És de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta d’Amèrica han estat alterats o esborrats. S’han esborrat i refet els textos i s’han esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades de l’or americà a Catalunya i la seva utilització per rescabalar les despeses de les institucions catalanes contretes amb l’Emperador Carles denunciaven també obertament la implicació directa d’aquest país amb la conquesta i colonització del Nou Món, sovint trobem que els relats dels cronistes amaguen aquesta realitat nacional o la substitueixen per la castellana.

Així, el Pare Cases, que narra amb una escrupolositat i un detall extraordinaris tots els fets d’En Cortès, ni tan sols esmenta la visita que aquest va fer a l’Emperador, primer a Montsó i després a Barcelona, per bé que la seva Història de les Índies s’acabi al 1561, com ell mateix expressa al final del llibre[1]. La rebuda imperial és silenciada també a la minuciosa i completíssima Historia de la Conquista de Méjico, de l’Antonio de Solís[2] i a la biografia d’En Juan Antonio de Vera, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V[3]. Tampoc l’anomenat Alonso Santa Cruz no ens diu que En Cortès va arribar a Montsó, tot i que ens especifica que, a l’any 1528, “vingué a besar les mans de l’Emperador, amb molts grans fastos, on fou de tothom molt admirat i en molta estima tingut”[4].

Altrament, segons En Bernal Díaz del Castillo, a l’any del 1528 En Cortès va arribar a “la cort, que en aquella saó era a Toledo”[5], on va ser rebut solemnement per l’Emperador i li va fer relació de les seves gestes[6]. Al llarg de tot el capítol, el cronista parla sempre de “Castella” i de “Toledo” i escriu emfàticament que “vull portar a la memòria altres coses que a En Cortès li esdevingueren a Castella al temps que hi romangué la cort”[7].

Doncs bé: tal com ha indicat En Demetrio Ramos, “aquest esdeveniment no es produí a la ciutat del Tajo, on no hi havia la Cort”[8], sinó que En Cortès “hagué d’arribar fins a Montsó –on se celebraven les Corts aragoneses– per poder-se presentar davant del Rei”[9], que llavors s’estava en aquesta ciutat amb el President del Reial Consell d’Índies[10]. L’error és tan colossal, que En Ramos insisteix a demanar-se si “confon En Bernal el pas per Toledo d’En Cortès amb la seva arribada a la cort?”[11], per tot seguit respondre categòric: “És el que creiem”[12]. Si hi va haver, doncs, una confusió del cronista en relatar el pas d’En Cortès per una ciutat com Toledo camí de la Cort, per fer-la passar per la Cort mateixa, això ha d’obeir a unes raons de pes, perquè una Cort no s’improvisa, ni s’imagina. O hi ets o no hi ets. No es pot confondre una ciutat qualsevol amb una ciutat amb l’Emperador, el Consell reial, la resta de consells, els juristes i assessors, els eclesiàstics, els militars i els nobles, entre els quals hi havia també els parents del rei i, sovint, les seves mullers i tot el moviment que comportava.

En Sandoval escriu també que “en aquest any de 1528, a les seves acaballes, essent l’Emperador a Toledo, vingué a aquesta ciutat el famós i digne de perpetu nom Ferran Cortès, després d’haver conquerit la Nova Espanya i d’altres moltes províncies, majors que Europa”[13]. I signantment fa En López de Gomara, que ens reporta que En Cortès “arribà a Espanya a final de l’any mil cinc-cents vint-i-vuit, essent la cort a Toledo. Inflà tot el regne del seu nom i arribada i tothom el volia veure”[14].

El fet que tants cronistes oficials s’equivoquin sempre en el mateix i precís punt, quan disposaven de documentació de primera mà, quan seguien la Cort i que, per tant, van presenciar ocularment allò que narraven, és que l’error no és involuntari, ans prové d’unes instàncies superiors, que l’introduïen mimèticament allà on calgués, a rellotge passat.

Així ho ha intuït l’Amanda López de Meneses, que ha confrontat les cròniques mexicanes amb la documentació oficial de les Corts de Castella, i que ha desmentit la dada de la trobada d’En Cortès i l’Emperador a Toledo. Per ella, des que ho va escriure En Gomara, al segle XVI, “es ve repetint que la primera entrevista del conqueridor de Nova Espanya amb el rei de les Índies, illes i terra ferma de la mar Oceana tingué lloc a Toledo, que, certament, amb el seu alcàsser, hagués constituït un escenari magnífic de l’esdeveniment; però la veritat és que En Carles d’Àustria havia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer del 1526”[15].

Cert. Segons En García Cárcel, el 3 de maig del 1527 l’Emperador entrava a València[16], on, com era habitual, s’havien d’iniciar les Corts. Així es desprèn del fet que, poc després de l’arribada i seguint el cerimonials curials, “el XVI del mateix mes, jurà a la catedral furs i privilegis. I els tres braços del regne, és a saber, eclesiàstic, militar i reial, el juraren i li prestaren els deguts homenatges com al seu rei i senyor”[17]. El Llibre de Memòries de la Ciutat i Regne de València, reporta que l’entrada va ser “a 3 de Maig del any 1528, dia de Sta. Creu”[18]. I En Martí de Viciana dóna la data també al “III de Maig de l’any M.D.XXVIII”[19]. I això fa que En García Cárcel cregui que “no hi hagué corts a València fins al 1528”[20]. Però ja hem comprovat que el Cèsar va ingressar a la ciutat un any exacte abans. Del mateix parer és En Joan Iborra, pel qual “el rei Carles entrà a la ciutat de València el dia 3 de maig de l’any 1527”[21]. La data no pot ser fingida, perquè, l’expectativa de l’arribada del monarca i de la seva Cort imperial va ser tan espectacular, que milers de persones van voler-la presenciar en viu amb conseqüències funestes, que van recollir els dietaris. Per això l’Iborra parla d’aquesta data i de l’arribada de l’Emperador en els termes d’una “tràgica entrada la d’aquest rei que, a causa de l’acumulació de la gent sobre el pont del Real per contemplar el seguici reial, el féu esfondrar i moriren més de 1000 persones”[22]. La notorietat del drama li fa notar que “no podem atribuir l’error en l’any de l’entrada del rei a València a Viciana, més aïnes ens decantem per suposar una equivocació produïda durant el procés de translació del manuscrit”[23]. I si l’any ha estat retocat al text d’En Viciana, també ho ha estat al Llibre de Memòries. És a dir, que s’ha suprimit un any sencer de l’estada de l’Emperador en terres valencianes, car, quan torna a aparèixer novament a la capital és ja al moment d’abandonar-la en direcció a Montsó. Així, si entrava a València el 3 de maig de 1528, el 16 hi jurava els furs i ja en sortia el dia 20 del mateix mes cap a Montsó “per tenir-hi les corts que havia convocat als regnes d’Aragó, i València i Principat de Catalunya”[24], de les quals En Viciana va ser –com ens diu– testimoni de vista[25].

Sabem que el dia 30 d’abril el rei era a Bunyol[26], a punt d’entrar a València i, mercès al Llibre d’Antiquitats de la Seu de València, ara podem tenir coneixement dels moviments del Cèsar en aquest regne durant el dia 3 de maig, que entra a la capital, i el 20 que en surt direcció a Montsó[27]. Però, tot i servir-nos de pauta i guiatge, no ens podem fiar gaire del text, perquè, com acostuma a passar, som davant d’una còpia posterior. En Sanchis Sivera, que al 1926 va fer una primera edició del llibre, creia que l’autor podia haver estat el sotssacristà Pere Martí, el qual el començà a escriure “copiant-hi relats i notes que es conservaven a l’arxiu”[28] de la Catedral. Nogensmenys, la confrontació de les dades que en aporten el Llibre de Memòries i el Llibre d’Antiquitats ens donen una visió prou exacta de l’estada, tan breu com fugissera, de l’Emperador en aquest maig del 1528. I sembla que disset dies són un període molt esquifit per celebrar-hi Corts, sobretot, tenint present que s’hi havia de tractar de la invasió del rei de França i d’organitzar-ne, a grans camades, la defensa militar. Però, sobretot, fa la impressió que no hi va poder haver temps si veiem que, encara, es destinaran uns dies a festejar-ne l’arribada[29]. En Carreres Zacarés advera que “encara que s’havien decretat tres dies de festes, aquestes no s’aturaren durant el temps que Carles I estigué a la nostra ciutat”[30]. Certament, fa la impressió que hi van haver més festes que tasques jurídiques i legislatives, pròpies d’unes Corts. “Feren-se en València moltes festes” –matisa un apèndix de notícies curioses afegit al manuscrit de la Germania d’En Miquel Garcia– i “anà-se’n [el rei] a Monçó a tenir corts, per Morvedre”[31]. Cap notícia tampoc de les tan repetides Corts valencianes.

En aquest sentit, em semblen molt encertats els mots de l’Amalio Marichalar i En Cayetano Manrique, pels quals “les primers Corts celebrades per En Carles als valencians foren les generals de Montsó de 1528, prorrogades després a València, on les continuà En Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne”[32]. I d’idèntic parer és En Danvila[33]. Seguint-los, En Martínez Aloy, i reflexionant també sobre l’estada del Cèsar a la capital del Túria, subscriu: “No tingué encara En Carles prou valor per convocar les Corts a València i preferí dur-les a Montsó, perquè, fora del Regne i quasi confoses amb les d’altres territoris més importants, perdessin les restes de virilitat que s’haurien salvat del naufragi general”[34]. I rebla: “Ja hem dit que les primeres Corts valencianes del temps de Carles I es congregaren a Montsó a l’any 1528”[35]. Dada que ve corroborada, finalment, per una anotació del mateix Llibre d’Antiquitats, car el 4 de maig del 1528 els tres braços presenten a l’Emperador “ses entimes y protests per la convocació feta fora lo regne de les corts de Monçó”[36]. No hi van haver, doncs, Corts a València «aquell maig» del 1528, si més no amb la presència de l’Emperador, sinó tan sols una cloenda formal i la convocatòria per a les de Montsó. I caldria estudiar amb deteniment de quines Corts són els nombrosíssims rastres que trobem a la documentació i que ens parlen d’aquesta assemblea del 1528, editada al 1539 per En Francesc Díaz Romano[37], i celebrada “als regnicoles de la dita ciutat e Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat”[38]. Perquè, si l’Emperador va entrar a València l’any anterior del 1527 i la documentació d’aquesta visita ha desaparegut en una part prou substancial –per no dir absolutament– i, a nivell oficial, ja trobem les dues estades confoses en una de sola, potser aquestes Corts siguin les d’aquest any, datades, a rellotge passat, al 1528.

