moskis-logo

La batalla de Pavia i la presó del rei de França

18/10/2018

673 Lectures

Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la Cort Imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins arribar davant de l’Emperador i de la Cort. En força casos, les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i d’aquí ja el van traslladar a Madrid; en d’altres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid. Però, també hi ha casos, com al llibre d’En Juan Ochoa La Carolea, on se’ns narra només que, un cop l’Emperador va ordenar que li trametessin el monarca francès, «s’embarcà a Gènova amb En Carles de Lanoy. Un cop vingut, fou posat en bona guarda a la Fortalesa de Madrid»[1]. O al Sumari del Pare Mariana, on també se’ns diu que, després de la batalla, «l’enviaren pres a Espanya», i «s’estava a Espanya pres al castell de Madrid»[2]. I, fins i tot, En Pere Gil ens relata a la seva Història Moral de Cathalunya, que, un cop capturat, «fou aportat lo rey Francisco ab galeres per Lanoy a Espanya l’any mateyx 1525»[3] i, sense dir en quin port va sorgir, tot seguit remarca que, després de múltiples festes, «entrà lo rey Francisco en Madrid»[4]. I llestos. Amb la qual cosa s’esborrava qualsevol traça de la seva presència a la Nació Catalana. Però, tanmateix, quin va ser el rastre del seu pas per Catalunya? Vegem-ho detingudament.

La nova de la victòria de les tropes imperials a Pavia va arribar a Barcelona el 5 de març del 1525, «i el dia 6 se solemnitzà amb un Te-Deum i una processó general, com la del dia de Corpus, on tots els homes i dones que hi assistiren portaren un ram de llorers»[5]. Mentrestant, el rei, havia estat embarcat a l’armada imperial, amb «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»[6], i era dut a Cotlliure[7], i d’aquí a Cadaqués[8]. Segons En Santacreu, «l’endemà anaren a Palamós, on estigueren descansant tres dies per causa del rei, que venia de la mar una mica cansat i marejat»[9]. És des d’aquí que, el 17 de juny, En Lannoy escriurà a l’Emperador[10], manifestant-li que té ganes de veure’l ben aviat[11]. I de Palamós van anar a Barcelona[12].

En Víctor Balaguer ens fa saber que, immediatament, «al 9 de juny, el governador de Catalunya Mossèn Pere Cardona, publicà un pregó, pel qual, després de manifestar que era pròxim a entrar en aquesta ciutat el rei de França, presoner, encarregava que ningú no s’atrevís a dir ni a fer afronts, ni paraules injurioses a cap dels qui fos de la terra de dit rei de França, sota pena d’una multa i de vint-i-cinc dies de presó»[13].

Deu dies després, desembarcava a Barcelona. Amb tots els pèls i senyals ho recull el Dietari de la Generalitat, que en dóna puntual notícia el dilluns 19 de juny: «En aquest dia, entre les sis e set ores aprés migjorn, arribaren en la platja de la present ciutat de Barchinona lo molt il·lustre senyor don Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor, y en sa companyia lo molt magnífich e valerós capità Alarcón, ab XXI galeres, de les quals XV eren de sa magestat, molt armades y ornades, e les sis eren del rey de França ab los palaments, banderes e tendals negres en senyal de dol y tristícia, per quan los dits senyors capitans portaven presa la persona del rey de França en la galera capitana, que fon pres en la batalla de Lombardia per lo imperial exèrcit del emperador nostre senyor»[14]. Llavors, las naus van prendre terra «e moltes d’elles posaren scales en terra. E principalment la dita capitana, en què eren los dits capitans e la persona del dit rey presoner, posà la popa al cap del pont de fusta que los magnífichs consellers de la dita ciutat havien fet fer perquè desembarcàs per aquell lo dit rey de França. E essent desembarcats los dits rey de França, virey de Nàpols e lo capità Alarcón, en companyia de ells lo senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e molts altres cavallers e gentils hòmens, passaren, tots junts, a cavall per la font del Àngel, carrer Ample e per lo Dormidor de Framenors, e isqueren al portal que ix al sol de la Rambla, davant la Atarassana, e per la Rambla amunt se’n anaren al ort del reverendíssimo senyor arcabisbe de Tarragona, en lo qual aposentaren los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner»[15].

El Dietari encara especifica que, l’endemà, dimarts, mentre el rei s’estava tancat a casa de l’arquebisbe de Tarragona, «los senyors deputats e oÿdors de comptes, acompanyats dels officials y altres ministres del General y de la Deputació, ab los porters ab les masses altes, anaren a visitar los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner»[16]. En Balaguer precisa que, a la nit d’aquest mateix jorn, «amb un gran acompanyament de moltes torxes, anaren en lluïda cavalcada fins al seu allotjament les principals dames de la ciutat, al capdavant de les quals hi havia la comtessa de Palamós i la muller del governador»[17]. I rubrica que «l’endemà, dia 21 anà el rei de França a sentir missa a la Catedral»[18].

El Dietari concreta que Francesc I va romandre a casa de l’Arquebisbe, un dia més, fins l’endemà, dijous dia 22, en què el virrei de Nàpols i el capità «Alarcón», portant el rei de França presoner, es van embarcar amb 21 galeres que acabaven d’arribar a Barcelona, «entre les cinch e sis ores aprés migjorn», en direcció a Tarragona, «y allí s’estigueren alguns dies»[19].

Voldria, aquí, fer un incís especial per indicar que, fins i tot, el Dietari de la Generalitat està manipulat, car el capità que va arrestar Francesc I no va ser aquest anònim i desconegut Alarcón, de ressonàncies castellanes, sinó el català Joan d’Aldana, tal com, ja al segle XVI ho refereixen En Martí de Viciana, a la Crònica de València, amb profusió de detalls[20]; o En Jeroni Sempere a La Carolea:

«Y tu, fama y honor de gente Hispana,

Prendiendo el fuerte Rey en tal jornada,

Recibes coronel Ioan de Aldana,

Puñal, Real Tuson, y rica espada»[21].

Al segle XVIII ho torna a assegurar En Serra i Postius a l’Epítome de Montserrat[22] i a Lo perquè de Barcelona[23], i modernament ho corroboren En Joan Tres i l’Enric Querol. Mentre el primer subscriu que l’Aldana «ascendí a coronel major del terç dels italians i lluità a Pavia, on ell, personalment, féu presoner Francesc I, rei de França»[24], pel segon, al 1512 seria «a Ràvena i, posteriorment a les campanyes italianes de Garillano, Vicència i Bicoca, a les ordres de Ramon de Cardona»[25]. I rubrica: «El zenit del seu currículum militar s’esdevingué, però, el 24 de febrer de 1525, quan, ja coronel del terç dels italians, aconseguí capturar personalment Francesc I, rei de França, durant el setge de Pavia, a Llombardia»[26]. En Pere Voltes, així mateix, també l’esmenta com el «cavaller català», al qual, «el dia 24 de febrer del 1525, el monarca francès Francesc I, a la batalla de Pavia, reté la seva espasa»[27].

A favor d’això em complac encara a al·legar que en d’altres cròniques castellanes el nom del capità és un altre. Un dels primers a denunciar el retoc, de qui tinc constància, va ser En Francesc Martorell, ja al 1627. A la seva Historia de la Antigua Hibera dedica el capítol trenta-sisè a clarificar aquesta insídia. L’intitula «Del Mestre de Camp Joan d’Aldana que capturà el Rei Francesc de França al Parc de Pavia»[28]. Després d’exposar les seves gestes militars excelses[29] i que, un cop va fer presoner el rei Francesc, va donar l’espasa, el punyal i el collar d’aquest a Carles V[30], escrivia: «Vegeu ara el comú error d’alguns cronistes, car manlleven a aquest soldat valerós la glòria i el renom que d’aquest fet li resulta, i a la ciutat de Tortosa el que com a ciutadà seu li pertoca, i atribueixen la presó del rei Francesc a d’altres soldats; i el que és més: deixar escrit que el Rei de França donà el collar a un home d’armes, i l’estoc a un soldat Castellà, i no fou així, sinó de la manera que l’invicte Emperador Carles Cinquè ho certifica» en un «privilegi atorgat a Tunis el 20 de juliol de l’any 1535»[31] i posteriorment ho faria també, si bé als fill d’aquest, Marc Antoni, el rei Felip II, en un altre privilegi[32], concedit el 1r de juliol del 1589, a l’Escorial[33]. I a favor d’això En Martorell annexava sengles privilegis atorgats pels reis respectivament a ell i al seu fill Marc Antoni, en què es fan palesos amb tota nitidesa els fets suara esmentats[34]. Tot seguit, i ja per acabar, En Martorell, parlant encara de la fama esborrada del capità Aldana, concloïa: «Em sembla que queda ben provat amb aquest privilegi que aquest Capità valerós és qui capturà el Rei Francesc de França i qui rebé el seu collar, espasa i punyal i no pas els qui diuen alguns historiadors»[35]. I, encara, l’Emperador li va regalar, «en senyal d’amor, unes Hores de l’Ofici de la Mare de Déu, les quals he tingut jo a les mans i són les més formoses que hom pugui pensar»[36].

