Qui sóc?

Vaig néixer a Arenys de Mar el 14 d’octubre del 1961, primer fill de la Glòria Bilbeny i Botiguer i d’en Jordi Alzina i Estengre, i el gran de tres germans. El segon va ser en Joan i el tercer en Pere. Fins als 12 anys ens van acompanyar els tiets de la mare, que també vivien a casa: la Francisca Bilbeny i Matas i en Salvador Graupera i Subirachs.

Vivíem al carrer de Sant Ramon i, tant com a casa o més, fèiem vida al mig del carrer, on, amb la quitxalla de tot el veïnat, constituíem una veritable família. El carrer era l’escola dels jocs i de les relacions humanes, amb els amics i amb els pares i avis dels amics.

Vaig fer tota l’escolarització bàsica durant el franquisme a les escoles que hi havia al capdamunt del carrer. Llavors, el nom era escrit amb lletres grosses a la façana: Escuelas Nacionales Mixtas. Els nens a l’un costat i les nenes a l’altre, perquè encara les classes i l’esbarjo es feien per separat.

En sortint de col·legi, jugàvem pel carrer i també anàvem al Seràfics, que era una entitat cultural on hi havia tota mena de jocs per a nosaltres, sota la mirada amorosa del senyor Cervera. Com que l’escola era franquista i castellana, puc dir clarament que el carrer i els Seràfics i més endavant, el Convent dels Caputxins, van ser la veritable escola de la meva catalanitat.

Amb els amics del carrer de Sant Ramon i els del carrer de la Torre, que era el carrer del costat, vam crear l’equip de futbol del Torremon. I amb aquest equip ens enfrontàvem a d’altres del poble i de fora. Tot i la manca de recursos, ens les vam enginyar per tenir mitjons gratuïts del Cóndor i unes samarretes verdes comprades a Can Piany  amb l’ajut econòmic de les rifes que fèiem entre el veïnat.

Al Seràfics, amb un grup de nanos que duia la Roser Puig, fèiem excursions. Aquí hi vaig fer també teatre. Vaig tenir un paper molt petit a En Pere Sense Por i diversos papers a Els Pastorets, a més de tramoista i apuntador. Vaig ballar a l’Esbart Maragall, encara que poc; vaig també cantar a la coral infantil d’Els Boixets, que dirigia En Santi Riera, i finalment, als 14 anys, vaig anar al Cau, que era un grup de muntanya que duia En Josep Bellsolell i que em va portar a conèixer i estimar la natura i el país.

Fruit de la vinculació de la mare amb el Convent dels Caputxins vaig fer també d’escolà i, més endavant, vaig pertànyer a un grup de cercles, que en dèiem així als joves que anàvem a fer aprofundiment de fe. Els primers anys érem sota la tutela del Pare Lluís de Reus i després d’En Cinto Duran.

Mentrestant, vaig jugar a futbol, amb els alevins de l’Arenys de Mar i els prejuvenils del Santvicentí, en aquella època que t’havies de dutxar amb aigua freda, fins i tot a l’hivern. Més endavant vaig jugar amb la Unió Esportiva Arenyenca i, finalment, un parell de partits amb el primer equip de l’Arenys. També vaig jugar torneigs d’estiu de futbol sala, amb el Tovipié de Sant Pol, el Calçats Majó i el Don Quijote, entre d’altres, d’Arenys de Mar.

Els pares gairebé no anaven de vacances, tot i que, de tant en tant, fèiem alguna escapada estiuenca a Balaguer a veure la padrina, que era la mare de la mare, i més sovint a Vallgorguina, on En Fidel Soler i la Maria Àngels Benet ens deixaven la casa duran uns dies.

En acabar-se l’escolarització bàsica vaig anar a fer el BUP i el COU a l’Institut Bisbe Sivilla, a Calella de Mar, del 1976 al 1980. Va ser una gran experiència, tan educativa com vital. Van ser els primers anys de presa de consciència política. El primer any, que era l’any posterior a la mort del Dictador Franco, vam fer una tancada, dirigida pels alumnes de COU, entre els quals hi havia En Jordi Pera, perquè fessin fora la directora docent, que tenia tocs franquistes. Aquí em vaig adonar de la importància de la sardana com a ball unificador de voluntats i de reivindicació política. Va ser molt especial, vam sortir a la televisió i vam aconseguir que la directora canviés de centre.