Traces de la visita imperial a València al 1527, si bé sense citar la font, ens les continua oferint En Joan Reglà, car subscriu que “per l’agost del 1526, el legat pontifici, cardenal Salviati, arribà a València i s’encaminà tot seguit a Castella per gestionar la llibertat del rei de França. L’any següent –el 3 de maig– Carles V va arribar a València per primera vegada: la gran gentada aplegada per presenciar aquella solemnitat va provocar l’enfonsament del pont del Real –tots els ponts de llavors, a excepció del de Serrans, eren de fusta–. L’endemà, Carles va jurar els Furs del regne a la Seu”[39]·

Des d’aquesta òptica, la Sylvia Romeu repeteix, en parlar de Carles I, que “després d’una estada a València al 1527, se celebraran Corts a Montsó al 1528”[40]. És a dir que hi ha una relació directa entre l’entrada de Carles I a la ciutat del Túria en aquest any del 1527 i la convocatòria de Corts, baldament siguin a Montsó. Però En Joaquim Escrig, fent un pas més endavant, ja ens reporta que al “1527 l’emperador Carles V va arribar a València per jurar els furs del Regne”[41], cosa que pressuposa de forma prou palesa que hi volia celebrar Corts. I celebrar-les aquell mateix any, és clar, i en aquell mateix regne. Ara bé: de manera més que sorprenent, En Pasqual Esclapés certifica que, a l’any 1528, “entra a jurar a València l’Emperador, diumenge, 29 de Maig”[42]. Llavors, i atès, que el 29 de maig del 1528 el Cèsar ja no era a València, d’on n’havia sortit en direcció a Montsó, el proppassat dia 20, com remarquen la quasi totalitat de fonts que ho citen, és evident que tornem a parlar de les Corts anteriors del 1527. Això explicaria certes irregularitats que es donen a les corts celebrades a Castella aquest mateix any, com per exemple que “les Corts de Toledo de 1527 ofereixen la particularitat que el monarca convoca expressament els tres estats del Regne, la qual cosa no s’havia fet des de les Corts de Toledo de 1480”[43], però que, altrament, eren l’essència mateixa de les Corts catalanes arreu on se celebressin. O que s’hi toquin temes referents “al virregnat de Nàpols i altres càrrecs d’aquest regne”[44], car Nàpols estava integrat dins del Consell d’Aragó. Ultra el fet que ja hem constatat que les Corts de Toledo no van ser al 1527 sinó que es van cloure l’any anterior del 1526, i ultra el fet que, segons d’altres fonts, les Corts del 1527 es van celebrar a Madrid[45] o a Valladolid, és altament contradictori que hi concorrin, com ens exposa En Dormer, entre d’altres Grans i Cavallers, “els procuradors de les Esglésies”[46] i “els Abats i altres prelats de les Religions Monàstiques”[47], o que s’hi trobin, com relata el bufó Francesillo de Zúñiga, “totes les esglésies i tots els prelats i procuradors de tots els ordes i monestirs”[48], perquè sabem sobradament i llarga que el braç eclesiàstic, conjuntament amb el militar i el reial, era un dels concorrents a les Corts catalanes. Quan En Francesc Almela va resumir com s’organitzaven les Corts valencianes de l’Antic Règim, després de parlar-nos dels tres Braços, ens va deixar escrit: “El Braç Eclesiàstic, que gaudia de primacia, encara que merament honorífica, estava constituït per l’Arquebisbe i Capítol de València; els bisbes i capítols de Sogorb, Oriola i Tortosa; els representants dels Ordes Militars de Montesa i Calatrava, Sant Jaume, Alcàntara i Sant Joan; els Abats de Poblet, Valldigna, Benifassà; el General de l’Orde de la Mercè; els Priors de Sant Miquel dels Reis i de Valldecrist…”[49].

I, així mateix, en estudiar la presència dels abats i altres prelats dins el context social de La Celestina, En José Guillermo García Valdecasas ja va aprofitar-ho per indicar que l’escenari de l’obra no podia ser, de cap de les maneres, Castella, perquè, “ja molt abans d’aquestes dates, les Corts d’Aragó –a diferència de les castellanes– comptaven amb els capítols de les quatre seus i els abats dels monestirs”[50], per la qual cosa concloïa que “tots aquests jerarques de l’Església pogueren sovintejar la casa de la Celestina només en avinença d’unes Corts Generals” catalanes[51], que ell, com és natural, qualifica d’aragoneses. Per això, en parlar de l’autor, en aquest i d’altres aspectes de la novel·la, rubricava que “els seus són records del regne d’Aragó”[52]. I, doncs, si la presència d’abats i prelats eclesiàstics en un ambient determinat d’Espanya porta En Garcia Valdecasas a identificar aquest marc social amb unes Corts catalanes, ja siguin a l’Aragó o València, en trobar-los de bell nou, baldament se’ns torni a dir que es tracta d’unes corts castellanes, cal interpretar que som novament dins d’unes Corts celebrades, en aquest cas, molt possiblement, a l’antic regne de València.

Ja hem vist que a les Corts valencianes hi havia de ser present l’arquebisbe de València i el representant de l’Orde de Calatrava. Doncs, bé: segons el relat que ens ofereix En Zúñiga, que seguia la Cort en tant que bufó, aquestes Corts de Valladolid van ser presidides per un arquebisbe, però, paradoxalment, pel de “Santiago”. I van comptar amb la presència del “Comanador de Calatrava”[53].

Tot va prenent un nou cos i les dades aportades fins aquí ens poden ajudar a entendre, novament, per què hi ha a les sobredites Corts “els representants d’aquests regnes”[54], que no s’esmenten mai, però que ara cal llegir com els regnes de la Corona d’Aragó, puix a Castella no hi havia representació per regnes, sinó que “només 18 ciutats estaven representades a les Corts, a raó de dos diputats (procuradors) per ciutat”[55]. Això aporta també sentit al fet que sigui el secretari de la Cancelleria reial catalana, En Joan Velázquez Climent qui llegeix la proposició de convocatòria de les Corts[56] i per què també hi és present En Joan Alemany[57], un altre secretari d’aquesta mateixa Cancelleria. Aporta nova claror que “es congreguen les Corts al Palau Reial”[58], que llavors encara no existia a Valladolid: hom creu que “s’hagué de construir a final del XVI, puix d’aquesta època és el pati i l’escala principal, d’un marcat caràcter renaixentista”[59]. Això ens ajudaria a entendre per què Carles I, per mitjà d’una Reial Provisió del 29 de març del 1527, també en el decurs d’aquestes mateixes Corts, ordena “al governador de València, Jeroni de Cabanyelles que, en cas de vacar el mestrat de l’Orde de Montesa, en segresti, en nom de la Cort, els castells i rendes”[60]. I, finalment, això explica per què En Dormer inclou les Corts, si bé ja amb el nom desvirtuat pel censor, a dins dels seus Annals d’Aragó i es dedica a desglossar-les fil per randa, comentant totes les incidències i gestes dels “aragonesos, valencians i catalans”[61], com ell mateix relata.

Aquesta nova perspectiva, ara també aclareix molt nítidament per què l’Alfons Felip d’Aragó, comte de Ribagorça, es trobava al bateig del príncep Felip[62], que tingué lloc en una aturada de les Corts, i per què també hi havia En Joan de Lanuça, virrei d’Aragó[63]. Per què també, al 1527, l’humanista valencià Pere Joan Olivar “va ser present a la Conferència de Valladolid que va organitzar l’inquisidor Manrique, amb la finalitat d’exculpar Erasme de les acusacions d’heterodòxia”[64]. I això continua explicant al detall per què En Francesc de Borja, fill del duc de Gandia, que tenia residència a València, va entrar justament en aquest any del 1527 al servei de l’Emperador i de la seva muller, l’Emperadriu Isabel[65]. Havia de ser quelcom ben normal que entrés al servei imperial si la Cort era a València, com tot ho sembla indicar, si som capaços de mirar més enllà de la documentació i dels llibres censurats. I ve corroborat de tot en tot per l’Óscar Perea, car, en estudiar el context històric del poeta Fenollet, subratlla: “Tal vegada la fita més important de la carrera cortesana d’En Francesc de Fenollet s’escaigué al juny del 1527, dins de les festes organitzades a València per honorar l’arribada de l’Emperador Carles V i de la seva esposa l’Emperadriu Isabel”[66].

Quan llegim amb deteniment els fets que En Perea extreu del Llibre d’Antiquitats, aquí no veiem que s’hi parli de l’arribada de l’Emperador, sinó de “La nativitat del príncep don Felip, fill de l’emperador Karles, nostre rey”[67]. Amb tot, les festes són tan solemnes, i duren tants dies, que, entre ratlles, sembla que el naixement hagi estat al mateix regne de València. De fet, la següent notícia, parla de la presa de Roma el dia 5 de maig[68] –o sigui, abans del naixement del príncep–, i l’altra, datada al 19 de juny, és la presa de Xinxes, al comtat d’Almenara, per uns corsaris sarraïns[69]. I ja passem, sense cap més altra dada, a la notícia sobre la vinguda de l’Emperador del 27 d’abril de l’any següent del 1528[70]. El buit és més que sospitós i, tot i delatar que s’ha esborrat la totalitat dels fets esdevinguts entre aquestes dues dates, tanmateix ens fa adonar que la nova posterior al naixement del príncep Felip, vinculada a la família imperial, és l’arribada de l’Emperador a València. I, ara, sabent com sabem, que les dues entrades s’han fos en una de sola, i que s’han fet passar les Corts del 1527 per unes d’invisibles del 1528, potser podríem intuir que l’infantament del príncep podia haver motivat una vinguda apressada del rei, com faria novament en saber, aquest cop des de Montsó, que l’Emperadriu havia donat a llum a la princesa Maria. En Juan Manuel González Cremona ens ho explica sense embuts: “La notícia del feliç part d’Isabel li arribà a l’Emperador mentre es trobava presidint les Corts d’Aragó, i, deixant en la seva representació al duc de Calàbria, va sortir a tot galop” amb la finalitat d’“estrènyer entre els seus braços la seva esposa i la nena i, d’immediat, retornar a Aragó i d’allà a Barcelona”[71]. I, per bé que En González Cremona ens digui que l’Emperador va anar a veure la seva esposa i filla a “Madrid”[72], el fet és materialment impossible, perquè aquestes es trobaven precisament a València, on eren des de l’arribada de l’Emperador i on havien romàs mentre ell anava a Montsó, tal com ens ho descriu un testimoni presencial, que ha passat quasi desapercebut de la quasi totalitat d’estudiosos. Es tracta del metge de Carles I anomenat “Francisco de Villalobos”, que, en una carta a l’arquebisbe de Toledo, Alonso de Fonseca, feta i datada a València el 17 de maig del 1528, li diu que, mentre duraven les festes amb què València havia obsequiat l’arribada dels monarques, “havent dinat començaren els jocs. Sa Majestat i la reina miraven des d’una finestra”[73]. Quan En Jenaro Alenda presenta el document, a la capçalera hi fa constar que es tracta de la carta del metge citat al sobredit arquebisbe, per la qual “li dóna notícia de les festes amb què aquell sobirà i la seva esposa foren obsequiats en la dita ciutat” de València[74]. Llavors, si l’Emperadriu i l’Emperador són a València aquell maig del 1528, i, com sabem certerament, des de València, Carles passarà “a Aragó, per prosseguir el seu camí cap a Barcelona, on s’havia d’embarcar acompanyat de nombrosíssims grans i cavallers”[75] –com ens narra En Pero Mexia–, l’Emperadriu no es podia “quedar a Madrid”[76], perquè era a València. Llevat que anés directament a Barcelona a esperar-lo i trobar-lo abans que salpés cap a Itàlia. Havia, doncs, de ser a València o Barcelona on l’Emperador l’anés a visitar durant la seva comentada escapada de les Corts.

