem el substrat. El superstrat, que són les posteriors a la colonització i que han anat influint d’alguna manera en la llengua autòctona i, finalment l’adstrat, que seria aquella llengua veïna que conviu un temps amb l’autòctona i provoca la influencia de la primera sobre la segona.

La llengua dels ibers correspon, doncs, al substrat que, poc o molt, tindria la seva influència en la formació de la llengua catalana abans de l’arribada dels romans.

L’ibèric sembla una llengua que no provés de la gran família de llengües que componen l’indoeuropeu. Aquest fet va tendir a identificar el basc, que no és una llengua indoeuropea, com una reminiscència evolucionada de la primera llengua comuna de la Península: l’ibèric. Aquesta tesi argumentava que l’ibèric seria l’única llengua de la Península fins l’arribada dels celtes, i, sobretot, fins a l’arribada dels romans i la consegüent implantació del llatí.

Investigacions més recents, però, semblen indicar que l’iber i el basc no tenen el mateix origen ja que, per exemple, ha estat impossible interpretar textos ibers a partir de l’euskera. Tot i així, els investigadors, pel que fa al substrat, continuen referint-se a l’iberobasc.

Paraules com esquerra, pissarra, bassa o sarna són provinents de l’iberobasc. On és més ric el substrat és en la toponímia, sobretot al Pallars Sobirà, una comarca aïllada durant anys i que produït la fossilització dels topònims. Finals en –ERRI –ARRI –ARRE com Gerri, Benabarri, Esterri, Escalarre i molts altres ens indiquen la presència d’aquest substrat iberobasc.

Per parlar de la llengua dels ibers i la relació amb el català tenim avui amb nosaltres en Jordi Bilbeny, escriptor i investigador. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Cap de Recerca de l’Institut Nova Història.

Jaume Marfany

Emissió al programa “La clau de la nostra història”, amb data 14/02/2018:

https://goo.gl/t3V4kW