Torna a parlar d’En Joan d’Aldana tan nítidament i inconfusible, com el soldat que va capturar el rei Francesc, l’Andrés de Ustarroz al 1663[37]; En Francisco Diego de Sayas, al 1666[38] i el Pare Marcillo, al 1685[39]. A les acaballes del XVII, En Lluís La Marca insistirà de nou que la captura del Rei Francesc pels capitans de l’Emperador Carles és un fet sabut de tothom, «encara que hi hagi ploma aduladora que s’oposi a una veritat que totes les Nacions escriuen»[40], en una clara referencia a l’ocultació del nom real dels militars –entre ells el de l’Aldana– que van aconseguir reduir el monarca francès i posar-lo sota vigilància catalana. La gesta d’En Joan d’Aldana la recolliran amb tota normalitat en sengles obres encara els cronistes i erudits del segle XVIII, entre els quals em complac a remarcar En Feliu de la Penya[41], En Serra i Postius[42] o En Vicent Ximeno[43], com així mateix El Gran Diccionario Histórico[44] o l’anònima «Cançó de l’avalot de les Quintes»[45]. I no es perdrà tampoc al llarg del XIX, com en donen fe les obres d’En Torras i Amat[46], d’En Daniel Fernández[47], d’En Víctor Balaguer –com ja hem vist– o de l’Antoni de Bofarull.

Pel darrer d’aquests, la gesta en qüestió va tenir una «contingència notable que no podem ometre, per la seva alta importància, i que, per altra part, nosaltres tenim intenció de consignar, per la glòria que reflueix a Catalunya d’aquell fet, i per donar peu a la descripció d’esdeveniments que la Història general d’Espanya hagué de suprimir, però que és el nostre deure relatar. Són els successos a què ens referim, i que corresponen a la Història de Catalunya, l’acte material de la presó del rei Francesc i la seva vinguda, com a presoner, a Barcelona»[48].

Llavors, indicava que «En Miñana, en relatar el succés, no ometé la circumstància principal –la persona a qui es degué la captura del rei Francesc–, i, referint-se a Garivay (que advertim que era natural de Biscaia), diu que fou fet presoner per Urbieta, biscaí»[49]. En Sandoval també l’anomena «Iuanes de Urbieta, basc, natural d’Hernani a Guipúzcoa»[50]. Per això, En Bofarull adduïa: «No crèiem nosaltres que, en tractar aquest assumpte, que podria semblar secundari a qui no li toqui la glòria, haguéssim de donar-li tanta preferència, però, en veure que la glòria ens pertoca com a catalans, per raó de ser català el vencedor del rei Francesc, no hi haurà compatrici que no es complagui del nostre entreteniment»[51].

En Bofarull, més que guiar-se per fonamentar la seva asserció en cròniques adulterades i reescrites, va directe a les fonts documentals, que recupera esmentades als Annals d’En Feliu de la Penya, perquè està segur que, aquí, hi «trobarà la veritat del fet, a la llum dels documents dispersos que s’hi citen, procedents de matrius o registres originals. D’aquests, resulta que Felip II d’Espanya féu certa concessió i gràcia a l’Escorial, el 1r de juliol del 1589, a En Marc Antoni Aldana, fill d’En Joan Aldana, coronel català, natural de Tortosa, que fou qui aconseguí la glòria de la presó del rei Francesc, que lliurà el rei a aquest cavaller la seva espasa, punyal, collar d’or i un llibre d’hores, i que d’aquestes quatre peces el predit Marc regalà al fill de Carles V les dues primeres, objecte de la gràcia atorgada per Felip en la data esmentada»[52]. I rematava: «Per justificar la procedència dels objectes que guardava la família de l’Aldana, cita, a més a més, En Feliu, un privilegi de Carles V (la data del qual creiem equivocada), on es refereix el cas; i no fa 25 anys que a la casa del senyor canonge Altadill, de Tortosa, s’hi conservava un llibre d’hores preciós que, per tradició de família, s’assegurava haver pertangut a Francesc I de França. A més, a l’Adarga Catalana i en d’altres obres heràldiques, hom veurà que l’escut d’armes de la família Aldana és envoltat per un collar d’or, la qual cosa no deixa de ser significativa»[53].

Si, aclarit això, i ressituat el protagonisme català en el primer pla del relat, reprenem l’itinerari del presoner, veurem que, de Tarragona, el van dur a València. Abans, però, el 13 de març, el Llibre d’Antiquitats de la Seu ens detalla que, «al vespre, arribà lo correu de l’emperador i rey nostre senyor don Carles, ab letra per a la reyna Germana, qui era ací vireyna, donant-li avís de la victòria que lo seu camp havia obtès del rey de França en Pavia de Milà, lo jorn de Sent Macià, on fon pres lo mateix rey de França y lo rey de Navarra, ab XXXVI hòmens principals de França”[54]. I, acte seguit, especifica que «en arribar la nova, la reyna Germana envià la letra als senyors de canonges, qui staven ja ajustats en la sagrestia per lo vici-canceller y officials reals. Y, de fet, feren tocar les campanes y cantaren Te Deum a les huyt hores de la nit. E l’èndemà, passà a missa la reyna Germana, e dix missa lo senyor bisbe, y feren professó ans de missa entorn de la Seu. E la missa fon del sisén goig, los quals havien començat a dir sis dies ans, per tenir nova que los camps staven per a pegar-se, pregant a Nostre Senyor Déu nos donàs pau o victòria.

»Y l’endemà dimecres, continuant, digueren lo setén goig. E al tercer dia, ço és dijous, aprés dinar, feren molt solempne professó a la Verge Maria de Gràcia, ab totes les religions dels quatre órdens mendicants, y huyt capes y VIII bordons. Y dos canonges portaven capes y bordons.

»Y totes aquestes nits intermèdies feren alimares y grans festes. Y esta nit, ço és, lo dijous al vespre, no y hagué alimares. E totes aquestes nits, entre huyt y nou, tocaren los escolans, y a migjorn axí mateix. E pagà’ls la Ciutat»[55]. Finalment, el Llibre ens fa adonar que «arribaren a la platga de València dia de Sent Pere, a la oració del vespre. E per lo marveny que y havia, no desembarchà fins a la matinada al trencar de l’alba, hon foren los jurats, y governador y officials reals»[56].

En Miquel Garcia, a la seva crònica de La Germania dels menestrals de València, en parlar dels fets de l’any 1525, recull l’arribada de Francesc I amb profusió de detalls: «E vengué a desembarcar el dit rey de França al Grau de València, divendres, lo darrer dia de juny del mateix any. E aquest dia dinà en la Tereçana del Grau, e al vespre a sopar e dormir al Real de València. E lo disapte de matí entrà en València a cavall, a anà a visitar la reyna Germana ja dita, que posaba en lo palau del Bisbe. E de ací lo portaren a Beniçanó, lloch de mossèn Cabanyelles, governador de València. E ací estigué alcuns dies, ahont vengué gent infinita per a esser curats de porcellanes, les quals curaba lo dit rey, fent-los la senyal de la Creu aprés que avia ohuït missa cada dia. E partí de Beniçanó, qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena. E de València ixqueren ab ell per acompanyar-lo fins a Requena molts cavallers. E de Requena fonch portat a Madrid»[57]. Dada que recull, així mateix, també abundosament, En Gaspar Escolano. Per ell, després de ser capturat el rei de França pels exèrcits imperials, «el vint-i-quatre de Febrer de mil cinc-cents vint-i-cinc, fou portat a Espanya a lliurar-lo a l’Emperador, i desembarcat al grau de València. El concurs [de gent] que sortí a veure’l era innombrable (com es deixa considerar de ciutat tan populosa), i esdevingué que, venint infinits vailets de catorze i quinze anys amb llurs espases i dagues al costat, atònit que tan aviat s’ensenyessin a armes, digué amb admiració: Sortosa Espanya, que engendres els fills armats. D’allí fou portat a visitar la Reina Germana al Palau Reial, i després el passaren a Benissanó, lloc de Moriscos, que era de Mossèn Jeroni Cabanyelles, Governador de València, i el posaren amb guardes al seu castell, fins que l’Emperador en fos avisat i enviés l’ordre del que fos faedor»[58].