Consegüentment, si s’ha intentat esborrar premeditadament l’estada de l’Emperadriu a València al 1528 –i quasi s’ha aconseguit del tot–, és molt congruent pensar, havent vist com hem vist que la informació d’aquest any es barreja i es confon amb l’anterior de 1527, que Isabel també podia ser a València quan va infantar el príncep Felip. Això hauria motivat les grans festes que s’hi van fer, si bé el rei podia ser en una ciutat propera celebrant-hi Corts –com estic mirant de demostrar– i fer una sortida per saludar-la tant a ella com al fill. I, llavors, també, les justes poètiques de València en què hi va participar En Fenollet i l’Ausiàs Crespí de Valldaura, com assenyala En Perea[77], en honor de l’arribada de l’Emperador o del bateig del seu fill aquell 1527, podrien ser les mateixes justes poètiques que, ensems, se’ns diu que el Cèsar va organitzar també a Valladolid. Per bé que d’una manera translúcida, ho relata En Zúñiga: “I poc després d’això, el sereníssim Emperador tenia concertats torneigs i aventures de la manera que Amadís ho explica (molt més fers i graciosos que en el dit llibre ho explica); així que abans ni després, mai aquestes festes es feren ni es faran. I si el que s’hi gastà, ho tinguessin els dits cavallers que anaren a Itàlia, es creu pietosament que no hi passessin”[78]. Ha estat la Teresa Ferrer Valls qui m’ha ajudat a comprendre que aquests torneig i aventures havien d’incloure també escenaris, car, per ella, “cal situar ja a principis del XVI, el torneig que es degué celebrar a Valladolid, al 1527, pel bateig del príncep Felip, per al qual, segons narra En Zúñiga, s’havia previst la construcció d’escenografia”[79]. I just en el moment de començar les festes, arriba al Cèsar la nova del saqueig de Roma, per la qual cosa En Zúñiga, anota: “I com les noves ja dites de lo de Roma vinguessin a Sa Majestat, en tingué tant pesar, i en féu tant sentiment, que l’endemà que comencessin les aventures, i així mateix els torneigs, els manà cessar, i enderrocar els cadafals i castells, i així mateix les palissades i altres edificis que per a les dites festes s’havien fet”[80]. D’acord, doncs, amb la Ferrer Valls, “s’arribaren a publicar els cartells”, però “els preparatius es veieren interromputs per la notícia del saqueig de Roma”[81]. Les festes, no res menys, començarien el dia 30 de maig i “hi hagué processó a la Verge de Gracia a la qual assistiren els Oficis, el Duc de Calabria, el Bisbe de Gracia, el Governador i els Jurats que’s retiraren per una qüestió ab aquest darrer; balls, lluminaries, desfile de tots els Oficis ab els seus balls i jocs que presencià Dª Germana en el Mercat, i un joc de canyes en el que va pendre part el Duc de Calabria”[82]. No deixa de ser ben curiós que també hi va haver un joc de canyes en el bateig del príncep que, segons En Zúñiga, es va celebrar a Valladolid[83]. De conformitat amb la Crònica d’aquest bufó, l’Empeador va arribar a Valladolid el 23 de febrer del 1527. Em torna a preocupar que, justament, tota la informació del Llibre d’Antiquitats de la Seu de València, que va del 27 de novembre del 1526 fins al 19 de maig del 1527 ha estat diligentment suprimida[84]. És en aquest període que els relats apanyats situen l’Emperador a Granada, sufocant una revolta morisca. Doncs, bé: En Zúñiga, que, com era de suposar, també és a Granada amb la Cort imperial, al novembre del 1526, després d’al·ludir En Diego Hurtado de Mendoça[85], ens hi descriu la presència de la “marquesa de Cenete”[86] –que no és altra que la Mencia de Mendoça– i ens assegura que “vegí Dona Maria Manrique, germana de Don Antonio Manrique amb el plet amb el duc de Calàbria sobre el fet que matrimoniés amb ella”[87]. És a dir, que ens està descrivint un ambient cent per cent valencià, amb la presència notable d’En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. Segurament, el que hi havia a la Cort imperial si la Cort era al Regne de València. Com que vinc defensant que els fets ocorreguts en l’espai valencià són ubicats a Castella, llavors, quan En Zúñiga insisteix que a primers de novembre “l’Emperador vingué a Castella”[88], cal deduir que vingué a València, per tal com sabem que també el 28 de novembre del 1526, “dia de dimecres, entraren en Valencia lo Excellentissim Sr. Dn. Ferrando de Arago, Duc de Calabria, y la Serenissima Sra. Reyna Germana, muller sua”[89]. Com que tant el duc de Calàbria com la seva muller formaven part de la Cort imperial, és lícit conjecturar que la seva entrada a la capital connota també la proximitat de l’Emperador i de la seva esposa Isabel.

Totes aquestes dades i coincidències explicarien que si aquestes Corts del 1527 es van celebrar al regne de València, el naixement del príncep Felip també s’hi va haver d’escaure. I, de retruc, evidenciarien per què, segons recull el pare Bernardo Dorado, “en aquest any de 1527, el 22 de Maig, nasqué a l’antiga vila de Villoruela, al barri que anomenen de la Puebla, el molt alt i poderós Senyor Dom Felip II, fill del nostre invictíssim Monarca Carles V i de Dona Isabel, Infanta de Portugal, la seva Esposa i la nostra Reina, al Palau d’En Juan de Tabera, Arquebisbe que llavors era de Santiago”[90]. Perquè, és clar: si les Corts –diuen– eren a Valladolid, i l’Emperador hi era amb la seva dona, com se’ns repeteix fins a l’avorriment, per què es van haver de traslladar 106 km. fins a Villoruela per donar a llum al fill en un palau que mai no hi ha existit? És evident que som, novament, davant de l’ocultació del nom real de la ciutat on es trobava l’Emperadriu i on va néixer l’infant Felip i que havia de ser en algun indret molt proper a la ciutat de València, atès que la notícia hi va arribar abans que l’Emperador l’anunciés públicament i oficialment. El Llibre de Memòries de la Ciutat recull el 21 maig la notícia del naixement del príncep i com els Jurats van manar ajustar els Oficis i els ho van notificar, alhora “que era de raó [que] es feren festes i ballaren, però com encara no havien rebuda lletra del Emperador, quan la reberen els notificarien els dies que’s celebrarien les festes; el dia següent es rebé la lletra”[91].

Hi ha més detalls que em fan sospitar que l’Emperadriu s’ha ubicat també en terres de Castella, tot i trobar-se en terres catalanes. Vegem-ne un altre. Segons En Pero Mexía, quan l’Emperador, va sortir cap a Itàlia, va deixar “la seva muller per governadora i administradora d’aquests regnes per la seva absència d’Espanya”[92]. Però diu –com acabo de referir– que restava a “Madrid”. És molt estrany que, si tota la Cort havia passat a València i d’aquí a Montsó i de Montsó a Barcelona, l’Emperadriu es veiés forçada a romandre sola a Madrid, majorment perquè ja l’hem vist documentada a València durant les festes d’entrada de la família reial en aquesta ciutat. És fàcil de conjecturar que, si la Cort era a Barcelona, ultimant els preparatius de la gran armada imperial, on es trobava també l’Emperador, la seva muller i fills també hi havien de ser. Així, En Casals ens recorda que, a Barcelona, “abans de marxar, es van fer un seguit de memorials destinats a deixar en ordre els mecanismes de govern de la Corona d’Aragó”[93], en el segon dels quals “es recomanava que l’emperadriu assumís, mitjançant els càrrecs de lloctinent general i procurador general de tots els regnes, tots els afers de govern domèstic i que així es digués a les autoritats de cada regne. Per al bon govern, caldria deixar un govern d’assessors”[94]. En Casals pensa, com tothom, seguint la documentació oficial, que l’Emperadriu continuava a “Castella”. Però resulta improcedent que les Corts catalanes nomenin l’Emperadriu com a lloctinent general i procurador general dels regnes de la Corona, si ella no es trobava aquí. I més estrany fa encara que es nomenin uns assessors a Barcelona perquè l’ajudin en les tasques de govern a “Castella”. L’absurd jurídic ve, a més a més, incrementat pel fet que, finalment, quan el rei marxa de Barcelona, van quedar amb l’emperadriu En Joan Ram, per Aragó; En Francesc Artés, de València, i En Miquel Joan Pastor, com a regents de la Cancelleria, i l’Alfons de Sòria com a secretari[95], en un intent de blindar l’Emperadriu en tot el que afectava els assumptes d’estat que s’acabaven de tractar a les Corts Generals de Catalunya. Però, amb tot, hom pretén, amb la màxima de les ingenuïtats possible, que, “malgrat el nomenament d’Isabel com a regent de la Corona d’Aragó durant l’absència del seu marit”[96] –que assenyala En Casals–, el govern de la Nació catalana va residir a Madrid, sense que això aixequés cap protesta formal ni informal.

I ja, com a colofó, també és colpidor, perquè és materialment impossible, que si el rei era a Toledo, Madrid o Valladolid celebrant-hi Corts, En Joan Garcia, natural de Saragossa, membre del consell reial i secretari del Cèsar, fos “armat cavaller a Brussel·les per l’Emperador Carles V el 12 de Desembre del 1527”[97]. En Latassa ens confirma que treu la informació del nomenament esmentat del que “diu el Mestre Zapater Anal. llib. 4, cap. 18, pàg. 66, col. 2 y pàg. 77”[98]. I, efectivament: a la Segona Part dels Annals de la Corona d’Aragó, publicada per En Miquel Ramon Zapater, al llibre 4, capítol XVIII, pàgina 66, l’Andrés d’Uztárroz narra l’atorgament del títol de cavaller al saragossà Joan Garcia, el dia 11 de desembre del 1527, per compte de l’Emperador, però no pas a Brussel·les, sinó a “Burgos”[99]. És ostensiblement palès, de nou, que Brussel·les torna a tapar el nom de la ciutat real on es trobava el monarca, puix sabem que el rei en aquelles dates era a Espanya, com certifiquen la totalitat de documents i biògrafs, entre els quals, per citar-ne només un, En Martyn Rady, que innova que “entre 1522 i 1529 Carles V residí a Espanya”[100]. Però, llavors, si era a Espanya i més concretament, com hom creu, a Burgos, per què se l’ubica a Brussel·les? Aquesta inconcebible incongruència textual ens posa de manifest que som davant del nom d’una altra ciutat que un censor canvia per Burgos i un altre per Brussel·les. I això només té sentit si l’Emperador era en una ciutat catalana, ja fos al Principat o al Regne de València.

Sigui com sigui, i després del pas de l’Emperador per València, al 1528 les Corts es van convocar, com és universalment conegut, a Montsó. Aquí es van inaugurar el 13 de juny[101] i –assegura l’Àngel Casals– “només tenien una finalitat: aprovar un servei «per provehir a la reparació y deffensio de aquelles fronteres»”[102], davant les amenaces militars franceses tant sobre Catalunya i davant la invasió dels regnes catalans d’Itàlia. En Casals estudia prou detalladament els moviments de la Cort i la paperassa que va generar durant els mesos de juny i juliol i posa de relleu les intervencions múltiples del monarca en tota mena d’afers i com aquest va preparar una anada a Montserrat i en va deixar redactades unes ordenances perquè tot continués endavant durant la seva futura absència[103]. De conformitat amb En Casals, a fi d’aconseguir acords beneficiosos per al redreç d’aquests regnes, i un cop l’Emperador havia ja manifestat la seva voluntat de marxar vint dies; “comprenent que podia ser un termini massa breu per a les ciutats, allargaria el termini vuit dies més, els que Carles I trigaria d’anar a Montserrat i tornar-ne”[104]. I remarca, encara, que “mentre fos a Montserrat, Gattinara seria el negociador dels memorials dels síndics”[105].