Tot i que m’encantaven les matemàtiques i les ciències, a Calella em vaig adonar que jo anava més per lletres. A l’institut vaig començar a fer poemes i a escriure.  Em van donar un premi en un concurs literari de Calella, en l’àmbit de prosa, i en vaig aconseguir un altre en un concurs de poesia entre els instituts del Maresme. Recordo molt especialment les converses que teníem amb els professors. Jo vaig començar a llegir poesia i especialment l’obra d’En Salvador Espriu, arenyenc com jo, mercès a una conversa amb el professor de literatura espanyola. Del de filosofia recordo que sempre ens deia que “cal anar a les fonts” i no fer interpretacions de lectures de relectures. Un consell que he seguit al peu de la lletra en moltes de les coses que he fet i escrit.

Vaig entrar, de la mà d’En Joan Pera i de mossèn Martí Amagat, nou rector d’Arenys de Mar, a la revista local Vida Parroquial, on vaig publicar les meves primeres entrevistes. A la Junta de la revista, a més del rector, hi havia, entre d’altres, En Rafel Bertran, En Fidel Soler (que després seria batlle d’Arenys de Mar per CDC), En Fèlix Cucurull, l’Eulàlia Salbanyà, En Jordi Salbanyà, En Jordi Pera, En Ramon Verdaguer, En Joan Pons i En Lluís Ferran de Pol. Són els anys que començo a tenir una visió política del món i començo a defensar la llengua i la cultura catalanes i a escriure poemes, per Nadal, per Sant Jordi i per l’Onze de Setembre i a repartir-los ja impresos entre els amics i coneguts.

A partir de l’any 1977, en què canviem la placa del carrer de Sant Ramon en castellà i la posem en català, formo part de l’organització de la festa del carrer i, amb l’Enric Pera, creem l’Himne del Carrer de Sant Ramon. I també en aquests temps, amb l’Enric Garcia, l’Enric Pera i en Francesc Fonayet, creem el grup de música Bisbètics.
Jo diria encara que és a l’entorn del 1976-77 que, amb els amics del Cau, començo a fer de macip a la festa arenyenca de Sant Roc, i ja no en deixaria de fer fins al 1988, en què em vaig casar i me’n vaig anar a viure un parell d’anys als Estats Units.

En aquests anys entro també a la coral intermèdia Atzutzac, que dirigia l’Eulàlia Salbanyà, amb la qual participem a l’Europa Cantat de Namur, al 1982, i hi interpretem el “Dixit dominus” de Monteverdi.

Al 1980 començo a fer de monitor al Cau Sant Francesc d’Esplai i Muntanyisme. Els dos primers anys hi porto nanos de 10 a 12 anys, i després ja, els 6 següents, de 14 a 16, amb qui fem alta muntanya. Amb aquest Cau vaig acabar de conèixer gran part del Pirineu Català amb les sortides que fèiem durant l’any i molt especialment amb les travesses que programàvem durant l’estiu, de les quals recordo amb una certa emoció les que vam fer de Camprodon a Prada, i la travessa de la Serra de Tramuntana, a Mallorca, amb En Ramon Panyella d’acompanyant. Finalment, als estius de 1988 i 1989 vaig treballar al Parc Natural d’Aigüestortes com a monitor i guia de muntanya en unes trobades que hi hi organitzava el Ministeri d’Agricultura.

Amb l’inici de la meva època universitària, que va ser a Bellaterra, on vaig estudiar Filologia Catalana, també vaig començar a participar a Ràdio Arenys als anys 1980-81. Sóc a la revista satírica arenyenca El Nap, al 1982-83, i del 1987 al 1989 edito i col·laboro a la revista cultural Pedra de Toc, també publicada a Arenys de Mar amb el disseny especial d’En Pere Planells.

És també a començament dels anys 80 que creo amb En Quim Gibert i En Ricard Pérez, a Arenys de Mar, el Grup de Defensa de la Llengua, amb la voluntat que el català recuperi la seva normalitat d’ús en els espais públics. Escrivim cartes, pengem cartells, vam fer un manifest per recuperar el català al cinema, una manifestació que van encapçalar diversos polítics del consistori municipal i una tancada i dormida a l’estació de trens, per demanar que la RENFE fes servir la nostra llengua.

Exerceixo de corrector de llengua catalana, d’ençà del 1981. El 1986 vaig obtenir el Títol de Coneixement Superior de la Llengua Catalana, atorgat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, cosa que em va permetre treballar de traductor, corrector i dinamitzador al Servei Municipal de Català de l’Ajuntament d’Arenys de Mar els anys de 1986 i 1987, com també vaig fer algunes suplències de Llengua i Literatura Catalanes en col·legis i instituts. Del 1986 al 1988 vaig ser traductor i corrector d’estil a l’Editorial Cruïlla de Barcelona.