Com ens relata En Bofarull, el rei Francesc va ser portat a Barcelona a bord d’una gran armada imperial, «composta de vint-i-dues galeres i nou bergantins»[59]. Ja hem vist com per En Santacreu eren «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»[60]. No es tractava, doncs, d’una armada qualsevol, sinó d’un estol de vaixells que duia presoner el rei de França, amb el qual Carles I pensava negociar el futur polític d’Europa. També ens hem adonat com el dilluns 19 de maig el Dietari de la Generalitat recollia que van arribar a la platja de Barcelona En «Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor», amb «XXI galeres, de les quals les XV eren de sa magestat molt armades y ornades, e les VI eren del rey de França»[61]. El dijous propsegüent, sense perdre més temps, En Lanoy es tornava a embarcar, «portant lo rey de França presoner, ab les XXI galeres que eren arribats en la present plaja» i «partiren e feren vela la volta de la ciutat y port de Tarragona»[62].

Sembla, doncs, que el Dietari no anotaria la dada menor que les galeres imperials anaven també acompanyades per sis bergantins –que diu En Bofarull–. Que l’armada havia de ser més gran i majestuosa del que recullen la majoria de textos escrits, ho podem conjecturar per la informació complementària que ens forneix En Juan Francisco Pardo, qui, en parlar-nos del trasllat del rei francès a Barcelona, subratlla que l’estol constava «ni més ni menys que de quinze galeres, dues fustes i divuit bergantins. Eren quasi tots els efectius navals de l’imperi a la Mediterrània. Aviat se’ls uniren sis galeres franceses, que s’armaren amb soldats espanyols. El 19 [de juny] arribaren a Barcelona, i l’últim dia de mes a València»[63]. En arribar-hi, el dia de Sant Pere, «a la oració del vespre»[64], l’armada continuava sent, grosso modo, de «vint galeres y quatre bergantins»[65]. O com exposa l’Antoni Sanchis, Francesc I va desembarcar al Grau de València, «acompanyat per quinze galeres, de dues fustes i divuit bergantins de l’armada imperial, a més a més de sis galeres franceses»[66]. L’estol era el mateix que havia aportat a Barcelona uns dies abans, car En Sandoval reconeix que «de Barcelona vingué tota l’armada amb el Rei a desembarcar a València»[67].

Com veiem, no hi ha una certesa absoluta sobre el nombre de naus. Però sí que hi ha una imatge que es repeteix inamovible: que el rei presoner viatja a bord de l’armada imperial, una gran armada que sempre –ho descrigui qui ho descrigui– supera les vint naus, comptant-hi les galeres, les fustes i els bergantins. L’estol sencer, sota el pòndol del virrei de Nàpols, on sigui que es desplaci i arribi, condueix sempre el rei Francesc. I això és el que cal retenir. Almenys per ara.

Sembla, doncs, prou evident que el rei de França va ser acollit a Catalunya com un hoste de qualitat extraordinària, més que no pas com un autèntic presoner de guerra. En Soldevila ho ha observat amb ull precís, car en descriure l’orgull que van sentir llavors els catalans «per tenir dins llur capital el monarca més poderós de la terra»[68], advera que aquests «van fer un acolliment cortès i complagut a Francesc I de França, que, presoner a Pavia, va passar quatre dies a Barcelona»[69]. I encara és més puntual en el relat En Pero Mexia, a la seva Crónica del Emperador Carlos V, car explica que «així a Barcelona com a València i en d’altres parts, li foren fetes rebudes solemnes, i la seva persona rebuda i tractada amb tant de respecte i acatament com si caminés per les seves terres de França i vingués acompanyat dels seus vassalls i criats»[70].

A partir d’aquí, els tres cronistes de l’Emperador que he citat, En Santacreu[71], En Mexia[72] i En Sandoval[73] fan anar el rei francès presoner de la ciutat de València directament cap a Madrid. El més escarit de tots és En Mexia, que, malgrat i ser contemporani de l’Emperador, i el seu cronista particular, només ens diu que el rei francès, «de Barcelona fou portat per mar a València, i per terra portat a la vila de Madrid»[74]. I jo no hi tindria res a dir, si no fos que el Llibre d’Antiquitats de la Seu i En Gaspar Escolano, tal com acabo de glossar, especifiquen a la menuda que, de València, no el van dur directament a Madrid, sinó al castell de Benissanó, que era del governador Jeroni de Cabanyelles, on va romandre dues setmanes[75]. En Dormer, que ressegueix també l’itinerari del rei presoner per Palamós, Barcelona i València, en arribar a Benissanó, ens detalla encara que Francesc I va tenir certs problemes amb uns moriscos[76]. Dada que recull alhora l’Escolano assenyaladament[77]. En Dormer, per acabar, també ens reporta de Benissanó que «quinze dies estigué el Rei en aquest Lloc, ocupat el cos en la cacera i d’altres exercicis, i l`ànim en molt profunda malenconia; deixà escrit a dalt de la paret de la seva cambra unes lletres amb aquests indicis»[78]. Per aquesta mateixa raó, En Vicent Boix, pel que fa a la captura del rei francès, ens exposa que, a Pavia, un cop «vençut aquest cèlebre rei cavaller el dia vint-i-quatre de febrer, fou traslladat amb les majors distincions a Espanya per ordre de l’Emperador, [i] desembarcat a València, on el llavors Virrei i Capità General Mossèn Lluís de Cabanyelles, senyor d’Alginet, l’allotjà a la seva pròpia casa, tot quedant des d’aquella època la memòria del transit per aquesta ciutat de l’esforçat rival de Carles I en una petita làpida col·locada fins a l’any mil vuit-cents quaranta-tres a la cantonada de la casa del marquesos de la Olmeda, ara fonda d’Europa»[79].

Tot el que he vingut ressenyant fins aquí és una informació verídica i contrastada documentalment, no només en fonts oficials, sinó majorment per múltiples fonts, mal que diversos historiadors tan sols relatin, com denuncia En Bofarull, «la seva vinguda a Barcelona, abans de guardar-lo a l’anomenat castell de Madrid»[80], que ara de moment sabem, a manca d’altres dades, que era el de Benissanó. Sembla, doncs, que les cròniques oficials, han volgut retallar l’estada de Francesc I a les terres catalanes de forma expeditiva i contumaç. En aquest sentit és més que simptomàtic que En Gonzalo Fernández de Oviedo, per bé que ens digui que el 20 de juny l’Emperador va rebre la nova que Francesc I «era desembarcat a Espanya al port de Roses, feia tres dies»[81], no ens digui pas que arribés a Barcelona, malgrat assegurar-nos que aquell port de Roses «és a Catalunya, a sobre de Barcelona»[82]. I, no deixa de ser sorprenent que, tot seguit, el dia 24 propsegüent, a commemoració de l’arribada del rei Francesc, el faci moure i celebrar justes i jocs de canyes amb tota naturalitat per un lloc indeterminat[83] –que sabem del cert que era Barcelona–, però que, a l’inici del manuscrit, ens ha dit que era Madrid[84], mentre esborra qualsevol traça de la seva presència a la Nació Catalana.

Conformement, tampoc no ens hauria de deixar indiferents que la Crónica del Emperador Carlos V, d’En Pedro Girón, funcionari reial del Consell de la Cambra de l’Emperador, passi expeditivament de l’any 1516 al 1529[85], any aquest on, a més a més, el relat comença estroncat. Per això mateix, En Peter Rassow, subscriu que l’any 1529 «és continuació de quelcom que falta»[86]. L’esporgada ens indica, per tant, que hi havia en aquests anys alguna informació que no es podia transmetre en una crònica oficial. La mateixa retallada que sofrirà l’obra del cronista valencià Martí de Viciana, puix, tot i tenir accés a la documentació oficial i saber de primera mà que el rei de França va ser conduït a València, on va ser rebut per les multituds, i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, la seva Crònica de València només indica que Francesc I, després de ser capturat a Pavia, «fou portat pres a Espanya; i tenint-lo l’emperador en el seu poder a Madrid, com que era molt desitjós de la pau, i ple de clemència, fou content d’alliberar el rei de França»[87]. Gràcies a aquest silenciament tan forçat com incomprensible a la ploma d’un valencià culte i molt ben informat, ara és fàcil d’intuir que l’estisorada evident dels censors ens indicaria el captiveri del rei Francesc en terres catalanes: ara a Barcelona, ara a Tarragona, suara a València. I això ara és el que compta, i és de tot en tot transcendent, perquè situa i emmarca els fets en un context històric netament català.