És possible que, enfront l’escomesa naval francesa i les pressions catalanes per plantar cara a l’enemic, el rei es veiés forçat a desplaçar-se a Catalunya per agilitar els preparatius de la defensa, perquè “Nàpols era assetjada per un exèrcit francès i Sicília era amenaçada per les galeres d’Andrea Dòria”, per la qual cosa “la Corona d’Aragó a Itàlia era a punt de perdre’s”[106]. Segons En Casals, “només des de la perspectiva general i amb Itàlia a l’horitzó, es pot explicar el nou viatge de Carles I a Catalunya i la celebració de la Cort”[107] que poc després hi hauria. O com argumenta En Fernández Álvarez: “Començà a moure’s a partir de llavors tota la maquinària imperial, a fi de posar en ordre aquell magne viatge a Itàlia, decidit pel Cèsar. Sortien els correus per a totes les parts dels Estats de l’Emperador: per als virreis d’Itàlia, príncep d’Orange –que ho era de Nàpols–, comte de Montelio –que ho era de Sicília– i Àngel de Vilanova –que manava a Sardenya–, a fi que tinguessin prestes llurs galeres i soldats i bastiments suficients”[108].

A despit que no hi hagi cap documentació asseverativa que l’Emperador anés a Montserrat, tot ho fa sospitar, puix, a més a més de les esmentades disposicions reials, per En Casals, “el dia 9 de juliol els aragonesos van fer l’acte d’acceptació del duc de Calàbria per a presidir la Cort”[109], la qual cosa fa intuir que el rei era a punt d’abandonar Montsó. Fet que no trigaria a passar, puix En Feliu de la Penya ens innova que les Corts de Montsó “es conclogueren el 17 de juliol d’aquest any” de 1528[110]. Data que confirmen En Coroleu i En Pella i Forgas, en subscriure que “l’última data d’aquest Procés és del 16 de juliol”[111]. I En Foronda només hi documenta l’Emperador fins al dia 19[112]. En Bofarull advera que “tenim que vingué a ser efímera aquella assemblea de duració curtíssima (segons es desprèn dels processos, que no acaben)”[113], i que Carles va preferir celebrar Corts a Catalunya “per ser les seves costes i capital més pròpies per a les relacions que anava establint i havia de continuar amb Itàlia”[114]. Immediatament, les Corts es van convocar “el 19 de març per reunir-se el 15 d’abril” del 1529, si bé no es van inaugurar fins al 4 de maig[115], “on el rei féu una nova proposició”[116] i on es clausurarien el 5 de juliol d’aquell any mateix[117]. Tot fa entendre que, pel cap baix, Carles I seria ja a Montserrat a les darreries de juliol del 1528, perquè el dia 28 d’aquest mateix mes veiem que ja entra el virrei del Principat a Barcelona[118] i el 30 hi arriba En Joanot Dòria “per passar a visitar el Cèsar, i posar a la seva disposició la seva persona i galeres”[119]; cosa, certament, molt difícil d’executar si l‘Emperador no fos en un lloc força proper.

És a dir, que Carles I es va estar als anys 1527 i 1528 i una gran part del 1529 a la Nació Catalana, entre València, Montsó i Barcelona. I, més exactament, seria al Principat des de l’estiu del 1528. Fet que corrobora En Casals. Així, en comentar-nos que el Cèsar preparava, amb l’armada corresponent, el viatge a Itàlia, assegura que “el 1528, el 16 de setembre, el va anunciar com a cosa ja decidida, tot just tornat de Montsó”[120]. Més clar, impossible: Carles I ja havia tornat de Montsó al setembre del 1528 i enllestia una armada per aturar la invasió francesa d’Itàlia. Com que les galeres de l’estol “es construïen a les drassanes catalanes”[121] i les de Barcelona, concretament, n’aparellaven 26, ensems amb les 4 de Tortosa[122], és que el monarca es trobava ja a Catalunya, des d’on en dirigia totes les operacions. Per En Casals, que estudia de prop les tasques de preparació d’aquesta gran armada, “al llarg del 1528, les cinquanta galeres a construir havien deixat petita la capacitat de Catalunya. De res havia servit que a començament d’any s’hagués prohibit l’exportació de la fusta que servís per a fer rems, i que s’hagués eixamplat l’àrea d’explotació al Montseny i a l’Empordà, i s’haguessin nomenat comissaris exclusivament dedicats a fer arribar la llenya a Barcelona. Amb totes aquestes mesures no n’hi havia prou, i el 1528 s’estava portant fusta de l’Aragó a través de l’Ebre per a les antenes i espigons de trenta-set galeres”[123]. Ni n’hi havia prou tampoc amb el pressupost previst de 60.000 ducats, “que tot i ser una xifra més que respectable (gairebé un terç del donatiu de 1528, descomptada la quantitat per greuges), el mateix Carles va haver de reconèixer –en la seva estada a Barcelona aquell estiu– que es quedava curta”[124]. Aquests diners havien de sortir d’un donatiu, però, “quan en el mes d’octubre de 1528, Carles I va reclamar als diputats [catalans] les 120.000 lliures del servei que encara no havia rebut, els recordava que les havien de lliurar a Bartomeu Ferrer, regent de la tresoreria i encarregat de les despeses i pagaments de les drassanes”[125]. És a dir, que torna a ser molt versemblant que, si Carles supervisava i dirigia les operacions per enllestir l’armada que l’havia de conduir a Itàlia aquella tardor del 1528, no havia de ser gaire lluny de Barcelona.

La conjectura que podia ser a Montserrat, ve confirmada pel parer de la López de Meneses, ja que, per ella, després que En Cortès arribés a Espanya, se’n va anar en “una peregrinació a Guadalupe, santuari pel qual sentia gran veneració”[126]. Per En Madariaga és normal que  En Cortès volgués visitar aquest monestir, perquè la seva Mare de Déu “era objecte de la devoció de molts personatges influents i el seu monestir un dels centres més famosos i una de les cases de religió més importants de tota Espanya”[127]. Però, En Bernal Díaz és encara una mica més precís, car ens detalla que, havent arribat a la península al desembre del 1527, “se n’anà a la vila de Guadalupe fins que sortissin cap a la Cort”[128]. És a dir, que el monestir on va anar era camí de la Cort. I, per això, En Madariaga postil·la que “l’Emperador es posava, a la saó, en marxa de Madrid a Montsó, i En Cortès pogué disposar de diversos mesos per preparar la seva tan desitjada entrevista amb ell”[129], i que, en funció d’això, “decidí, doncs, traslladar-se a Guadalupe”[130]. Cal anar en compte i llegir la informació amb molta cura. Llavors ens adonarem que si l’Emperador es posa “en marxa de Madrid cap a Montsó” no es podia entrevistar amb En Cortés a Guadalupe, perquè aquest monestir es troba en direcció inversa.

En Bernal Díaz, coneixedor a fons dels moviments del conqueridor mexicà, afegeix que hi va anar “per tenir-hi novenes”[131], fet que “implicava, per descomptat, una estada força llarga al monestir”[132], conclou En Madariaga. Aquí hi va trobar unes dames que hi eren hostatjades, a les quals “començà a fer grans presents de moltes joies d’or de diverses formes” i “després de les joies donà plomalls de plomes verdes fetes d’argenteria, d’or i perles”[133]. La Meneses insisteix que en aquest monestir “En Ferran esperà les pelegrines fins que junts s’encaminaren a la Cort”[134]. I En Ramos també creu que es tractava “que En Cortès acompanyés les dames camí de Toledo”[135]. És, com veiem, un tema recurrent. Tothom està d’acord que En Cortès es va hostatjar en un monestir prop de la Cort, en espera de la Cort o amb tal de preparar-se per anar-hi. Però, com que la Cort ara ja coneixem que era a Montsó i que el rei ja havia manifestat la seva voluntat d’anar a Montserrat, és molt congruent deduir, com passa també en d’altres textos de la nostra història, que “Guadalupe”  –segurament pel fet d’haver-hi una Mare de Déu negra– substitueix “Montserrat”. Per això mateix, tota aquesta història d’En Bernal Díaz, referent als primers moviments d’En Cortès a Espanya, En Carlos Pereyra la té en consideració de “llegenda”[136]. Pensa que som davant d’“un repertori d’anècdotes dubtoses”[137] i que el relat bernàldic respon “a les exigències de la fantasia”[138]. I, així, rubrica que “no ens estranyem que quan En Cortès va acabar les seves oracions i apartà els ulls de la Mare de Déu de Guadalupe, la imaginació dels seus contemporanis el portés allà mateix, en un dels claustres del monestir meravellós, a la presència d’una dama il·lustre”[139]. L’estada, doncs, al monestir i la trobada amb aquesta dama és per En Pereyra “fruit de la imaginació” dels cronistes contemporanis. En aquest sentit de sospita crescuda, quan En Bernal Díaz fa anar En Cortès a Guadalupe, on troba unes dames i amb elles vol adreçar-se després a la Cort, a En Ramos també li “sembla impossible d’arribar a admetre”[140]. I encara:  tot aquest relat “se’ns desfà si sabem que la Cort no era a Toledo […], sinó a Montsó, on celebraven Corts de la Corona d’Aragó”[141]. Deixeu-me que ho repeteixi per si no havia quedat prou clar: la Cort no era a Toledo, sinó a Montsó. Aquí, segons ell, doncs, “fou rebut pel Rei, que li dispensà, segons sembla, una grata acollida, l’escoltà atentament i degué prometre-li estudiar les seves demandes, tot excusant-lo de qualsevol petició que pogués ser enutjosa. Passaria, llavors, les seves pretensions a la consideració del Consell d’Índies, puix no en va eren a la vila aragonesa quasi tots els membres que llavors el composaven”[142]. I, símilment, quan En Fernández Álvarez ens parla de la primera trobada entre En Cortès i Carles I, remarca que va ser “al 1528, quan En Ferran Cortès torna a Espanya i assisteix per primera vegada a la Cort imperial”[143].

De moment, no sabem altra cosa del projecte de l’Emperador de desplaçar-se fins a Montserrat. Va cloure les Corts de Montsó i va deixar constància que hi volia anar. Si En Cortès era, doncs, també a Montserrat en lloc de Guadalupe, la sospita es reforça notablement, car quan l’Emperador va saber que havia arribat a Espanya, “tingué el desig de veure i conèixer la seva persona”[144] –apunta En Bernal Díaz– i li va escriure una carta personal aquell 5 d’abril del 1528, per la qual li ordenava que, “amb aquella brevetat que veieu que es requereix, us prepareu per venir i vingueu en persona a la nostra cort a informar-nos de tot”[145]. La Meneses ens innova, per torna, que “la visita, [era] esperada amb la major expectació”[146] i, alhora, En Cortès, “hi veuria, a més dels oficials reials, dels cortesans assidus i de les representacions dels països estrangers, nombroses personalitats diputades per als distints Braços en Corts dels territoris de les quatre Barres”[147]. Així mateix, per En Bernal Díaz tornem a saber que la trobada amb la Cort i l’Emperador es va escaure al llarg de l’any 1528, sense que arribi a donar cap data més específica[148]. En canvi, les cròniques sobredites d’En Sandoval i d’En Gomara, sí que ens expliciten que la rebuda va ser a les darreries del 1528. Hem vist que el primer remarcava que va arribar a l’“any de 1528, a les seves acaballes”[149] i el segon deia que “a final de l’any mil cinc-cents vint-i-vuit”[150]. Per la qual cosa es pot afirmar que la trobada només es va poder materialitzar en algun dels estats de Catalunya. Per això mateix, la López de Meneses creu amb encert que la Cort, “després de passar per València, arribava a Montsó, la tradicional seu de les corts dels dominis de la corona d’Aragó a fi de celebrar-les”[151]. Però és clar: si En Cortès hi va arribar a la tardor, aquestes –com venim observant– ja s’havien suspès i convocat a Barcelona, i el Cèsar ja començava a deixar rastres documentals al Principat de Catalunya i notícies de la seva voluntat d’anar a Montserrat.

