moskis-logo

PERQUISICIONS SOBRE L’ORIGEN DELS GEGANTS

22/07/2020

1202 Lectures

Dins la rondallística i la mitologia populars els gegants són uns éssers primordials per excel·lència. En la cosmogonia basca els gegants i els gentils podrien molt bé identificar-se, per tant com s’atribueix als uns i als altres indistintament el llançament de penyals enormes des de llocs remots[1]. De la mateixa manera, Alcioneu, un gegant que lluità contra Zeus i els altres déus olímpics, va esclafar vint-i-quatre companys d’Hèracles, llançant-los una roca immensa a sobre[2]. I el gegant sicilià Alpos, que vivia al mont Peloro, “espiava els viatgers extraviats pels passos de la muntanya i, després d’aixafar-los sota les roques, els devorava”[3].

Per En José Miguel de Barandiaran, “el gentil era l’home salvatge, que vivia a la muntanya, en una casa llunyana” o “en diverses cavernes del país”. Se l’anomenava, també pagà i “vivia generalment en pau amb els cristians, però aïllat d’aquests”[4]. D’on podem inferir que els gentils eren els euskalduns no cristianitzats. Descendien directament de l’home de les cavernes, encarnant, així, la forma de vida humana més primitiva que els bascos coneixen. Per En Barandiaran, “les mateixes figures que la mitologia basca situa a les cavernes apareixen pintades i gravades pels homes de l’època Magdaleniense i anteriors, a les parets d’algunes coves del nostre país”[5]. Idea que ve refermada pel parer dels antropòlegs Andrés Ortiz-Osés i Franz-Karl Mayr, que han escrit: “En comparar i amplificar l’àmbit cenyit dels mites bascos amb els materials riquíssims que la mitologia comparada ha elaborat en aquestes últimes dècades, salta a la vista l’entroncament de l’arquetípica èuskara amb els més primitius arquetips de l’inconscient col·lectiu, els símbols del qual ens retrocedeixen a ple Paleolític”[6]. Ara bé, com que aquest mateix paper −el de “fills de la Terra” i primers pobladors del món− és el que la mitologia grega atribueix als gegants[7], i atès que el Diccionario de la Mitologia Mundial defineix els gegants  com a “éssers de gran potència física, l’origen dels quals es remunta a les primeres èpoques de la creació, sent-ne, alguns, anteriors als mateixos déus”[8], no em sembla fora de lloc continuar veient entre gentils i gegants una identificació versemblant.

Fins i tot etimològicament es fa evident aquesta identificació entre gegant i home de les cavernes. Segons el meu parer, “gegant” significaria en l’antiga llengua europea “ésser (gir/gik/giz/gin) gran o vell (andi/ante/onto)”. Però, com que per designar el concepte de “gran” ho feien amb mots relacionats amb la muntanya, com és ara “andi”, els antics no es pogueren escapar de confondre un “home gran o vell” amb un “home muntanya-caverna” o “gegant”. Així, el mot grec geronto (gerontos), si vol dir “vell, cap, ancià”, és perquè conté la radical “ger” (ésser) i el morfema “ontos” (gran, vell, antic). Amb el mot  giganto (gigantos), que pertany, com assegura En Pierre Chantraine, al substrat prehelènic[9], esdevé el mateix: ambdós són derivacions d’una única forma comuna, i que tenen els seus paral·lels a l’euskara en dos sinònims de “gegant”: gizandi (home gran/muntanya) i gizatzar (home vell/antic). La identificació final entre “gentils” i “gegants” ens l’ofereix, de nou, En Luís-Pedro Peña de Santiago, car, per ell, els “gentils” eren “els gegants de la mitologia basca, els quals vivien al castell de Jentilbaratza”[10]. Així, “la intervenció dels «gentils» ens remunta a idees precristianes pel que fa a l’existència d’éssers gegantins i d’enorme força; éssers que eren capaços de llençar pedres immenses, amb què construïen els dòlmens i els menhirs”[11]. Conformement, a Catalunya, els gentils també es troben relacionats amb la construcció de dòlmens. El de “Pedra Gentil”, a Vallgorguina, és atribuït “a una família anomenada «els gentils»”, que “era molt esquerpa i es deixava veure molt poc per la gent que hi vivia a prop”[12]. La descripció d’aquests gentils s’ajusta perfectament als gentils bascos, que també vivien allunyats dels cristians i construïen monuments megalítics, ponts i, fins i tot, esglésies. La relació entre uns i altres es tanca amb el nom del dolmen sobredit, car al País Basc també n’hi ha uns quants que reben el nom de “Jentilarri”, que vol dir exactament “Gentilpedra” o “Pedragentil”. I, fins i tot, ha acabat sent un sinònim de “dòlmen”[13].