Amb tot, el Llibre d’Antiquitats és de les poques fonts que conec que no relata explícitament la conducció del monarca francès a Madrid, sinó que tan sols ens innova que va ser dut a València amb vint galeres. I d’aquí al castell de Benissanó, perquè no pas ell, sinó «lo virrei de Nàpols havia de partir per a l’emperador y rey nostre senyor, qui estava en Toledo»[88]. En cap moment no ens diu que Francesc I l’acompanyés. Més aviat s’hi detecta una certa ambigüitat, atès que les galeres que l’havien conduït, fins llavors, arreu on anava, ara «passaren-les al port de Dénia»[89], però sense dir-nos tampoc si el rei hi anava o no. Com que el cap dels exèrcits i de l’armada era En Lanoy, i el gros de l’armada veiem com passa de Gènova a Barcelona i de Barcelona a València, sempre acompanyant el rei francès captiu i presoner; quan el mateix estol surt de la capital del Túria per anar cap a Dénia, és més que conjecturable que En Lanoy hi continués anant, i amb ell el rei Francesc, perquè el nombre de naus continua sent el mateix. Tot fa sospitar que restaria presoner en algun lloc de València, perquè el darrer paràgraf del capítol que parla «De la presa del rey de França», un cop ja partit el virrei de Nàpols –segons el text– cap a «Toledo», i les naus cap a Dénia, ens explicita que «lo rey era hun home molt gran, y molt dispost y apersonat, de huns trenta-cinch anys, que·s deÿa Ffrancés d’Angulema»[90]. I ens el descriu com si encara fos al país. Com si el cronista encara el tingués a davant. Però, evidentment, tan sols ho puc conjecturar.

Aporta una mica de llum En Carlos Sarthou, que, en parlar dels presoners famosos que van estar reclosos al castell de Xàtiva, escriu: «D’altres autors, sense cap mena de testimoni també fan presoners del castell xativí d’altres personatges com Cèsar Borja, el príncep Carles de Viana, i, sobretot, el monarca francès Francesc I, captiu a Pavia del nostre rei emperador Carles I»[91]. I continua: «Incendiat l’arxiu de Xàtiva al 1707 per ordre de Felip V, desaparegueren tots els valuosos documents històrics dels segles XIII al XVII, i en altres arxius no veiem corroborada aquesta citació de la detenció del rei francès a Xàtiva. Tampoc en fan esment els nostres cronistes regnícoles, ni els historiadors antics ni moderns; tots el traslladen d’Itàlia a Madrid, en dues ratlles, sense preocupar-se de l’itinerari del seu captiveri»[92]. Llavors, mira de refer els punts clau d’aquell periple i el que en treu és que va passar per Roses, Barcelona i València, conduït per la flota de les més que repetides galeres. A València va ser traslladat al palau reial i l’endemà va visitar la virreina Germana, que s’allotjava al palau de l’arquebisbe[93]. I, a la vista de tot plegat, intuïa que «és indubtable que el vencedor Carles volgué que el seu captiu Francesc fos allotjat al castell de Xàtiva, mentre s’estudiaven les condicions d’un tractat de pau»[94]. En James Bacon, si bé al 1830, vindria a confirmar l’asseveració d’En Sarthou, car subscriu que l’Emperador, assabentat de la captura del rei francès a Pavia, «li assignà per residència la fortalesa de Xàtiva, a València, i després un palau a Madrid»[95]. Xàtiva, doncs, per bé que amb una certa timidesa, es va fent present a la documentació, i ens fa conscients que el rei Francesc, potser, més que ser conduït de Gènova a Madrid, com diuen els textos més esporgats, ho devia ser a Xàtiva. O en algun lloc del Regne de València, com sembla copsar-se a les Memòries d’En Martin du Bellay, que, tot i descriure que el regi presoner va ser portat de Barcelona a Tarragona i d’aquí a la ciutat de València, en canvi, descriu que, mentre era encara aquí, o en algun lloc de l’entorn, «se li girà al Rei una febre vehement al castell de Madrid»[96]. De la qual cosa n’extrec que «Madrid» és una interpolació de contingut polític per desubicar l’escena de l’empresonament històric i passar-lo al pla llegendari castellà, que s’anirà repetint en documentació diversa, tant escrita com impresa. En aquest sentit, resseguint la correspondència de la germana del rei Francesc, Margarida de Navarra, que es va traslladar a Espanya per visitar-lo, l’Aimé Champollion s’adona de certes irregularitats i escriu: «L’editor de les lletres de Margarida de Navarra fa arribar el Rei a Madrid a començament de juny (2n recull, p. 34). Hom veu per aquesta lletra que el 28 de juny Francesc I era encara a València»[97]. No costa gaire d’entendre com la deslocalització ha estat un motor constant en la reescripturació dels fets, que s’esdevenien a València, però que, per raons d’Estat, calia situar a Madrid.

Seguint les traces de l’adulteració, i mirant de trobar on era Francesc I retingut al Regne de València, vull ara aportar una nova dada. D’acord amb una lletra de l’Emperador al virrei Lanoy, datada el 20 de juny del 1525, observem com Carles li ordena que dugui el presoner al castell de «Patina, prop de València»[98], perquè «ens sembla que el dit Patina és situat en un país prou bo, i és el lloc més proper de Salou o de qualsevol altre port de Catalunya on podeu desembarcar, puix el dit Patina és el millor lloc i el més segur per posar-hi el dit Rei de França, benentès amb bona guarda com acostumeu a fer-ho»[99]. La carta cesària conté diversos suggeriments sobre afers estratègics tant sobre la bona conducció del rei francès a bon port, com d’assumptes italians, després dels quals Carles insisteix que, quan el dugui a «Patina», li parli «amb l’honorable tractament que ell pugui esperar i de les nostres bones intencions vers una pau universal». I rebla que cal que «sigui dut al Castell de Patina, on la seva persona –repeteixo– ha de ser mantinguda en perfecta seguretat»[100]. Per més que la carta ens vingui signada a «Toledo», no hi ha cap altra referència a la més mínima intenció que el monarca francès hagi de ser conduït ni a aquella ciutat, ni a Madrid, ni a cap més altra de Castella. Segons la voluntat de l’Emperador, En Lanoy ha de portar Francesc a «Patina», a València, perquè és el millor castell que té i el més ben comunicat per mar amb Catalunya. Tanmateix, en tot aquest relat hi ha un problema greu: ni a València ni a Catalunya no hi ha cap castell que es digui «Patina». En Bradford, que s’estranya d’un topònim tan rar, en una nota al peu de pàgina puntualitza: «així a l’original» i tan sols s’atreveix a conjecturar que es podria tractar de «Quere Patacina, una ciutat prop de Tarragona?»[101], sense dilucidar-ho i, el que és pitjor, sense tenir en compte que el text de la lletra diu explícitament que «Patina» es troba «prop de València». En aquest sentit aporta una mica més de claror una nova lletra cesària, datada a Barcelona el 22 de juny, si bé del 1519, a «Mossèn Ferrer, Alcaid del Castell de Patina»[102]. Sembla, doncs, que per una o altra raó, a les còpies preservades de la correspondència imperial, algú a canviat el nom d’un castell molt concret valencià per un nom dissuasiu de tota sospita com el de «Patina», amb la mateixa voluntat de sempre: amagar el lloc on es trobava el rei francès. Però Carles esmenta que el seu alcaid és «Mossèn Ferrer» i això ens dóna una pista boníssima, car sabem que mossèn Lluís Ferrer succeí el seu pare, Jaume Francesc Ferrer, al febrer del 1525, com a alcaid del castell de Xàtiva[103]. Per tant, tenim ara un testimoni directe i personal de l’Emperador que ens demostra de tot en tot que aquest no tenia cap més altre propòsit a l’hora de fer tancar el rei de França en un indret segur, que dur-lo al castell de Xàtiva. Aquesta és ara una novetat que cal tenir en compte. L’Antoine Varillas ens ho refresca: «En Lanoy, empès per un vent favorable, prengué terra a Alacant»[104]. I, quan l’Emperador va saber que el monarca havia arribat a Espanya, «envia ordre a En Lanoy de conduir-lo al Castell de Sciatina»[105], que no és altre que el de Xàtiva. Si tal com tot sembla indicar Madrid ha substituït Xàtiva, faria sentit el que hem anat trobant als textos comentats, que parlen de dur el rei francès «al Castell de Madrid» o, fins i tot –com el mateix Carles escriu a la vila de «Madrid», el 28 de juliol d’aquest 1525–, «al seu alcàsser i fortalesa»[106]. Atès que a Madrid, en els temps que passen els fets, mai no hi va haver cap castell fortificat, és evident de nou que tornem a parlar de Xàtiva, majorment perquè a la sobredita lletra de l’Emperador es demanava a la vila de Madrid que condicionés aquell lloc, car venia el rei francès amb tota la seva comitiva i, «ni a l’acord d’aquest dia, ni en cap altre, consta que s’hagués preparat allotjament al rei Francesc; la qual cosa no deixa de tenir importància, quan a les actes de la Corporació municipal corresponents a aquella època, que es conserven íntegres, es fa esment de punts d’escassíssim interès»[107].