En Serra i Postius és ben explícit quan ens narra que “un dels Prínceps més afectes i devots més fervorosos de la Santíssima Verge de Montserrat; qui més vegades trobem que pujà a aquella tan alta com meravellosa Muntanya; i qui ha d’entrar a la sèrie dels Benefactors més grans d’aquell Sagrat Santuari, fou el Màxim dels Emperadors: Carles V”[152]. D’acord amb En Víctor Balaguer, “immensa era la devoció de Carles V per Nostra Senyora de Montserrat. Vet aquí, si no, com a prova la història de la seva vida. Amb prou feines es donà a la mar una sola vegada, que abans no anés humilment a posar-se sota la protecció i empara de la Verge muntanyenca. Aquí el veiem en diverses èpoques notables de la seva vida i abans de portar-se a cap les empreses que més il·lustraren el seu regnat. A visitar-la puja abans de salpar cap a Gènova en l’armada de l’Andrea Dòria, que esperava al port de Barcelona”[153]. Així, doncs, era cert que el rei era a prop de Barcelona mentre es duien a terme els preparatius de l’armada, perquè, com documenta En Balaguer, s’estava a Montserrat. Per tant, “si no ens fan cometre equivocació les dates que hem confrontat i les obres que hem consultat, en el monestir [de Montserrat] hi havia Carles V quan rebé la notícia que els electors d’Alemanya havien destinat el seu front per cenyir la corona imperial de Carlemany. Aquí s’estava també quan tingué la notícia d’haver descobert En Ferran Cortès la nova Espanya de les Índies Occidentals”[154]. La nova no passaria desapercebuda al Pare Albareda, que, en confegir la seva Història de Montserrat, i en parlar de la gran devoció de l’Emperador per la muntanya i la Moreneta, també hi consigna: “Hom ha dit que al nostre monestir rebé l’ambaixada dels electors d’Alemanya que li oferiren la corona imperial, i més tard, també a Montserrat, li fou comunicada la descoberta de Mèxic per Hernán Cortés”[155].

És un altre cop En Casals qui ens advera que “el mes de febrer del 1529 el rei anunciava als consellers de Barcelona la seva intenció de venir a la ciutat” i  “el 31 de març, Carles escrivia al canceller de Catalunya, advertint-li que venia de pas”[156]. Per En Feliu de la Penya som conscients que el 28 d’abril l’Emperador havia arribat a Molins de Rei[157], cosa perfectament assumible si venia de Montserrat, com anoten En Foronda[158] i En Cadenas y Vicent[159], pels quals, el Cèsar passaria pel monestir només el 28 i el 29 d’abril, tot i que és factible –pel que hem vist– que s’hi hostatgés més temps. Cert, per una referència documental que em fa arribar l’amic i investigador Cesc Garrido, ara podem dir que l’Emperador ja era a Monserrat, pel cap baix, vint dies abans, com ho confirma En Marino Sanuto als seus Diaris. Així, aquest diplomàtic i ambaixador venecià, deixa constància al 19 d’abril del 1529, que ha rebut una carta de Bles, a França, del dia 9 d’abril, del seu emissari, que li exposava que “l’Emperador era a Santa Maria de [Mont] Serat, a 7 llegües de Barcelona, i havia d’anar a Barcelona i després a Roses a embarcar-se cap a Itàlia”[160]. Per tant, l’Emperador era ja a Montserrat abans del 9 d’abril. I això vol dir ara, de tot en totes i amb totes les lletres, que s’ha esborrat de les cròniques aquesta perllongada estada de l’Emperador a Montserrat.

L’arribada a la capital catalana, el propsegüent dia 30, està més que documentada: “Entrà a Barcelona, sota tàlem, com era costum en els Sereníssims Comtes de Barcelona”[161], escriu En Feliu de la Penya. Aquí, “la proposició reial del 3 de maig de 1529 no deixava cap dubte sobre els seus propòsits: havia vingut per anar a Itàlia i per això havia fet venir Andrea Dòria”[162] i d’altres naus armades, i per la mateixa raó, li calia assegurar-se de l’estol de galeres del qual havia vetllat la construcció tan diligentment. I, “a Barcelona Carles va rebre Andrea Dòria i va signar els seus acords amb ell en acte públic solemne a la catedral de Barcelona el 29 de juny i també a Barcelona va negociar la pau amb el Papat”[163]. Al Cap i Casal va capitular, encara, el 26 de juliol, amb diversos conqueridors “per al descobriment i penetració al Perú” i “hi institueix el càrrec de defensor i protector dels indis”[164].

Segons En Joan Reglà, “al 1529 es reuní a Barcelona una junta de lletrats i teòlegs per remeiar els problemes suscitats per la conquesta del Nou Món”[165]. En Manuel Rivero hi afegeix que, “després de les Corts de Montsó de 1528 i durant les de Barcelona de 1529”[166], En Gattinara forjaria la seva reforma virregnal a fi de cohesionar encara més el conjunt dels estats, la qual “serviria per reorganitzar el govern i l’administració d’altres territoris i molt especialment Amèrica”[167]. I afegeix: “Gattinara contemplà la Corona d’Aragó com un model ideal d’organització política, constituí una referència quasi constant al llarg de la seva vida, i inspirà les reformes que proposà per reformar l’Imperi”[168]. Aquesta remodelació imperial consistia –sempre segons el parer d’En Rivero– “a restaurar el model ferraní” i “reactivar un dispositiu que impedís unir o barrejar les corones de Castella i Aragó”[169]. Amb aquest fi, a la mort del vicecanceller Antoni Agustí, ningú no el va reemplaçar i “el gran canceller Gattinara n’assumí la direcció i nomenà tres vicecancellers subjectes a la seva autoritat: un per Catalunya, un per Aragó i un per València”[170]. I conformement es reforma l’Audiència de València i es funda el Reial Consell de la Governació d’Aragó, que aquell any “es dotaren de funcions semblants al Consell Col·lateral de Nàpols”[171]. Per En Rivero, “la creació d’aquests tribunals significava que s’establien institucions equivalents a les corts dels virreis, tot homologant-les i, així, es configuraven com a seus homogènies i subsidiàries de la  Cort imperial, car aquests organismes eren consells reials al costat del virrei, els membres dels quals exercien la funció d’auditors al servei del sobirà”. O dit d’una altra manera, per organitzar l’Imperi i fer-ne més eficient el govern virregnal, es reorganitzen les estructures polítiques catalanes, d’acord amb la tradició jurídica anterior de Ferran II. I, així, a Barcelona, “Carles V sancí unes «Ordenances pel consell d’Aragó» que li presentà el Gran Canceller i en les quals s’establien les pautes per a governar en el futur”[172]. Exacte. Hi ha, per tant, una relació directa entre els nous territoris que es van conquerint al Nou Món i l’esforç que, per organitzar-los i administrar-los, es feia des de Barcelona. I com és d’òbvia deducció, Barcelona i les seves propostes d’organització política imperial “marcà el punt de partida d’un ampli procés de reforma governativa que portà a la instauració del virregnat a Amèrica inspirat en el sistema dissenyat durant les Corts de Montsó del 1528. A l’agost del 1529 es reuní una junta per tractar l’organització del govern de les Índies i, al llarg dels mesos d’octubre i novembre, mentre la Cort es desplaçava per Itàlia, s’anà perfilant el que seria el sistema virregnal americà”[173]. I, com ja es veia a venir, subratlla: “El resultat fou molt semblant a l’establert per les «Ordenances pel Consell d’Aragó», i el govern de les Índies s’organitzà seguint la mateixa pauta”[174]. I rebla: “En definitiva, tant a la Corona d’Aragó com en els regnes de les Índies, l’absència del sobirà se supliria amb mecanismes que garantissin que els virreis «no fossin reis», fent-los dependents i subordinats directament a la Cort Imperial”[175]. La tasca d’organització duta a terme a Barcelona per al govern universal de la monarquia ja no es pot ni menystenir ni continuar obliterant. Per això mateix, En Pérez de Tudela ha indicat: “En demostració immediata que els drames polítics indians estenien els seus fils resolutius fins al cor de la Monarquia, vindria aquest moment tan important –com mal conegut– que és el de la Junta de Barcelona de 1529: reunió de teòlegs i de juristes, a la manera ja clàssica, convocada per posar en debat, un altre cop des de l’arrel, els títols i procediments del domini espanyol a ultramar”[176].

Consegüentment, quan En Demetrio Ramos ens torna a dir que va ser a les Corts de Montsó –“on, a més dels procuradors i representants dels braços, hi havia quasi tots els components del Consell d’Índies”[177]–, és molt lícit inferir-ne que estem parlant de les Corts de Barcelona. O també de les de Barcelona. Perquè, per torna, encara sabem que l’Emperador, precisament a la capital catalana, en tant que rei de Catalunya, va refusar de concedir a En Cortès el càrrec de virrei[178], però li va atorgar, nogensmenys, al 6 de juliol del 1529, el títol de Marquès de la Vall de Oaxaca i Capità General de la Nova Espanya i de les Costes de la Mar del Sud[179].  Sembla que En Cortès havia sol·licitat aquests títols mesos enrera, però, com confirma En Christian Duverger, “no és, sinó, fins al 6 de juliol del 1529 quan Carles V signa a Barcelona les cèdules que atorguen els seus favors a En Ferran Cortès. Les negociacions, acres i laborioses, requeriren quatre mesos de transaccions”[180]. O sigui, que van començar aquell mateix abril i, per tant, es van dur a terme enterament durant les Corts de Barcelona.

Així mateix, també al 6 de juliol, Carles i la seva mare Joana, conjuntament, en document atorgat a Barcelona, li fan “mercè, gràcia i donació pura, perfecta i no revocable” de “vint-i-tres mil vassalls i jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi i rendes i oficis, tributs i drets”[181], amb les terres i aigües corresponents a la seva jurisdicció de Nova Espanya. Amb idèntica data, l’Emperador també li va concedir mercè dels penyols Xic i Tepetpules, on hi ha una gran quantitat de caça, perquè hi tingués “la dita caça i coses de recreació” per a ell i per als seus “hereus successors per sempre més”[182].

No queda cap mena de dubte que l’Emperador va atorgar totes aquestes mercès a En Cortès a Barcelona el 6 de juliol i que en aquest mateix dia li va atorgar el títol de Marquès de la Vall de Oaxaca, Capità General de la Nova Espanya i de les Costes de la Mar del Sud. I sobre aquest punt coincideixen a l’uníson un gran tou d’historiadors i biògrafs moderns. Ara bé: quan En Bernal Díaz narra que l’Emperador va rebre En Cortès a la Cort, després de sentir-lo parlar llargament, “el féu marquès de la Vall i li manà donar certs pobles i encara li manà donar l’hàbit del senyor Sant Jaume”, i a més, “el féu Capità General de la Nova Espanya i mar del Sud, i En Cortès es tornà a humiliar per besar-li els seus reials peus, i sa majestat manà que s’aixequés”[183], ara sabem del cert que els fets no passen a “Toledo”, com s’ha fet imprimir al seu llibre, i menys –com innova En Gomara– el “sis de juliol de l’any mil cinc-cents vint-i-vuit”[184], sinó a Barcelona, al 6 de juliol del 1529, com testimonien els documents de forma irrefutable. És En Cortès mateix, que en un Memorial a l’Emperador, datat vers al 1542, li recorda que Vostra Majestat, “a l’any de vint-i-nou, féu mercè al dit marquès d’honorar-lo i donar-li aquest títol de Vall Guaxaca, que és a la dita Nova Espanya, i certs pobles que li assenyalà amb quantitat de vint-i-tres mil vassalls amb tots llurs termes i jurisdicció, alt i baix i mer mixt imperi, amb tots els seus vilatges i subjectes i vassalls, segons es conté a la mercè que Vostra Majestat li féu, a què es refereix”[185]. És a dir, que En Cortès, té el document signat per l’Emperador a Barcelona en ment al 1529, car esmenta les concessions que conté la mercè imperial i l’any exacte del lliurament, però, amb tot i sorpresivament, diu que li atorgà “Vostra Majestat estant a la ciutat de Toledo”[186]. La manipulació i el retoc són palmaris i no poden ser un oblit d’En Cortès, perquè tot seguit, tan sols unes ratlles més endavant recorda que “el dit marquès besà les mans de Vostra Majestat per la mercè [que li acabava de concedir], i l’acceptà amb el que Vostra Majestat li prometé que no se li havia de treure res”. I al moment rememorava que “rebé llicència de Vostra Majestat a Barcelona”[187]. L’adulteració textual, amb el canvi de “Barcelona” per “Toledo” continua posant en evidència que la censura oficial continuava obcecada a fer passar a Castella tot allò que havia tingut lloc a Catalunya.