L’any 1988 em caso i me’n vaig a Amèrica, a Bloomington (Indiana), on porto a terme una intensa tasca de recerca, primer sobre la censura al Nou Testament, i després sobre la censura aplicada als llibres d’història que tracten d’En Cristòfor Colom i de la descoberta i conquesta catalanes d’Amèrica. Per manca de suport econòmic no vaig poder enllestir el llibre que volia escriure sobre el Jesús històric; però, en canvi, me n’he anat sortint publicant tot el que he anat publicant sobre la catalanitat d’En Colom i la descoberta.

Al 1993 començo a fer un curs d’euskara bàsic a l’Euskaltegi Gabriel Aresti de Bilbo. L’estudi de la llengua basca l’ampliaria els dos anys següents a l’Euskal Etxea de Barcelona. L’any 1996 vaig fer un intensiu al Barnategi de Zornotza. I no seria ja fins al 2008 que no reprendria els cursos d’euskara amb classes particulars i de reforç. Tot i així, el meu domini de la llengua és molt elemental. Euskadi i, en general, Euskal Herria ha estat un centre d’interès capital per la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Hi he fet múltiples visites i estades a fi de conèixer de prop el país, la seva geografia i els seus topònims, atès que també he treballat la relació i la identificació de l’euskara amb la llengua ibera i amb una gran part de la toponímia catalana actual.

Des del 1996 fins al 2001 he tingut cura literària i lingüística del Catàleg Metrònom, de la Fundació Rafel Tous d’Art Contemporani de Barcelona.

Encara relacionat amb el món de la premsa, he estat col·laborador esporàdic del setmanari El Temps i he format part, durant el 1991 i 1992, del consell de redacció de la revista que editava el CIEMEN, Europa de les Nacions, de la qual n’he sigut el corrector, un col·laborador permanent i el secretari de redacció.  Des de primers de l’any 1995 fins al desembre del 2000 he estat col·laborador assidu de la revista mensual arenyenca L’Agenda. He estat columnista setmanal del diari El Punt (Maresme) des de la seva aparició a la comarca, al 1995, fins al desembre del 1998, i col·laborador quinzenal des del gener del 2000 fins al 2004. També he format part del Consell de Redacció dels Quaderns d’Estudis Arenyencs i n’he sigut el coordinador.

L’any 2000 vaig impulsar la creació dels Fulls Arenyencs de Cultura, que editava l’Ajuntament d’Arenys de Munt. Revistes com Catalunya Franciscana, La Fura, Lluita, Excursionisme, Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, Revista de Catalunya, Paratge o Presència m’han publicat articles.

Com a professor, he fet classes de llengua per a adults a diversos centres de Barcelona, entre els quals em cal remarcar cp’Ac (1992), SCIAS (1993-94), Ràdio Premià de Mar (1994), RENFE (1994-95), Col·legi de Biòlegs de Barcelona (1995), Hospital Clínic (1996-98), Aula de Lletres de Barcelona i Associació d’Aturats de Mataró (1998), Centre Cívic de les Cotxeres de Sants (1999-2001) i el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona (2001-2002). He fet un curs de “Tècniques d’expressió escrita” per als professors de l’Institut de Batxillerat Els Tres Turons, d’Arenys de Mar (1996) i de “Tècniques d’escriptura” i repàs de nivell C per a funcionaris de la Generalitat (2000-2001). He fet cursos de llengua per a imams al Consell Islàmic de Catalunya. I, des del desembre del 1992 fins a l’agost del 2006 he estat professor de llengua al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, conegut popularment com a Wad-Ras, on, a més d’ensenyar llengua, hi he fet tota mena d’actes culturals. Entre aquests, voldria rellevar un recital amb poemes del llibre “La Fàbrica” d’En Miquel Martí i Pol, que hi va assistir personalment amb la seva esposa, i les cantades de nadales en què hi participaven músics, cantants i amics, i feien el Nadal més càlid a les internes. Amb escrits de les meves alumnes vaig autoeditar dos llibretons que duien per títol Dones Sense Veu (1995 i 1996), i amb un recull dels quals vaig dirigir l’obra de teatre Dones Sense Veu, que vam representar durant 4 anys arreu de Catalunya  a fi de desvetllar l’interès pel món de les presons. L’edició del segon llibretó va obtenir un premi especial del Departament de Justícia.