Que el rei Carles volgués empresonar Francesc I a Xàtiva tindria encara més sentit i coherència històrics si fem cas del que escriu l’anomenat Pere-Màrtir d’Enguera –Joan d’Énguera, segons el meu criteri– el 7 de novembre del 1512, fent referència a Ferran d’Aragó, puix, per ell, «en aquest estat de coses, Ferran d’Aragó, dit Duc de Calàbria, serà conduït un dia d’aquests des d’Atienza al castell de Xàtiva –receptacle de tots els nobles enemics dels Reis aragonesos– perquè sigui posat sota la més severa vigilància»[108]. Llavors, doncs, si al 1512 els reis catalans tenien el vell costum de dur els seus nobilíssims enemics al castell de Xàtiva, també ho podien haver fet amb Francesc I, després de la derrota de Pavia, al 1525, només tretze anys després. La meva conjectura ve corroborada per un autor contemporani: En Francesco Guicciardini. Aquest cronista italià que es va morir al 1540[109], va poder obtenir informació de primera mà mentre els fets s’esdevenien. Doncs, bé: a la seva Istoria d’Italia narra que, un cop capturat Francesc I, porten el rei «a Roses, port de Catalunya amb grandíssima alegria del Cèsar», el qual, per torna, ordena «que fos conduït a la Roca de Xàtiva, prop de València, Roca usada antigament pels Reis d’Aragó com a custòdia dels grans homes, i a la qual ha estat últimament força anys el Duc de Calàbria»[110]. Actualment, En Joan Tres també ha defensat que Francesc I, un cop fet presoner a Pavia, va ser «traslladat a Barcelona, València, Xàtiva i Madrid»[111].

Però, amb tot, i encara que ens podia semblar que la fortalesa xativina fos la destinació última del presoner, tenim encara alguns indicis que va ser conduït a Alacant. Si bé no de forma idèntica a En Sarthou, però aproximant-s’hi força, En Francisco Figueras també ha cregut que «Francesc I fou desembarcat a Barcelona, el 18 de juny del 1525, d’on sortí el 22 del corrent, amb destinació a Alacant i fou allotjat al palau del Marquès d’Elx i Duc d’Arcos, edifici situat a la porta de Ferrissa. La ciutat obsequià l’il·lustre presoner amb regals de vedelles, aus, dolços i fruits del país, i el monarca francès continuà després el seu viatge a la Cort, passant per Xàtiva i València»[112]. Si aquesta informació recollida d’autors diversos fos fonamentada en documentació perduda o feta perdre insidiosament, ara hauríem d’interpretar que quan el Llibre d’Antiquitats de la Seu de València ens assegurava que les galeres havien marxat de València cap a Dénia, molt probablement hi conduirien Francesc I. Això explicaria la carta que Carles I va trametre al Marquès de Dènia, per la qual li notificava que, després de la victòria de Pavia, han pres «el Rei de França, el Príncep de Bearn, Senyor de Labrit, i d’altres cavallers principals»[113], i que recull En Sandoval a la seva Història de l’Emperador. És clar que no li diu que li tramet el rei pres. Però també és evident que la carta publicada, dins un llibre editat al 1625, ja només podia ser un resum neutre i potinejat del text original. Però, amb tot, és un avís al marquès de Dènia, que el convidava a estar informat i atent de la captura del monarca francès. Si en la ment de Carles I hi havia la voluntat que el seu presoner regi passés per les terres del Senyor de Dènia, tot, de retruc, tindria molt més sentit. I explicaria ensems amb gran claredat que el conduïssin, fins i tot, a Alacant. I, alhora, totes aquestes traces també donarien raó al fet que En Francisco Figueras, un dels homes més erudits en tot el que afectava, a final del segle XIX, Alacant i la seva província, afirmés sense cap rubor i amb total convenciment que el rei francès va ser allotjat «al palau del marquès d’Elx», que era, des del 1520, En Bernardino de Cárdenas y Pacheco[114]. Per dir-ho amb totes les lletres, aquest marquès d’Elx era, a més a més, senyor de Crevillent, Asp, Planes i Patraix[115], poblacions totes, llevat de la darrera, situades a l’entorn de la ciutat d’Alacant. Aquest era el seu domini i el seu fortí i, per això mateix, «davant els atacs dels corsaris barbarescs, féu fortificar diversos llocs costaners al sud del País Valencià, entre els quals Guardamar i, especialment, el castell de Santa Pola (població que fundà dins el seu marquesat d’Elx, el 1527)»[116], poc després que, segons En Figueras tingués el rei de França com a ostatge. Doncs, bé: tenim la còpia d’una cèdula reial dirigida al marquès d’Elx, del 26 de juliol del 1525, «perquè rebi a l’Alcàsser de Madrid el virrei de Nàpols i el rei de França, “perquè jo he acordat –diu l’Emperador– que el cristianíssim Rei de França sigui traslladat i aposentat en aqueixa fortalesa, i el meu Virrei del regne de Nàpols ve per manament meu a manar i proveir el que calgués”»[117]. Per tant, com que ja sabem que el virrei de Nàpols se’n va poder anar amb l’armada naval cap a Dénia i Alacant, ara el palau del marquès d’Elx, més que a Madrid, cal situar-lo realment a Alacant, on també veurem el virrei Lanoy i el rei de França plegats.

Si la realitat del periple de Francesc I al Principat i a València hagués pogut ser realment aquesta –dur, per mar, ben lluny de França el rei dins els dominis catalans–, això ara explicaria que, En Francesillo de Zúñiga, bufó i cronista de l’Emperador, no tan sols no comentés que l’havien dut a València, sinó, fins i tot, que oblidi que havia estat portat a Madrid, car només escriu que el virrei de Nàpols, «portà el rei de França per mar i el passà a Barcelona. I per acatament del molt gran Emperador, i per fer servei a aquest rei de França, el reberen amb molt de plaer, que ell no en portava cap, segons escriu el capità Cabanyelles en els seus contes»[118]. Es tracta d’En Lluís de Cabanyelles i Gallach, governador general de València i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait[119], que va tenir pres al seu castell de Benissanó el rei de França. Qui millor que ell, doncs, per saber com va viure Francesc I el seu captiveri al Regne de València i deixar-ne constància literària. Com que, amb tota seguretat, va ser així, i llavors el seu llibre, un cop l’Estat espanyol va començar a crear el mite del rei de França tancat únicament a Madrid –o, en el menor dels casos, passat directament de Barcelona a Madrid–, era una nosa històrica, no em sobta un pèl, com anota la Diane Pamp, que «no hi ha notícies de cap obra seva escrita»[120], llevat –és clar– d’aquesta.

Tanmateix, segons En Zúñiga, que, en tant que bufó, seguia la Cort dia a dia, i estava al corrent dels fets més propers que s’hi esqueien, el rei de França no va passar mai a Madrid, car si ho hagués fet, ell s’hauria encarregat puntualment d’indicar-ho. I el que jo extrec d’aquest silenci tan estrany és que, en aquest cas precís, el censor, més que substituir el nom d’una fortalesa valenciana per «Madrid», simplement la va esborrar i no va reubicar, novament, els fets.

Anem veient que ara un autor i suara un altre, comenten que la destinació última de Francesc I no va ser Madrid, sinó o bé Alacant o bé Xàtiva. I a les envistes del que he mostrat fins aquí, és més que versemblant que fos així. Ara, el gran dilema que tinc per resoldre és que, o bé de València i Benissanó, el rei de França passés a Xàtiva, per l’interior, i d’aquí es dirigís a Alacant, o bé que passés amb tota l’armada naval cap a Dènia i d’aquí, també per mar, cap a Alacant i, finalment –i tan sols finalment– el duguessin a Xàtiva, com es llegeix que hi va arribar en els relats de certs cronistes. El trajecte és més que important, perquè, si com diu l’Antonio Suárez, «després que el Rei arribà a Benissanó, el Virrei Carles de Lanoy passà a la Cort»[121], això revelaria que allà on hi hagués el virrei, forçosament hi havia d’haver la cort imperial i hi havia d’haver, consegüentment, l’Emperador. En Suárez ho diu ben clar: «A aquesta ciutat arribà Carles de Lanoy, on se li féu una rebuda solemne i l’Emperador el rebé amb demostració de gran plaer i l’honorà molt»[122]. Podia ser, doncs, aquest final de trajecte, Alacant?