Conformement, a Barcelona, al cap de poc, al 27 de juliol, el rei i la seva mare Joana li tornarien a fer mercè dels solars i cases i terres que té a la ciutat de Mèxic, “a la casa nova que era de Moctezuma”[188], també per a ell i els seus hereus i successors per sempre més. I, finalment, hi ha encara, datada a Barcelona, al 27 de juliol, una nova Cèdula de Carles I al seu Consell d’Índies “en què s’ordena que s’esbrini el que respecta als diners que diu En Cortès que se li retingueren i destinava per al seu viatge a Espanya”[189].

Nogensmenys, tota aquesta informació ens ha pervingut per documentació diversa recentment exhumada, perquè les Corts barcelonines no en diuen absolutament res. En Bofarull se’n sorprèn i escriu que “no podem donar notícia exacta del curs que seguiren les corts de que tractem, per tal com no és complet l’exemplar de llur procés que es troba a l’Arxiu Reial”[190]. Per acabar reblant: “S’ignora la fi i desenllaç que això pogué tenir, i em cal fer notar, amb aquest motiu, que al nostre venerat codi de les Constitucions de Catalunya el curiós no només no hi trobarà apuntades les que es pogueren fer a les corts de dit any de 1529, sinó que ni les corts d’aquest any ni les anteriors de Montsó no figuren a la llista de les celebrades per la Majestat Cesària”[191].

Amb tot, no deixa de ser encara més sorprenent i colpidor com l’Emperador, en aquest mateix temps que era, primer, a València i, després, presidint les Corts a Montsó i Barcelona, i organitzant els seus assumptes polítics i bèl·lics a Montserrat, no para de viatjar per tota Espanya, on signa documents a tort i a dret en les més diverses ciutats castellanes, fent els viatges i moviments més estrambòtics i, cronològicament, impossibles. En Foronda y Aguilera[192], En Vicente de Cadenas[193], En Manuel Fernández Álvarez[194], En Francisco Bejarano Robles[195] i En Pere Voltes[196], per rellevar tan sols cinc recopiladors prou coneguts de la documentació carolina, ens forneixen un cúmul d’exemples de la miraculosa omnipresència i ubiqüitat reials, sense ni tan sols immutar-se. Ni ells ni cap historiador competent. De fet, recollir documents signats a les més diverses ciutats espanyoles i posar-los cronològicament en ordre, tot sovint no reflecteix amb fidelitat i escrupolositat els fets històrics, sinó que tan sols suposa una tasca ordenadora de la documentació, sense tenir present si el lloc i la data on el document s’ha expedit i signat és un reflex fidel de la realitat. Així, quan En De la Iglesia, va fer la ressenya del monumental llibre d’En Foronda y Aguilera ja hi remarcava que “En Foronda, per a l’exactitud de l’itinerari que ha format, tan sols es preocupat del lloc i de la data del document que estudia, sense examinar-ne el contingut total, sense la notícia del seu enllaç amb els esdeveniments contemporanis”[197]. I això que val per a l’Itinerari i aplec documental d’En Foronda, és vàlid, així mateix, per tota la resta de recopiladors.

Nogensmenys, la informació de la rebuda imperial a En Cortès, que els censors introdueixen sempre, com és natural, a Castella, té, almenys, un parell de lapsus historiogràfics. El primer ens el proporciona al 1663 En Juan Francisco Andrés d’Ustárroz a la seva Segunda Parte de los Anales de la Corona y Reyno de Aragón, on, a la capçalera del capítol XXIX del Llibre IV, remarca: “Ferran Cortès, Vencedor del Nou món, Vençut de l’enveja, ve a Espanya i es troba a les Corts d’Aragó”[198]. El capítol comença amb una informació reveladora, perquè l’Ustárroz ens fa saber que “tenim el Valerós Ferran Cortès a Aragó, Solar generós dels seus Nobles ascendents”[199]. No hi fa res que el text torni a expressar que “arribà a la fi a Toledo, on es trobava aquest anys l’Emperador”[200], atès que, una mica més endavant, subratlla que En Cortès “vingué acompanyant a l’Emperador aquest any a les Corts generals, que començà a celebrar a Montsó i prorrogà a Saragossa”[201], tot i que ja sabem que les va prorrogar a Barcelona. I que va ser aquí on va ser rebut per l’Emperador. L’error no pot ser casual perquè es repeteix sovint en d’altres cronistes. Així, quan Fernando Pizarro y Orellana ens descriu els fets, no esmenta en cap moment l’emplaçament de la Cort Imperial. Parla de la rebuda de Carles I a En Cortès i de la concessió del títol de Marquès de la Vall de Huaxaca, de la seva malaltia i de com, un cop restablert, “acompanyà sa Majestat fins a Saragossa quan se n’anava a coronar i passava a Itàlia”[202]. Molt cert: un gran lloc Saragossa per anar a Itàlia, sobretot si som conscients que hi va anar per mar amb una gran armada. Per això mateix, com ja trobem natural, la crònica de l’Ustárroz esborra també tota l’estada de Carles I al Principat i a la ciutat comtal i enllesteix les Corts dient que, en acabar-se, “de Saragossa, se’n va tornar el Marquès [de la Vall de Oaxaca] a Castella i d’aquí sortí cap a les Índies amb la seva dona”[203]. Però, bo i així, no es pot estar de postil·lar que, mentre era a Aragó, “tothom el sortia a veure com a Home més prodigiós, en veritat, que Alexandre Magne”[204].

I el segon lapsus ens el forneix En Juan de Solórzano, al 1629, al seu De Indiarum Iure, car ens assegura, amb tots els ets i uts, que En Cortès, tornant del Nou Món, va ser rebut a Barcelona. Segons aquest cronista, en arribar a Espanya, “rebé, en recompensa, del Cèsar Carles V el govern i comandament suprem, tant civil com militar, de la Nova Espanya i el marquesat de la Vall de Oaxaca i altres llocs amb 23.000 vassalls tributaris, de la qual cosa se li despatxà un privilegi reial força honrós a Barcelona”[205]. La dada té, per acabar de reblar el clau de forma definitiva i categòrica, la corroboració personal i escrita del mateix Cortès, perquè, en una carta adreçada al Cèsar, signada a Tezcoco, al 10 d’octubre del 1530, li escriu: “Sacra Catòlica Majestat: Després que besí les mans a Vostra Majestat a Barcelona, i li doní compte de les coses que fins aquella saó havien succeït en aquesta Nova Espanya”, es va estar alguns dies insistint “perquè el Consell d’Índies complís el que Vostra Majestat manà sobre el remei d’aquestes parts”[206].

Conformement, la negociació d’un càrrec català, com el de virrei, per als seus dominis americans és incontestable, com així la seva estada a Barcelona. Per això En Manuel Fernández ha apuntat: “És molt probable que el Conqueridor es veiés decebut, en trobar-se que l’estadista [Carles I] preferia atorgar-li honors com a capità general de la Mar del Sud que posar-lo al davant del virregnat de Mèxic. Tal vegada, a Barcelona, quan el Cèsar s’apressava per embarcar-se cap a Itàlia, En Ferran Cortès el collà massa amb memorials i provocà la còlera règia”[207].

Per acabar, també sembla que abans que el rei s’embarqués, En Cortès va emmalaltir, En Bernal Díaz comenta que “al cap de pocs dies d’haver arribat a Toledo, En Cortès emmalaltí, que arribà a estar tan greu, que cregueren que es moriria”[208]. I hi afegeix que diversos nobles de la Cort, “suplicaren a sa majestat que, puix que En Cortès li havia fet tants grans serveis, que l’anés a visitar a la seva posada abans que morís; i sa majestat fou acompanyat de ducs, marquesos i comtes i d’En Francisco de los Cobos, i el visità, que fou molt gran favor i així fou tingut a la Cort”[209]. En Sandoval insisteix que, “estant malalt, [l’Emperador] el visità a casa seva, i abans de salpar cap a Itàlia el féu marquès de la Vall de Huaxaques, a 6 de juliol d’aquest any, i capità general de la Nova Espanya, [i] de les províncies i costes de la mar del Sud”[210]; amb la qual cosa també sabem que el conqueridor mexicà tenia casa a Barcelona.

Ara bé: com que el càrrec de virrei, tan sols s’atorgava “en presència de les autoritats del país”[211], i en l’acte de jurament del càrrec hi intervenien els consellers i els diputats, els quals demanaven al virrei “l’obligació de jurar a Barcelona”[212]; d’aquí se n’infereix, en demanar En Cortès aquest càrrec i negociar-lo a la capital catalana, tal com es va esdevenir també amb En Colom, la implicació directa de l’Estat català i de les seves institucions amb la conquesta i colonització primigènies de Mèxic. Sense cap mena d’embuts ni d’ambigüitats conceptuals ho exposava l’Emperador des de Barcelona, car a la sobredita Cèdula reial del 6 de juliol del 1529, remembrava a En Cortès que “per nós servir, l’any passat de mil cinc-cents divuit, amb la nostra llicència, anàreu des de l’illa Ferrandina, anomenada Cuba, amb una armada a descobrir la Nova Espanya” i “ho posàreu tot sota la nostra senyoria i corona reial, i així hi és ara”[213]. Atès que el rei es troba a Barcelona, presidint unes corts catalanes, amb el seu Consell Reial i la seva Reial Cancelleria, cal interpretar el text en el sentit que tot el que ha conquerit En Cortès s’ha posat sota la corona reial d’Aragó i de l’Estat català. I en virtut d’això, l’Emperador insistia que l’acreixement dels seus dominis al Nou Món i l’augment de la fe catòlica, “ha redundat a la nostra corona reial d’aquests regnes”[214]. Consegüentment, si el rei havia estat i romàs, durant els darrers anys de 1527 al 1529, en aquests regnes de València, primer, i Aragó i Catalunya, després, als quals hi havia celebrat Corts, es fa evident, de nou, que les conquestes cortesianes van redundar en profit de la Corona reial catalana. Cosa que ara explicaria perfectament les múltiples banderes i els tantíssims escuts catalans que trobem sobre les terres mexicanes als mapes del Nou Món[215].

