moskis-logo

LA LLENGUA DELS ÍBERS, L’EUSKARA I EL CATALÀ

23/02/2018

4247 Lectures

EN JAUME MARFANY I EN VÍCTOR CUCURULL ENTREVISTEN EN JORDI BILBENY A XIP/TV                                                                                                                                                   

Els ibers van ser un conjunt de pobles que van tenir la seva màxima expansió territorial entre la desembocadura dels riu Roine i la població de Cadis i abraçava gran part de la costa mediterrània occidental. L’anomenada cultura ibèrica no respon a un patró que es repeteixi de manera uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, excepte en la llengua, que sembla ser, amb matisos, un dels punts fonamentals d’identitat d’aquests pobles.

La llengua catalana, com totes les llengües, s’ha anat configurant al llarg dels temps amb la influència, més o menys important, d’altres llengües. Des de les que es parlaven abans de la colonització romana i que denominem el substrat. El superstrat, que són les posteriors a la colonització i que han anat influint d’alguna manera en la llengua autòctona i, finalment l’adstrat, que seria aquella llengua veïna que conviu un temps amb l’autòctona i provoca la influencia de la primera sobre la segona.

La llengua dels ibers correspon, doncs, al substrat que, poc o molt, tindria la seva influència en la formació de la llengua catalana abans de l’arribada dels romans.

L’ibèric sembla una llengua que no provés de la gran família de llengües que componen l’indoeuropeu. Aquest fet va tendir a identificar el basc, que no és una llengua indoeuropea, com una reminiscència evolucionada de la primera llengua comuna de la Península: l’ibèric. Aquesta tesi argumentava que l’ibèric seria l’única llengua de la Península fins l’arribada dels celtes, i, sobretot, fins a l’arribada dels romans i la consegüent implantació del llatí.

Investigacions més recents, però, semblen indicar que l’iber i el basc no tenen el mateix origen ja que, per exemple, ha estat impossible interpretar textos ibers a partir de l’euskera. Tot i així, els investigadors, pel que fa al substrat, continuen referint-se a l’iberobasc.

Paraules com esquerra, pissarra, bassa o sarna són provinents de l’iberobasc. On és més ric el substrat és en la toponímia, sobretot al Pallars Sobirà, una comarca aïllada durant anys i que produït la fossilització dels topònims. Finals en –ERRI –ARRI –ARRE com Gerri, Benabarri, Esterri, Escalarre i molts altres ens indiquen la presència d’aquest substrat iberobasc.

Per parlar de la llengua dels ibers i la relació amb el català tenim avui amb nosaltres en Jordi Bilbeny, escriptor i investigador. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Cap de Recerca de l’Institut Nova Història.

Jaume Marfany

 

Emissió al programa “La clau de la nostra història”, amb data 14/02/2018:

https://goo.gl/t3V4kW

ÚLTIMES ENTRADES

SANTA TERESA DE JESÚS VA NÉIXER EN UNA CIUTAT FUNDADA PELS FENICIS

30/04/2021

354 Lectures

Des de l’agost de l’any 2000 que defenso que Santa Teresa era una monja catalana, l’obra de la qual va ser recollida per la Inquisició[1], que la va traduir al castellà. Així mateix, també vindico que els inquisidors, amb la mateixa insídia, arreglarien la seva biografia per fer-la no només castellana, sinó al·lèrgica a qualsevol presència als regnes de Catalunya, ja fos al […]

LA LLENGUA RUDIMENTÀRIA I L’ORTOGRAFIA ESTRAMBÒTICA DE SANTA TERESA DE JESÚS

12/03/2021

469 Lectures

A l’any 2000, en llegir el Libro de la Vida de Teresa de Jesús[1], em vaig adonar que, per raó de la llengua que hi feia servir, plena de catalanismes, catalanades i errors de traducció[2], i d’algunes dades biogràfiques que posteriorment vaig remarcar en tertúlies i conferències[3], no podia ser la dona castellana, sense estudis, que se’ns repeteix fins a l’avorriment, sinó que […]

SANTA TERESA DE JESÚS I EL PARE PERE GIL

08/02/2021

644 Lectures

A la primera part de l’edició de les Obres de Santa Teresa, publicades a Anvers al 1630 per En Baltasar Moret, després de la carta de l’editor al Duc Comte d’Olivares i de la carta de fra Lluís de Lleó a Anna de Jesús, venia un llistat de «Testimonis de Diverses Persones Greus en Aprovació de l’Esperit i Doctrina de la Santa Mare […]

NADALA DEL CALFRED AL COR

11/01/2021

1304 Lectures

  .

EL CAGANER, EL DIMONI, EL FUM I LA VISIÓ TRANSCENDENT

15/12/2020

1021 Lectures

Com més avancem en l’estudi del Caganer i els seus vincles amb la sacralitat arcaica i l’ús sagrat dels excrements[1], més evident sembla que antigament hi havia una relació entre la defecació i la representació d’una divinitat i entre la defecació i una forma esfumadissa d’espiritualitat. He anat desgranant el significat d’aquest vincle al llarg d’un estudi que vaig polint i ampliant, amb […]

LA SACRALITAT PERDUDA D’«EL CAGANER»

20/11/2020

1195 Lectures

    1.- Orígens precristians del pessebre Fa anys que explico que hi ha fortes relacions entre les figures del nostre pessebre i el passat religiós i mitològic precristià. Ho podeu resseguir tant a l’article «Arrels precristianes del pessebre de Nadal»[1], com a la conferència pronunciada el passat 12 de desembre del 2019 al restaurant l’Era d’Arenys de Munt, amb el títol «El […]