A favor d’aquesta conjectura hi ha un bon gavadal de llibres que ho certifiquen obertament. És a dir, que exposen amb tots els ets i uts que el rei de França, malgrat tots els silencis, adulteracions i deslocalitzacions de les fonts espanyoles, va ser dut presoner al castell d’Alacant. El primer cronista que conec que ho relata així, amb profusió de detalls, és En Pere Vallès –tal vegada un Desvalls– a la seva Història del Marquès de Pescara, del 1558. Segons ell, doncs, «el Rei Francesc, navegant a rem, i amb bonança de vent, vers Espanya, arribà a Barcelona, [on] fou rebut amb aparat reial: y de Barcelona, per la costa, fou portat a Alacant, que és port de València, perquè, acostant el camí per terra, arribés més prest a l’Emperador»[123]. Però el text, a més a més, hi afegeix tot seguit un paràgraf d’un interès excepcional, perquè si bé ens diu que Carles I, «llavors tenia l’estiu a Toledo», com dient que era a Castella on hi havia la Cort, al moment comenta que era, justament, «a Toledo, ciutat la més mediterrània de totes les que hi ha a Espanya»[124]. Amb la qual asseveració, si podem llegir per sobre del retoc, ara som conscients que o bé l’Emperador era a Alacant mateix o en una altra ciutat mediterrània molt propera. Raó per la qual En Gonzalo de Illescas, puntualitzaria uns anys més endavant, que «prengué el Rei [Francesc] port a Alacant, perquè era més a prop de Toledo, on a la saó hi havia la Cort de l’Emperador»[125].

Segons En Pere Vallès, a Alacant «el Rei Francesc, havent pres mal averany i pèssim senyal, s’hi estigué en gran perill de perdre la vida, perquè, quan els soldats, que havien vingut en guarda de les galeres, demanaren la paga promesa, i posats en armes i amotinats amb les piques contràries anaven tots a cercar En Lanoy; tirat en aquell bullici un gros arcabús, anà la pilota a ferir en  una petita columna de marbre de la finestra on el Rei s’estava arrepenjat d’esquena»[126]. És a dir: que no només En Lanoy va desembarcar a Alacant, sinó que hi va portar el rei presoner, que es va hostatjar en una casa o palau. L’edifici tenia una finestra columnada de marbre que el va salvar d’una arcabussada, disparada per un soldat amotinant contra el virrei, que tenia, per aquells atzars de la vida, Francesc I al costat[127]. La revolta de la soldadesca l’explica també l’Illescas, tant a l’edició del 1606[128] com a la del 1652[129]. I, encara al segle XVIII la recull En Pierre de Bourdielle, pel qual «en el desembarcament del rei [Francesc], que fou a Alacant, prop de València, els soldats que hi havia de l’armament de les galeres que havien conduit el Rei […/…] s’amotinarien a causa de les pagues exigides, i feren una tal sedició, que a Dom Carles de Lanoy li fou tirada una arcabussada, que esclatà a la cambra del Rei, al seu costat, a la finestra»[130]. En Broudielle exposa que el virrei va haver de fugir a corre-cuita, «per la porta de darrera, de jardí en jardí, de muralla en muralla, de canal en canal, i fugí tant com pogué»[131]. Llavors, un cop pagats els diners que es devien als soldats, la revolta es va aplacar, també, sobretot, «amb la majestat i la bella gràcia del Rei [francès, que] serví força a l’apaivagament»[132]. Com podem observar, tot passa a Alacant. Ni rastre de Castella, ni de Toledo –la més mediterrània de totes les ciutats d’Espanya–, ni de Madrid.

La reincidència a l’hora d’explicar el mateix fet per part d’autors diversos, en èpoques diferents, em fa suposar que som davant d’una certesa històrica: que el rei de França va ser conduït per mar a Alacant amb l’armada d’En Lanoy i que aquí es va deslliurar de la mort per molt poc, en tocar una arcabussada llançada contra el virrei, al costat de la finestra on es trobava el monarca. El fet que Francesc I ajudés a calmar els ànims dels soldats amotinats ens indica que tornem a ser davant de detalls històrics coneguts públicament.

Tot plegat donaria ara molt de sentit al fet que, acceptada l’estada del rei de França al Regne de València, però no podent-ne esborrar del tot les traces que ho palesaven, la Corona intentés minimitzar-la al màxim, i les cròniques oficials i supervisades pels censors tan sols s’inventessin l’últim tram de la seva peregrinació com a presoner, justament el que anava de Benissanó a Madrid. O tal com assenyalava En Sarthou, en adonar-se que el monarca francès va ser empresonat alhora –segons la informació que va recollir– a Xàtiva i a Benissanó: «El rei francès s’estigué al castell de Benissanó i no al de Xàtiva, no perquè fos més segur i important, sinó perquè era el camí més recte cap a Madrid»[133]. Efectivament: si se’n preserva aquest fragment, ultra ser el camí més recte, és perquè, volent ubicar l’Emperador a Madrid, aquest era, des de València, el darrer tram del viatge. I, com a tal, si volien donar un mínim de versemblança als relats, no el podien suprimir. Si calia, fins i tot, se’l farà anar també d’Alacant directament a Madrid, «i allotjat al castell»[134], com remarca En Nathaniel Wraxall. Però sense obviar Alacant, que, finalment, ja forma part del discurs històric.

Conseqüentment, tal com se’ns presenta la història, en un intent de transformar les gestes catalanes o imperials en un fet estrictament i únicament castellà, amb la corresponent adulteració llibresca i documental, i a la vista de la retallada del pas i estada de Francesc I en terres catalanes, em sembla que caldria deixar un marge de desconfiança vastíssim a la informació oficial i sobretot a les dades del viatge del pres i  mirar, com he fet fins aquí, de reconstruir l’itinerari amb noves fonts històriques.

Per acabar, i com era d’esperar, atès que Catalunya va tenir la part principal en la presa i custòdia de Francesc, en els acords de pau subsegüents amb França, dels tres plenipotenciaris signants per part del Cèsar, dos eren catalans –l’Hug de Montcada i En Joan Alemany– i l’altre va ser el virrei de Nàpols, En Carles de Lanoy[135]. Dada que també corrobora En Jean Jacquard, a la seva biografia de Francesc I[136] i En Manuel Fernández Álvarez a volum corresponent de la Història de España, referit a «La España del Emperador Carlos V»[137]. Cap castellà, doncs, no va tenir tampoc res a veure amb els afers diplomàtics de l’alliberament del rei Francesc i la pau subsegüent acordada amb França, cosa quasi impossible de comprendre si, com se’ns repeteix fins a l’avorriment, l’Emperador, Francesc I i tota la Cort Imperial s’haguessin trobat a Madrid.

En resolució, si tota l’estada del rei de França va ser a la Nació catalana, i majorment, al tram final, a València, Alacant i Xàtiva; si la major part dels cronistes hispans fan que sigui conduït a Madrid com a destinació última, però, en d’altres, el darrer castell on se’l condueix és Alacant o, fins i tot, Xàtiva; i, encara, en algunes cròniques se’l du d’Alacant a Madrid, i, en d’altres, no s’esmenta mai Madrid, podem deduir, llegit el que hem llegit amb prou força documental, que Francesc I va ser portat, per Barcelona i València, a Alacant i d’aquí al castell Xàtiva, com a residència postrema, perquè era aquí, a més, on els reis catalans hi feien tancar els presoners d’Estat. I també podem concloure, conformement, que la Cort Imperial, s’havia de trobar entre Alacant i Xàtiva, ara a Alacant, ara pel seu entorn immediat, ara en diversos indrets en direcció a Xàtiva, suara a Xàtiva, on van conduir-hi, finalment, el rei gal.

 

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] JUAN OCHOA DE LA SALDE, Primera Parte de la Carolea. Inchiridion, que trata de la Vida y Hechos del Invictissimo Emperador Don Carlos Quinto de este Nombre y de muy notables cosas en ells sucedidas hasta el Año de 1555; Marcos Borges, Antonio Ribero e Anton Alvarez, Impressores; Lisboa, M.D.LXXXV, foli 147 [recte].

[2] IUAN DE MARIANA, Sumario de lo que Acontecio los Años Adelante; Iuan de la Cuesta, Madrid, 1617, foli 729.

[3] PERE GIL i ESTALELLA, Història moral de Cathalunya; a cura de Rodolfo Galdeano Carretero, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, CII; Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2017, Llibre segon de la Història catalana, p. 354.

[4] Ídem, p. 355.

[5] VÍCTOR BALAGUER, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón; Librería de Salvador Manero, Barcelona, 1863, tom IV, p. 83.

[6] ALONSO DE SANTA CRUZ, Crónica del Emperador Carlos V; Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1920, tom II, p. 159.

[7] Cf. PRUDENCIO DE SANDOVAL, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V, Max[imo] Fortissimo, Rey Catholico de España y de las Indias, Islas, y tierra firme del Mar Oceano; Pamplona, 1614, a casa de Bartholome Paris, Primera Part, foli 659.

[8] A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., p. 159.

[9] Ídem.

[10] Vg. WILLIAM BRADFORD, Correspondence of the Emperor Charles V and his Ambassadors at the Courts of England and France; Richard Bentley, Londres, 1850, p. 123.

[11] Ídem, p. 124.

[12] A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., p. 159.