En aquest sentit és molt significatiu el parer d’En Grimal que, parlant dels hecatònquirs, ens diu que “les interpretacions evemeristes fan dels Hecatònquirs, no pas gegants, sinó homes, que habitaven la ciutat d’Hecatonquíria, a Macedònia”[14]. És a dir, que, el que per alguns es tractaria de gegants, per d’altres serien homes reals de carn i ossos, però de temps pretèrits.  La dada es vindria a corroborar amb el parer d’En José María Satrústegui, per qui “la llegenda popular presenta els gentils com a éssers de proporcions descomunals. Una raça de gegants”[15]. Això ens situaria els gegants en una època anterior a les primeres invasions indoeuropees, a les quals s’oposaren militarment. La Gigantomàquia, o lluita dels gegants contra els invasors indoeuropeus, ha sigut un tema molt tractat tant en la mitologia com en l’art grecs. És clar que, com a poble vençut, els gegants només podien perdurar en els relats mitològics com a éssers revoltats contra els déus. Però hem de tenir present que aquests déus oficials reberen un contingut diametralment oposat després de les invasions indoeuropees. I que, al capdavall, en alguns casos no foren altra cosa que els mateixos invasors, posteriorment divinitzats. Per això mateix, En Grimal ens objectiva que “els mitògrafs han perpetuat el record de la participació d’alguns Gegants a la lluita” contra els déus invasors. Així, ens comenta com “Alcioneu fou mort per Hèracles amb l’ajut d’Atena”; que “Porfirió atacà Hèracles i Hera”, però “Zeus el fulminà i Hèracles el rematà amb una fletxa”; o bé que “Efialtes sucumbí  per una flexa d’Apol·lo”. I continua en aquest mateix vessant: “Dionís matà Èurit d’un cop de tirs; Hècate a Cliti, a cops de torxa; Hefest a Mimant”. I, així mateix, Atena matà Encèlad i Palant. Posidó occí Políbotes i Hermes Hipòlit, “mentre Artemisa enderrocava Gratió”. Per acabar, En Grimal ens recorda que “les Moires, armades amb llurs maces de bronze, mataren Agri i Toant, i quant a la resta dels Gegants, Zeus els llançà llamps mortífers i Hèracles els rematà amb les seves fletxes”[16].

Com veiem, la mitologia grega és el mirall, encara que fragmentat i devastat, d’aquelles invasions, puix, com testimonia En Franz Mayr, en aquest relat mitològic “s’hi manifesten estructures econòmico-socials i polítiques de la història cultural grega: per exemple, la invasió dels indoeuropeus en el segon mileni aC. sobre l’àmbit de la mar Mediterrània”[17]. Pel que fa a Euskalherria, un mite que recull En Satrústegui deixa prou clara aquesta topada amb els invasors. Hi podem constatar com els “gegants” s’autoqualifiquen ells mateixos d'”homes” enfront dels enganys i crims a què els sotmeteren una mena de “gent petita canina”, per culpa de la qual “s’ha acabat la gent humana”[18]. Ho mirem per on ho mirem i ho ponderem per on ho vulguem ponderar, sembla ben evident que som davant del relat històric, si bé en forma de llegenda, de la desaparició de l’home de les cavernes.