Per tant, ara és palès que les fonts concorden a fer arribar En Cortès a Barcelona, on, a més a més, hi tenia una casa, on va restar convalescent fins que es va restablir de la malaltia. I quan En Gomara ens diu que “va omplir tot el regne del seu nom i tothom el volia veure”[216]; quan, En Santa Cruz rebla que “va venir a besar les mans de l’Emperador, amb molt gran fast, on fou de tots molt mirat i tingut en molta estima”[217], o quan l’Ustárroz afirma que “tothom el sortia veure com a Home, en veritat, més prodigiós que Alexandre Magene”[218], és que va omplir Catalunya i Barcelona de la seva gran fama i tots els catalans van fer els impossibles per veure’l i admirar-lo.

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo, Fondo de Cultura Económica, S.A.; 2a reimpressió, Mèxic, D.F., 1986, vol. III, p. 410.

[2] ANTONIO DE SOLÍS, Historia de la Conquista de Méjico; Colección Austral-699, Espasa-Calpe, S.A.; Buenos Aires, 1947.

[3] IUAN ANTONIO DE VERA Y ZUÑIGA, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V; Iuan Bautista Marçal, València, 1625.

[4] ALONSO DE SANTA CRUZ, Crónica del Emperador Carlos V; publicada per Ricardo Beltrán y Rózpide i Antonio Blázquez y Delgado-Aguilera, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1920, tom I, p. 468.

[5] BERNAL DÍAZ DEL CASTILLO, Historia Verdadera de la Conquista de Nueva España; introducció i notes de Luis Sáinz de Medrano, Clásicos Universales Planeta-210,  Editorial Planeta, S.A.; Barcelona, 1992, cap. CXCV, p. 810.

[6] Ídem, p. 811.

[7] Ídem, p. 813.

[8] DEMETRIO RAMOS, Hernán Cortés. Mentalidad y propósitos; Ediciones Rialp, S.A.; Madrid, 1992, p. 239.

[9] Ídem.

[10] Ídem.

[11] Ídem.

[12] Ídem.

[13] FRAY PRUDENCIO DE SANDOVAL, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de España y de las Indias, Islas y Tierra Firme del Mar Oceano; edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano, Biblioteca de Autores Españoles-80, Madrid, 1955, vol. I, p. 303.

[14] FRANCISCO LOPEZ DE GOMARA, Historia de Mexico, con el Descubrimiento de la nueva España, conquistada por el muy illustre y valeroso Principe don Fernando Cortes; a casa de Iuan Steelsio, Anvers, 1554, foli 283 [vers].

[15] AMADA LÓPEZ DE MENESES, “El primer regreso de Hernán Cortés a España”; Revista de Indias, núm. 55-56, any XIV, gener-juny 1954, p. 69.

[16] RICARDO GARCÍA CÁRCEL, Cortes del Reinado de Carlos I; Universidad de Valencia, València, 1972, p. VIII.

[17] MARTIN DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1882,p. 226-227.

[18] Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); edició a cura de Salvador Carreres Zacarés, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1935, vol. II, p. 810.

[19] Ídem, p. 226.

[20] R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. VIII.

[21] Cf. MARTÍ DE VICIANA, Libro Tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino; edició a cura de Joan Iborra, Fonts Històriques Valencianes-9, Universitat de València, València, 2002, p. 263, nota 539.

[22] Ídem.

[23] Ídem.

[24] M. DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; ob. cit., p. 227.

[25] Ídem.

[26] Cf. MANUEL DE FORONDA Y AGUILERA, Estancias y Viajes del Emperador Carlos V; Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra, Madrid, 1914, p. 308.

[27] Vg. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre, Biblioteca Sanchis Guarner-30, Institut Universitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1994, vol. I, p. 121-135.

[28] JOSÉ SANCHIS SIVERA, “Preliminar”, Libre de Antiquitats. Manuscrito existente en el Archivo de la Catedral de Valencia; Editorial «Diario de Valencia», València, 1926, p. IX.

[29] Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., p. 127.

[30] SALVADOR CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una Bibliografía de Libros de Fiestas celebradas en Valencia y su Antiguo Reino; Imprenta Hijo de F. Vives Mora, València, 1926, p. 120.

[31] “La Germania dels Menestrals de València, ordenada per Miquel Garcia, notari. Any 1519”, Crònica de les Germanies; a cura d’Eulàlia Duran, Sèrie «La Unitat»-86, Eliseu Climent, Editor; València, 1984, p. 394-395.

[32] AMALIO MARICHALAR, MARQUÉS DE MONTESA, Y CAYETANO MANRIQUE, Historia de la Legislacion y Recitaciones del Derecho Civil en España; Imprenta Nacional, Madrid, 1863, tom VII, p. 534.

[33] MANUEL DANVILA Y COLLADO, “Investigaciones Histórico-Críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del Antiguo Reyno de Valencia”; Memorias de la Real Academia de la Historia, XIV (1909). p. 360-361.

[34] JOSÉ MARTÍNEZ ALOY, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia; Diputación Provincial de Valencia; València, 1930, p. 287.

[35] Ídem, p. 289.

[36] Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., p. 127.

[37] Vg. Furs, capitols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXViii; Francisco Diaz Romano, València, 1539.

[38] Ídem, foli II [recte].

[39] JOAN REGLÀ, “Les institucions polítiques i els esdeveniments”, JOAN REGLÀ, JOAN FUSTER SEBASTIÀ GARCIA MARTÍNEZ, TRINI SIMÓ, JOSEP CLIMENT, Història del País Valencià; Estudis i documents-7, Edicions 62 s/a., Barcelona, 1975, vol. III, «De les Germanies a la Nova Planta», p. 137.

[40] SYLVIA ROMEU ALFARO, “Aproximación a las instituciones valencianas de los siglos XV y XVI”; Lluís de Santàngel i el seu temps; Ajuntament de VAlència, València, 1992,   p. 472.

[41] JOAQUIM ESCRIG, Cronologies històriques valencianes; Carena Editors, València, 2001, p. 159.

[42] PASQUAL ESCLAPÉS DE GUILLÓ, Resumen Historial de la Fundacion y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos ó del Cid. Sus Progresos, Ampliaciones y Fábricas Insignes, con otras particularidades; Josef Estévan, València, 1805, p. 152.

[43] JOSÉ MARTÍNEZ CARDÓS, “La política carlina ante las Cortes de Castilla”; Revista de Indias, XVIII (1958), p. 376.

[44] Ídem, p. 377.

[45] Vg. “Cortes de Madrid de XXVII”, Actas de las Cortes de Castilla; publicades per acord del Congrés dels Diputats, Imprenta Nacional, Madrid, 1861, tom primer, p. 252.

[46] DIEGO IOSEF DORMER, Anales de Aragon desde el año M.D.XXV del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de M.D.XL; Herederos de Diego Dormer, Saragossa, 1697, foli 262.

[47] Ídem, foli 277.

[48] FRANCESILLO DE ZÚÑIGA, Crónica burlesca del Emperador Carlos V; edició, introducció i notes de Diane Pamp de Avalle-Arce, Editorial Crítica, S.A.; Barcelona, 1981, p. 152.

[49] [FRANCISCO] ALMELA Y VIVES, “Las Cortes del Antiguo Reyno de Valencia”; Feriario, any VII, núm. 9, maig 1945, p. s/n.

[50] JOSÉ GUILLERMO GARCÍA VALDECASAS, La adulteración de La Celestina; Editorial Castalia, S.A.; Madrid, 2000, p. 295.

[51] Ídem, p. 296.

[52] Ídem, p. 277.

[53] F. DE ZÚÑIGA, ob. cit., p. 155.

[54] D. I. DORMER, ob. cit., foli 263.

[55] M. B. BENNASSAR, J. JACQUART, F. LEBRUN, M. DENÍS i N. BLAYAU, Historia Moderna; traducció de Dolores Fonseca, Ediciones Akal, S.A.; 5a edició, Madrid, 2005, p. 143.

[56] D. I. DORMER, ob. cit., fol 263.

[57] Ídem, foli 278.

[58] Ídem, foli 262.

[59] FRANCISCO DE COSSÍO, Guía-Anuario de Valladolid y su Provincia; Imprenta Castellana, Valladolild, 1927, p. 132.

[60] JOSÉ MARTÍNEZ ORTIZ, “La Tierra Baja de Aragón y el Orden de Calatrava”, Miscel·lània de Textos Medievals, 5 (1989), doc. 358, p. 298.

[61] Vg. D. I. DORMER, ob. cit, folis 290-293.

[62] Ídem, foli 299.

[63] Cf. F. DE ZÚÑIGA, ob. cit. p. 156.

[64] MIGUEL ALMENARA i MANUEL VICENT FEBRER, “Pere Joan Olivar i el fracàs de l’erasmisme”, Història de la Universitat de València; Universitat de València, València, 2000, vol. I, «L’Estudi General», p. 316.

[65] Cf. MIQUEL BATLLORI, Catalunya a l’Època Moderna. Recerques d’història cultural i religiosa; Estudis i Documents-17, Edicions 62, Barcelona, 1971, p. 61.

[66] ÓSCAR PEREA RODRÍGUEZ, Estudio biográfico sobre los poetas del Cancionero General; Centro de Investigaciones Científicas, Madrid, 2007, p. 224.

[67] El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., p. 118-119.

[68] Ídem, p. 120.

[69] Ídem, p. 120-121.

[70] Ídem, p. 121.

[71] JUAN MANUEL GONZÁLEZ CREMONA, Carlos V, señor de dos mundos; Editorial Planeta, S.A.; Barcelona, 1991, p. 124.

[72] Ídem.

[73] Cf. JENARO ALENDA Y MIRA, Relaciones de Solemnidades y Fiestas Públicas de España; Establecimiento Tipográfico «Sucesores de Rivadeneyra», Madrid, 1903, tom primer, document núm. 43, p. 22.

[74] Ídem.

[75] PERO MEXÍA, Historia del Emperador Carlos V; edició i estudi de Juan de Mata Carriazo, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1945, 521-522.

[76] Ídem, p. 522.

[77] Ó. PEREA RODRÍGUEZ, ob. cit., p. 224.

[78] F. DE ZÚÑIGA, ob. cit., p. 159.

[79] TERESA FERRER VALLS, La práctica escénica cortesana: de la época del Emperador a la de Felipe III; Tamesis Books Limited – Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, Londres, 1991, p. 22.

[80] F. DE ZÚÑIGA, ob. cit., p. 159.

[81] T. FERRER VALLS, ob. cit., p. 22.

[82] Cf. S. CARRERES ZACARÉS, Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); ob. cit., p. 809-810.

[83] F. DE ZÚÑIGA, ob. cit., p. 157.

[84] Vg. S. CARRERES ZACARÉS, Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); ob. cit., p. 115-116.

[85] F. DE ZÚÑIGA, ob. cit., p. 148.

[86] Ídem, p. 149.

[87] Ídem.

[88] Ídem, p. 152.

[89] Cf. S. CARRERES ZACARÉS, Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); ob. cit., p. 808.

[90] BERNARDO DORADO, Compendio Historico de la Ciudad de Salamanca, su Antiguedad, la de su Santa Iglesia, su Fundacion, y Grandezas que la Ilustran; Juan Antonio de Lasanta, Salamanca [1776]; foli 372.

[91] Cf. S. CARRERES ZACARÉS, Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); ob. cit., p. 809.

[92] P. MEXÍA, ob. cit., p. 522.

[93] À. CASALS, ob. cit., p. 201.

[94] Ídem, p. 202-203.

[95] Ídem, p. 203.

[96] Ídem, p. 240.

[97] FELIX DE LATASSA Y ORTIN, Biblioteca Nueva de los Escritores Aragoneses que Florecieron desde el Año de 1500 hasta 1599; Oficina de Joaquin de Domingo, Pamplona, 1798, tom I, foli 165.