[13] V. BALAGUER, ob. cit., tom IV, p. 83.

[14] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep M. Sans i Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, vol. I (anys 1411 a 1539), p. 373.

[15] V. BALAGUER, ob. cit., tom IV, p. 83.

[16] Ídem.

[17] Ídem.

[18] Ídem.

[19] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 374.

[20] MARTÍ DE VICIANA, Segunda Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, Valencia, 1881, p. 55.

[21] HIERONIMO SEMPERE, La Carolea; en casa de Juan de Arcos, València, M.D.LX, foli CXXX [recte].

[22] PEDRO SERRA Y POSTIUS, Epitome Historico del Portentoso Santuario y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate; Pablo Camins, Impressor; Barcelona, 1747, p. 297 (nota 3) i 311.

[23] PERE SERRA i POSTIUS, Lo perquè de Barcelona y Memòrias de Sas Antiguedats; a cura de Joan Tres i Arnal, Autors Catalans Antics-15, Fundació Pere Coromines, Barcelona, 2006, p. 123.

[24] Ídem, p. 123, nota 1151.

[25] ENRIC QUEROL COLL, «Els Aldana, tortosins del segle XVI aveïnats a València:  de les armes a les lletres»; Pedralbes, 27 (2007), p. 201.

[26] Ídem, p. 202.

[27] PEDRO VOLTES BOU, Cartas del Emperador Carlos I a la Ciudad de Barcelona; Universidad de Barcelona. Facultat de Filosofía y Letras, Barcelona, 1958, p. 21.

[28] FRANCISCO MARTOREL Y DE LUNA, Historia de la Antigua Hibera; Geronimo Gil, Tortosa, M.DC.XXVII, foli 297.

[29] Ídem, folis 297-298.

[30] Ídem, foli 299.

[31] Ídem.

[32] Ídem, folis, 311-314.

[33] Cf. DANIEL FERNANDEZ Y DOMINGO, Anales o Historia de Tortosa, desde su Fundacion hasta Nuestros Dias; Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, Barcleona, 1867, p. 121.

[34] F. MARTOREL Y DE LUNA, ob. cit., folis 300-308 i 311-314.

[35] Ídem, folis 308-309.

[36] Ídem, foli 310.

[37] Vg. IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ, Segunda Parte de los Anales de la Corona, y Reyno de Aragon; Herederos de Pedro Lanaja, Saragossa, 1663, p. 103-104.

[38] Vg. FRANCISCO DIEGO DE SAYAS RABANERA Y ORTUBIA, Anales de Aragon desde el Año de MDXX del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de MDXXV; Herederos de Pedro Lanaja, Impressores del Reyno; Saragossa, 1666, p. 770-774.

[39] Vg. P. MANUEL MARCILLO, Crisi de Cataluña, Hecha por las Naciones Estrangeras; Imprenta de Mathevat, Barcelona, 1685, p. 230-231.

[40] LUIS LA-MARCA, Teatro Historico, Politico, y Militar. Noticias Selectas, y Heroycos Hechos de los Principes, y Varones mas Ilustres que celebra la Fama; Francisco Mestre, Impressor; València, 1690, p. 42.

[41] Vg. NARCISO FELIU DE LA PEÑA Y FARELL, Anales de Cataluña. Y Epilogo Breve de los Progressos, y famosos hechos de la Nacion Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los mas señalados, y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas, y Letras han florecido desde la primera Poblacion de España; Juan Pablo Martí; Barcelona, 1709, Tom Tercer, p. 166-167.

[42] Vg. P. SERRA Y POSTIUS, Epitome Historico del Portentoso Santuario de Nuestra Señora de Monserrate; ob. cit.,  p. 297, nota 3.

[43] Vg. VICENTE XIMENO, Escritores del Reyno de Valencia, Cronológicamente Ordenados desde el año MCCXXXVIII de la Christiana Conquista de la misma Ciudad, hasta el de MDCCXLVII; Officina de Joseph Estevan Dolz, València, 1747, tom I, p. 171.

[44] Vg. El Gran Diccionario Historico, o Miscellanea Curiosa de la Historia Sagrada y Profana; traduït del francès per Luis Moreri i amb amplíssimes addicions de Joseph Miravel y Casadevante, Hermanos Detournes, Libreros; París, 1753, p. 304.

[45] Vg. «Cançó de l’avalot de les Quintes (1773)», dins JOSEP MORAN i OCERINJAUREGUI, Estudis d’història de la llengua catalana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004, p. 162.

[46] Vg. FÉLIX TORRES AMAT, Memorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los Escritores Catalanes, y dar alguna idea de la Antigua y Moderna Literatura de Cataluña;  Imprenta de J. Verdaguer, Barcelona, 1836,  p. 11.

[47] Vg. D. FERNANDEZ Y DOMINGO, ob. cit., p. 122-131.

[48] ANTONIO DE BOFARULL Y BROCÁ, Historia Crítica (Civil y Eclesiástica) de Cataluña; Juan Aleu Fugarull, Editor; Barcelona 1877, tom VII, p. 36.

[49] Ídem.

[50] F. P. DE SANDOVAL, ob. cit., foli 641.

[51] A. DE BOFARULL Y BROCÁ, op. cit., tom VII, p. 36.

[52] Ídem, p. 37.

[53] Ídem, p. 37, nota 2.

[54] El «Libre de Antiquitats» de la Seu de València; estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre, Institut Universitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València / Barcelona, 1994, vol. I, p. 90.

[55] Ídem, p. 90-91.

[56] Ídem, p. 91.

[57] MIQUEL GARCIA, «La Germania dels menestrals de València», Cròniques de les Germanies; edició a cura d’Eulàlia Duran, Sèrie «La unitat»-86, Eliseu Climent, Editor; València, 1984, p. 387-388.

[58] GASPAR ESCOLANO, Segunda Parte de la Decada Primera de la Historia de la Insigne, y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia; Pedro Patricio Mey, València, 1611, columnes 1663-1164.

[59] A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., tom VII, p. 38.

[60] A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., p. 159.

[61] Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 373.

[62] Ídem, p. 374.

[63] JUAN FRANCISCO PARDO MOLERO, La defensa del imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II i Carlos V, Madrid, 2001, p. 182.

[64] El «Libre de Antiquitats» de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 91.

[65] Ídem.

[66] ANTONIO SANCHIS PALLARÉS, Historia del Grau; Carena Editors, S.L.; València, 2005, p. 80.

[67] F. P. DE SANDOVAL, ob. cit., foli 659.

[68] FERRAN SOLDEVILA, Història de Catalunya; 2a edició, Editorial Alpha, Barcelona, 1963, p. 893.

[69] Ídem, p. 893-894.

[70] PEDRO MEXÍA, Historia del Emperador Carlos V; edició i estudi de Juan de Mata Carriazo, Espasa-Calpe, S.A., Madrid, 1945, p. 395.

[71] A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom II, p. 160.

[72] P. MEXÍA, ob. cit., p. 395.

[73] F. P. DE SANDOVAL, ob. cit., p. 580.

[74] P. MEXÍA, ob. cit., p. 395.

[75] DIEGO JOSEF DORMER, Anales de Aragon desde el Año MDXXV del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de MDXL; Herderos de Diego Dormer, Saragossa, 1697,    p. 174.

[76] Ídem, p. 176.

[77] G. ESCOLANO, ob. cit., columna 1664.

[78] D. J. DORMER, ob. cit., p. 174.

[79] VICENTE BOIX, Historia de la Ciudad y Reino de Valencia; Imprenta de D. Benito Monfort, València, 1845, tom I, p. 386-387.

[80] A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., vol. VII, p. 36.

[81] GONZALO FERNANDEZ DE OVIEDO Y VALDES, Relacion de lo suscedido en la prision de el Rey de Francia, des de que fue traydo en españa, por todo el tiempo que stuvo en ella, hasta que el Emperador le dio libertad y bolvio en Francia casado, con madama Leonor hermana del Emperador Carlos quinto Rey de España; Biblioteca Nacional de España, Manuscrit 8756, foli 13 [recte].

[82] Ídem.

[83] Ídem, folis 13 [recte] – 14 [vers].

[84] Ídem, foli 1 [recte].

[85] PEDRO GIRÓN, Crónica del Emperador Carlos V; edició de Juan Sánchez Montes, Consejo Superior de Investigaciones Científicas – Escuela de Historia Moderna, Madrid, 1964, p. 5-6.

[86] PETER RASSOW, «Prólogo» a la Crónica del Emperador Carlos V, de Pedro Girón, ob. cit., p. 6, nota.

[87] M. DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; ob. cit., p. 228.

[88] El «Libre de Antiquitats» de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 92.

[89] Ídem.

[90] Ídem.

[91] CARLOS SARTHOU CARRERES, Datos para la Historia de Játiva; Imprenta Sucesora de Bellver, Xàtiva, 1933, vol. I, p. 219.