Per En Robert Graves, “l’episodi històric en què es basa la Rebel·lió dels Gegants –i també la rebel·lió dels Alòades, de la qual es considera habitualment un duplicat–, sembla haver estat una temptativa concertada dels muntanyencs macedonis per atacar certes fortaleses hel·lenes i el seu rebuig pels aliats súbdits dels hel·lens”[19]. Però, perdudes les guerres en què plantaren cara als invasors, els seus déus perderen també la categoria divina i passaren a formar part del món inferior, barrejant-se amb els Titans i d’altres monstres, o sent assimilats per la religió i la història dels vencedors. Per exemple, el gegant Gigues, juntament amb el seus germans, participà en la lluita contra els invasors olímpics, però Zeus, un cop els hagué vençut, el reclogué, empresonat, al Tàrtar. El mateix s’esdevé amb Egeó, un dels germans de Gigues, que fou aliat dels Titans, al costat dels quals va combatre contra els Olímpics. En ambdós casos, les versions posteriors fan aquests gegants aliats de Zeus[20]. En Grimal, que segueix fil per randa el relat, i constata la contradicció entre les versions, tanmateix no n’endevina el perquè[21]. Però, amb tot, acaba reconeixent que Gigues, en tant que rei de Lídia, i a despit que “la seva llegenda, citada per Heròdot, conté  nombrosos elements folklòrics […], no pertany a la Mitologia, sinó a la Història”[22].

La desvirtuació del relat originari, en profit dels pobles invasors i llurs déus és una constant al llarg de tota la mitologia. Així, com que les ràtzies indoeuropees, transmeteren els valors d’una civilització patriarcal, enfront del matriarcalisme dels nadius, els relats mitològics també reproduiran aquest canvi: en el mite d’Orestes narrat per Varró “Atena representa el dret matern, mentre que a la tragèdia d’Èsquil, [ja] representa el dret patern”[23]. A Catalunya, com en d’altres indrets europeus, els gegants formen part de la rondallística, on gairebé sempre desenvolupen un paper negatiu o han estat incorporats a la religió oficial, en forma de figures festives, l’origen documentat de les quals caldria situar a les processons de Corpus. Però, amb tot, el Corpus tampoc no pot desvincular-se d’una festivitat precristiana. Segons En Joan Amades, “la data fixada per a la seva celebració va coincidir amb un moment de l’any pletòric de joioses festes i expansions ben profanes i àdhuc paganes, provinents de litúrgies perdudes, de tipus agrari, encaminades a festivar genis pregons i obscurs, per tal de fer-se’ls propiciatoris perquè afavorissin la collita, o per agrair-los-en la seva obtenció. Aquest sentit és el que semblen tenir les festes majors; i tot allò que ja existia de més vistós i de més llampant, romanalles de religions molt anteriors al cristianisme, fou agregat a la novella festa eucarística”[24]. I, així, també ara, malgrat que es prediqui a tort i a dret que les processons del Corpus nasqueren a l’Edat Mitjana, som plenament conscients que eren tan antigues i precristianes com els gegants que hi passegen sense saber-ne ben bé encara el perquè.

 

 

NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] Cf. PIERRE GRIMAL, Diccionario de Mitologia Griega y Romana; traducció de Francisco Payarols, Ediciones Paidós Ibérica, S.A., 1a reimpressió, Barcelona, 1982, p. 19.

[2] Ídem.

[3] Ídem. p. 23.

[4] JOSÉ MIGUEL DE BARANDIARÁN, Diccionario de Mitologia Vasca; Editorial Txertoa, Donostia, 1984, p. 99.

[5] JOSÉ MIGUEL DE BARANDIARÁN, Mitología Vasca; Editorial Txertoa, Donostia, 1988, p. 95.

[6] ANDRÉS ORTIZ-OSÉS i FRANK KARL MAYER, El Matriarcalismo Vasco; Publicaciones de la Universidad de Deusto, Bilbo, 1988, p. 69.

[7] P. GRIMAL, ob. cit., p. 214.

[8] Diccionario de la Mitología Mundial; EDAF, Madrid, 1991, p. 141.

[9] Vg. P. CHANTRAINE, Dictionaire Étymologique de la Langue Grecque; Éditions Klincksieck, París 1968, vol. 1-2, p. 221.

[10] LUÍS-PEDRO PEÑA DE SANTIAGO, Las Siete Vírgenes Negras de Gipuzkoa; Editorial Txertoa, Donostia, 1992, p. 26.

[11] Ídem, p. 27.

[12] JAUME LÓPEZ i PUIGBÓ, Les Bruixes de Vallgorguina i el Dolmen de “Pedra Gentil”; Publicacions de l’Associació Cultural Vallgorguina, Vallgorguina, [1989], p. 25

[13] Cf. MANUEL DE LA SOTA, PIERRE LAFITTE I LINO DE AKESOLO, Diccionario Retana de Autoridades de la Lengua Vasca; La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbo, 1980, vol. V, p. 2367.