Al 1992 vaig crear amb una colla d’amics nacionalment conscients d’Arenys de Mar la Taula Permanent del MAPA (Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació), amb la qual vam organitzar 7 Jornades Independentistes consecutives (1995-2001) a fi de fer arribar arguments a la ciutadania per convèncer-la que l’únic futur polític possible del nostre país era la independència. Com que vaig marxar a viure a Arenys de Munt al desembre del 1999, l’any següent, amb l’Agustí Barrera, ja hi creàvem també aquí la Taula Permanent del MAPA d’Arenys de Munt. L’any 2000 vaig impulsar la creació de la Taula de Batlles i Regidors del Maresme per l’Autodeterminació, que va trobar-se diverses vegades i va impulsar accions de cara a la consecució de la independència de Catalunya.

A fi d’impulsar i difondre les recerques sobre la catalanitat d’En Cristòfor Colom, del 1994 fins al 2002 vaig ser membre de Junta del Centre d’Estudis Colombins de Barcelona. Al 2004, amb En Carles Camp i En Josep Font, vam crear la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, de la qual vaig formar part, fins al 2007, del Patronat i en vaig ser el director de l’Àrea de Recerca. D’ençà del 2008 sóc membre del Patronat i el cap de recerca de l’Institut Nova Història, entitat que fundo amb l’Albert Codinas, la Pilar Montoliu, En Cesc Batlle i En Josep M. Orteu a fi de tenir un sostre on poder investigar i guanyar-me la vida i impulsar la recerca del nostre passat censurat.
He pronunciat conferències arreu de la Nació Catalana i també arreu d’Europa (Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Holanda i Alemanya) i he organitzat simposis per donar a conèixer la catalanitat de la descoberta d’Amèrica i la seva manipulació per part de la censura espanyola a Pals (1991-93),Torroella de Montgrí (1994-98), Solsona (2000), Arenys de Mar(2000) i Arenys de Munt, ja de forma ininterrompuda, des del 2001 fins al dia d’avui, que encara n’anem organitzant. Darrerament he creat amb la Dolors Marín la Universitat Nova Història, que ha tingut ja tres edicions: amb ella, a Crespià (2013) i sense ella, ja a Montblanc (2015 i 2016).

Durant els anys de 1996 a 1998 vaig realitzar els cursos de Doctorat en Història Moderna a la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la censura espanyola aplicada sobre els llibres d’història que tracten de la descoberta i conquesta d’Amèrica. Actualment la tesi es troba aturada per raó del seu contingut.

Del 1997 al 1999 vaig ser membre de Junta dels Amics de la Bressola.

L’estiu del 2001 vaig fundar amb el músic Joan Vallcorba i la cantant Maira Comalat el grup de pop-rock electrònic relk. Tot seguit s’hi incorporarien En Coqui Castells (bateria) i la Montse Majà (violoncel),  amb la finalitat de musicar i difondre poemes meus.
Amb aquest grup vam guanyar el 4t Premi Carles Sabater (2002) d’Andorra a la “millor cançó en català de l’any” i vam guanyar també el III Sona9, concurs de maquetes dels Països Catalans (2003), organitzat per la revista Enderrock, en la modalitat de cançó-folk. El grup ha enregistrat dues maquetes, A les pedres secretes de la sang (2001) i Riera (2001) i tres cedés: Branques (Música Global, 2004), Pedres Blaves (Temps Rècord, 2006) i Gran esperança del propi no-res (2011).

Al 2001, a Arenys de Munt, creem també el moviment ecologista Salvem la Riera, amb el qual portem a terme una vaga de fam per intentar aturar el soterrament d’aquest espai públic tan emblemàtic i meravellós.

Al 2007 vaig participar en la fundació de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) d’Arenys de Munt, on vaig militar fins al 2012, havent aconseguit guanyar les eleccions municipals del 2011 i fer batlle el nostre cap de llista, Josep Manel Ximenis.

Així mateix, durant l’estiu del 2009 vaig ser membre de la Coordinadora Arenys de Munt Decideix, que va impulsar la 1a Consulta per la Independència de Catalunya. Mentrestant, vaig fundar el grup USSOM, amb la Raquel Xiberta (veu) i l’Albert Maynou (músic), i vam editar el cedé Campanes de Llibertat (2010) amb una única cançó d’idèntic nom, que havia d’esdevenir l’himne de les Consultes, però que, al final, no ho va ser.

Des del novembre del 2011 que comparteixo la vida amb la Gemma Bufias, amb la qual he tingut un fill: l’Urgell Alzina i Bufias. Vivim a Arenys de Munt.