[92] Ídem, p. 19, nota 2.

[93] Ídem.

[94] Ídem.

[95] JAMES BACON, The Life and Times of Francis the First, King of France; Edward Bull, segona edició, Londres, 1830, cap. X, p. 14.

[96] Les Memoires de Mess. Martin du Bellay Seigneur de Langey; P. l’Huillier, París, 1569, foli 71 [vers].

[97] AIMÉ CHAMPOLLION-FIGEAC, Captivité du Roi François Ier; Imprimerie Royale, París, M.DCCC.XLVII, p. 236, nota 1.

[98] Cf. WILLIAM BRADFORD, Correspondence of the Emperor Charles V and His Ambassadors at the Courts of England and France; Richard Bently, Londres, 1850, p. 125-126.

[99] Ídem, p. 126.

[100] Ídem, p. 129.

[101] Ídem, p. 129, nota.

[102] MANUEL FORONDA Y AGUILERA, Estancias y Viajes del Emperador Carlos V desde el día de su nacimiento hasta el de su muerte; [Madrid], 1914, p. 146.

[103] Cf. JÚLIA BENAVENT i JOAN IBORRA, La mort del duc de Calàbria. Interessos i tensions nobiliàries a l’epistolari Granvela (1539-1561); Documentos Inéditos de Carlos V, núm. 3, Publicacions de la Universitat de València, València, 2016, p. 94-95, nota 42.

[104] MONSIEUR [ANTOINE] VARILLAS, Histoire de François Premier; Claude Barbin, París, M.DC.LXXXV, Tom Primer, p. 444.

[105] Ídem, p. 445.

[106] PEDRO GÓMEZ DE LA SERNA, JUAN MANUEL MONTALBÁN i MANUEL COLMEIRO, «Sobre si la Torre de los Lujanes sirvió de prisión a Francisco I»; Boletín de la Real Academia de la Historia, I (1877), p. 122.

[107] Ídem.

[108] «Epistolario de Pedro Màrtir de Anglería»; estudi i traducció de José López de Toro, vol. III, Documentos Inéditos para la Historia de España; Imprenta Góngora, S.L., Madrid, 1956, tom XI, carta 505, p. 78.

[109] Cf. ROBERTO RIDOLFI, The Life of Francesco Guicciardini; Routledge and Kegan Pol, Londres, 1967, p. 275 i 330.

[110] FRANCESCO GUICCIARDINI, Della Istoria d’Italia; a casa de Michele Kluch, Friburg, MDCCLXXVI, llibre XX, Tom Quart, p. 42.

[111] Cf. P. SERRA i POSTIUS, Lo perquè de Barcelona y Memòrias de sas Antiguedats; ob. cit., p. 60, nota 217.

[112] FRANCISCO FIGUERAS PACHECO, Provincia de Alicante, dins Geografía General del Reino de Valencia; dirigida per F. Carreras y Candi, Establecimiento Editorial de Alberto Martín, Barcelona, s/d, p. 481.

[113] F. P. DE SANDOVAL, ob. cit., p. 573.

[114] ARMAND DE FLUVIÀ, «Elx, marquesat d’»; Gran Enciclopèdia Catalana; Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1974, vol. 6, p. 554.

[115] Cf. TERESA LLORET, «Cárdenas y Pacheco, Bernardino de», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 4 (1973), p. 389.

[116] Ídem.

[117] P. GÓMEZ DE LA SERNA, J. M. MONTALBÁN i M. COLMEIRO, ob. cit., p. 121.

[118] FRANCESILLO DE ZÚÑIGA, Crónica burlesca del Emperador Carlos V; edició, introducció i notes de Diane Pamp de Avalle-Arce, Editorial Crítica, S.A.; Barcelona, 1981, p. 128.

[119] Cf. EULÀLIA DURAN, Les Germanies als Països Catalans; Documents de Cultura-17, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1982, p. 150, nota 11.

[120] DIANE PAMP DE AVALLE-ARCE, «Notas» a la Crónica burlesca del Emperador Carlos V; ob. cit., p. 219, nota 396.

[121] ANTONIO SUAREZ DE ALARCON, Comentarios de los Hechos del señor Alarcon, Marques de la Valle Siciliana, y de Renda; y de las guerras en que se hallò por espacio de cinquenta y ocho años; Diego Diaz de la Carrera, Impressor del Reyno; Madrid, M.DC.XLV, foli 301.

[122] Ídem.

[123] MAESTRO [PEDRO] VALLES, Historia del Fortissimo, y Prudentissimo Capitan Don Hernando de Avalos, Marques de Pescara; Anvers, a casa de Iuan Steelsio, M.D.LVIII, foli 185 [vers].

[124] Ídem.

[125] GONZALO DE ILLESCAS, Segunda Parte de la Historia Pontifical y Catolica; Iayme Cendrat, Barcelona, 1606, foli 215 [vers].

[126] M. [P.] VALLES, ob. cit., folis 185 [vers] – 186 [recte].

[127] Cf. M. [JEAN] REY, Histoire de la Captivité de François Ier; Chez Techener, Libraire; París, 1837, p. 110.

[128] Vg. G. DE ILLESCAS, ob. cit., foli 215 [vers].

[129] Vg. GONZALO DE ILLESCAS, Segunda Parte de la Historia Pontifical y Catolica; Melchor Sanchez, Madrid, 1652, folis 433-434.

[130] Memoires de Messire Pierre de Bourdeille, Seigneur de Brantome, contenans Les Vies des Hommes Illustres et Grands Capitaines Estrangers de son temps; Jean Sambix le jeune, Leiden, M.DCCXXII, Tom Primer, p. 190-191.

[131] Ídem, p. 191.

[132] Ídem.

[133] C. SARTHOU CARRERES, op. cit., p. 220, nota 2.

[134] NATHANIEL WRAXALL, JUNIOR, Memoirs of the Kings of France of the Race of Valois; Edward and Charles Dilly, Londres, M.DCC.LXX.VII, vol. I, p. 229.

[135] Cf. A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., tom VII, p. 39.

[136] JEAN JACQUART, François Ier; Librairie Arthème Fayard, París, 1981, p. 175.

[137] MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, «La España del Emperador Carlos V (1500-1558; 1517-1556)»; dins Historia de España, dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1966, tom XVIII, p. 294.

ÚLTIMES ENTRADES

La batalla de Pavia i la presó del rei de França

18/10/2018

674 Lectures

Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la Cort Imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins arribar davant de l’Emperador i […]

L’oncle Pere de Santa Teresa i l’oncle Pere de l’Abadessa de Pedralbes

28/09/2018

630 Lectures

Identitats creuades entre els germans de Santa Teresa i els germans de Teresa de Cardona                                                                                                           Al darrer article que vaig escriure sobre  la possibilitat que Santa Teresa pogués ser en realitat Teresa de Cardona, abadessa de Pedralbes[1], tal i com defensa En Pep Mayolas amb nombrosos arguments[2], a més dels fets ja coneguts que la Santa va tenir tant a Catalunya com a […]

Els 11 germans de Santa Teresa i els 11 germans de l’Abadessa de Pedralbes

05/09/2018

162 Lectures

Si Santa Teresa era l’Abadessa de Pedralbes Teresa de Cardona, llavors tant l’una com l’altra van poder tenir els mateixos germans. De fet, els van tenir. Algunes de les seves identitats ens continuen reforçant en la idea que som davant d’una mateixa monja, desdoblada, ja als llibres censurats, en dos personatges diferents. Al juliol de l’any 2000 constatava que Santa Teresa, per les […]

SANT ROC I EL ROC SAGRAT DE LA DIVINITAT

15/08/2018

625 Lectures

Fa ja una bona colla d’anys que vaig publicar a l’Agenda d’Arenys de Mar dos articles sobre els orígens precristians de la festa de Sant Roc. El primer al núm. 93 de l’agost del 1997, intitulat «Algunes consideracions sobre la festa de Sant Roc» i el segon al núm. 128 de l’agost del 2000, amb el títol «Per què Sant Roc va acompanyat […]

La trobada esborrada de l’Emperador Carles amb En Cortès a Montserrat

02/07/2018

887 Lectures

És de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta d’Amèrica han estat alterats o esborrats. S’han esborrat i refet els textos i s’han esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades […]

La Lletra d’En Colom furtada de la Biblioteca de Catalunya i el que la premsa catalana no ha volgut explicar

12/06/2018

1044 Lectures

Fa uns dies que corre la noticia de la devolució a la Biblioteca de Catalunya d’un exemplar de la Lletra d’En Colom que li va ser furtat ara fa deu anys. Els periodistes fan referència a l’any de sostracció, al periple que podia haver seguit, al retorn del document i a un robatori que, curiosament, no va generar cap notícia. Però, més enllà […]