[14] P. GRIMAL, ob. cit., p. 225.

[15] JOSÉ Mª SATRÚSTEGUI, Mitos y Creencias; Sobre etnografia basca-1, Editorial Txertoa, 4a edició, Iruñea, 1987, p. 141.

[16] P. GRIMAL, ob. cit., p. 214.

[17] FRANZ K. MAYR, Mitología Occidental; Editorial Anthropos, Barcelona, 1989, p. 117.

[18] J.M. SATRÚSTEGUI, ob. cit., p. 143.

[19] ROBERT GRAVES, Los Mitos Griegos; Alianza Editorial, El libro de bolsillo-1110, Madrid, 1985, vol. I p. 162.

[20] Vg. P. GRIMAL, ob. cit. p.150 i 215.

[21] Ídem, p. 215.

[22] Ídem.

[23] J. J. BACHOFEN, El Matriarcado. Una investigación sobre la ginecocracia en el mundo antiguo según su naturaleza religiosa y jurídica; Ediciones Akal, 2a edició, Madrid, 1992, p. 166.

[24] JOAN AMADES, Costumari Català; Salvat Editores, S.A.- Edicions 62, S.A.; Segona edició en facsímil, Barcelona, 1983, volum III, p. 3.

ÚLTIMES ENTRADES

SANTA TERESA DE JESÚS VA NÉIXER EN UNA CIUTAT FUNDADA PELS FENICIS

30/04/2021

302 Lectures

Des de l’agost de l’any 2000 que defenso que Santa Teresa era una monja catalana, l’obra de la qual va ser recollida per la Inquisició[1], que la va traduir al castellà. Així mateix, també vindico que els inquisidors, amb la mateixa insídia, arreglarien la seva biografia per fer-la no només castellana, sinó al·lèrgica a qualsevol presència als regnes de Catalunya, ja fos al […]

LA LLENGUA RUDIMENTÀRIA I L’ORTOGRAFIA ESTRAMBÒTICA DE SANTA TERESA DE JESÚS

12/03/2021

425 Lectures

A l’any 2000, en llegir el Libro de la Vida de Teresa de Jesús[1], em vaig adonar que, per raó de la llengua que hi feia servir, plena de catalanismes, catalanades i errors de traducció[2], i d’algunes dades biogràfiques que posteriorment vaig remarcar en tertúlies i conferències[3], no podia ser la dona castellana, sense estudis, que se’ns repeteix fins a l’avorriment, sinó que […]

SANTA TERESA DE JESÚS I EL PARE PERE GIL

08/02/2021

596 Lectures

A la primera part de l’edició de les Obres de Santa Teresa, publicades a Anvers al 1630 per En Baltasar Moret, després de la carta de l’editor al Duc Comte d’Olivares i de la carta de fra Lluís de Lleó a Anna de Jesús, venia un llistat de «Testimonis de Diverses Persones Greus en Aprovació de l’Esperit i Doctrina de la Santa Mare […]

NADALA DEL CALFRED AL COR

11/01/2021

1256 Lectures

  .

EL CAGANER, EL DIMONI, EL FUM I LA VISIÓ TRANSCENDENT

15/12/2020

972 Lectures

Com més avancem en l’estudi del Caganer i els seus vincles amb la sacralitat arcaica i l’ús sagrat dels excrements[1], més evident sembla que antigament hi havia una relació entre la defecació i la representació d’una divinitat i entre la defecació i una forma esfumadissa d’espiritualitat. He anat desgranant el significat d’aquest vincle al llarg d’un estudi que vaig polint i ampliant, amb […]

LA SACRALITAT PERDUDA D’«EL CAGANER»

20/11/2020

1122 Lectures

    1.- Orígens precristians del pessebre Fa anys que explico que hi ha fortes relacions entre les figures del nostre pessebre i el passat religiós i mitològic precristià. Ho podeu resseguir tant a l’article «Arrels precristianes del pessebre de Nadal»[1], com a la conferència pronunciada el passat 12 de desembre del 2019 al restaurant l’Era d’Arenys de Munt, amb el títol «El […]