[98] F. DE LATASSA Y ORTIN, ob. cit., foli 165.

[99] IUAN FRANCISCO ANDRES DE USTARROZ, Segunda Parte de los Anales de la Corona y Reyno de Aragón, siendo sus Reyes Dona Iuana y Don Carlos; Herederos de Pedro Lanaja, Saragossa, 1663, foli 66.

[100] MARTYN RADY, Carlos V; versió espanyola de Manuel Rivero Rodríguez, El Libro de Bolsillo-1555, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1991, p. 82.

[101] Cf. JOAN LLUÍS PALOS, “Cronologia de les Corts dels Àustria”, Catalunya a l’Imperi dels Àustria. La pràctica de govern (segles XVI i XVII); Col·lecció Seminari. Sèrie Catalònia-3, Pagès Editors, Lleida, 1994,  Quadre núm. 16, p. 223.

[102] ÀNGEL CASALS, L’Emperador i els catalans. Catalunya l’Imperi de Carles V (1516-1543); Editorial Granollers, S.L.; Granollers, 2000, p. 180.

[103] Ídem, p. 180-195.

[104] Ídem, p. 186.

[105] Ídem.

[106] Ídem, p. 192-193.

[107] Ídem, p. 198.

[108] MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, “La España del Emperador Carlos V (1500-1558, 1517-1556)”, Historia de España; dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1966, tom XVIII, p. 351.

[109] À. CASALS, ob. cit., p. 193.

[110] NARCISO FELIU DE LA PEÑA Y FARELL, Anales de Cataluña y Epilogo Breve de los Progressos, y Famosos Hechos de la Nacion Catalána; Juan Pablo Martí, Barcelona, 1709, Tom Tercer, Llibre XIX, Cap. III, foli 170.

[111] JOSÉ COROLEU É INGLADA i JOSÉ PELLA Y FORGAS, Las Cortes Catalanas. Estudio Jurídico y Comparativo de su organización y Reseña Analitica de Todas sus Legislaturas, episodios notables, oratoria y personajes ilustres con muchos documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragon y el del Municipio de Barcelona; Imprenta de la Revista Histórica Latina, Barcelona, 1876, p. 343.

[112] M. DE FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 311-312.

[113] ANTONIO DE BOFARULL Y BROCÁ, Historia Crítica (Civil y Eclesiástica) de Cataluña; Juan Aleu y Fugarull, Barcelona, 1878, tom VII, p. 48.

[114] Ídem.

[115] J. L. PALOS. ob. cit., p. 223.

[116] Ídem.

[117] Ídem.

[118] N. F. DE LA PEÑA Y FARELL, ob. cit., foli 170.

[119] Ídem, foli 171.

[120] À. CASALS, ob. cit., p. 198.

[121] Ídem, p. 195.

[122] Ídem, p. 196.

[123] Ídem.

[124] Ídem, p. 197.

[125] Ídem.

[126] A. LÓPEZ DE MENESES, ob. cit., p. 70.

[127] SALVADOR DE MADARIAGA, Hernán Cortés; Grandes Biografies-5, Planeta – De Agostini, S.A., Barcelona, 1995, p. 523.

[128] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 810.

[129] S. DE MADARIAGA, ob. cit., p. 522.

[130] Ídem.

[131] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit.,

[132] S. DE MADARIAGA, ob. cit., p. 522.

[133] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 809-810.

[134] A. LÓPEZ DE MENESES, ob. cit., p. 71.

[135] D. RAMOS, ob. cit., p. 237.

[136] CARLOS PEREYRA, Hernán Cortés; Colección Austral-236, Espasa-Calpe Mexicana, S.A.; 6ª edició, Mèxic, D.F., 1959, p. 253.

[137] Ídem, p. 254.

[138] Ídem, p. 253.

[139] Ídem, p. 254.

[140] D. RAMOS, ob. cit., p. 236.

[141] Ídem, p. 238.

[142] Ídem, p. 242.

[143] MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Poder y sociedad en la España del Quinientos; Alianza Universidad-821, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1995, p. 223.

[144] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 811.

[145] Cf. VASCO DE PUGA i JOAQUÍN GARCÍA ICAZBALCETA, Provisiones, Cedulas, Instrucciones de su Magestad, Ordenanças de Difuntos y Audiencia para la buena expedicion de los negocios y administracion de Justicia y Governacion de esta Nueva España, y para el buen tratamiento y conservacion de los indios dende el año 1525 hasta este presente de 63; J. M. Sandoval, Impresor; Mèxic, 1878, vol. I, p. 62.

[146] A. LÓPEZ DE MENESES, ob. cit., p. 72.

[147] Ídem.

[148] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 807- 816.

[149] P. DE SANDOVAL, ob. cit., vol. I, p. 303.

[150] F. LOPEZ DE GOMARA, ob. cit., foli 283 [vers].

[151] A. LÓPEZ DE MENESES, ob. cit., p. 71-72.

[152] N. F. DE LA PEÑA Y FARELL, ob. cit., p., 293.

[153] V[ÍCTOR] B[ALAGUER], Misterios del Claustro; Llorens Hermanos, Editores; segona edició, Barceloa, 1856, tom I, p. 358.

[154] Ídem, p. 357-358.

[155] ANSELM M. ALBAREDA, Història de Montserrat; revisada i ampliada per Josep Massot i Muntaner, Biblioteca «Abat Oliba»-12, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, sisena edició, Barcelona, 1977, p. 273.

[156] À. CASALS, ob. cit., p. 198.

[157] N. F. DE LA PEÑA Y FARELL, ob. cit., foli 171.

[158] M. DE FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 323.

[159] VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Diario del Emperador Carlos V (Itinerarios, permanencias, despacho, sucesos y efemérides relevantes de su vida); Hidalguía, Madrid, 1992, p. 201.

[160] MARINO SANUTO, Diarii; edició a cura de Federico Stefani, Guglielmo Berchet i Nicolò Barozzi, Stamperia di Visentini Cav. Federico, Editore; Venecia, 1898, tom L, columna 198.

[161] N. F. DE LA PEÑA Y FARELL, ob. cit., foli 171.

[162] À. CASALS, ob. cit., p. 198.

[163] Ídem, p. 199.

[164] V. DE CADENAS Y VICENT, Diaro del Emperador Carlos V; op. cit., p. 202.

[165] JUAN REGLÁ, “Carlos V y Barcelona”, Estudios Carolinos; Curs de conferències (octubre-desembre 1958), Universidad de Barcelona, Barcelona, 1959 p. 48.

[166] MANUEL RIVERO RODRÍGUEZ, Gattinara, Carlos V y el sueño del Imperio; Sílex Ediciones, S.L.; Madrid, 2005, p. 133.

[167] Ídem, 136.

[168] Ídem, p. 130.

[169] Ídem.

[170] Ídem, p. 131.

[171] Ídem, p. 133.

[172] Ídem.

[173] Ídem, p. 136.

[174] Ídem.

[175] Ídem.

[176] JUAN PÉREZ DE TUDELA, “El Presidente Loaysa, la Real Provisión de Granada y las Leyes Nuevas”, El Consejo de Indias en el siglo XVI; Universidad de Valladolid, Valladolid, 1970, p. 56.

[177] D. RAMOS, ob. cit., p. 249, nota 16.

[178] Ídem, p. 241-242.

[179] Ídem, p. 243, 251 (nota 39) i 254.

[180] CHRISTIAN DUVERGER, Hernán Cortés. Más allá de la leyenda; Santillana Ediciones Generales, S.L.; Tres Cantos (Madrid), 2013, p. 308.

[181] Cf. JOSÉ LUIS MARTÍNEZ, Documentos Cortesianos; Universidad Nacional Autònoma de México – Fondo de Cultura Econòmica; Mèxic, D.F., 1991, tom III. 1528-1532, doc. 157, p. 50.

[182] Ídem, doc. 160, p. 57.

[183] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 811.

[184] F. LOPEZ DE GOMARA, ob. cit., foli 283 [vers].

[185] J. L. MARTÍNEZ, ob. cit., tom. IV. 1533-1548, doc. 281, p. 237.

[186] Ídem.

[187] Ídem, p. 238.

[188] Ídem, tom III, doc. 161, p. 59.

[189] Ídem, doc. 162, p. 62.

[190] A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., p. 51.

[191] Ídem.

[192] M. DE FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 308-323.

[193] VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Carlos I de Castilla, Señor de las Indias; Hidalguía, Madrid, 1988, p. 325-330; i Diario del Emperador Carlos V; ob. cit., p. 193-203.

[194] MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Corpus Documental de Carlos V; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Universidad de Salamanca, Fundación Juan March; Salamanca, 1973, tom I (1516-1539), p. 137-178.

[195] FRANCISCO BEJARANO ROBLES, Catálogo de Documentos del reinado de Carlos, años 1516-1556, que se conservan en el Archivo Municipal de Málaga; Diputación Provincial de Málaga, Málaga, 1994, p. 90-109.

[196] PEDRO VOLTES BOU, Cartas del Emperador Carlos I a la Ciudad de Barcelona; Universidad de Barcelona, Barcelona, 1958, p. 90-101.

[197] F. DE LA IGLESIA, “Estancias y Viajes del Emperador Carlos V, desde el día de su nacimiento hasta el de su muerte, comprobados y corroborados con documentos originales, relaciones auténticas, manuscritos de su época y otras obras existentes en los archivos y bibliotecas públicos y particulares de España y del extranjero, por D. Manuel de Foronda y Aguilera. Año 1914”; Boletín de la Real Academia de la Historia, LXVI (1915), p. 133.

[198] I. F. ANDRES DE USTARROZ, ob. cit., foli 119.

[199] Ídem.

[200] Ídem, foli 121.

[201] Ídem.

[202] FERNANDO PIZARRO Y ORELLANA, Varones Ilustres del Nuevo Mundo; Diego Diaz de la Carrera, Madrid, 1639, foli 120.

[203] I. F. ANDRES DE USTARROZ, ob. cit., foli 122.

[204] Ídem, foli 121.

[205] JUAN DE SOLÓRZANO PEREYRA, De Indiarum Iure (Liber I: De Inquisitione Indiarum); [segons l’edició de 1629], Corpus Hispanorum de Pace, Segona Sèrie, vol. VIII, a cura de C. Baciero, L. Baciero, A. M. Barrero, J. M. García Añoveros i J. M. Soto, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2001, p. 183.

[206] Cf. J. L. MARTÍNEZ, ob. cit., tom III, doc. 184, p. 146.

[207] M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Poder y Sociedad en la España del Quinientos; ob. cit., p. 223-224.

[208] B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 811.

[209] Ídem, p. 811-812.

[210] P. DE SANDOVAL, ob. cit., vol. II, p. 304.

[211] VÍCTOR FERRO, El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta; Referències-1, Eumo Editorial, Vic, 1987, p. 58.

[212] Ídem.

[213] Cf. J. L. MARTÍNEZ, ob. cit., tom III, doc. 157, p. 49.

[214] Ídem.

[215] Vg. ENRIC GUILLOT, Doscoberta i Conquesta Catalana d’Amèrica. Una història reescrita pels castellans; Librooks Barcelona, S.L.L.; Barcelona, 2012, p. 97, 108, 140, 150, 152, 178, 180, 188.

[216] F. LOPEZ DE GOMARA, ob. cit., foli 283 [vers].

[217] A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom I, p. 468.

[218] I. F. ANDRÉS DE UZTARROZ, ob. cit., foli 121.